Xiru, Tano i Tuni

Prop de les muntanyes del nord de l'Iran, una zona del continent que es diu Àsia, hi hagué un dia una reunió molt important. 

S'havien ajuntat lleopards, lleopards de les neus i guepards. Alguns van haver de caminar molts dies i molts kilòmetres per a arribar-hi, ja que vivien lluny, però era la millor zona on podien viure els tres grups d'animals perquè podien caçar protegits per les herbes altes, hi havia arbres i era una zona prou freda perquè els lleopards de les neus se sentiren confortables.

La reunió havia sigut convocada per Xiru, el lleopard de les neus. Estos animals havien viscut a les muntanyes de l'Himalaia però a poc a poc van anar canviant de lloc per culpa dels caçadors, que volien les seus pell blanques amb taques precioses, molt claretes. Ja sabeu que els animals, per a protegir-se, han de tenir un aspecte que els permeta passar desapercebuts.

Xiru volia demanar ajuda als seus parents més pròxims, lleopards i guepards, perquè, a causa de l'escalfament de la terra, els lleopards de les neus  estaven quedant-se sense lloc on viure de la manera com sempre havien fet i necessitaven trobar un nou territori. Xiru els deia als altres animals: 

- Si hem de caçar tots junts, tindrem menys menjar i cal que ens organitzem per a no discutir entre nosaltres. 

Una cosa que preocupava a Xiru era que els lleopards de les neus són els únics dels que estaven allí que no rugeixen, un gran problema per a adaptar-se a un lloc nou ja que si es trobaven en perill no podrien demanar ajuda.

Tano, el guepard, va agafar la paraula i va dir que els guepards tenien un problema paregut: estaven en perill d'extinció i també necessitaven companyia per a sobreviure. 

Aleshores, Tuni, el lleopard, digué que ells  també estaven amenaçats pels caçadors que volen matar-los per a fer abrics i catifes amb la seua pell. Va dir que ho havien de parlar bé i arribar a un acord que els permetera viure, als tres grups, lleopards, lleopards de les neus i guepards junts per a ajudar-se. 

El problema principal era el menjar. Allí on estaven reunits hi hauria molt o poc? Tots eren carnívors, caçarien el mateix. Xiru els va tornar a tranquil·litzar:

- No patiu, hi ha prou caça per a tots si ens organitzem.

D'altra banda, tots s'assemblaven molt, tenien pells molt paregudes, i els homes que volgueren capturar-los per als circs o els zoos atacarien a tots per igual. Què farien?

Tano deia que ell era el que millor vista tenia gràcies a les taques negres que li baixaven dels ulls i que li feien d'ulleres de sol.

- A més, sóc el més ràpid de tots, afegí.

- Sí, però solament en distàncies curtes i durant un minut, li replicà Tuni. 

- Xics, no discutiu, s'imposà Xiru.

Xiru, que era el major de tots, proposà que uns eixirien a caçar de matí i altres abans de fer-se fosc. El grup  que no estiguera caçant faria guàrdies de vigilància per a avisar dels perills. Tot el menjar s'hauria de guardar en els arbres, a la màxima altura possible, per a  poder tenir reserves si algun dia la caça era fluixa.

Tano parlà en nom de tots els guepards i digué que estava d'acord. 

Tuni, que era el que millor coneixia la zona perquè havia viscut alli anteriorment, digué  que no els faltaria aliment, que en eixa zona hi havia conills, raboses, cérvols, teixons, senglars i alguns animals més. Una cosa és caçar per a alimentar-se i una altra caçar per a vendre.

A continuació, es van acomiadar i cada grup familiar anà a buscar un lloc segur per a dormir. L'endemà començarien a posar en pràctica tot el que havien acordat: ajudar-se a sobreviure en un entorn nou per a tots. 

Castelló, la Barassota i el tio Jaumet i la tia Andrea

Sempre he sentit parlar a la família de Quart molt de Castelló, de la ciutat, on la iaia Lola tenia família i ma mare, de joveneta, passava alguns dies tots els anys. Recorde que deia que li agradava molt anar a la Pérgola, un espai dins del parc Ribalta on feien ball a l'aire lliure per a  la juventut. 

També es parlava molt de la Barrassota,  una  zona prop del Grau de Castelló on un dels familiars tenia una alqueria. Jo  vaig  arribar a anar-hi almenys una vegada. Recorde botar per les séquies i agafar codonys dels arbres amb mon tio Quino, el menut de ma tia Fina, la bessona de la iaia Lola. També recorde la siesta comunitària amb  vinga de matalaps al terra junt a una gran quantitat de melons que havia collit l'amo de la casa. Posteriorment, vaig saber, encara que era menuda i no ho entenia molt bé, que tot eixe paratge, eixa terra tan fèrtil, va ser coberta pel cement (o el formigó, tant se val) perquè la va adquirir l'ESSO, una multinacional petroquímica americana. Es van quedar, com tanta altra gent, sense la propietat per quatre xavos i ja no poguérem, lògicament, tornar. 

Una de les familiars, potser la que portava el nom de la patrona, María Lidón, era molt xarradora i no parava de parlar de l'ESSO. Jo no ho entenia, no sabia a què es referia però com a Castelló parlaven  diferent (per exemple deien detrás en lloc de darrere) jo pensava que era el demostratiu castellà. Les cosines de Castelló venien alguna vegada a Quart però no vaig saber mai el parentesc exacte.

Qui si venia moltes vegades i passaven temporades llarguetes eren la tia Andrea i el tio Jaumet. Ella era modista i repetia la frase "la moda és un sac que, quan està ple, se li pega la volta". Es quedaven a Quart tota l'estada però venien a València a passar el dia moltes vegades. La tia Andrea cosia i cosia. Tant per a la iaia com per a ma mare. El tio Jaumet eixia a pegar alguna volta per València. Li agradava anar a la Plaça Redona. Un dia va comprar 500 pedres per a l'encenedor perquè li van semblar barates. Va ser objecte de tota mena de burles per part de  tota la família. He d'explicar que la pedra d'un metxer podia durar quasibé un any. Realment era un personatge còmic. La tia Andrea s'enfadava quan es reien d'ell. Però és que li passava de tot. Un dia de pluja se li va tancar el paraigua i ell es va quedar dins fins a la cintura. Era menudet i els paraigües d'aquella època molt grans. No sé si jo això ho vaig pesenciar o no però sí ho he sentit dir moltíssimes vegades. Sí recorde que un dia estava jugant a amagar-se amb el meu germà Jose i amb mi. Era a la casa de València. Es va amagar al quarto de bany però es va quedar pegat a la porta de tal manera que, quan Jose i jo anàrem a buscar-lo i espentàrem la porta, al pobre tio Jaumet li pegàrem en tota la cara.

Sa casa, a Castelló, estava a Ronda Mijares. Ara em sembla recordar que tenia un aire modernista (la tia Andrea era prou més major que la meua iaia) i elegant, com ma tia, una dona alta amb uns cabells molt ben recollits sempre en un monyo alt d'on no s'escapava ni un pèl. Tenien un vàter que ja aleshores, quan jo el vaig conèixer, era molt antic. Estava situat sobre una tarima, era de fusta i es cobria amb una tapa rectangular, també de fusta, que s'agafava gràcies a un pom de porcellana (el de la foto  és el més paregut que he trobat).

Al castell hi havia un peix

Com el peix a la peixera, guardarà bé el seu secret

el secret de les paraules, ella és muda per decret

era un peix d'aigua salada, que vivia en un castell

un castell de torres altes, dins la peixera, molt bell

un suplici era per ella, puix tenia un gran anhel

car desitjava ser lliure, i poder solcar el cel

Aquest poema es diu Peixera i el seu autor, Miquel Català. Ha estat musicat per Ona nua. Vaig tenir notícia del poema, en la seua versió musical, el mateix dia que havia estat mirant un conte sobre castells amb Lluna i Neu i elles em van demanar que el pròxim conte fora sobre un peix. Casualitats!

Posteriorment, parlant amb Bernat i Altea vam decidir que el peix havia de ser de color rosa i lila. Així que imagineu que és aquest que he trobat a internet en espera que vosaltres quatre en dibuixeu i pinteu un:

Els castells, en l'Edat Mitjana, és a dir, fa molts segles, eren ciutats on vivia qui manava (una reina o un comte o un príncep, etc.) i també les altres persones necessàries per a defensar el castell, produir aliments i fabricar materials com ara teles o ferramentes o mobles. 

Com podeu veure en el dibuix, els castells se solien construir amb un vall al voltant a fi que l'aigua impedira entrar als que la gent de dins no volia que entrara. Per a salvar l'obstacle, el castell només tenia una porta que feia de pont si s'abaixava per a deixar entrar o eixir a les persones que anaven al bosc o a les hortes. Quan ja havien entrat o eixit, la porta s'alçava amb unes cadenes grosses des de dins del castell i ja no podia passar ningú.

Com podeu comprendre, la vida dins era un poc avorrida perquè no podies eixir sempre que volies. I és justament el que li passava al petit príncep Arnau. Li agradava molt llegir i es passava hores i hores  a la biblioteca del castell però com en aquella època no hi havia llum elèctrica i costava molt llegir quan s'amagava el sol. S'havien d'encendre cresols o ciris que feien mal als ulls i, per a evitar-ho, Arnau s'entretenia somiant quan era fosc sobre el que havia llegit durant el dia.

Arnau sols coneixia les truites de riu i algun altre peix que es criava al llac que hi havia no massa lluny del castell i que portaven els pescaters. Però va llegir en un dels pergamins (encara no hi havia llibres com els que nosaltres tenim ara) que la mar estava plena de peixos de moltes formes i grandàries. Li va demanar a sa mare un peix d'aigua salada per a saber com era exactament, veure'l de prop. Ella li va dir que això era impossible perquè el castell estava molt lluny de la mar i el peix moriria en el camí.

Arnau no deixava de pegar-li voltes a l'assumpte i li ho digué al seu preceptor, que era un mestre que tenia sols per a ell, com quasi tots els prínceps. Quiró, que així es deia el preceptor, era tan sabut que li va trobar immediatament una solució. Havia de demanar permís al rei, el pare d'Arnau, per  posar en marxa el su pla.

Així que, quan passaren pel castell els primers mercaders que es dirigien a la costa, els va donar un recipient de vidre gran i redó que acabava d'inventar i que havia manat fabricar espe:cialment per al  peix que Arnau volia. Quiró, amb el permís del rei, va dir als mercaders mentre els mostrava la gran esfera de vidre:

 "Açò és una peixera. Quan arribeu a la mar heu d'omplir-la d'aigua i posar dins un peix, el més bonic que trobeu, de color rosa i lila. Haureu d'anar alimentant-lo fins que torneu al castell. El peix és per al príncep! Ha d'arribar sa i estalvi!"

Els mercaders van tenir molta cura del peix durant el viatge de tornada i aconseguiren que arribara perfectament a les mans d'Arnau.

Aquesta és la història de com va arribar la primera peixera a un castell.

L'esquirol Gono visita Bétera

 

La meua amiga Maluy Benet, que viu a Bétera, no sap que l'esquirol que ella ha dibuixat i que visita de tant en tant el seu jardí és Gono, el que veien Bernat i Altea des de la finestra de la cuina, a Zuric, i que un dia se n'anà amb la seua família a un altre bosc on poguera trobar més menjar. 

Ella ha escrit al seu web el que vos copie a continuació:

Dilluns, 15 de febrer de 2021

Al meu jardí veig de tant en tant l’esquirol roig comú (Sciurus vulgaris), és del gènere de mamífers de l’ordre dels rosegadors i formen la família Sciuridae, té uns 38-45 cm de longitud, el cap rodó, musell curt i proveït de llargues i abundants vibrisses, ulls grossos i vius, potes mitjanes amb els dits molt forts i amb ungles corbes i punxegudes que els faciliten d’enfilar-se pels arbres. La cua té una llargada igual a la del cap i el cos junts, i està coberta de pèls llarguíssims; el pelatge del cos és curt, aspre i de color variable, però sempre fosc a les parts superiors i blanquinós a les inferiors. Habita en els boscs i és essencialment diürn. La seua dieta es basa em fruites, nous, pinyons, etc.  A l’estiu arreplega menjar per a l’hivern i el guarda en els forats dels arbres i sota terra. Fa nius, on passa la nit i on neixen i romanen les cries. És un fantàstic acròbata i és capaç de saltar de la  branca d’un arbre a un altre arbre. Té una boca molt petita, però les seues galtes contenen  unes bosses que  es poden eixamplar molt, amb la finalitat d’emmagatzemar-hi aliments i portar-los al seu cau. Les dents no deixen de créixer mai, per això necessiten estar rossegant sempre. Les estacions influeixen en el seu ritme d’activitat, que és diürna i s’accentua al matí i al migdia. Per a  tenir menjar a l’hivern els esquirols enterren llavors que els serviran d’aliment quan aquest escassege. Com que moltes llavors queden oblidades al terra ‒deuen tenir mala memòria‒ algunes germinaran i en naixeran nous arbres. Així col·labora l’esquirol amb la repoblació forestal. És perseguit per animals molt diversos, i també és objecte de caça per l’home, la qual cosa ha fet que en alguns llocs s’haja hagut de protegir.

Els esquirols representen en la nostra cultura el treball i la previsió per com busquen i guarden aliment per a l’hivern. Per això han aparegut en nombrosos contes infantils i sèries de dibuixos animats. En l’antiguitat europea, en canvi, era un animal fugisser que es veia com a encarnació del dimoni (augmentat pel color roig del seu pèl).

La seua visita al meu jardí sempre és ben rebuda, venen de tant en tant, van fent la ronda pels pins que hi ha pels voltants. Es pot saber on estan per les restes de les pinyes d’on han tret els pinyons. Són alegres i prenen el pèl als meus gats que els van al darrere sense poder agafar-los mai, malgrat que a vegades els esperen, i quan són a prop, d’un bot es pugen als arbres i desapareixen botant d’arbre en arbre. Ara no en queden molts, dos o tres. Però ens alegren la vida quan ens visiten.

-------------------------------

Fa uns dies, ara, al mes d'abril de 2021, Maluy m'ha enviat aquesta foto de Gono:

Espere que vos agrade.

El tramvia 22. La tia Carmen

Eixa línia unia València, des de les Torres de Quart, amb Manises i feia parades a Mislata i Quart. Podríem dir que allí, al tramvia, quan s'hi van trobar les meues dues iaies, Lola i Joaquina, començà part de la història de la meua família, però hi ha un episodi anterior que ja vos he contat: quan ma tia Manola anà a viure a Castelló. Ara falta que vos conte què va passar amb Carmen, la germana major de Manola i de mon pare.

Madrid va ser molt bombardejada durant la guerra. Ma tia Carmen va transtornar-se a causa d'un dels atacs aeris. Estava al cinema i no superà el soroll de les bombes, les sirenes i l'enrenou de la gent corrent per a posar-se a recer. Supose que ho hauria viscut altres vegades  però sempre hi ha un punt que ja no se supera. Va emmalaltir i la ingressaren al sanatori (eufemisme de manicomi) de Sant Onofre, a Quart de Poblet. L'acompanyà sa mare, la iaia Joaquina.

De tant en tant, supose que molt de tard en tard, la mare visitava la filla. Un dia, quan tornava de Quart a València, es va trobar a la iaia Lola. Es va tirar als seus braços a saludar-la mentre li deia: "Fina, Fina, que alegría volverla a ver". Ma iaia Lola somrigué i va comprendre immediatament el que passava: l'havien tornat a confondre amb la germana bessona. 

Es van posar al  corrent de la situació de cada família i Lola li va oferir quedar-se a Quart per a estar prop de la filla. Però passaven dues coses: Joaquina treballava i la seua cunyada Angelita (la dona del tio Clemente dels quals ja he parlat en un altre tros) vivia a València perquè treballava a Correus. Així que Joaquina es quedava amb Angelita quan venia a Quart. 

D'una manera o altra, les dues famílies ja estaven en contacte.

La tia Manola. Castelló

Mon pare tenia dues germanes: Carmen i Manola. Tenien nou i set anys, respectivament, més que ell. Coincideix amb les diferències entre els meus germans i jo. Casualitats!

Manola va nàixer el 1917 i va morir quan li faltaven dies (cent, en va comptar el meu germà Jose) per a fer els cent anys. 

Ja començada la guerra Manola va obtenir per oposició una plaça a la Delegació d'Hisenda de Castelló de la Plana. Com son pare era guàrdia civil, va contactar amb un company de Castelló a fi que li trobara una família per a viure durant tot el temps que calguera mentre obtenia el trasllat a Madrid, que era on vivia. Clar, en  aquella època haguera sigut molt estrany que una joveneta de 19 anys visquera sola en una pensió o en un pis. Allà anà la meua iaia Joaquina a acompanyar la filla i veure amb els seus propis ulls la casa i la gent on viuria Manola. No soc capaç d'imaginar com es viatjava en temps de guerra de Madrid a Castelló o de qualsevol altre origen i destinació.

La família que l'acollí era la de ma tia Fina (se n'havia anat a viure a Castelló a causa del matrimoni), la bessona de la meua iaia Lola. El seu marit, mon tio Vicente, tenia una barberia  en el carrer dit Ronda Mijares. No va participar mai en la fàbrica del Barranquet.

En el moment que la tia Manola comença a estar amb ells, crec que Fina i Vicente ja tenien almenys dos fills: Vicente i Manolo. Després naixerien Finín i Quino. Quan Vicente fa jurar bandera, sa mare, la tia Fina, estava embrassada de Quino (uns 20 anys de diferència entre el major i el menut) i el soldat estava avergonyit de veure sa mare amb la panxa durant l'acte de la jura entre tota la gent. Com eren les coses relacionades amb les dones! Molts anys després vam tenir una ministra de Defensa, Carme Chacón, que passava revista a les tropes embarassada.

Ramonet el de la plaça

El meu iaio, Ramón Montesa Aliaga, va nàixer a Quart de Poblet. No he sentit mai dir que ni sa mare Consuelo ni son pare (al qual supose que li dirien Ramón perquè el meu iaio era el primogènit) ni cap altre membre anterior de la seua família foren originaris d'un altre lloc. La família (pare, mare, cinc fills i dues filles) vivien a la plaça de Valldecabres. En realitat la plaça és una mena d'eixamplament de la carretera, com es pot veure en  la foto de més avall que he agafat d'internet.

Era conegut com Ramonet el de la plaça. Justetament la casa a què em referisc queda fora, a l'esquerra de la fotografia, però no n'he pogut trobar una altra imatge. Jo la vaig conéixer quan ja no els pertanyia i s'hi vivia la família de Trini l'espardenyera, una amiga de ma mare a qui vistàrem en alguna ocasió. Al meu iaio els altres germans i germanes li deien major, ja he dit que era el primogènit. Li seguia la tia Consuelito. El menor era el tio Enrique, que tots els anys venia a València a posar-nos el betlem, un muntatge preciós amb aigua i tot. Recorde perfectament al tio Jesús i a la tia Hermínia però als dos que falten, Julio i Nofret (diminutiu d'Onofre, patró de Quart) no els vaig conéixer mai. D'un es deia que l'havien mort en guerra i, de l'altre, que havia desaparegut en guerra. Jo no sé molt bé què hi ha de cert, perquè en aquella època, quan jo era menuda, de tot això no se'n parlava i menys en una família que tenia en el meu iaio un ferm defensor de Franco atés que havia combatut a les seues ordres al Marroc durant el seu servei militar, que durà tres anys. Deia que  Franco, capità en aquell moment, era molt valent i que sempre anava a cavall el primer, davant de tots. En fi! Jo sospite que els seus germans o al menys el que deien que havia desaparegut, serien republicans. Se m'acut ara que si alguna vegada torne a Quart, aniré al cementeri i miraré les làpides de la família a veure qui és el que està soterrat, si Julio o Nofret. 

La part de Madrid

En el text que he titulat El Barranquet he parlat de una de les línies familiars, la de la meua iaia Lola (Dolores Vidal Tárrega), mare de mare. Ara parlaré de la família de mon pare, Joaquín Jimeno Gil. 

La iaia Joaquina (els cognoms: Gil Oliván) va nàixer el 22 d'agost de 1892 a Judes, un poble de Soria. Eixe mateix any Paul Gauguin pintava el Mata Mua, que vol dir "això diu que era", una forma clàssica de començar els contes. No em digueu que no és una casualitat. 

Joaquina, era la major de cinc germans i una germana. Jo només en recorde dos, la tia Enriqueta, que era la menuda, i el tio Clemente. Els altres no els vaig conèixer, no dic que potser alguna vegada en vera algun, però no en soc conscient. Recorde que un d'ells es deia Samuel, però no sé si era el mateix que tenia una botiga de queviures a Madrid on anava mon pare de ben menut a ajudar-li. Mon pare contava que una de les feines que li encomanva era menejar les pomes, girar-les en el basquet, a fi que no es féren malbé. Berenava unes ametles que li solia donar son tio i, amb els dinerets que guanyava, es pagava el cine.

Quan Joaquina tenia 17 anys, els seus pares la van enviar  a Madrid a servir (1) en una casa on ja treballava la tia Gaspara, una dona del seu mateix poble que l'havia precedida en el, diguem-ne, intent de tanta gent de trobar feina i, per tant, poder menjar. Una cosa molt curiosa és que Gaspara va ensenyar a llegir i escriure a la iaia i totes dues tenien la mateixa lletra. Van morir els pares, els que havien d'haver sigut els meus besavis, i Joaquina agafà tots els germans i se'ls emportà a Madrid. No sé com s'ho apanyarien. Sé que la tia Enriqueta entrà a un col·legi de senyoritas en una plaça de pobre. El tio Clemente acabà sent funcionari de la Casa de la Moneda, que era la forma breu de referir-se a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. La seua muller, Angelita, era funcionària de Correus i eixirà més endavant en algun d'estos textos.

El iaio que no vaig conéixer, Manuel  Gimeno (2), era del Racó d'Ademús, crec que de Torrebaja. Com era guàrdia civil, supose que el destinarien a Madrid, on va conéixer a la iaia Joaquina. És a dir, que la part madrilenya té un orígen castellà i un altre valencià.

---------------------------------------

(1) Servir vol dir que entrava a viure amb una família per a fer les tasques que li encomanaren. Si la família no era molt rica, la xica feia totes les feines de la casa, però si la família tenia molts diners (o possibles, com es deia aleshores) els treballs estaven classificats per categories. Ho diré tot en castellà perquè és com m'ho contava la iaia. Hi havia lacayos, cuineres, ayas, nodrizas, cuerpo de casa, ama de llaves, mayordomo, pinches...

(2) O Jimeno, això no ho he sabut mai. Mon pare era Jimeno i les seues germanes, Gimeno. Jo soc Jimeno i els meus germans, Gimeno. 

Bineka del Congo

He llegit una novel·la molt distreta que es diu La bruma verde, de Gonzalo Giner. Mentre la llegia pensava que es podia convertir, en part, en un conte per a vosaltres. Un matí, parlant amb Altea, li vaig contar el que en podria ser l'embrió. Ella va escoltar-lo sencer. D'una banda, era curt i, de l'altra, la xiqueta no es trobava massa bé (eixes crescudetes que pegueu) i  estava blaneta i  aguantava millor els contes contats perquè el que a ella li agrada és passar pàgines dels contes escrits i parlar sobre les imatges. En definitiva, que he fet aquest  conte per a vosaltres quatre.

El Congo és un riu molt gran d'Àfrica. Tot el seu recorregut està envoltat d'una selva extensa que acull moltes espècies d'animals en completa llibertat. També hi ha algunes aldees on viuen unes poques famílies. En una d'eixes aldees vivia Bineka, una xiqueta a qui el seu iaio li havia ensenyat a moure's per la selva i a entendre's amb els animals,  alguns dels quals la coneixien i no només no li feien mai mal sinó que s'alegraven de veure-la quan entrava en la selva a buscar fruits per a menjar o herbes i arrels per a fer medicines.

Un dia l'aldea es va pegar foc i quasi totes les persones que hi vivien van fugir com van poder de les seues cabanes, ja que eren de palla, estaven molt juntes  i s'encenien amb molta facilitat. Només van quedar les persones més majors per a intentar salvar almenys l'hortet i les gallines.  Bineka va córrer cap on vivia una família de  ximpanzés, una zona humida molt prop del riu on ella, gràcies al que li havia ensenyat el seu iaio, sabia que no arribaria el foc. 

Quan ja estava a punt de trobar-los, va veure que pel camí venia la ximpanzé mare, la major la que manava en el grup. Havia detectat el fum i va endevinar que Bineka estaria en perill i aniria a refugiar-se amb ells. Tota la família de ximpanzés la va acollir com a una amiga. Un dels joves es va posar d'esquena a ella i li va mostrar la planta del peu dret: això volia dir que la convidava a pujar a la seua esquena per  a poder arribar en dos bots a la part més alta de l'arbre. Els ximpanzés són molt àgils per a pujar als arbres. Allà dalt se senten segurs per a dormir o per a ocultar-se d'altres animals que els puguen atacar o també d'altres famílies de ximpanzés que busquen menjar. Bineka, com totes les persones, no podia pujar amb tanta facilitat i el ximpanzé ho sabia. Es va agafar amb força al coll de l'animal i allà que van pujar els dos. 

Una vegada dalt els va trobar a tots acomodats en les branques, la van saludar i li van oferir una branca. Però ella no va seure,  va mirar  cap a la seua aldea i no la va veure: el foc l'havia fet desaparèixer. Tampoc no va veure ningú. Probablement havien fugit cap altres zones i en una selva tan gran i tan espessa seria molt difícil trobar ningú de l'aldea. S'havia quedat sola. Es va posar a plorar pel seu iaio, per sa mare, per son pare... Aleshores un a un, tots els ximpanzés es van acostar a la xiqueta per a acaronar-la i consolar-la. Entenien perfectament la pena que tenia.

Bineka va pensar que a partir d'eixe moment tenia una nova família amb qui viure. Al capdavall la selva també era d'ella.

El Barranquet

La mare de ma mare, la iaia Lola, era germana bessona de Fina (o Pepita, que de les dues maneres li deien) i tenien un germà major, Nicolau, i un de més menut, Manolo. Els cognoms: Vidal Tàrrega (el famós guitarrista Tárrega n'era familiar però no sé en quin grau). Tots quatre vinguéren a Quart amb son pare i sa mare procedents de l'Alcora (1) perquè al meu besavi li encomanaren fer-se càrrec de la fàbrica de taulells del Barranquet, un espai entre Quart i Manises. A la mateixa fàbrica tenien l'habitatge. Per això, Lola i Fina eren conegudes al poble com les barranqueres. Per exemple, jo soc neta de la tia Lola la barranquera.

D'altra banda, el meu iaio, al qual ens referíem sense el nom perquè només en teníem un, de iaio (el pare de mon pare va morir quan aquest era menut i, òbviament, no el vam poder conéixer), de ben jovenet començà a treballar en les fàbriques de taulells de Manises i no costa endevinar que ell i la iaia Lola es trobaren fàcilment  passejant qualsevol diumenge.

A casa sempre es contava que quan es van conéixer, la iaia Lola encara portava el vestit de la primera comunió. He d'explicar que era habitual en aquella època que tot s'aprofitara. Els vestits també. Al de la comunió es feia alguna modificació, s'hi afegia, per exemple, un llaç de color i ja tenia la xiqueta vestit de mudar durant uns quants anys. Això vol dir que eren jovenets, molt jovenets, quan començaren a eixir junts.  Per situar-los temporalment: el iaio va nàixer al 1901 i la iaia Lola, un parell d'anys després.

Eixa fàbrica del Barranquet passà pel temps a ser propietat de Manolo, el germà menut de la iaia Lola. Poseriorment se'n feren càrrec els fills de Fina ja que Manolo no tingué  descendència. Ni Lola ni Nicolau en formaren mai part d'eixe negoci. Per què? No ho sé. Sospite que per influència de sengles cónjuges: el iaio i ma tia Mercedes, la dona de Nicolau.

Quasi un segle després,  Raül va obtenir el prestigiós premi del COACV pel seu projecte de final de carrera: Centre d'alt rendiment esportiu, ubicat a banda i banda del barranquet. Ell no sabia que una part dels ancestres de Beatriu l'observaven de prop.

I uns anys més tard, el 2017, naixien en l'hospital de Manises, que ocupa en part l'espai del Barranquet, Lluna i Neu.

No em direu si no és casualitat tot plegat.

(1) Recomane llegir El secret de Meissen, de Josep Palomero.

El gos Peti Peti

Estàvem a Muro, les tres juntetes en les butaques del menjador. Neu  posava nom a l'aranya Cartera i la seua família. Vam acabar de contar el conte i Lluna va voler que el pròxim fóra d'un gos i que es diguera Peti Peti. Ho he estat pensant i sempre m'eixia un santbernat, però, és clar, com va dir Jordi, un nom així era més adequat per a un gos xicotet. El cas és que jo volia  respectar el nom que havia elegit Lluna per la qual cosa calia canviar de gos. Bé. Després  d'uns dies de pegar-li voltes al conte, així va quedar.

L'escola on van Lluna i Neu està envoltada de tarongers, no debades estem a la comarca de l'Horta. Cada dia les dos bessones caminaven cap a classe amb les seues carmanyoles, on portaven l'esmorzar. La de Lluna tenia dibuixada una gateta de color groc. La de Neu, una tigressa de color salmó. Quan de vesprada eixien d'escola, les carmanyoles estaven buides: s'ho havien acabat tot! Però no les de  les altres xiquetes, sempre hi havia algú, de qualsevol de les bombolles, que no s'havia menjat l'esmorzar i algú més que encara portava el berenar en la mà.

Des de la vorera d'enfront solia haver un gosset molt menudet i blanquet que mirava amb careta de pena i que esperava que ja no quedara ningú per a buscar les sobres dels berenars, o del que fora, que havien caigut al terra. Ningú s'havia fixat mai en ell de tan discret com era.

Una vesprada, quan en acabar la classe, les germanes anaren a visitar les seues quatre gallines per a portar-los menjar i aigua, van veure com les seguia un gosset. Era xicotet i semblava que tenia fam perquè ensumava amb interés el que portaven en les bosses de les gallines. Com van veure que era pacífic, el van deixar que les acompanyaren al galliner.

Quan li van oferir el menjar, es va tornar boig d'alegria i es va empassar tot el que pogué. Al capdavall, les gallines encara podien alimentar-se d'insectes i de les llavors que els portava el vent.

L'endemà, en eixir d'escola, Lluna i Neu van veure el gos immediatament perquè l'animalet se'ls va acostar pensant que potser tornarien al galliner. Van jugar amb ell, li van donar un tros de coca que els havia sobrat i li posaren nom: Peti Peti. 

Els gats i els gossos solen tenir amo o ama però ningú no sabia de qui era aquest gosset. Tampoc no sabia ningú d’on havia vingut ni quan. De manera que Lluna i Neu van decidir quedar-se'l. El van instal·lar al costat del galliner, així tindria cura de les gallines, es podria protegir del fred i de la pluja al ponedor, podrien veure'l tots els dies i no li faltaria menjar.

-----------------------

Ací cal afegir que el 10 de febrer de 2021, que Ismael i jo anàrem a esperar Lluna i Neu a l'eixida d'escola, quan  tota la bombolla blanca, la classe, formava la filera per a acomiadar-se de la mestra abans d'anar a saludar a cada familiar, Neu ja ens havia vist però només somrigué perquè la disciplina no li permetia eixir-se'n de la cua. Lluna no s'havia adonat de la nostra presència i jo dic "Peti Peti". Ella  girà el cap immediatament amb un somriure ben gran i, sense abandonar el lloc de la filera, em contesta "eixe és el nom del gos del conte que ens vam inventar a ta casa". Jo, pagadíssima. A continuació vam anar a conéixer el galliner.

Un esquirol dit Gono

Este conte va nàixer a casa de Bernat i Altea. Davant de la finestra de la cuina hi ha un jardí molt distragut. Una vegada el iaio Ismael fins i tot va veure una rabosa! L'animalet no viu al jardí però probablement va passar de camí cap a l'interior del bosc. Qui si vivia probablement al jardí, si més no una bona temporada, era un esquirol que de tant en tant pujava i baixava dels arbres. Així que els germanets van voler fer un conte dedicat a Gono, el nom que  Bernat li va posar.

Hi havia a Zuric, al barri d’Albisrieden, un germà i una germana que aguaitaven sovint per la finestra. Quan sa mare o son pare els preparaven el desdejuni o el dinar, els agradava esperar que el menjar estiguera a punt mentre miraven si plovia o si les fulles dels arbres canviaven de color o si feia vent o si nevava. 

Un dia van veure un esquirol que pujava a un arbre. Grimpava amb la facilitat que tenen els esquirols gràcies a la cua i les ungles corbes.

O seria una esquirola? No ho podien saber. Els esquirols tenen el mateix aspecte tant si són mascles com femelles. Bernat i Altea, que així es deien el germà i la germana, es passaven moltes estones mirant per la finestra per a intentar endevinar què feia l'esquirol exactament, a què es dedicava. Van observar que de matí és quan eixia a buscar menjar. Per tant Gono baixava de l'arbre i mirava pel terra a veure què hi trobava. 

La sorpresa vingué un dia quan Gono va emetre un xiulit. Què seria? Ah! Ràpidament ho van saber: havia cridat un altre esquirol. Els dos es posaren a parlar i Bernat i Altea van interpretar que es queixaven perquè no trobaven tot el menjar que necessitaven.

Heu de saber que els esquirols són molt treballadors i previsors i passen gran part de l'any arreplegant anous i bellotes  per a guardar-les per a l'hivern, quan hi ha molta neu i no poden trobar menjar ni fruits silvestres ni insectes. 

Quan per fi Bernat i Altea van confirmar que els esquirols estaven preparant-se per a anar-se'n, van baixar ràpidament al jardí i els van demanar que es quedaren, que ells els portarien menjar.

Així ho van fer durant molt de temps. Si algun dia o algun cap de setmana els germanets no estaven a Zuric, en tornar del viatge o de l'excursió, la primera cosa que feien era anar a mirar per la finestra. De vegades, els esquirols estaven esperant-los al mateix ampit!

Durant una setmana  només van veure un dels dos esquirols i a més de tant en tant fins i tot pujava a la finestra i tocava el vidre per a demanar més menjar.

Què havia passat? Doncs, que els esquirols eren mascle i femella i aquesta havia tingut 3 esquirolets que necessitaven molt més de menjar.

Al cap d'uns dies, la família completa se n'anà definitivament al bosc. Allí podrien protegir millor les seues criatures. 

Potser un dia Bernat i Altea  els trobaran!

L'aranya Cartera

Jordi, Pili, Lluna i Neu han passat uns dies a Muro amb el iaio  Ismael i amb mi. Lluna i Neu saben les històries de la bruixa Rieden, del drac Albis, de Patrip Patrap... Així que Neu em va demanar que li'n contara un altre. Les dues ens vam inventar L'aranya Cartera i Neu va posar els noms dels tres protagonistes nous. A continuació, Lluna em proposà fer un conte d'un gos que es diguera Peti Peti. De moment va el de l'aranya. També està en marxa un que em va demanar Altea sobre un esquirol. A poc a poc els tindreu tots.

L'ARANYA CARTERA

Cartera era una aranya que tenia un greu problema: no podia produir fil. Per tant no podia fer teranyines, és a dir, eixa tela de dibuix molt bonic que atrapa els insectes que les aranyes necessiten per a alimentar-se. 

Els seu pare, Coixí, i sa mare, Botella, estaven preocupats perquè sempre li havien de donar a Cartera les mosquetes i altres insectes amb què s'havia d'alimentar. Recordeu que ella no podia fer fil. 

Una amiga de Botella va dir:

- Tinc la solució. Heu d'anar a visitar la bruixa Rieden. Ella sabrà què fer.

- Una bruixa?, contestaren espantats Botella i Coixí.

- No passeu pena. Rieden és sàvia, és bona i cura tots els animalets.

Així que Coixí, Botella i Cartera començaren immediatament el viatge cap a la terra de la Canyella.

En arribar al bosc on vivia Rieden, van distingir la casa de la bruixa perquè ella estava a la porta esperant-los. Rieden ho sap tot, sabia que la família d'aranyes arribava. Rieden portava sobre un muscle el drac Albis; en l'altre, la merla Alfred. L'escarabat Patrip Patrap i el caragol Tero anaven sempre enganxats en la melena de la bruixa. 

Rieden va dir que el problema de Cartera tenia solució: ella li ensenyaria a fer fil però que costaria molt de temps. Coixí i Botella van deixar la filla allí i tornaren a sa casa amb les altres aranyes de la família.

Així va ser com Rieden acollí un altre animalet en la seua casa del bosc.

Tero i les caragoles valentes

Havia plogut molt durant molts dies i els caragols estaven de festa perquè per fi havia eixit el sol. Hala, tots a passejar-se pels jardins i els boscos!

Una gran quantitat de gent anava a arreplegar-ne per a fer una bona caragolada amb salsa de tomateta i ceba o coure’ls al forn en una llauna. Les persones anaven amb carmanyoles o bosses per a agafar-ne com més millor.

De tant com regiraven arbustos i plantes per a buscar-los, alguns caragolets van prendre mal i no tenien més remei que amagar-se el més fondo que podien per a protegir-se.

Hi havia un, gran i blanc, que fugint de les xafades de la gent es va trencar un trosset de closca. Per sort, unes altres caragoles que també volien ocultar-se el van ajudar a arribar al seu cau.

«Tero, li van dir les amigues quan ja estaven en un lloc segur, no pots viure amb la closca trencada, hem de buscar una solució».

La caragola Podo sabia com havien d'actuar. Immediatament  va exposar el seu pla:

- Hi ha una argila blanca, que es diu caolí, que vindria molt bé per a reconstruir la closca de Tero. Però eixa argila només es troba  a la terra de la Canyella.

- On viu la bruixa Rieden?, preguntà Gas, l'altra caragola.

- Sí. Només ella el podrà curar perquè sabrà on trobar el caolí, contestà Podo.

Així que, tota la caragolada d'acord, decidiren que Gas i Podo, que eren de color marró,  acompanyarien Tero a casa de la bruixa Rieden. 

Com els caragols són lents, van pujar a un camió que portava verdures prop de la terra de la Canyella i avançar així molt de camí. Les dos caragoles i Tero viatjaren dins d'una bleda que a poc a poc anava fent-se menudeta perquè era el seu aliment: els caragols són hervíbors, és a dir, que mengen herba, vegetals.

El camió arribà al gran mercat on havia de deixar les caixes de verdures i Gas, Tero i Podo abandonaren la bleda amb molta cura de no ser descoberts i s'encaminaren a casa de la bruixa Rieden.

Allà estava ella, a la porta de sa casa, amb els cabells rojos al vent, esperant-los. Les bruixes bones ho saben tot!

Rieden, amb l'ajut d'Albis, Alfred i Patrip Patrap havien agafat el caolí necessari i ella ja tenia preparada la pasta per completar la closca de Tero. 

Un parell de dies després, les caragoles tornaren al seu bosc per a informar a totes les amistats que el viatge havia anat bé però Tero es volgué quedar en aquella casa on l'havien atés tan bé i on havia fet tan bons amics.

--------------------------

La meua amiga Ana Anaya m'ha enviat un parell de fotos de caragols. Les afegisc ací el dia 10 de novembre de 2021

L’escarabat Patrip Patrap

La casa on vivien Albis, Rieden i Alfred estava protegida per un faig que, a l’hivern, quan ja li havien caigut totes les fulles, deixava passar la llum i la caloreta del sol. A la primavera i a l’estiu, per contra, proporcionava frescor.

Alfred tenia por de l’arbre quan estava ple de fulles perquè es dibuixaven unes ombres molt estranyes al terra i ell pensava que eren éssers que volien fer-li mal. Segons li explicà Rieden això era degut a les formes capricioses, de vegades retorçudes, de les branques.

• Sí, però Alfred té por de les ombres del terra, intervingué Albis desitjós d’ajudar a l’amic.

• No has de tenir por, continuà Rieden, les ombres són com un joc entre les fulles i la llum que passa entre elles. No hi ha ningú que vulga fer-te mal.

La bruixa es va fer acompanyar per tots dos per a recórrer l’extensió de terra on es projectaven eixos dibuixos tan bonics que feien els rajos del sol jugant entre les fulles, d’un daurat bellíssim.

• Mira, mira, el qui hi ha junt a eixa pedra, digué un esglaiat Alfred.

• Sí, sí, és una cosa negra, ajudà Albis.

Es tractava d’un insecte de color molt fosc, quasi negre, de cos allargat i xicotet que s’havia quedat immòbil a la soca d’un dels arrels del faig, on hi havia humitat i foscoreta.

• Sembla mort, va dir un entristit Alfred.

• O estarà dormint, va dir un esperançat Albis.

Rieden amb els seus ulls blaus, grans i rodons, va mirar durant un momentet la troballa, allargà un braç i amb molta suavitat l’agafà i se’l posà al palmell de la mà.

• Mireu, criatures, és un escarabat que té por de nosaltres.

• Per què?, preguntaren alhora Albis i Alfred amb molta sorpresa ja que no es poden imaginar que dos animalets com ells, tan bons, pogueren fer por a algú.

• Perquè no ens coneix i perquè som més grans, els tranquil·litzà la bruixa.

Tots quatre entraren a casa. L’escarabat, en la mà de la bruixa, i Albis i Alfred pujats als muscles, un a cada costat de l’acollidora cabellera de Rieden.

A poc a poc el nou convidat va anar estirant-se. Semblava començar a agafar confiança, com si perdera la por. Rieden el deixà sobre la taula a fi d’observar-lo amb comoditat. Primerament l’escarabat allargà una poteta, després una aleta... però no es movia massa. Albis i Alfred es preguntaven si estaria ferit o malalt. La bruixa, sàvia i experta en guarir animalets, mirava l’escarabat amb atenció. Va dir a Albis i Alfred:

• Mireu, té les sis patetes intactes, no vos preocupeu.

En eixe moment, l’escarabat els mostrà una de les ales.

• Que vola, que vola, cridaren els dos amiguets

• No, els escarabats no volen, només poden alçar-se una miqueta del terra.

• Però té ales, digué excitat, Alfred.

• Quatre, en té quatre, descobrí Albis, que no apartava la mirada de la taula on estava l’insecte.

• Sí, aclarí Rieden, però ja vos dic que no anirà molt lluny volant.

Com veien que l’animalet estava bé decidiren donar-li de menjar i beure. Li posaren propet un poc d’agua i la bruixa envià el drac i la merla a buscar floretes, llavors i algun fong. Rieden no sabia ben bé què li agradaria.

L’àpat va ser espectacular. L’escarabat es va menjar tot el que li havien entrat i repetí d’aigua. Com que encara no parlava, Rieden va dir que calia buscar-li un nom. Albis i Alfred es van quedar pensant. L’escarabat va començar a furgar la fusta de la taula fent un sorollet. Els dos amics blancs imitaren eixe so i en repetir-lo els va eixir patrip patrap. Eixe seria el seu nom mentre esperaven que el nou amic poguera parlar: Patrip Patrap. Rieden afegí que també caldria preguntar-li si tenia família perquè podria ser que l’estigueren buscant. Com la bruixa veia els dos éssers blanquets tan emocionats, va dir-los que ho pensaria l’endemà.

--------------------------------------

Explique l'orígen de l'escarabat. Un dia, parlant amb la gran Núria Cadenes, li vaig dir que estava escrivint-vos contes. Ella em contà que quan es quedava a casa maleta i no podia anar a escola, sa mare, Teresa Alabèrnia, li contava les aventures de l'escarabat Patrip Patrap. No em va dir, ni li vaig preguntar, quines aventures li contava o si s'enrecordava però li vaig agafar l'animalet i el nom i vaig inventar la història que vos acabe d'escriure.

Anem a Creta

Tirant és el protagonista de l'obra més important de l'escriptor i cavaller valencià Joanot Martorell. La novel·la es diu així: Tirant lo Blanc. Conta tots els viatges, les aventures i les peripècies d'aquest home per tot el mar Mediterrani. Desitge de tot cor que siga un dels  primers llibres que tingueu entre mans  quan comenceu a llegir. En una versió juvenil si cal, però vos agradarà tant que en ser més majors ja podreu llegir l'obra sencera.

De moment, agafeu un mapa o la bola del món que teniu i busqueu el Mediterrani. Poseu el dit a València i contineu pel mig de la mar en direcció a Constantinoble (que està just en l'altra banda i que ara es diu Estambul) i imagineu que aneu en el mateix vaixell del Tirant solcant totes les aigües. Deixarem Mallorca, deixarem Itàlia, deixarem Sicília i ens detindrem a Creta perque vull contar-vos la llegenda del Minotaure, que és molt més antiga que el Tirant.

Fa uns quants mil·lennis, molts segles i una barbaritat d’anys, totes les naus que navegaven per les aigües de la mar Egea —que és un dels pseudònims de la mar Mediterrània— entraven als ports de Creta per a comprar, vendre o bescanviar les mercaderies que transportaven. La tripulació d’aquests vaixells també necessitava tocar terra per a obtenir queviures i, sobretot, renovar l’aigua que consumia durant les travessies perquè, quan els viatges eren molt llargs, l’aigua es podia corrompre i els mariners agafaven malalties que, de vegades, no es podien curar.

Creta era una illa envoltada per unes aigües blaves, quasi transparents, que banyaven unes platges bellíssimes on els pescadors podien obtenir peixos en abundància. Als pobles hi havia molts llauradors que s’ocupaven de les vinyes, de les oliveres, dels camps de blat i dels arbres fruiters. Una gran part dels habitants es dedicaven a fer cistelles, alforges i gerros, recipients necessaris per a transportar i conservar tots els productes: l’oli, l’aigua, el gra, el vi, les fruites, els perfums. Uns altres eren pastors que, a l’ombra dels xiprers i dels garrofers, vigilaven les cabres que pasturaven entre matolls d’alfàbega i de timó.

Aquest poble ric i pacífic estava governat per un rei, senyor de la mar Egea, que vivia al palau de Cnossos. Era un palau gran que tenia moltes sales per a rebre els ambaixadors estrangers, dormitoris per als convidats, sales de ball, patis per practicar esports, temples, escoles i, fins i tot, un teatre. Totes les parets estaven decorades amb pintures que representaven escenes de caça, personatges mitològics i dofins, ja que en aquella època tota la mar Mediterrània estava plena d’aquestos animals.

Però, una vegada, ocorregué un fet molt desgraciat que trencà la felicitat de l’illa. En temps del rei Minos, nasqué al palau el Minotaure, un monstre molt perillós que tenia cos d’home i cap de bou. El rei va manar que el mataren, però ningú no ho podia aconseguir: es menjava tots els soldats que se li acostaven. Aleshores el rei va ordenar a Dédal, l’arquitecte de la cort, la construcció d’un laberint per a tancar-hi el monstre i que mai més no poguera eixir. Així es va fer i el minotaure va quedar empresonat, pegant voltes i més voltes pel laberint sense poder-ne eixir.

La fama del monstre s’estengué per tota la mar Egea i arribà a Grècia, on vivia Teseu, un jove heroi que ja havia vençut altres monstres. Teseu es va oferir voluntari per a matar el Minotaure. Navegà entre naus i dofins fins que, ja a Creta, el seu vaixell es detingué al port més pròxim al palau del rei Minos. Aquest el va rebre en una de les sales de cerimònies més luxoses que hi havia, per a manifestar així el seu agraïment per la voluntat d’alliberar l’illa de la presència de la bèstia.

Minos, com manava el protocol, estava acompanyat per gran part de la seua cort i per tota la família reial. En entrar en la sala, els ulls de Teseu van ser atrets immediatament per la bellesa d’Ariadna, filla del rei, la qual, al seu torn, no apartava la mirada del jove valent i decidit. Després de la benvinguda del rei i dels parlaments oficials, Teseu es retirà a descansar a les habitacions que li havien destinat.

Quan, l’endemà, Teseu va eixir a passejar pels jardins mentre esperava uns soldats que li havien de mostrar el camí del laberint, es trobà amb Ariadna, que havia anat a buscar-lo en secret. Ariadna tenia un pla per a matar el minotaure, però ningú no l’havia escoltada mai, ningú no s’havia adonat que a més de ser la més bella de tota l’illa, era la més intel·ligent.

Teseu va parar tota la seua atenció al que li explicà Ariadna i va trobar que el pla era excel·lent. Tots dos anaren junts al laberint. La jove li donà el cabdell de fil que portava a la mà i li recordà el que havia de fer:

Ves desfent el fil a poc a poc, a mesura que camines, però no el soltes mai, així podràs tornar sobre les teues passes i trobaràs l’eixida.

El jove heroi va seguir aquestes instruccions fil per randa. S’endinsà al laberint, trobà el monstre i el matà amb astúcia, força i valentia. Teseu havia alliberat Creta del seu malson. L’illa tornà a ser un país sense preocupacions, ric i pacífic.

--------------------------------

Vos pose una imatge, treta d'internet, del palau de Cnossos a fi que graveu en la vostra memòria les columnes roges que l'identifiquen.