En la premsa del cap de setmana he llegit que ha tornat la moda de la literatura sobre pirates. Així que, malgrat que ja teniu el resum de L'illa del tresor, he decidit fer un altre text, aquest d'ací baix. De manera que, si comenceu a rebre regals de llibres de pirates, tindreu informació per a aprofitar millor les lectures.
Quan diem pirata estem referint-nos a un lladre. Avui en dia, podem dir pirata informàtic (si roba informació dels ordinadors) o, per exemple, pirata aeri (si desvia el vol d'un avió). Però és cert que si diem pirata ens imaginem un vaixell amb la bandera de la calavera i una tripulación d'homes amb poques dents, un lloro al muscle, pegats de tela negra als ulls i pates de pal.
Però, a eixos lladres, en realitat, els hauríem de dir bucaners, que són els pirates que deixaren Europa i s'establiren a les Illes Antilles, al mar Carib, en la part occidental de l'oceà Atlàntic, ja prop del continent americà. Com sempre vos dic: agafeu un mapa i busqueu-ho.
I vos preguntareu per què els bucaners tenien allí la seua base. Doncs, molt senzill: a partir del segle XVI hi havia molts vaixells que transportaven mercaderies molt riques (inclús or) des de les possessions americanes del rei d'Espanya. És a dir, els vaixells reials solcaven l'oceà des de les costes atlàntiques d'Amèrica a les costes de la península Ibèrica.
Això vol dir que quan els bucaners, que tenien el mar vigilat i també espies en terra, sabien que eixia un vaixell ben plenet cap a Espanya, nyas, els faltava temps per abordar-lo i fer-se amb tot el que portava, inclús els mariners i els soldats que es rendien i que passaven a formar part de la tripulació pirata.
Més tard i, a poc a poc, els bucaners es van escampar per tots els mars on sabien que podien fer-se amb bona cosa de mercaderies i de riqueses i de tresors i tothom els deia pirates.
Els pirates més famosos, bucaners o no, per uns mars o per uns altres, van ser Francis Drake, Barbanegra i Henry Morgan. També hi hagué dones pirates com Anna Bonny i Mary Read.
-------------------------------------------------
A principis del segle XIX un poeta extremeny, José de Espronceda, va escriure un poema molt llarg que es diu LA CANCIÓN DEL PIRATA. Quan jo era xicoteta l'apreníem a l'escola. Encara avui puc recordar uns quants versos.
Con diez cañones por banda,
viento en popa a toda vela,
no corta el mar, sino vuela
un velero bergantín;
bajel pirata que llaman,
por su bravura, el Temido,
en todo mar conocido
del uno al otro confín.
La luna en el mar riela,
en la lona gime el viento
y alza en blando movimiento
olas de plata y azul;
y ve el capitán pirata,
cantando alegre en la popa,
Asia a un lado, al otro Europa,
y allá a su frente Estambul.
«Navega velero mío,
sin temor,
que ni enemigo navío,
ni tormenta, ni bonanza,
tu rumbo a torcer alcanza,
ni a sujetar tu valor.
Veinte presas
hemos hecho
a despecho,
del inglés,
y han rendido
sus pendones
cien naciones
a mis pies.
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria la mar.
Allá muevan feroz guerra
ciegos reyes
por un palmo más de tierra,
que yo tengo aquí por mío
cuanto abarca el mar bravío,
a quien nadie impuso leyes.
Y no hay playa,
sea cualquiera,
ni bandera
de esplendor,
que no sienta
mi derecho
y dé pecho
a mi valor.
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria la mar.
A la voz de ¡barco viene!
es de ver
cómo vira y se previene
a todo trapo a escapar:
que yo soy el rey del mar,
y mi furia es de temer.
En las presas
yo divido
lo cogido
por igual:
sólo quiero
por riqueza
la belleza
sin rival.
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria la mar.
¡Sentenciado estoy a muerte!;
yo me río;
no me abandone la suerte,
y al mismo que me condena,
colgaré de alguna antena
quizá en su propio navío.
Y si caigo
¿qué es la vida?
Por perdida
ya la di,
cuando el yugo
del esclavo
como un bravo
sacudí.
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria la mar.
Son mi música mejor aquilones,
el estrépito y temblor
de los cables sacudidos,
del negro mar los bramidos
y el rugir de mis cañones.
Y del trueno
al son violento,
y del viento
al rebramar,
yo me duermo
sosegado
arrullado
por el mar.
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley, la fuerza y el viento,
mi única patria la mar».
