La tia Consuelito

Era germana del meu iaio. Recorde: els Montesa Aliaga eren set. Cinc xics i dos xiques. El meu iaio era el major i la tia Consuelito, la segona.  Per això tenien el nom del pare, Ramon, i de la mare. La tia portava la casa que compartia amb Hermínia i Enrique. Del tio Enrique tinc molts pocs records. Era un home tímid i discret. Anava a València a veure'ns de tant en tant, sobretot vespres de Nadal perquè era ell qui ens muntava el betlem. Gran, amb aigua i llumetes. Una gràcia.

En canvi, la tia Consuelito era la que ens cuidava quan ma mare necessitava ajuda, que solia ser quasi sempre. Recorde molt sovint com ens refrigerava el plat d'arròs. L'agafava, obria la finestra de la cuina, es recolzava sobre l'ampit i bufava. Darrere d'un plat, un altre. Ara, entenc que eixa cerimònia era innecessària: l'arròs no estava calent. Ho feia per a donar-nos gust i per fer-nos callar i menjar.

Vestia amb colors molt foscos, quasi de dol, com, per altra banda, era habitual. Penseu que ma tia va nàixer a principis del segle XX. Si el meu iaio era de l'any 1901, ella seria de 1903 més o menys. Quan una dona d'aquella època es posava de dol per la mort d'un familiar, pràcticament ja no se'l llevava. El pare, la mare, un germà en guerra, un fill... sempre hi havia algun traspàs. La roba negra s'encadenava anys i anys. Quan ja passava el temps socialment acceptat i segons la proximitat familiar de la persona, podien llevar-se les calces negres i el mocador, també negre, del cap. Sortosament existia una rebaixa del dol. Es deia mig dol i podia incloure el gris, alguna bruseta amb coll blanc... Així  començava el camí cap al color, si és que arribava.

La tia tenia una molt mala circulació sanguínia fins el punt que se li feien llagues a la part inferior de les cames i havia de portar una bena de gasa per a protegir-se tant la ferida com dels possibles colps. Per este problema, o per alguna pega més, baixava les escales de graó en graó, sempre amb el mateix peu i ben agafadeta de la barana. Això em resultava curiós. Les criatures sempre estavem pendents de coses així. Però el que més m'agradava era mirar-li el cutis. No tenia ni una arruga! Tenia les galtes amples i llises. També ajudava que estava grosseta.

La casa on vivia amb el germà i la germana estava repartida entre la planta baixa i un pis. La planta baixa i el corral eren relativament "comprensibles" però el pis de dalt era un seguit de cubicles sense trellat i que entraven i se superposaven a les cases del costat. Eren propietats imbricades. Em sembla recordar que va haver dificutat per a la venda. Però això són figues d'un altre paner.

Dalt, tenien gallines i conills i totes les andròmines imaginables. Però el millor era la finestra on, la vesprada del 5 de gener, deixaven alfalfa per als camells i uns gotets de mistela per als Reis. Això era fantàstic! 

M'agradava preparar el segó per a les gallines. En realitat era només pa dur i aigua que posaven en un poal de ferro. Així que, quan jo arribava, ja tenia la faena preparada. M'arromangava, clavava el braç al poal i, hala, a remullar i remenar el pa. Quan ja vaig ser més majoreta, ma tia em demanava que estiguera amb ella quan es dutxava perquè era conscient que no arribava a tota l'esquena. En efecte, al bell mig se li feia un rogle de ronya, clarament. Jo li passava l'esponja amb el sabó i ella ja s'acabava de dutxar. La dutxa era un rectangle gran. El pis, de cement, o similar, amb un desaigüe rudimentari. Temps després  vaig veure alguna cosa  pareguda als càmpings d'instal·lacions antigues.

No podia datar la mort de la tia. He preguntat al meu germà Jose i ha sigut molt precís: a mitjans de juliol de 1972. Ho recorda molt bé perquè ell estava de viatge a Itàlia i quan, en arribar a casa el dia 28, va preguntar per ella, li digueren que havia mort. Es va posar a plorar. Jose ha completat la resposta amb una informació que jo no hauria relacionat. Ell va eixir de viatge el dia 1, l'endemà d'operar-me de peritonitis. Això ho contaré en un altre text. El cas, ma tia va morir quan jo no havia fet encara els 18 anys.

La part de Torrebaja

El meu avi Antonio, el pare de mon pare, al qual no vam conéixer perquè va morir molt jove, era de Torrebaja, un poble  del Racó d'Ademús. Per això el meu cognom s'escriu amb J, com mon pare. En canvi, els meus germans són Gimeno, com  les meues ties Carmen i Manola. Dos cosetes: que siga amb una inicial o una altra es deu a la persona que fa la inscripció en el Registre. Quan jo vaig nàixer anà mon pare i va tenir cura que l'empleat que l'atengué escriguera el cognom com apareixia en els docuements que li mostrava. Quan van nàixer els meus germans no sé ben bé com anà la cosa. Si em sona que han contat que enviaren a la tia Consuelito a l'alguacil (Jose va nàxer a Quart) a comunicar el naixement. També és cert que els meus germans al començament de cada curs elegien  G o J segons volgueren estar, en classe, al costat de Góm

L'altra coseta que vull explicar és que a València i l'Horta els gimenos són amb G i a Aragó, amb J. Òbviament el Racó d'Ademús és aragonés independentment de l'afiliació provincial.

La família d'aquella banda es completava amb els Gimillo. No sé la relació exacta: si cosins germans o prims, si parents més llunyans... El cas és que un d'ells, Manolo, era cirurgià a València i vam tenir prou relació amb la seua dona, la tia Alícia, que venia a visitar a ma mare. Ell, és el que em va rebre a l'Hospital que, en l'any 1957, ocupava l'espai que ara alberga la Biblioteca Pública de València Pilar Faus, al carrer de l'Hospital. 

Això ho explique. Quan la riuada, el meu germà José agafà les febres i el practicant anava a casa a punxar-li algun antibiòtic o el medicament que fos. Un dia ma mare li diu que em punxara a mi també perquè no caiguera malalta. Aquell li fa cas i em punxa. Però amb tan mala sort que es queda l'agulla dins del meu  cul.  Em portaren a l'hospital, al tio Manolo Gimillo. Però no em van operar. Encara tinc l'agulla. Curiosament, i és ben difícil perquè jo tenia 3 anys, recorde els llums del sostre del passadís de l'hospital. 

Antonio  Gimillo, el germà, era metge de capçalera. Va estar molts anys treballant en una zona de Terol d'un radi de 30 kilòmetres. Uns quants pobles. Contava que també el cridaven per a atendre parts difícils d'animals. Es va haver de comprar un cotxe adequat per a camins difícils i nevats. De vegades la neu l'obligava a passar la nit en la casa on havia anat a fer la visita. Eran molt menjador i gaudia d'allò més amb els productes de la zona. El que més apreciava eren els ous fregits. Deia que quan en menjava no es llavava les dents, que havia de mantenir el sabor. No va morir tan jove com el germà però l'obesitat que tenia no li va eixir gratis.

Passaren els anys i obtingué plaça al Verger. Un canvi radical. La dona, la tia Natàlia, hagué de comprar un parell de congeladors per a conservar tot el que li regalaven al marit. Sembla que allà on anava es feia de voler moltíssim. Van tenir dos fills (mon pare els deia los primos de la sierra) i cap dels dos no va voler estudiar. Trobaren la felicitat dalt d'un tractor ocupant-se de les terres de Torrebaja.

I ara ve una mare, la tia Pura, i el seu fill, el tio Leopoldo. Este era cosí de mon pare (tampoc no sé en quin grau) i estava en tractament psiquiàtric. Ma tia venia a visitar-nos a Forn de San Nicolau. Els meus germans i jo ens amagàvem baix del llit.  No era el cas de la tia Enriqueta i el tio Severiano. De Leopoldo recorde les ungles GROGUES de la nicotina. De la tia Pura, les frases  com en resumidas cuentas, mejorando lo presente i coses així.

Com sempre vos dic, en recordar alguna cosa més l'afegiré.

La casa de la tia Enriqueta

Sobre la tia Enriqueta puc escriure molt perquè vaig tindre prou relació amb ella: va  morir molt major i havia viscut  al Cabanyal des d'abans de nàixer jo. Recorde que quan era joveneta anava a visitar-la algun diumenge, l'únic dia que jo podia, perquè durant la setmana  treballava de matí i estudiava de vesprada. Jo he arribat a treballar dissabte de matí i a anar a classe a la facultat dissabte de vesprada. Una cosa que ara es veu ben estranya.  

En realitat m'agradava anar a la muntanya després d'haver estat tota la setmana tancada, però no sempre trobava companyia. Tampoc no podia anar a veure a la tia Enriqueta tots els diumenges: després de morir el meu iaio Ramón, també anava a Quart  a visitar a la iaia Lola. El cas és que Enriqueta, de broma,  solia fer que em tirava de sa casa  tot dient que una xica jove no havia de perdre els diumenges amb una vella. Era així, molt afectuosa, molt bona persona. Se'm fa difícil endevinar quin seria el conflicte amb la filla.

Per totes estes i altres visites sé que, per exemple, feia gimàstica abans d'alçar-se del llit. Això té relació amb l'escola, recordeu que va anar a una escola relativament important, de les que deien de señoritas. Tenia un greu dèficit visual, acabà cega. Com era intel·ligent, volia estar el millor possible físicament i compensar el problema dels ulls. Portava unes ulleres amb vidres molt grossos, d'eixos que deiem de cul de got, cosa que ara no té massa sentit perquè la base  dels gots ja no són d'eixa manera ni hi ha vidres tan lletjos. Una altra tia meua, Herminia, la germana menuda del meu iaio Ramón, també portava unes ulleres així i, a més, tintades. Això ho conte en un altre text, ara torne a Enriqueta.

Quan el iaio i jo i, òbviament, Jordi i Beatriu, vam viure a la Malva-rosa, anàvem els diumenges de matí, passejant, a sa casa. Aleshores ja havia mort el seu home, el tio Severiano. Ens quedàvem una estona amb ella i després anàvem a fer-nos un aperitiu a un bar que tenia fama en tot el barri de fer els millors abadegets. Crec que estava en un carrer perpendicular a l'actual Avinguda del Mediterrani, que és l'espai per on transcorria antigament la séquia d'En Gasch. Popularment se'n deia la séquia del gas. 

La casa de la tia era una planta baixa molt vella. A mà esquerra hi havia uns armaris i, al final, abans d'eixir al corral, un lavabo, una ferrada per a llavar-se el cos sencer i alguna cosa més relativa a la higiene personal. A mà dreta, una mena de  saleta i els dos dormitoris. Un poc més avant, la cuina. Tot molt menut. El corral era més gran que la casa però estava ocupat en gran part per trastos, de tota mena i tamany, del propietari. Ella no en deia res. No li feia falta l'espai. Tenia les seues plantes (a Muro encara tenim una filla de les que ella anomenava lacitos) i un vàter tancat. Em feia pena veure com este xicotet espai, sols la tassa del vàter i el paper higiènic, no estava massa net, però no perquè ella fos una persona bruta, sinó perquè no s'hi veia.

Tenia una veïna, Rita, que l'atenia molt sovint. En una ocasió li va haver de tirar el pa perquè s'havia florit i la tia no veia les taques de fongs.  Enriqueta comprava pa de motle industrial a fi de no haver de molestar cada dia a cap veïna. Li solien fer la compra. Li tocaven a la finestra i li preguntaven què volia. Ho feien de cor.

Rita la visitava pràcticament a diari. Era molt divertida sobretot per la manera de parlar. Era originalment de parla castellana, però en viure al Cabanyal s'havia ensenyat valencià. A més, emigrà a França i es va veure obligada a aprendre francés.  Resum: una intrapolíglota. La gràcia és que usava les tres llengües en la mateixa frase, per curta que fora. Solia passar moltes estones amb la tia i, si sabia que anàvem algú de la meua família, no fallava. Ens volia molt. Les filles treballaven a l'ambulatori (abans es deia així) del carrer Pare Porta i quan jo vaig traslladar-me allí, vam coincidir una temporada. No fa molts anys, encara vaig topetar-me amb una d'elles. Si estic a València em correspon eixe centre d'especialitats (ara es diu així).

Quan anàvem a casa de la tia de vesprada, preparava per a berenar una llet amb caramel fresca que estava boníssima. Ens agadava a tots. Però no sé com es fa. No li ho vaig preguntar mai o ho he oblidat. Ara, com el nugaet de rap, res. No sé com s'ho feia sense diners i sense vista per a fer eixe plat. És molt més sofisticat, i més bo,  que el rap que jo prepare. 

Sentia constantment la ràdio. El seu ídol era Iñaki Gabilondo, el nom del qual li'l vaig sentir per primera vegada a ella. Era una persona molt ben informada. Encara recorde com en les sobretaules de casa dels meus pares ens deixava amb la boca oberta mentre explicava fets d'actualitat.

Ella i el marit venien sovint a la casa del Forn de Sant Nicolau a dinar o a berenar. Quan érem menuts i sabíem que venien, els solíem esperar al balcó. Ens agradaven, els volíem.  Sempre portaven caramels de taronja i llima en forma de gallonets. Eren uns caramels molt coneguts. He intentat buscar-ne una imatge, però no l'he trobada. Ens regalaven els caramels amb la recomanació de no gitar-nos sense haver-nos llavat les dents.

Tenia dos nets, del seu fill. Un d'ells, per problemes de consum de droga arribà a estar en la presó. Allà dins el va ajudar un pastor protestant i fora, només la tia. Tenia dona, Pili, un fill i una filla. Pili i Enriqueta van congeniar molt. La jove neta política la visitava sovint i gràcies a això li va salvar la vida. Ma tia caigué un bac i es quedà en terra tota la nit. Una vella, en un pis humit i desorientada. El principi del final. La neta, que contava que havia sentit que passava alguna cosa, anà correns i es va trobar el pastís. No s'ho va pensar dues vegades: se l'emportà a sa casa i la va cuidar fins que ja, molt maleta, la van haver d'ingressar a l'Hospital de la Malva-rosa. En certa manera, tornava a sa casa. Va estar poc de temps, va morir als pocs dies. En aquella època (no puc precisar dates), sense que ningú no parlara d'eutanàsia, ja es practicava. No la van obligar a menjar, solament li donaven aigua fins que un dia tot es va acabar. Va morir amb la seua neta, justament un dia que arribà més tard de l'habitual. La xica deia, amb molt d'orgull, que la tia l'havia esperada per a acomiadar-se.

La tia Hermínia

Tenia pensada esta entrada: fa temps que vull parlar de la tia Hermínia i avui, per casualitat (com tantes i tantes coses),  en parlar amb un amic d'ací de Muro sobre les cases antigues, he recordat que la tia Hermínia vivia en una que encara tenia el pis de terra. Sí, sí, de terra. Recorde quan li van posar el paviment! El pis era de terra decorada i subjectada per unes pedretes planes que formaven sanefes al llarg i ample de la casa. Per a evitar la pols, s'arruixava, un treball de molta precisió perquè la generositat feia fang.

Com deia, tenia pensat parla de la tia a causa d'una altra casualitat. Vaig trobar a la casa de València un tros de tela amb les inicials HM (Hermínia Montesa) cosides en un cantonet. Això era cosa de ma mare. Li feia com uns tovallons o pitets per la residència de Quart, per això li feia les vores i li posava el nom. Ma mare era molt endreçada i la tia, també. No volia estar bruta, tacada.

Era germana del meu iaio Ramon, em sembla que era la menuda. Vivia amb  Consuelito i  Enrique, que no recorde on treballava (li ho acabe de preguntar al meu germà Jose i tampoc no ho sap). Hermínia ho feia en la fàbrica de taulells del meu iaio. Consuelito s'ocupava del germà i la germana.

Hermínia era de cabells rossos i ulls clars. Només mon tio Ramon, el germà de ma mare i, per tant, nebot d'Hermía, tenien eixos trets. Ningú més dels Montesa que jo he conegut. 

Portava unes ulleres amb un vidre molt gros i de color ambre que anava fent cercles concèntrics cap als ulls: pràcticament només deixava l'iris lliure. La vegada que millor li vaig veure els ulls va ser moments abans de morir. Estava ingressada en l'hospital La Fe i, clar, en el llit no portava ulleres. La solia atendre la meua cosina Fineta, filla de Jesús, un altre germà d'Hermínia. Vaig anar un dia a estar-me amb ella una estona per fer-li companyia. En deixar-la  i arribar a casa, vaig telefonar a Fineta (en aquells moments no teníem mòbils) per a dir-li que l'havia vist relaxada i que no tinguera massa pressa d'anar a València (Fineta vivia a Quart), que la tia estava bé. Però, en despenjar el telèfon em diu que l'acabaven de cridar, que havia faltat. Està clar que jo no tenia cap idea de com eren els moments previs a la mort als meus quasi trenta anys. Temps després, vaig reconéixer l'expressió d'Hermínia en la iaia Nati. Aleshores ho vaig entendre. De tota manera, Fineta sempre tingué la convicció que li havien posat al goter glucosa per equivocació: era diabètica, com a "bona" Montesa.

Era una persona molt neta. Molt. El treball en la fàbrica era de convivència contínua amb la pols, però fora d'allí mai no li veies la mínima brutícia. Igual que amb el seu cos i la seua roba feia amb la casa. Com estava tan malament de la vista netejava de memòria. Un detall que recorde cada dia, quan netege la cuina, és que ella feia la paret de darrere del foguer amb un gran ímpetu, allargant el braç tot el que podia, per a no deixar ni una gota de greix. Però, com que no s'hi veia, el cercle que ella torcava, blanc com la neu, estava envoltat de la negror que provocava el foguer. No recorde si era de petroli o de serradura o, potser, d'algun altre combustible que s'utilitzara aleshores.

Era una persona bona, però un poc aspreta. Quan vivia ja sola, perquè Enrique i Consuelo havien mort, i jo anava a veure-la sempre em recordava el temps que havia passat des l'última vegada que l'havia visitada.

Ja no puc dir res més d'ella. Si escrivint sobre els germans em ve alguna cosa al cap, ho afegiré.

La cruel guerra

 La cruel guerra brama i ell ha de partir.

jo no vull estar sola de dia i nit

No vull restar sola, això em destrossa el cor,

deixa´m venir, deixa´m.

- No, amor meu, no. Demà ja és diumenge; l´altre has de partir, el teu capitá et crida i cal obeir. El teu capitá et crida, això em destrossa el cor. deixa´m venir, deixa´m.

- No, amor meu, no. Em tallaré les trenes, d´home em vestiré, seré el teu camarada quan junts marxarem Seré el teu camarada, ningú no ho sabrà Deixa´m venir, deixa´m - No,amor meu, no Oh, estimat, escolta´m, no siguis tan cruel, jo t´estimo molt més que tot el món junt, t´estimo molt més, tant que no ho sé dir Deixa´m venir, deixa´m - Si,amor meu, si

---------------------------------

https://www.youtube.com/watch?v=qTRpfu7wJNA

La vall del riu vermell

Trobarem a faltar el teu somriure.

Diu que ens deixes, t'en vas lluny d'aqui.

Però el record de la vall on vas viure

No l'esborra la pols del camí.

El teu front duu la llum de l'albada.

Ja no et solquen dolors ni treballs.

I el vestit amarat de rossada

és vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena

Mira el riu i la vall que has deixat

I aquest cor que ara guarda la pena

Tan amarga del teu comiat.

-------------------------------

La vall del riu vermell és l'adaptació al català de la cançó espiritual negra de l'original anglès Red River Valley.

-----------------------

https://www.youtube.com/watch?v=gzzg1blLO0Q

----------------------

És una cançò de comiat.

El conte de Neu

Fa uns dies, a casa de València, mentre dinàvem, Neu va contar-nos un conte a Lluna i a mi. Ella anava parlant i jo prenia notes. Li vaig prometre que, en poder, el passaria a l'ordinador i el gravaria a fi que tota la família el poguera escoltar. Així que, ací està. Ah! No té títol i la protagonista no té nom.

------------------------------

Hi havia una xiqueta que no tenia aigua. No podia beure i no es podia llavar. Tampoc no podia cuinar ni escurar. Havia d'anar a les cases dels altres xiquets i xiquetes a demanar aigua.

Un dia, van furtar l'aigua a totes les amistats de la xiqueta, o siga, que van robar l'aigua als que podien donar aigua a l'amiga. 

Aleshores, un lladre roïn, va dir als altres lladres: Per què furteu a tanta gent si només podeu furtar a una?

Arriba un lladre bo i diu: Per què furteu a la gent si podeu buscar coses en terra?

Llavors van buscar per baix, per dins de la terra, i van veure uns pots. Els van obrir i els van tirar damunt de la cara.

Per què ho fan els lladres si després les persones posen pocions enterrades perquè els lladres ho descobrisquen?

El lladre roïn va dir: Si les persones ho fan contra nosaltres, no robaré més i seré una bona persona i deixaré que les persones visquen felices i contentes sense que els roben RES. 

Per a tota la vida.

Els lladres tampoc no volen que els tiren pocions a la cara i parlen amb tota la gent perquè no posen pots.

VISCA, VISCA, no vull que em roben més.