La iaia Joaquina és per a mi tot un personatge. I, com ella, moltes altres dones d'aquella època, nascudes a cavall dels segles XIX i XX. Va ser la major de set germans, com ja he dit en un text anterior. Cinc xics i dues xiques. Ella i Enriqueta, la menor.
Vivia a Madrid al carrer de San Quintín, cantó amb Bailén. És curiós que aquestes dues localitats donaren nom a sengles batalles. La primera, al segle XVI, la va guanyar el rei Felip II, al qual podeu veure ací al costat en un retrat de la pintora Sofonisba Anguissola.
Com que Felip II és un rei que segurament estudiareu, vos ajudarà a recordar-lo que va manar construir El Escorial, un monestir situat molt a prop de Madrid, precisament per a celebrar la victòria de la batalla de San Quintín, que és una ciutat del nord de França.
Una alltra curiositat és la frase feta castellana se armó la de San Quintín, que s'utilitza per a indicar que una situació o un debat és difícil de solucionar perquè la gent que hi està involucrada es comporta amb molta vehemència. Això és una manera de recordar que la batalla va ser molt violenta.
Pel que fa a la batalla de Bailén, actualment poble de la província de Jaén, va ser una victòria del rei Carles IV contra la invasió de Napoleó.
Torne a la meua iaia. Va treballar sempre de cuinera en una casa de família rica, en el carrer de San Quintín. Quan començava a fer calor a Madrid, de vegades molt abans del que considerem estiu, es traslladaven tots (la família i el servici) a Chamartín de la Rosa. Era aleshores un lloc d'estiueig. Ara, però, és simplement un barri de la capital al qual li han llevat el "de la Rosa". Mon pare va nàixer allí, en la casa de camp o xalet, el dia 1 de juny de 1924. El iaio Manuel, l'home de Joaquina, treballava també en aquella casa com a guardés. Es feia càrrec del jardí i de tota la part exterior de la casa. Va morir relativament jove. Mon pare tenia tres o quatre anyets. Lògicament ni jo ni els meus germans el vam conèixer. Contaven que era famosa la llimera que havia aconseguit adaptar a aquell clima. En fi, poca cosa més sé d'ell.
La importància d'haver-lo nomenat és per la iaia: de nou una gran lluita per davant. Dues filles i un fill per a criar sola i treballant en una època en què no existia la protecció social com l'entenem ara. Però la família per a la qual treballava la tenia en gran consideració. Era especialista en rebosteria. Quan el rei Alfons XIII feia una gran recepció al palau d'Orient, tot just a l'altra banda del carrer Bailén, la iaia Joaquina sempre anava com a rebostera. Heu de ternir en compte que el rei no es gastava els diners mentre podia aprofitar-se de la gent al servei de les cases nobles i riques.
Estes famílies tenien al seu servei moltes persones. Recorde alguns noms que deia la iaia: cuerpo de casa (neteja, principalment), lacayos, doncellas, ayas, etc. La cuinera tenia molta importància, darrere del majordom. Per aquella casa passava gent important a dinar o sopar. En una ocasió, jo estava fent un treball sobre Echegaray, el primer premi Nobel de Literatura espanyol, i ella em va dir que l'havia conegut perquè es va engolir una ostra sencera i es va ennuegar. Va haver prou de rebombori a la casa. Devia ser ja un home molt vellet en aquell moment perquè va morir el 1916.
El piset del carrer de San Quintín era molt menut. Estava a la part més alta de l'edifici, en el lloc que havien ocupat les carboneres. A Madrid les calefaccions funcionaven amb carbó. La iaia, mon pare i les meues ties Carmen i Manola vivien en eixe pis que tenia dos dormitoris. Un era per a les tres dones i l'altre, més menut, per a mon pare. Un menjador molt menut on la iaia s'havia fet un lloguet, al costat de l'única finestra, per a seure a llegir l'ABC descansant les cames sobre una cadira. És així com jo la recorde sovint. També hi havia una cuina mínima i un espai amb vàter i lavabo. Res de dutxa. Planxaven a la cuina amb planxa de ferro que anaven escalfant sobre la cuina econòmica. Encara no entenc com s'ho feien per a no embrutar la roba o cremar-la. No tenien armaris de roba. Tenien unes barres protegides per una tela. M'encisava la paraula cuchitril, un racó (no es podia dir ni habitació menuda) tapat amb una cortina on guardaven tota mena d'andròmines.
Jo no sé com ens ho apanyavem quan, posteriorment, anàvem mon pare, ma mare, jo i els meus germans per a dormir allí. Igual la tia Manola ja estava casada i vivia a Meléndez Valdés. No ho sé. Sí recorde que a Ximo li feien una mena de llitet amb quatre cadires.
En aquella última planta de l'edifici també hi havia dos habitatges més: el de la família de Librada i una altra dels membres de la qual no recorde cap nom. I l'eixida a la azotea, el terrat. La barana era alta i d'obra. Tenia uns òculs que ens permetien mirar cap al palau i els jardins de Sabatini i sobretot veure el lliurament de credencials, si en coincidia algun durant la nostra visita, dels embaixadors estrangers a Franco. Anaven amb carrosses de conte i molt de boato. Com una cavalgada luxosa. Al terrat se situaven un parell de policies per a vigilar l'esdeveniment. No deixaven aguaitar el cap però la iaia els convencia perquè nosaltres, la gent menuda, mirarem pels òculs.
La iaia Joaquina contava que durant la guerra un dia es va presentar la policia a sa casa a detenir-la perquè havien interpretat que quan estava espolsant unes catifes o unes mantes el que en realitat pretenia era fer senyals a l'exèrcit enemic, que tenia el front situat a la Casa de Campo, més enllà del jardins de Sabatini, que aleshores estaven construint-se.
Vos he posat dues fotos on podeu veure la iaia, la més velleta, de negre i amb els cabells blancs. Són fotos de 1960 a Siete Aguas,on anàvem a estiuejar. A la iaia li agradava molt vindre a València. Molt. De fet venia el mes de juny, per exemple, i baixava del tren amb l'abric d'hivern al braç. La intenció era ben clara.
Ella em va dictar moltes receptes de cuina, de dolços. Jo era massa menuda encara i no m'havia acostat mai al forn, amb la qual cosa la majoria de les receptes no estaven ben transcrites perquè jo no dominava ni de bon tros la rebosteria i, també, perquè algunes tenen mides estranyes, que no són del sistema decimal, segurament angleses.
La recorde amb afecte i admiració. Ella baixava al carrer a passejar perquè tenia problemes de circulació (tota la vida dreta junt al foc) i també tenia artrosi als genolls de manera que jo l'he vista caminar plorant de dolor pels Jardines de Oriente (justet a l'altre costat de San Quintín). Los señores, la deixaven pujar a sa casa amb l'ascensor i, quan no estaven, el porter la deixava també baixar. Són detalls de l'època.
En esta foto la iaia està baix de ma mare (amb ulleres de sol) i al costat de ma tia Carmen, la seua filla major. Casualment he dut fa poc a Muro un àlbum i he pogut aprofitar les dues fotografies.
