Robinson Crusoe

Vull continuar parlant-vos de literatura clàssica, dels llibres que m'agradaria que llegireu  més endavant, quan podreu llegir sense cansar-vos. 

Avui li toca a la novel·la de Daniel Defoe coneguda com ROBINSON CRUSOE, però que té un títol molt llarg: Vida i extraordinàries aventures de Robinson Crusoe, de York, mariner.

Robinson era un jove amb un somni: navegar. Son pare li deia que no tenia suficients coneixements ni habilitats com per a dedicar-se a eixa vida tan perillosa. Heu de tenir en compte que la novel·la, la història de Robinson, té 304 anys i que, aleshores, com ja sabeu, la mar estava plena de pirates, bucaners, filibusters i corsaris. Però ell, cabut, no li va fer cas i se'n va anar de casa en busca d'aventures.

Al principi li va bé i troba feina en un vaixell que va al Brasil. Allí veu que hi ha molt de treball i que, per contra, falta gent per a cultivar els camps. Es torna a embarcar per a buscar gent que vulga treballar però, malauradament, el vaixell naufraga, s'afona, i només queda un supervivent: Robinson. Se salva perquè el corrent de l'aigua de la mar el porta cap a terra i el diposita, desmaiat, en una platja. Quan es recupera del cansament, de la immensa fatiga, i es desperta, recorre els voltants i comença a adonar-se que es troba en una illa i que no hi ha rastre de cap ésser humà. Està sol. És una illa deserta. 

Afortunadament hi ha vegetació, fruita, i algun animal que no reconeix però que espera que siga comestible. Al menys, pensa, podrà pescar i menjar peix.

També pot aprofitar les restes del vaixell on anava perquè el mateix corrent que l'ha portat a ell a eixa illa va escopint uns quants taulons i fustes, una barqueta menuda, un fanal, un quadern miraculosament sec perquè estava dins d'una caixa i diversos objectes més o menys utilitzables.

Amb tot això i més materials que troba per l'illa, es construeix una cabana que acaba sent una casa amb moltes comoditats i ben segura. Ho fa per a protegir-se de l'oratge però també per a ocultar-se, amagar-se, ja que ha vist que de tant en tant arriben a l'illa  caníbals, uns homes que mengen carn humana. Robinson no vol ser ni primer plat, ni segon plat ni postre de ningú. 

Passa el temps i Robinson va adaptant-se a la seua nova vida. Té molta habilitat per a moure's per tota l'illa sense que cap animal el puga sentir ni olorar perquè si fa soroll o l'animal l'ensuma, s'espanta, fuig i ja no el pot caçar.

Així doncs, un dia que veu que han arribat els caníbals, s'acosta prop d'on estan. Està convençut que si no el senten els animlas tampoc no el sentiran els caníbals, que, com es pensen que estan sols, no tenen vigilants i actuen de manera confiada. Això juga a favor del nostre nàufreg, que pot rescatar un dels presoners que tenien els caníbals. El pobre home, el rescatat, no es pot creure la sort que ha tingut de trobar una persona que el salva quan estava a punt de morir a mossos. A poc a poc, i mirant que ningú els persguisca, arriben a casa, a la cabana que s'havia construït Robinson. Robinson està content perquè tindrà companyia. Divendres, et diré Divendres, li diu Robinson amb un gran somriure. És el nom que li s'acut perquè pensa que eixe és el dia de la setmana en què estan.

Passa molt de temps i  Robinson i Divendres es fan molt amics. Per sort, clar, perquè si estan sols, han de vigilar  si els ataquen, han de procurar-se menjar i han de fer tantes coses per a sobreviure no és qüestió de  passar el dia discutint. 

Al cap dels anys, Robinson està cansat i vol tornar a Anglaterra. Divendres vol trobar la seua illa. Pensa que no deu estar molt lluny. Els dos ideen la manera d'eixir. Primerament, guarden en una cova totes les coses que tenen en la casa per si han de tornar. A  continuació reforcen la canoa que havien construït, la carreguen amb les coses que suposen que poden necessitar i es fan a la mar. 

Afortunadament, tenen la sort que un vaixell anglès els veu i els arreplega... Fa 27 anys que Robinson havia eixit de York i ja pot tornar a casa.

Filibusters i corsaris

A pirates i bucaners hem d'afegir un altre nom: els filibusters. La diferència entre els uns i els altres és mínima. Tots provenien d'Europa, tenien unes normes de comportament només per a ells i solcaven els  SET MARS, que en realitat són els oceans. ÀRTIC, ANTÀRTIC, PACÍFIC NORD, PACÍFIC SUD, ATLÀNTIC NORD, ATLÀNTIC SUD i l'ÍNDIC.

En definitiva, tots eren uns lladres que no havien de donar explicacions a ningú.

Però com abordaven tots els vaixells que podien, alguns reis, com el d'Anglaterra, ja estaven farts de perdre tants diners. Va tenir la idea de proposar a alguns pirates que treballaren per a ell, per al rei. Així aparegueren els corsaris (de fet, Francis Drake, que jo el nomenva en un text anterior,  va passar de ser un pirata lliure a ser un CORSARI).

La funció dels corsaris era protegir les naus del regne de qui els havia contractat però, en canvi, tenien LA PATENT DE CORS, que vol dir que podien atacar tots els vaixells dels altres països. Així que el mar, els set mars, era un gran perill. Afortunadament, ara hi ha unes lleis internacionals que castiguen eixe comportament.

Pirates a l'Albufera!

Ara que ja coneixem la diferència entre bucaner i pirata, contaré una historieta de pirates a l'Albufera. La idea està treta de Pirates de la marjal, de Mariano Casas.

Com sabeu, al mercat de Muro hi ha una parada molt gran plena de llibres per a intercanviar. N'agafes un i en deixes un altre. Jo sempre pegue una miradeta per si hi ha alguna cosa que m'interesse. I, com que acabava de decidir parlar-vos de pirates, vaig agafar aquest.

Vos preguntareu què és una marjal. És una zona humida, a tocar de la mar, molt rica en fauna. Les aus migratòries, les que volen del nord d'Europa a Àfrica, i en tornen, les utilitzen com a estació de pas, per a descansar i alimentar-se, ja que les marjals estan cobertes de vegetació i això és com un restaurant per als animals.

Ací, al País Valencià en tenim tres molt importants: la marjal de Pego-Oliva, la d'Almenara i la de l'Albufera de València, dedicada a cultivar arròs.

I ara, què és una albufera? És un llac que està al costat de la mar però que té aigua dolça gràcies a l'aigua subterrània que ix a la superfície pels ullals, una mena de brolladors, i a les séquies o rius que hi desemboquen. Té comnicació amb la mar a través de les goles i un sistema de comportes que impedeix que entre aigua salada però que també permet traure'n la dolça en el cas que per les pluges el nivell de l'albufera puge molt i siga un perill per a la població.

Ara, ja, el conte PIRATES DE L'ALBUFERA.

El Pigat era un xiquet de 12 anys, orfe de mare i de pare. La mare havia mort en el part i el pare se n'havia anat quan ell era molt menut. Ningú li va explicar mai per què ni a on. Vivia en una barraca a la vora de la llacuna amb una tia seua que no el volia molt. Simplement deixava que passara la nit en la barraca i li donava de menjar quan podia, és a dir, quan es trobava una cistella plena d'aliments a la porta de casa. Sa tia no li va voler dir mai qui la deixava.

Es passava el dia fora. En aquella època la gent menuda tan pobra no anava a escola i a l'edat del Pigat ja no es preocupaven massa d'ells. Era normal. Inclús si alguna nit no anava a dormir a la barraca, sa tia pensava que estaria amb uns familiars del Saler. No manifestava mai cap inquietud pel xiquet. Així eren les coses. 

Ell anava per la devesa, per la platja, per la marjal, per la vora del llac. El Pigat no coneixia cap altre territori. Però eixe, el seu, se'l coneixia molt bé. Era lliure i ningú no es clavava mai amb ell.

Una cosa que li agradava molt era els dies que hi havia mercat en algun lloc de l'Albufera. Allí  sentia històries de pirates i  tots el coneixien. S'hi trobava a gust.

Un dia, quan ja estaven recollint el mercat, la primera barca que va eixir, sorprengué a tota la gent quan van veure que tornava immediatament i que l'home que la portava cridava: Els pirates, que venen els pirates!

En un obrir i tancar d'ulls, la gent desaparegué i abandonà tot el que fins eixe precís moment tenien entre mans: tauletes, animals que no havien venut, roba, fardells amb tota mena d'objectes... Unes persones s'amagaren on van poder i unes altres anaren cap els camps d'arròs. Una estampida. Tot desbaratat, arruïnat.

El Pigat va veure una barca menuda abandonada i es  va tombar al costat, ben amagadet. Tenia tanta por per tot el que li havien contat dels pirates i pels crits que estava sentint, que va tancar els ulls, com si així poguera desaparèixer, i no va moure ni una pestanya.

Quan ja no sentia res i pensava que tot havia passat, va voler alçar-se per a fugir cap a la devesa. Allí es podria amagar entre les dunes i els arbres i si els pirates tornaven no el trobarien. Però, un dels pirates l'havia vist:

- Què fas tu ací, nano?

El xiquet tremolava de por. Va reconèixer, pel que havia escoltat,  Barbacana, el pirata més temut, el que manava de tots. Però abans que poguera contestar, va sentir una veu salvadora:

- Deixa'l, és el meu fill.

El xiquet va poder dir mentre li tremolaven les dents:

- Ets mon pare?

Eren iguals: de cabells rojos i amb la cara plena de pigues.

Així que el Pigat menut va començar a entendre moltes coses: son pare se n'havia anat amb els pirates per alguna raó que encara no sabia però que, mentre la barca es feia a la mar, segur que li ho contaria. El que sí sabía del cert era qui deixava la cistella de menjar a la porta de la barraca de sa tia i perquè ningú el molestava mai.