Una tempesta d'arena

Estic llegint Jo, Júlia, de Santiago Posteguillo, que conta  la història de l'emperadriu Júlia Domna i el seu marit, l'emperador romà Septimi Sever. Gran part de la novel·la està dedicada als viatges que fan amb l'exèrcit per a visitar les diferents ciutats del seu imperi. L'imperi romà comprenia quasi tots els terriotoris  situats entre Gran Bretanya, Àsia occidental i el nord d'Àfrica. Excepte, és clar, l'aldea d'Asterix.

Anit vaig llegir unes pàgines on s'explica el que fan per a protegir-se de la tempesta d'arena que els sorprén a mitjan camí entre dues ciutats. Ho fan així:

Primerament, les persones que coneixen bé el desert, estudien el cel i l'olor de l'aire. A continuació miren els núvols per a endevinar per on bufarà el vent. Cada soldat cava un clot en terra suficientment gran per a poder acatxar-s'hi amb l'escut plantat a terra i orientat en contra del vent. Es posen oli en els forats del nas per a poder respirar, es tapen la cara i les orelles amb un mocador banyat amb aigua i tanquen els ulls. Ara ja no els cal més que esperar que passe la tempesta.

A mi em va agradar molt i per això vos ho he contat.

Cavalls famosos

El cavall és un animal molt antic. La gent que vivia a la Terra fa milers i milers d'anys el va domesticar per a poder-lo muntar i récorrer més ràpidament les  distàncies llargues. 

També per a treballar el camp, per a transportar mercaderies, per a tirar dels carros, etc. 

Hi ha cavalls, i per tant egues i poltres, més alts, més forts, de pates més llargues i de pelatges de colors diferents.

És un animal molt bonic i molt conegut perquè hi ha a tot el món.

Ara, simplement vos donaré  els noms d'alguns cavalls famosos.

Bucèfal, que pertanyia a Alexandre el Gran.

Incitatus, de l'emperador romà Calígula.

Babieca, segons la llegenda, era el del Cid Campeador.

Marengo, el muntava Napoleó.

Genitor, amb el que Juli César passà del riu Rubicó

El conte d'Altea

Les cinc amigues que van eixir a jugar al bosc una vesprada abans de berenar eren Altea, Nora, Matylda, Ivy i Melissa. 

Anaven ben despreocupades agafant floretes i fent carreres quan, de sobte, aparegué un monstre. Era un monstre bo però elles no ho sabien i es van espantar molt. De fet, Melissa plorava perquè no estava son pare. 

Les xiquetes van arrancar a córrer fins que es van topetar amb un os, que era amic d'elles. En veure-les tan nervioses, els va preguntar què els passava. Li ho van contar i l'os els digué que, si el monstre era de color verd, no havien de patir, que era bo i que mai de la vida seria capaç de fer-los mal. Segur que ara ja se n'havia anat a sa casa i estava allí jugant.

Les amiguetes es van tranquil·litzar, li van donar les gràcies al seu amic pelut i tornaren al parc de l'arena.

-------------------------------------

Este conte se'l va inventar Altea durant una videoconferència fa uns dies.