Estic llegint Jo, Júlia, de Santiago Posteguillo, que conta la història de l'emperadriu Júlia Domna i el seu marit, l'emperador romà Septimi Sever. Gran part de la novel·la està dedicada als viatges que fan amb l'exèrcit per a visitar les diferents ciutats del seu imperi. L'imperi romà comprenia quasi tots els terriotoris situats entre Gran Bretanya, Àsia occidental i el nord d'Àfrica. Excepte, és clar, l'aldea d'Asterix.
Anit vaig llegir unes pàgines on s'explica el que fan per a protegir-se de la tempesta d'arena que els sorprén a mitjan camí entre dues ciutats. Ho fan així:
Primerament, les persones que coneixen bé el desert, estudien el cel i l'olor de l'aire. A continuació miren els núvols per a endevinar per on bufarà el vent. Cada soldat cava un clot en terra suficientment gran per a poder acatxar-s'hi amb l'escut plantat a terra i orientat en contra del vent. Es posen oli en els forats del nas per a poder respirar, es tapen la cara i les orelles amb un mocador banyat amb aigua i tanquen els ulls. Ara ja no els cal més que esperar que passe la tempesta.
A mi em va agradar molt i per això vos ho he contat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada