Falzies

Les falzies són uns ocells molt pareguts a les oronetes i als avions, però estos no són  els avions de paper que feu ni els avions de passatge, els que volen amb motor. Són uns ocells que es diuen així.

Les falzies són una espècie protegida perquè els costa molt augmentar la seua població degut a dos problemes principals.

El primer problema és el de l'alimentació. Les falzies són insectívores, és a dir, que mengen mosques, mosquits, petites papallones, escarabatets i altres insectes menuts que puguen engolir-se. Però, resulta que  els insecticides que usem les persones a casa, en la indústria i sobre tot en l'agricultura estan reduint l'existència dels insectes en general i, per tant, estem llevant a les falzies part del menjar que necessiten.

L'altre problema és la calor. Estos ocells visiten les ciutats en primavera i principis d'estiu. Com que cada vegada fa més calor i ens arriba més prompte, els pollets, les cries o els bebés, com vulgueu dir, solen caure del niu en obrir massa el bec i estirar el coll en busca de frescor o d'aire. Cada falzia femella pon dos ous per any així que si, quan el pardalet ja ha trencat la closca, ja ha nascut, cau del niu,  eixa parella de pare i mare ja no tindran més cries fins la primavera següent. Per tant, cada vegada hi ha menys falzies.

Aleshores, com els podem ajudar? En primer lloc, si trobem una falzia en terra, hem d'observar si hi ha algun perill prop, com per exemple un gat. En este cas, la deixaríem al niu si sabem on és. Si veem que té algun problema greu, com una ala trencada, l'hem d'agafar amb un drap i posar-la  en una caixa per a portar-la a un centre de recuperació, si n'hi ha en la nostra ciutat. Tot plegat és difícil, en el millor dels casos en podríem salvar un.

D'altra banda, com estos animals fan els nius en els forats dels edificis vells, especialment els històrics, els de pedra, hem d'aconseguir que, quan es rehabiliten, els arquitectes deixen alguna escletxa xicoteta a fi que les falzies troben on niuar perquè elles recorden on ho van fer abans i any rere anys tornen al mateix lloc. Seria molt interessant que quan es fan edificis nous, també es tinguera en compte tot açò i l'obra ja incloguera llocs per als nius. Esta seria una ajuda molt important si volem que les falzies ens lliuren de mosques i mosquits. Si coneixeu algun arquitecte, li ho heu d'explicar.

Acabe amb una curiositat: les falzies són apodiformes, que vol dir que no tenen pates tot i que en realitat les tenen molt menudetes. Només serveixen per a subjectar-se al niu quan hi van a alimentar les cries, que és l'única vegada que deixen de volar. Estes aus sempre estan volant. També mentre dormen i ho fan amb ull tancat i l'altre obert. Sembla que el seu cervellet està preparat per a això.

Una última cosa, per si vos apareix una falzia en algun conte en altra llengua i les voleu reconèixer: en castellà es diu vencejo i, en alemany, Mauersegler.

Ah! I a les nostres terrasses també els podem posar caixetes per a nius.

La tia Enriqueta

Era la germana menuda de la iaia Joaquina, la que feia set. Tingué la sort de poder anar a una escola on admetien xiquetes pobres, sense pagar. La iaia Joaquina, que era la mare de mon pare, es movia molt bé en els àmbits de l'administració gràcies a la seua valentia i bona disposició i també, supose, perquè els senyors de la casa on treballava li ajudaven. Ja he dit en altre text que la tenien en molt bona consideració. Fa poc, el meu germà Jose em va dir el nom de la família: Rodrigáñez.

La tia Enriqueta va vindre a viure al Cabanyal. No sé ben bé per què però en tot cas perquè era un barri humil, de vivendes barates, o potser per un motiu relacionat amb el seu marit, el tio Severiano. Ell era d'Extremadura i havia sigut guardia de asalto, un cos policial creat durant la República. Imagine que Franco el deixaria sense feina i acabà buscant-se la vida on i com va poder. Em sembla recordar que treballava al port. Possiblement no tinguera un treball fixe. Sé, per les lectures i també per una amiga el pare de la qual havia sigut republicà, que de matí els homes que buscaven feina es posaven a la plaça del poble, on anaven a buscar-los els que necessitaven treballadors per a qualsevol feina. Si no hi havia per a tots, els que no eren afectes al règim franquista, se'n quedaven sense i havien de fer cap a casa. L'endemà ho tornaven a provar. I així sempre.

Enriqueta i Severiano vivien molt humilment, eren ben pobrets. La tia, com que havia anat a escola, s'havia aficionat a la lectura i a escoltar la ràdio. Esdevingué una persona relativament culta i també sabia cosir. Açò últim li va servir per a fer algun treballet a casa i completar els ingressos familiars. Venia papes a la platja  en ple estiu, descalça per l'arena i cremant-se els peus per a no fer malbé les sabates o les espardenyes. Recorde que, quan jo era menuda, era costum menjar papes mentre estaves en la platja. No sé si eixa moda tenia una base científica. Potser es tractava d'una martingala comercial. La sal de les papes et feien tenir set i quan passava qui venia refrescos tenia la venda assegurada.

Ella tenia un gran interés en la formació dels fills: Antonio i Mari Paz. Volia que estudiaren. Antonio no era massa llest i es va casar amb una xica molt guapa, també del Cabanyal, que era borderline. Emigraren a Alemanya. Ella no va ser capaç d'adaptar-s'hi i prompte se'n va tornar amb els dos fills que havien tingut.

Antonio i Amparín es van divorciar i ell, més tard, es va tornar a casar. La nova dona era una gallega molt decidida. Finalment, ja jubilats, van viure a San Pedro del Pinatar, un poble de la costa de Múrcia. De la primera dona no sé més. I d'Antonio i la gallega, tampoc. Crec que Amparín va morir relativament jove.

De Mari Paz, la filla de la tia Enriqueta, tampoc no sé massa. Sort que he decidit escriure estes coses ara perquè potser més tard ja no en sabré gens ni miqueta. La tia va fer grans esforços (recordeu: cosir a casa fins quedar-se quasi cega, vendre papes a la platja) per pagar els estudis a la filla. Esta va aprendre anglès i trobà feina a una companyia aèria que tenia l'oficina al carrer Barcelonina de València. També emigrà, però a Anglaterra.

Un poc abans de morir la tia, vaig fer per trobar-la i ho vaig aconseguir. Havia tornat a València. Li vaig telefonar per a dir-li que sa mare estava molt malalta, que era qüestió de dies o hores que es morira. No em va fer massa cas. No anà a visitar-la ni vingué al soterrar.

Mare i filla no s'havien entés mai. Alguna cosa passava. Crec que en relació al germà. Però, del cert, no sé res.

Elena, Pipa i el drac

ELENA, PIPA Y EL DRAGÓN

Vull traduir-vos i resumir-vos la novel·la ELENA, PIPA Y EL DRAGÓN, d'Isabel Barceló, a la qual coneixeu. Vos va firmar el llibre.

---------------------------------------

Elena era un xiqueta que tenia molt mal caràcter. Sempre volia tenir raó en tot i discutia amb freqüència, per no dir sempre, amb els germans, els pares i la gent de l'escola. Tenia un greu problema perquè acabava molt sovint sola, amb l'única companyia de la seua gosseta, Pipa.

Un dia, en arribar a casa, no va trobar ningú i s'enfadà tant que va tirar a terra llibres, coixins i tot el que li va venir a mà. Finalment, pegà una portada i se n'anà al bosc. Pipa la seguia amb la llengua fora.

Van arribar a dalt de la muntanya quan ja s'havia fet fosc. Elena estava cansada i tenia molta fam, però era tan cabuda que no volgué tornar a casa. Pensava que ja la buscarien.

Però no la podien buscar perquè tot el poble estava intentant apagar el foc que cremava la granja del poble i només es preocupaven de portar poals d'aigua des del riu.

Mentre, el drac que vivia en una cova pròxima, ho observava tot: el foc, el fum, la gent i una xiqueta amb una gosseta que estaven allà dalt, en plena obscuritat. Com el drac sabia que no podia ajudar a apagar el foc perquè la gent del poble li tenia por i no el volia, va decidir anar a vigilar la xiqueta i poder defensar-la si se li acostava algun animal amb males intencions. En el poble deien que el drac era un monstre però no el coneixien, no l'havien deixat mai acostar-se a les cases. Però, en realitat era molt bon animal tot i que en ser tan gran feia por. 

Elena, cansada i morta de fam, va aconseguir per fi dormir. Pipa, al seu costat, també i el drac, un poc més lluny, igual. L'endemà, quan el drac es va despertar començà a desemperesir-se i a estirar-se: ara una cama, ara una altra... però, en estirar la cua, ho va fer tant fort que caigué per la falda de la muntanya i arrosegà tots els  arbres i totes les plantes que, sense voler, anava trencant amb la immensa cua. El terrabastall va ser tan gran que Elena i Pipa es van despertar i van anar a mirar què havia passat. Allà baix estava el drac, estabornit.

La xiqueta i la gosseta pensaven que estava mort però el drac va obrir els ulls i es tranquil·litzaren. Van estar enraonant una estona fins que aparegueren la mare i el pare d'Elena buscant-la amb desesperació. Al principi s'espantaren de veure la filla amb el drac, però comprengueren que tot i ser tan gran no era perillós. De fet, la gosseta estava la mar de contenta i això també trnasmetia calma i seguretat. Elena els contà que gràcies a ell havia passat una bona nit al bosc, sense perill.

Des d'aquell dia, la gent del poble començà a voler al drac. S'havien acabat els conflictes i els malentesos. La ràbia d'Elena també desaparegué.