Alea jacta est

Ara, un poc d'Història. El  riu Rubicó és xicotet, ni lllarg ni cabdalós, però va ser molt important perquè feia de frontera entre la Gàlia i Roma i estava prohibit passar-lo amb soldats.

Juli Cèsar, el romà més famós, havia conquerit la Gàlia, a pesar dels maldecaps que li donaren Asterix i companyia, i va considerar que tenia dret a manar en tota Roma, no només en la Gàlia. Per a això havia de creuar la frontera, havia de passar el Rubicó.

Aleshores, en arribar a la vora del riu, estirà les regnes i va fer que Genitor, el seu cavall, es detinguera.

Juli Cèsar es va girar, mirà als seus generals i va dir: ALEA IACTA EST.

Esta frase és molt famosa perquè és una manera de dir: endavant, estic decidit, ja no puc tornar enrere, ara mana la sort.

Els romans d'aquella època eren molt aficionats a jugar als daus. Dau en llatí és diu ALEA. Per tant la frase exacta seria EL DAU HA ESTAT LLANÇAT. I així, amb aquesta decisió, Juli Cèsar va arribar a la capital de l'imperi.

Ícar: un personatge de la mitologia grega.

Hi ha un text de fa temps, en este mateix blog, que es diu ANEM A CRETA, on vos parlava del Minotaure, el monstre que estava condemnat a pegar voltes i més voltes tancat en el laberint que havia construit DÈDAL, l'arquitecte del rei de Creta. 

No se sap ben bé per què (la mitologia no ho explica tot) quan Tesseu ja ha mort el monstre, el rei Minos tanca a Dèdal i a Ícar al mateix laberint, d'on, òbviament, no podien eixir. 

Aleshores com que Dèdal, a banda d'arquitecte, era un bon artesà  li diu al seu fill que no es preocupe, que podran escapar-se volant. Perquè funcione el pla, el primer que fan és recollir totes les plomes d'ocells que troben i classificar-les per tamanys. També guarden la cera de  les abelles i fan fils esgarrant els seus propis vestits.

Quan ja tenen tot el material a punt, comencen a juntar les plomes entre si, des de les més xicotetes a les més grans, i reforcen tota l'estructura amb la cera, que fa de pegament. Així van construir quatre ales: dos per al pare i dos per al fill. Les subjectaren al seus cossos amb uns tirants de cuir, com si portaren una motxilla. A la primera nit que no hi ha lluna plena i és més difícil que els vegen, es preparen per a escapar-se del laberint. Dèdal diu:

- Ícar, fill meu, no et separes de mi. No podem volar ni molt baixos ni molt alts.

- Per què, pare?, li pregunta el fill.

- Perquè si volem baixos l'aigua de la mar ens pot banyar les ales, pesaríem  massa i cauríem. Si volem alts la calor del sol fondria la cera i igualment cauríem.

Aconsegueixen eixir del laberint, passen les muralles del palau i, sense que ningú els veja, ja comencen a sobrevolar la mar. 

A poc a poc Ícar va agafant confiança en el vol i quan es fa de dia disfruta mirant les illes, els vaixells, els dofins... tot el que es pot veure a la mar. 

Però no se n'adona que cada vegada vola més alt fins que el sol comença a desfer la cera, les ales es trenquen i cau a la mar. Son pare plora de pena i de ràbia per a haver tingut la idea d'eixe invent. En memòria del seu fill li posa el nom d'Icària a la mar on va caure Ícar.

-----------------------------------------------------------------------------

En la imatge que he tret d'internet, podeu veure el pare i el fill, Dèdal i Ícar. Per a Bernat i Altea: Daedalus und Ikarus.

El dibuix representa un moment de la construcció de les ales que  Dèdal fa per ell i per a Ícar.

Basajaun

Quasi tots els països han creat un sèrie de contes i de llegendes per a explicar els seus orígens i els seus costums. Això és la mitologia.

Algunes mitologies són molt conegudes com  la mitologia grega, la romana o la  nòrdica. Però hi ha moltes més, ja les coneixereu a mesura que llegiu llibres i més llibres.

Ara vos parlaré del personatge més conegut de la mitologia basconavarresa, comuna a les zones boscoses del Pirineu. 

Eixe personatge és el BASAJAUN, el senyor del bosc.

Hi ha qui li diu el Ieti basc perquè se'l representa amb forma d'home i és molt gran,  cobert de pèl i amb una cabellera ben llarga que li arriba als peus. 

És una criatura bondadosa que sempre està vigilant. És com un guardià, invisible, de totes les criatures del bosc: animals i plantes.

Protegeix els ramats d'ovelles de manera que quan s'acosta una tempesta o un  llop, el Basajaun xiula molt fort des de la muntanya per a avisar els pastors. Estos, a canvi, agraïts, li deixen un poc de menjar i, per la nit, sense molestar, invisible com és, el Basajaun baixa i s'emporta el sopar a la seua cova.

TROIA

Acabe de recordar que vos vaig prometre parlar d'arqueologia. L'arqueologia és una ciència que estudia la vida de les persones de fa molts i molts segles: arqueo significa antic i logia, coneixement.

L'arqueologia busca, troba, identifica i analitza restes de construccions, monedes, tombes, armes, joies, plats... tot el que se vos puga ocórrer i que el temps no haja destruït. De manera que ens podem fer una bona idea de com eren les societats antigues.

En parlar d'arqueologia ve immediatament al cap el nom de Heinrich Schliemann. Va ser un home  que, al llarg del segle XIX, mentre  es dedicava  a viatjar, s'aficionà a l'arqueologia i, com que era molt ric, va poder contractar gent perquè l'ajudaren a buscar Troia, una ciutat de la qual només se sabia alguna cosa gràcies a Homer, un escriptor de l'antiga Grècia que va escriure La Ilíada amb la finalitat de contar la guerra que hi havia hagut entre grecs i troians.

D'eixa guerra el més conegut és el cavall. El famós cavall de Troia!

Segons el que conta Homer, Troia estava magníficament fortificada, tenia unes muralles que protegien completament la ciutat. Els grecs no hi podien entrar, no podien guanyar. Aleshores el grec Ulisses va tenir una idea. Va enganyar els troians i els va dir que es retiraven, que ja no volien més guerres i que en prova de bona voluntat els regalaven l'escultura d'un cavall de fusta. Els troians acceptaren. Però quan es va fer de nit i el cavall ja estava dins de la ciutat, de la panxa començaren a eixir els soldats grecs. El cavall estava ple de guerrers!

Amb aquesta estratagema, amb aquesta trampa, els grecs guanyaren i Troia va ser destruïda. Ja no es va saber res més de Troia. Fins que Schliemann, molt cabut, va posar-se a excavar el terreny on ell pensava que havia existit la ciutat. Al cap de molts anys i molts treballs,  va començar a trobar algunes restes. Després de Schliemann excavaren equips científics i avui en dia encara hi treballen.

Per tant, gràcies a ell podem saber més coses d'aquesta ciutat antiga situada en l'actual Turquia. El iaio Ismael i jo l'hem visitada.