Bineka del Congo

He llegit una novel·la molt distreta que es diu La bruma verde, de Gonzalo Giner. Mentre la llegia pensava que es podia convertir, en part, en un conte per a vosaltres. Un matí, parlant amb Altea, li vaig contar el que en podria ser l'embrió. Ella va escoltar-lo sencer. D'una banda, era curt i, de l'altra, la xiqueta no es trobava massa bé (eixes crescudetes que pegueu) i  estava blaneta i  aguantava millor els contes contats perquè el que a ella li agrada és passar pàgines dels contes escrits i parlar sobre les imatges. En definitiva, que he fet aquest  conte per a vosaltres quatre.

El Congo és un riu molt gran d'Àfrica. Tot el seu recorregut està envoltat d'una selva extensa que acull moltes espècies d'animals en completa llibertat. També hi ha algunes aldees on viuen unes poques famílies. En una d'eixes aldees vivia Bineka, una xiqueta a qui el seu iaio li havia ensenyat a moure's per la selva i a entendre's amb els animals,  alguns dels quals la coneixien i no només no li feien mai mal sinó que s'alegraven de veure-la quan entrava en la selva a buscar fruits per a menjar o herbes i arrels per a fer medicines.

Un dia l'aldea es va pegar foc i quasi totes les persones que hi vivien van fugir com van poder de les seues cabanes, ja que eren de palla, estaven molt juntes  i s'encenien amb molta facilitat. Només van quedar les persones més majors per a intentar salvar almenys l'hortet i les gallines.  Bineka va córrer cap on vivia una família de  ximpanzés, una zona humida molt prop del riu on ella, gràcies al que li havia ensenyat el seu iaio, sabia que no arribaria el foc. 

Quan ja estava a punt de trobar-los, va veure que pel camí venia la ximpanzé mare, la major la que manava en el grup. Havia detectat el fum i va endevinar que Bineka estaria en perill i aniria a refugiar-se amb ells. Tota la família de ximpanzés la va acollir com a una amiga. Un dels joves es va posar d'esquena a ella i li va mostrar la planta del peu dret: això volia dir que la convidava a pujar a la seua esquena per  a poder arribar en dos bots a la part més alta de l'arbre. Els ximpanzés són molt àgils per a pujar als arbres. Allà dalt se senten segurs per a dormir o per a ocultar-se d'altres animals que els puguen atacar o també d'altres famílies de ximpanzés que busquen menjar. Bineka, com totes les persones, no podia pujar amb tanta facilitat i el ximpanzé ho sabia. Es va agafar amb força al coll de l'animal i allà que van pujar els dos. 

Una vegada dalt els va trobar a tots acomodats en les branques, la van saludar i li van oferir una branca. Però ella no va seure,  va mirar  cap a la seua aldea i no la va veure: el foc l'havia fet desaparèixer. Tampoc no va veure ningú. Probablement havien fugit cap altres zones i en una selva tan gran i tan espessa seria molt difícil trobar ningú de l'aldea. S'havia quedat sola. Es va posar a plorar pel seu iaio, per sa mare, per son pare... Aleshores un a un, tots els ximpanzés es van acostar a la xiqueta per a acaronar-la i consolar-la. Entenien perfectament la pena que tenia.

Bineka va pensar que a partir d'eixe moment tenia una nova família amb qui viure. Al capdavall la selva també era d'ella.

El Barranquet

La mare de ma mare, la iaia Lola, era germana bessona de Fina (o Pepita, que de les dues maneres li deien) i tenien un germà major, Nicolau, i un de més menut, Manolo. Els cognoms: Vidal Tàrrega (el famós guitarrista Tárrega n'era familiar però no sé en quin grau). Tots quatre vinguéren a Quart amb son pare i sa mare procedents de l'Alcora (1) perquè al meu besavi li encomanaren fer-se càrrec de la fàbrica de taulells del Barranquet, un espai entre Quart i Manises. A la mateixa fàbrica tenien l'habitatge. Per això, Lola i Fina eren conegudes al poble com les barranqueres. Per exemple, jo soc neta de la tia Lola la barranquera.

D'altra banda, el meu iaio, al qual ens referíem sense el nom perquè només en teníem un, de iaio (el pare de mon pare va morir quan aquest era menut i, òbviament, no el vam poder conéixer), de ben jovenet començà a treballar en les fàbriques de taulells de Manises i no costa endevinar que ell i la iaia Lola es trobaren fàcilment  passejant qualsevol diumenge.

A casa sempre es contava que quan es van conéixer, la iaia Lola encara portava el vestit de la primera comunió. He d'explicar que era habitual en aquella època que tot s'aprofitara. Els vestits també. Al de la comunió es feia alguna modificació, s'hi afegia, per exemple, un llaç de color i ja tenia la xiqueta vestit de mudar durant uns quants anys. Això vol dir que eren jovenets, molt jovenets, quan començaren a eixir junts.  Per situar-los temporalment: el iaio va nàixer al 1901 i la iaia Lola, un parell d'anys després.

Eixa fàbrica del Barranquet passà pel temps a ser propietat de Manolo, el germà menut de la iaia Lola. Poseriorment se'n feren càrrec els fills de Fina ja que Manolo no tingué  descendència. Ni Lola ni Nicolau en formaren mai part d'eixe negoci. Per què? No ho sé. Sospite que per influència de sengles cónjuges: el iaio i ma tia Mercedes, la dona de Nicolau.

Quasi un segle després,  Raül va obtenir el prestigiós premi del COACV pel seu projecte de final de carrera: Centre d'alt rendiment esportiu, ubicat a banda i banda del barranquet. Ell no sabia que una part dels ancestres de Beatriu l'observaven de prop.

I uns anys més tard, el 2017, naixien en l'hospital de Manises, que ocupa en part l'espai del Barranquet, Lluna i Neu.

No em direu si no és casualitat tot plegat.

(1) Recomane llegir El secret de Meissen, de Josep Palomero.

El gos Peti Peti

Estàvem a Muro, les tres juntetes en les butaques del menjador. Neu  posava nom a l'aranya Cartera i la seua família. Vam acabar de contar el conte i Lluna va voler que el pròxim fóra d'un gos i que es diguera Peti Peti. Ho he estat pensant i sempre m'eixia un santbernat, però, és clar, com va dir Jordi, un nom així era més adequat per a un gos xicotet. El cas és que jo volia  respectar el nom que havia elegit Lluna per la qual cosa calia canviar de gos. Bé. Després  d'uns dies de pegar-li voltes al conte, així va quedar.

L'escola on van Lluna i Neu està envoltada de tarongers, no debades estem a la comarca de l'Horta. Cada dia les dos bessones caminaven cap a classe amb les seues carmanyoles, on portaven l'esmorzar. La de Lluna tenia dibuixada una gateta de color groc. La de Neu, una tigressa de color salmó. Quan de vesprada eixien d'escola, les carmanyoles estaven buides: s'ho havien acabat tot! Però no les de  les altres xiquetes, sempre hi havia algú, de qualsevol de les bombolles, que no s'havia menjat l'esmorzar i algú més que encara portava el berenar en la mà.

Des de la vorera d'enfront solia haver un gosset molt menudet i blanquet que mirava amb careta de pena i que esperava que ja no quedara ningú per a buscar les sobres dels berenars, o del que fora, que havien caigut al terra. Ningú s'havia fixat mai en ell de tan discret com era.

Una vesprada, quan en acabar la classe, les germanes anaren a visitar les seues quatre gallines per a portar-los menjar i aigua, van veure com les seguia un gosset. Era xicotet i semblava que tenia fam perquè ensumava amb interés el que portaven en les bosses de les gallines. Com van veure que era pacífic, el van deixar que les acompanyaren al galliner.

Quan li van oferir el menjar, es va tornar boig d'alegria i es va empassar tot el que pogué. Al capdavall, les gallines encara podien alimentar-se d'insectes i de les llavors que els portava el vent.

L'endemà, en eixir d'escola, Lluna i Neu van veure el gos immediatament perquè l'animalet se'ls va acostar pensant que potser tornarien al galliner. Van jugar amb ell, li van donar un tros de coca que els havia sobrat i li posaren nom: Peti Peti. 

Els gats i els gossos solen tenir amo o ama però ningú no sabia de qui era aquest gosset. Tampoc no sabia ningú d’on havia vingut ni quan. De manera que Lluna i Neu van decidir quedar-se'l. El van instal·lar al costat del galliner, així tindria cura de les gallines, es podria protegir del fred i de la pluja al ponedor, podrien veure'l tots els dies i no li faltaria menjar.

-----------------------

Ací cal afegir que el 10 de febrer de 2021, que Ismael i jo anàrem a esperar Lluna i Neu a l'eixida d'escola, quan  tota la bombolla blanca, la classe, formava la filera per a acomiadar-se de la mestra abans d'anar a saludar a cada familiar, Neu ja ens havia vist però només somrigué perquè la disciplina no li permetia eixir-se'n de la cua. Lluna no s'havia adonat de la nostra presència i jo dic "Peti Peti". Ella  girà el cap immediatament amb un somriure ben gran i, sense abandonar el lloc de la filera, em contesta "eixe és el nom del gos del conte que ens vam inventar a ta casa". Jo, pagadíssima. A continuació vam anar a conéixer el galliner.

Un esquirol dit Gono

Este conte va nàixer a casa de Bernat i Altea. Davant de la finestra de la cuina hi ha un jardí molt distragut. Una vegada el iaio Ismael fins i tot va veure una rabosa! L'animalet no viu al jardí però probablement va passar de camí cap a l'interior del bosc. Qui si vivia probablement al jardí, si més no una bona temporada, era un esquirol que de tant en tant pujava i baixava dels arbres. Així que els germanets van voler fer un conte dedicat a Gono, el nom que  Bernat li va posar.

Hi havia a Zuric, al barri d’Albisrieden, un germà i una germana que aguaitaven sovint per la finestra. Quan sa mare o son pare els preparaven el desdejuni o el dinar, els agradava esperar que el menjar estiguera a punt mentre miraven si plovia o si les fulles dels arbres canviaven de color o si feia vent o si nevava. 

Un dia van veure un esquirol que pujava a un arbre. Grimpava amb la facilitat que tenen els esquirols gràcies a la cua i les ungles corbes.

O seria una esquirola? No ho podien saber. Els esquirols tenen el mateix aspecte tant si són mascles com femelles. Bernat i Altea, que així es deien el germà i la germana, es passaven moltes estones mirant per la finestra per a intentar endevinar què feia l'esquirol exactament, a què es dedicava. Van observar que de matí és quan eixia a buscar menjar. Per tant Gono baixava de l'arbre i mirava pel terra a veure què hi trobava. 

La sorpresa vingué un dia quan Gono va emetre un xiulit. Què seria? Ah! Ràpidament ho van saber: havia cridat un altre esquirol. Els dos es posaren a parlar i Bernat i Altea van interpretar que es queixaven perquè no trobaven tot el menjar que necessitaven.

Heu de saber que els esquirols són molt treballadors i previsors i passen gran part de l'any arreplegant anous i bellotes  per a guardar-les per a l'hivern, quan hi ha molta neu i no poden trobar menjar ni fruits silvestres ni insectes. 

Quan per fi Bernat i Altea van confirmar que els esquirols estaven preparant-se per a anar-se'n, van baixar ràpidament al jardí i els van demanar que es quedaren, que ells els portarien menjar.

Així ho van fer durant molt de temps. Si algun dia o algun cap de setmana els germanets no estaven a Zuric, en tornar del viatge o de l'excursió, la primera cosa que feien era anar a mirar per la finestra. De vegades, els esquirols estaven esperant-los al mateix ampit!

Durant una setmana  només van veure un dels dos esquirols i a més de tant en tant fins i tot pujava a la finestra i tocava el vidre per a demanar més menjar.

Què havia passat? Doncs, que els esquirols eren mascle i femella i aquesta havia tingut 3 esquirolets que necessitaven molt més de menjar.

Al cap d'uns dies, la família completa se n'anà definitivament al bosc. Allí podrien protegir millor les seues criatures. 

Potser un dia Bernat i Altea  els trobaran!

L'aranya Cartera

Jordi, Pili, Lluna i Neu han passat uns dies a Muro amb el iaio  Ismael i amb mi. Lluna i Neu saben les històries de la bruixa Rieden, del drac Albis, de Patrip Patrap... Així que Neu em va demanar que li'n contara un altre. Les dues ens vam inventar L'aranya Cartera i Neu va posar els noms dels tres protagonistes nous. A continuació, Lluna em proposà fer un conte d'un gos que es diguera Peti Peti. De moment va el de l'aranya. També està en marxa un que em va demanar Altea sobre un esquirol. A poc a poc els tindreu tots.

L'ARANYA CARTERA

Cartera era una aranya que tenia un greu problema: no podia produir fil. Per tant no podia fer teranyines, és a dir, eixa tela de dibuix molt bonic que atrapa els insectes que les aranyes necessiten per a alimentar-se. 

Els seu pare, Coixí, i sa mare, Botella, estaven preocupats perquè sempre li havien de donar a Cartera les mosquetes i altres insectes amb què s'havia d'alimentar. Recordeu que ella no podia fer fil. 

Una amiga de Botella va dir:

- Tinc la solució. Heu d'anar a visitar la bruixa Rieden. Ella sabrà què fer.

- Una bruixa?, contestaren espantats Botella i Coixí.

- No passeu pena. Rieden és sàvia, és bona i cura tots els animalets.

Així que Coixí, Botella i Cartera començaren immediatament el viatge cap a la terra de la Canyella.

En arribar al bosc on vivia Rieden, van distingir la casa de la bruixa perquè ella estava a la porta esperant-los. Rieden ho sap tot, sabia que la família d'aranyes arribava. Rieden portava sobre un muscle el drac Albis; en l'altre, la merla Alfred. L'escarabat Patrip Patrap i el caragol Tero anaven sempre enganxats en la melena de la bruixa. 

Rieden va dir que el problema de Cartera tenia solució: ella li ensenyaria a fer fil però que costaria molt de temps. Coixí i Botella van deixar la filla allí i tornaren a sa casa amb les altres aranyes de la família.

Així va ser com Rieden acollí un altre animalet en la seua casa del bosc.