Tano torna a Àfrica (primera part)

Quan ja va acabar la reunió de guerpards i lleopards a les muntanyes d'Iran, Tano va iniciar el viatge de retorn a casa a fi de contar tot el que havien acordat i emportar-se cap a Àsia la seua família i tots els altres grups de guepards que s'hi volgueren afegir. Tano era major, pràcticament un vellet, ja tenia 18 anys però, encara que els guepards són els animals terrestres més ràpids del món, ell difícilment arribava als 90 kilòmetres per hora.  

Per tant, sabia que el viatge,  igual que el d'anada, duraria uns quants dies. Era vell però era savi i l'experiència el compensava de les forces que començaven a fallar-li. Havia de travessar el desert d'Aràbia, passar a Àfrica i anar cap al sud fins a Namíbia. Si agafeu un mapa ho comprendreu millor. També podeu preguntar a Jordi i Pili: van estar allí!

Els primers dies de tornada la cosa anava bé i podia caçar amb certa facilitat però a la mar tot es complicava. Pensà fer el mateix que se li va ocórrer quan anà a Iran: amagar-se en un petrolier. Tindria sort en aquesta ocasió? 

Una vegada en la costa del mar Roig, va veure que hi havia moltíssimes naus parades, o siga,  que havien tirat àncores, que vol dir que es subjecten al fons de la mar per a estabilitzar-se quan han d'estar parats molt de temps. Centenars de vaixells estaven a l'espera de continuar navegant. Havia hagut un problema al canal de Suez perquè un vaixell molt gran s'havia travessat de vora a vora i no deixava passar cap altra embarcació. Així durant dies i dies.

Tano ho va tenir clar des del primer moment: saltaria de vaixell en vaixell fins arribar a l'altra part del mar i tocar ja terra africana. Perfecte! Li va eixir perfecte. Tenia tanta alegria d'haver superat eixe problema que es posà a córrer com un guepard jove. Fins i tot es va oblidar de menjar!

Tano sabia per on havia de viatjar, quin itinerari havia de fer,  per poder-se alimentar i per a evitar els caçadors humans: si l'agafaven acabaria en un zoo de qualsevol part del mon o algú es faria un abric amb la seua pell. Ell tenia una missió i havia d'arribar sà i estalvi a casa.

Afortunadament, així va ser.

(continuarà...)

Exploradora i aviadora

Com haureu vist, vos he contat històries d'inuits, de navegants, de mercaders, de la selva... Conéixer eixos mons  no haguera sigut possible sense els exploradors i les exploradores, gent que viatjava per curiositat i per a contar-nos coses llunyanes i diferents de les nostres terres. Curiosament, per celebrar les Carnestoltes, a l'escola on van lluna i Neu va ser eixe el tema de les disfresses. Neu anà d'aviadora i Lluna d'exploradora. Ací les teniu:

La disfressa de Neu em recordà a l'aviadora Amelia Mary Earhart, nascuda a Kansas, als Estats Units d'Amèrica del Nord, a finals del segle XIX... ja podeu imaginar com eren aquells avionets! 

A la foto teniu Amelia, la seua instructora de vol i l'avioneta amb què va aprendre a pilotar. Va ser la primera dona a travessar l'oceà Atlàntic, des d'Amèrica fins a Europa. Ho va fer en 20 hores i 40 minuts. Quasi  un dia sencer! Continuà volant tota la seua vida.

Lluna portava un vestit d'exploradora africana o com nosaltres ens imaginem que anaven vestides. Gorra per a protegir-se del sol, allargavistes i jupetí amb moltes butxaques. Vos pose una foto de  Bertha Cabra, la primera dona blanca  que va travessar Àfrica. A cavall, a muscles, en hamaca... tot valia.

Era l'any 1905, és a dir, fa 116 anys! Va començar per l'est, prop d'on vivia Bineka del Congo. Es va dedicar a fer mapes de tot el continent. 

Si lliguem amb les entrades anteriors, vos adonareu de la importància dels mapes per a poder viatjar. D'això, i de la importància de les disfresses a les escoles, en tornarem a parlar. 

Que passeu un bon dia de Pasqua.

Els canals de navegació (segona part)

En la primera part de la història dels canals de navegació, ens vam quedar amb un error de Colom. Recordeu: veuen terra i pensen que han arribat a l'Índia. De fet, van haver de passar uns quants anys  fins que els navegants s'adonaren que tot el que tenien davant era un món nou format no solament per les illes que anaven trobant sinó també per un continent. Finalment, li donaren el nom d'Amèrica en honor d'Americo Vespuccio, un marí que va recórrer tot eixe nou món per a cartografiar-lo, és a dir, fer els mapes que facilitarien  la navegació d'altres aventurers.

Així que ja podeu comprendre que les rutes marítimes anaren ampliant-se i que cada vegada hi haguera més comerç perquè hi havia productes desconeguts fins eixe moment. De les terres acabades de descobrir vinguéren les creïlles, les carabasses, un tipus de dacsa, el xocolate, les tomates, els alvocats, la tapioca, etc. Però el que més interessava era el comerç de  l'or i de la plata. 

De manera que aquells mercaders antics que anaven en caravanes de carros o de camells,  amb el pas del temps havien esdevingut uns homes de negocis que volien fer-se molt rics comprant i venent productes diversos en qualsevol part del món. Eren propietaris de grans companyies de navegació amb molts vaixells preparats per a transportar tota mena de mercaderies. Eixos naviliers pensaren que si els viatges es pogueren acurtar, guanyarien més diners. 

Així arribem al segle XIX, quan es construeix el canal de Suez, que es diu així per la ciutat on comença este canal, que uneix el mar Roig amb el mar Mediterrani. Els 162 km de canal eviten que els vaixells hagen de pegar la volta a tota Àfrica. 

Hi ha molts canals arreu del món però jo he volgut parlar-vos d'aquest perquè fa uns dies el vaixell Ever Given es va quedar travessat entre les dues vores del canal, com es pot veure en la foto, sembla que a causa d'una tempesta d'arena del desert i els forts vents que complicaren el rumb.

Ha costat molt tornar-lo a posar en paral·lel perquè té 400 m de llargària (eslora, es diu) i el canal en té menys d'amplària. Entre remolcadors, grues i no sé quantes coses més, finalment, pogué tornar a navegar. Però, mentres, no podia passar cap altre vaixell en cap direcció. Això va fer que moltes naus, que ja estaven al canal o a punt d'entrar, hagueren d'esperar enmig de la mar. O siga, que havien de fer cua. Posteriorment, quan ja es va aclarir tot i els vaixells pogueren navegar amunt i avall, el problema de les cues es va traslladar als ports. 

Heu de tenir en compte que els vaixells van plens de contenidors i estos s'han de descarregar en el port de destinació. Mentre en desacarreguen uns no poden descarregar uns altres i, hala, a fer cua fins que autoritzen l'entrada al port.

Fins ací una història marítima que he escrit amb molt de gust. Si no vos interessa ara, potser vos interessarà d'ací uns anys.

Bon cap de setmana!

Els canals de navegació (primera part)

Antigament, fa segles, les persones creien que la terra era plana i que, quan arribaves al final del mar, queies a l'abisme. Ací vos pose un mapa dibuixat amb la idea que acabe d'explicar i també amb molta fantasia perquè pensaven que hi havia dracs o altres animals fantàstics al fons de la mar. El vent està representat per un xiquet que bufa.

Però, tant en el món clàssic com en l'Edat Mitjana, sempre hi havia algú que pensava que la terra era redona, com és el cas de Cristòfol Colom, que apareix en la pintura d'ací baix. Després vos diré qui va ser.

Des del principi del món els homes han viatjat. De vegades, simplement eren nòmades, com els inuits, i es movien constantment  en busca d'aliment. Quan per fi aprenen a domesticar animals i a cultivar la terra, ja no tenen necessitat de moure's tant. Si volen menjar carn poden anar al galliner i si volen verdures, a l'horta.

Però no totes les persones tenien de tot. No a tots els poblats hi havia de tot. Per exemple, els podia faltar tela per a fer-se la roba. Aleshores apareixen els mercaders. Recordeu el conte de la peixera? Qui porta els peixos al príncep? Els mercaders. Estos són els que fan els viatges més llargs i van comprant i venent de poble en poble. Poden ser caravanes de camells o de carros. 

Si les caravanes anaven per terra, encara que hagueren de travessar rius i muntanyes, no hi havia massa problemes però, si havien d'anar pel mar, el viatge es podia fer molt llarg perquè costava molt de pegar la volta a Àfrica, per exemple, o navegar per zones de mars perilloses pels vents o per la gran quantitat d'illes i arxipèlags que dificultaven l'itinerari. 

Ara és quan tornem a parlar de Colom, un mariner que havia navegat molt, havia fet mapes i havia observat les aigües i els vents. Tot li duia al convenciment que la terra era redona. Durant tota l'Edat Mitjana (recordeu els castells) hi havia un gran comerç amb el sud d'Àsia per a comprar espècies com el pebre, la canyella, el cardamom, el safrà, el  gingebre, etc. 

Els viatges duraven molt. Aleshores Cristòfol Colom va pensar que, com que la terra era redona, podia arribar des d'Europa a l'Índia per l'oceà Atlàntic ja que segons ell seria una ruta millor i més segura. Li costà molt ajuntar els diners que calia per a fer eixe viatge però els aconseguí gràcies, entre altres, a Lluís Santàngel, un noble valencià molt ric.

Allà que se'n va Colom amb tres naus (la Pinta, la Niña i la Santa María) des de Palos camí d'Àsia. Però què va passar? 

Doncs que, després d'unes quantes setmanes de navegació Rodrigo de Triana, des del pal major de la Pinta, crida: Terra a la vista! A la imatge que he pogut posar es veu que és de dia, però realment no fou així. De sobte, una nit van descobrir una llum en mig de la mar. Això només podien ser dues coses: terra o un altre vaixell. Per precaució, tiraren les áncores i esperaren que es fera de dia. I sí, quan va eixir el sol veren que era terra. Llevaren áncores, s'acostaren a la platja i desembarcaren. Hi havia gent que els mirava. Colom, de moment, s'estranyà perquè ell havia calculat que la travessia seria més llarga però com que, efectivament, havien arribat a terra, es convenç que estaven a l'Índia.

------------------------

Bernat i jo jugavem a descobrir Amèrica. Li donava un rul·lo de paper de cuina, mirava pel forat i cridava "terra a la vista". Ell no s'enrecordarà, era molt menut.

------------------------

Les granotes combatives

Recorde que una de les vegades que el iaio i jo vam viatjar als Pirineus, amb Jordi i Beatriu menuts, vam plantar la tenda en la part alta del càmping de Zuriza. De sobte, en fer-se fosc, començaren a entrar granotes a la tenda. Estàvem en una zona humida i, a més, havia plogut. Com vam poder les vam traure fora i vam intentar dormir sense massa inquietud tot i que la invasió dels animalets afectava tot el càmping. Estos animalets són amfibis, que vol dir que tenen dos vides, és a dir, una vida dins de l'aigua i una altra fora.

Un altre record que tinc sobre cullerots, els bebés de les granotes, té a veure amb Jordi. Estàvem passant el mes d'agost a Muro i Jordi rodava molt per tot el poble amb els amics. Un dia anà al riu amb José Carlos i tornaren amb un poal ple de cullerots i algun insecte aquàtic més. Jo no vaig voler que entrara el poal a l'habitació i el vam deixar a la terrassa. L'endemà no en quedava cap. Els gats s'havien menjat totes les criaturetes!

-------------------------------------------------------------

Una notícia molt trista arribà al toll. La granota Herit, la més sàvia, informà a totes les que hi vivien que en els restaurants més cars de les ciutats servien cuixes de granotes. Totes es van espantar moltíssim i esperaven que Herit diguera què se n'havia de fer. Cap ni una volia acabar fregideta en un plat. Unes tenien por de ser caçades, altres volien canviar de lloc. Però, on podien anar? En realitat sols necessitaven un toll o un llac menudet d'aigua dolça per a viure, però temien que les trobaren i que acabaren en la cassola o en la paella d'algun restaurant. 

Encara faltava molt de temps per a l'hivern, que és quan les granotes passen uns mesos davall de l'aigua hibernant, que és com dormir molt, fins a la primavera. És a dir, de moment no podien amagar-se molt, necessitaven estar en l'aigua i eixir-ne de tant en tant a terra  a menjar aranyes, mosques, caragolets, cucs i tots els insectes que poden atrapar. És la seua alimentació. És la seua subsistència.

Herit els va dir que probablement fins al seu toll no arribaria ningú per a capturar-les però que hi havia un problema molt greu. Els propietaris dels restaurants havien creat granges de granotes! Eren unes piscines molt grans on les criaven fins que estaven llestes per a formar part del menú d'alguna persona capritxosa que les demanava per a dinar o sopar. 

Criar-les era més fàcil per als cuiners que haver d'anar a buscar-les allà on hi haguera una colònia de granotes en un hàbitat natural. Però, qui se les menjava no sabia que en eixes granges-piscines les granotes estaven mal alimentades i que suposaven un perill per a les persones.

Finalment, Herit va dir que el que calia era alliberar totes les germanes granotes d'eixes presons, de les granges, i tornar-les a la llibertat. Van elaborar un pla.

Primerament aniria Filax, la granota més valenta del grup, tota sola a explorar la granja i veure la manera de traure-les d'allà. Si calia, més tard anirien totes. Allà se n'anà Filax, jove i forta, caminant, botant, corrent o nadant, quan coincidia el camí amb el riu.

Quan ja estava a punt d'arribar a la granja més pròxima, segons les indicacions que li havia donat Herit, va cavar un clotet en la terra humida per a poder amagar-s'hi en el cas que algun vigilant la poguera descobrir.

En arribar la nit, es va aproximar a la instal·lació per observar-la de prop i estudiar com funcionava. Quan ja ho tingué clar, tornà al seu toll i pel camí anà avisant els altres grups de granotes que es trobava.

- Veniu totes les joves i fortes amb mi, que hem d'escoltar Herit.

De camí, Filax, els va explicar tot el que passava.

Quan ja van estar totes juntes al toll, i escoltaren tot el que els havia de dir Filax,  Herit digué:

- El pla és el següent. Hem d'anar totes, totes, totes les granotes adultes a la granja. Quan estiguem prop de la piscina començarem a raucar el més fort possible:

-Rauc, rauc, rauc... fins que ens quedem afòniques.

- Així passaran dues coses, continuà Herit. 

- D'una banda les nostres germanes presoneres entendran que alguna cosa passa i estaran alerta. D'altra, els vigilants se sentiran molt incòmodes, pensaran que son les granotes de la granja i les soltaran per a no tornar-se bojos amb els raucs.

Així va passar, quan les presoneres sentiren raucar les germanes de fora, s'uniren a la cridòria i els tres vigilants, tapant-se les orelles, obriren les piscines. Preferien que s'escaparen les granotes que quedar-se sords de tant de rauc, rauc, rauc... com feien centenars de granotes.

Quan ja van estar prou lluny del perill, pararen a descansar entre els joncs d'un estany i decidiren com es repartirien les granotes acabades d'alliberar entre els altres grups.

- O potser voleu trobar un llac per a vosaltres soles?, digué Filax.

- Ja ho pensarem demà, contestaren les altres.