Les granotes combatives

Recorde que una de les vegades que el iaio i jo vam viatjar als Pirineus, amb Jordi i Beatriu menuts, vam plantar la tenda en la part alta del càmping de Zuriza. De sobte, en fer-se fosc, començaren a entrar granotes a la tenda. Estàvem en una zona humida i, a més, havia plogut. Com vam poder les vam traure fora i vam intentar dormir sense massa inquietud tot i que la invasió dels animalets afectava tot el càmping. Estos animalets són amfibis, que vol dir que tenen dos vides, és a dir, una vida dins de l'aigua i una altra fora.

Un altre record que tinc sobre cullerots, els bebés de les granotes, té a veure amb Jordi. Estàvem passant el mes d'agost a Muro i Jordi rodava molt per tot el poble amb els amics. Un dia anà al riu amb José Carlos i tornaren amb un poal ple de cullerots i algun insecte aquàtic més. Jo no vaig voler que entrara el poal a l'habitació i el vam deixar a la terrassa. L'endemà no en quedava cap. Els gats s'havien menjat totes les criaturetes!

-------------------------------------------------------------

Una notícia molt trista arribà al toll. La granota Herit, la més sàvia, informà a totes les que hi vivien que en els restaurants més cars de les ciutats servien cuixes de granotes. Totes es van espantar moltíssim i esperaven que Herit diguera què se n'havia de fer. Cap ni una volia acabar fregideta en un plat. Unes tenien por de ser caçades, altres volien canviar de lloc. Però, on podien anar? En realitat sols necessitaven un toll o un llac menudet d'aigua dolça per a viure, però temien que les trobaren i que acabaren en la cassola o en la paella d'algun restaurant. 

Encara faltava molt de temps per a l'hivern, que és quan les granotes passen uns mesos davall de l'aigua hibernant, que és com dormir molt, fins a la primavera. És a dir, de moment no podien amagar-se molt, necessitaven estar en l'aigua i eixir-ne de tant en tant a terra  a menjar aranyes, mosques, caragolets, cucs i tots els insectes que poden atrapar. És la seua alimentació. És la seua subsistència.

Herit els va dir que probablement fins al seu toll no arribaria ningú per a capturar-les però que hi havia un problema molt greu. Els propietaris dels restaurants havien creat granges de granotes! Eren unes piscines molt grans on les criaven fins que estaven llestes per a formar part del menú d'alguna persona capritxosa que les demanava per a dinar o sopar. 

Criar-les era més fàcil per als cuiners que haver d'anar a buscar-les allà on hi haguera una colònia de granotes en un hàbitat natural. Però, qui se les menjava no sabia que en eixes granges-piscines les granotes estaven mal alimentades i que suposaven un perill per a les persones.

Finalment, Herit va dir que el que calia era alliberar totes les germanes granotes d'eixes presons, de les granges, i tornar-les a la llibertat. Van elaborar un pla.

Primerament aniria Filax, la granota més valenta del grup, tota sola a explorar la granja i veure la manera de traure-les d'allà. Si calia, més tard anirien totes. Allà se n'anà Filax, jove i forta, caminant, botant, corrent o nadant, quan coincidia el camí amb el riu.

Quan ja estava a punt d'arribar a la granja més pròxima, segons les indicacions que li havia donat Herit, va cavar un clotet en la terra humida per a poder amagar-s'hi en el cas que algun vigilant la poguera descobrir.

En arribar la nit, es va aproximar a la instal·lació per observar-la de prop i estudiar com funcionava. Quan ja ho tingué clar, tornà al seu toll i pel camí anà avisant els altres grups de granotes que es trobava.

- Veniu totes les joves i fortes amb mi, que hem d'escoltar Herit.

De camí, Filax, els va explicar tot el que passava.

Quan ja van estar totes juntes al toll, i escoltaren tot el que els havia de dir Filax,  Herit digué:

- El pla és el següent. Hem d'anar totes, totes, totes les granotes adultes a la granja. Quan estiguem prop de la piscina començarem a raucar el més fort possible:

-Rauc, rauc, rauc... fins que ens quedem afòniques.

- Així passaran dues coses, continuà Herit. 

- D'una banda les nostres germanes presoneres entendran que alguna cosa passa i estaran alerta. D'altra, els vigilants se sentiran molt incòmodes, pensaran que son les granotes de la granja i les soltaran per a no tornar-se bojos amb els raucs.

Així va passar, quan les presoneres sentiren raucar les germanes de fora, s'uniren a la cridòria i els tres vigilants, tapant-se les orelles, obriren les piscines. Preferien que s'escaparen les granotes que quedar-se sords de tant de rauc, rauc, rauc... com feien centenars de granotes.

Quan ja van estar prou lluny del perill, pararen a descansar entre els joncs d'un estany i decidiren com es repartirien les granotes acabades d'alliberar entre els altres grups.

- O potser voleu trobar un llac per a vosaltres soles?, digué Filax.

- Ja ho pensarem demà, contestaren les altres.