Amb la intenció de parlar-vos sobre literatura, sobre llibres, sobre novel·les, sobre contes... sobre LLEGIR, vos aniré comentant algunes obres. Igual vos faig un conte, com el de BINEKA DEL CONGO, basat en una novel·la, o un resum, com he fet de L'ILLA DEL TRESOR i ara faré d'un llibre que es diu El país de las sombras largas, de Hans Ruesch, un autor suís.
Jo ja l'havia llegida fa molt anys i també vaig veure la pel·lícula Los dientes del diablo, de Nicholas Ray, basada en la novel·la.
És una novel·la molt entretinguda, molt curiosa i molt instructiva, com totes les històries que parlen d'altres mons, de llocs llunyans i poc coneguts.
Conta la vida d'una família inuit.
Els inuits és un poble que viu en les terres àrtiques, les que estan permanentment gelades. Tenen una vida molt dura. Recorde que vaig llegir en un altre llibre que, a causa d'un accident de trineu, hospitalitzen un home inuit en una clínica atesa majoritàriament per personal blanc i els metges es queden espantants de veure un gran bult en la part esquerra del pit. Una infermera inuit els diu que no passa res, que això era normal. Sabeu què era? El cor! S'esforcen tant físicament per a anar, de vegades dies i dies, darrere d'un os per a caçar-lo, que tot el seu cos s'adapta a les condicions tan extremes i principalmet el cor, que per sobreviure es fa gran i gran.
L'alimentació està formada per carn i peix. No els cuinen cosa per la qual abans es coneixia el poble inuit com a esquimals, que vol dir "menjadors de carn crua". No cuinen per dues raons:
1. Falta de combustible. Heu de tenir en compte que viuen sobre el gel i la neu, on no poden créixer arbres ni arbustos. Per tant no tenen llenya.
2. Com que tampoc tenen ni verdures ni fruites, han d'obtenir les vitamines de les vísceres (fetge, cor, etc.) dels animals acabats de caçar.
La carn és d'os polar
o de guineu àrtica.
De peix, foques sobre tot. Sabeu com pesquen les foques? Amb molta paciència. Les foques, per poder respirar, solen fer forats redonets des de l'aigua per on naden fins l'exterior destruint el gel a poc a poc, de baix cap a amunt.
Aleshores l'home inuit quan troba un d'eixos forats, es tomba al costat i espera, de vegades moltes hores, perquè sap que en algun moment una foca inocent aguaitarà. Llavors, amb un arpó la mata i, au, cap a casa, o siga, cap a l'iglú.
Les famílies estan formades per la mare, el pare i un parell de fills o un fill i una filla. No en poden ser més perquè haurien de caçar i pescar més per poder-se alimentar ells i els gossos, animals imprescindibles per a arrosegar els trineus amb què traslladar-se. Els inuits estan sempre movent-se per poder trobar caça. Només paren per protegir-se dels vents i durant la part més freda de l'hivern i això si han tingut sort de poder enmagatzemar bona cosa d'aliments per a poder mantenir-se dins de l'iglú.
En definitiva, una vida molt dura.
A causa del canvi climàtic cada vegada els queda menys espai perquè el gel a poc a poc desapareix i amb el gel desapareixen els animals de què s'alimenten els inuits i dels quals obtenen pells per a vestir-se, greix per a encendre un xicotet cresol que el dona un poc de llum dins de l'iglú, ossos per a fabricar utensilis, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada