Xiru, Tano i Tuni

Prop de les muntanyes del nord de l'Iran, una zona del continent que es diu Àsia, hi hagué un dia una reunió molt important. 

S'havien ajuntat lleopards, lleopards de les neus i guepards. Alguns van haver de caminar molts dies i molts kilòmetres per a arribar-hi, ja que vivien lluny, però era la millor zona on podien viure els tres grups d'animals perquè podien caçar protegits per les herbes altes, hi havia arbres i era una zona prou freda perquè els lleopards de les neus se sentiren confortables.

La reunió havia sigut convocada per Xiru, el lleopard de les neus. Estos animals havien viscut a les muntanyes de l'Himalaia però a poc a poc van anar canviant de lloc per culpa dels caçadors, que volien les seus pell blanques amb taques precioses, molt claretes. Ja sabeu que els animals, per a protegir-se, han de tenir un aspecte que els permeta passar desapercebuts.

Xiru volia demanar ajuda als seus parents més pròxims, lleopards i guepards, perquè, a causa de l'escalfament de la terra, els lleopards de les neus  estaven quedant-se sense lloc on viure de la manera com sempre havien fet i necessitaven trobar un nou territori. Xiru els deia als altres animals: 

- Si hem de caçar tots junts, tindrem menys menjar i cal que ens organitzem per a no discutir entre nosaltres. 

Una cosa que preocupava a Xiru era que els lleopards de les neus són els únics dels que estaven allí que no rugeixen, un gran problema per a adaptar-se a un lloc nou ja que si es trobaven en perill no podrien demanar ajuda.

Tano, el guepard, va agafar la paraula i va dir que els guepards tenien un problema paregut: estaven en perill d'extinció i també necessitaven companyia per a sobreviure. 

Aleshores, Tuni, el lleopard, digué que ells  també estaven amenaçats pels caçadors que volen matar-los per a fer abrics i catifes amb la seua pell. Va dir que ho havien de parlar bé i arribar a un acord que els permetera viure, als tres grups, lleopards, lleopards de les neus i guepards junts per a ajudar-se. 

El problema principal era el menjar. Allí on estaven reunits hi hauria molt o poc? Tots eren carnívors, caçarien el mateix. Xiru els va tornar a tranquil·litzar:

- No patiu, hi ha prou caça per a tots si ens organitzem.

D'altra banda, tots s'assemblaven molt, tenien pells molt paregudes, i els homes que volgueren capturar-los per als circs o els zoos atacarien a tots per igual. Què farien?

Tano deia que ell era el que millor vista tenia gràcies a les taques negres que li baixaven dels ulls i que li feien d'ulleres de sol.

- A més, sóc el més ràpid de tots, afegí.

- Sí, però solament en distàncies curtes i durant un minut, li replicà Tuni. 

- Xics, no discutiu, s'imposà Xiru.

Xiru, que era el major de tots, proposà que uns eixirien a caçar de matí i altres abans de fer-se fosc. El grup  que no estiguera caçant faria guàrdies de vigilància per a avisar dels perills. Tot el menjar s'hauria de guardar en els arbres, a la màxima altura possible, per a  poder tenir reserves si algun dia la caça era fluixa.

Tano parlà en nom de tots els guepards i digué que estava d'acord. 

Tuni, que era el que millor coneixia la zona perquè havia viscut alli anteriorment, digué  que no els faltaria aliment, que en eixa zona hi havia conills, raboses, cérvols, teixons, senglars i alguns animals més. Una cosa és caçar per a alimentar-se i una altra caçar per a vendre.

A continuació, es van acomiadar i cada grup familiar anà a buscar un lloc segur per a dormir. L'endemà començarien a posar en pràctica tot el que havien acordat: ajudar-se a sobreviure en un entorn nou per a tots. 

Castelló, la Barassota i el tio Jaumet i la tia Andrea

Sempre he sentit parlar a la família de Quart molt de Castelló, de la ciutat, on la iaia Lola tenia família i ma mare, de joveneta, passava alguns dies tots els anys. Recorde que deia que li agradava molt anar a la Pérgola, un espai dins del parc Ribalta on feien ball a l'aire lliure per a  la juventut. 

També es parlava molt de la Barrassota,  una  zona prop del Grau de Castelló on un dels familiars tenia una alqueria. Jo  vaig  arribar a anar-hi almenys una vegada. Recorde botar per les séquies i agafar codonys dels arbres amb mon tio Quino, el menut de ma tia Fina, la bessona de la iaia Lola. També recorde la siesta comunitària amb  vinga de matalaps al terra junt a una gran quantitat de melons que havia collit l'amo de la casa. Posteriorment, vaig saber, encara que era menuda i no ho entenia molt bé, que tot eixe paratge, eixa terra tan fèrtil, va ser coberta pel cement (o el formigó, tant se val) perquè la va adquirir l'ESSO, una multinacional petroquímica americana. Es van quedar, com tanta altra gent, sense la propietat per quatre xavos i ja no poguérem, lògicament, tornar. 

Una de les familiars, potser la que portava el nom de la patrona, María Lidón, era molt xarradora i no parava de parlar de l'ESSO. Jo no ho entenia, no sabia a què es referia però com a Castelló parlaven  diferent (per exemple deien detrás en lloc de darrere) jo pensava que era el demostratiu castellà. Les cosines de Castelló venien alguna vegada a Quart però no vaig saber mai el parentesc exacte.

Qui si venia moltes vegades i passaven temporades llarguetes eren la tia Andrea i el tio Jaumet. Ella era modista i repetia la frase "la moda és un sac que, quan està ple, se li pega la volta". Es quedaven a Quart tota l'estada però venien a València a passar el dia moltes vegades. La tia Andrea cosia i cosia. Tant per a la iaia com per a ma mare. El tio Jaumet eixia a pegar alguna volta per València. Li agradava anar a la Plaça Redona. Un dia va comprar 500 pedres per a l'encenedor perquè li van semblar barates. Va ser objecte de tota mena de burles per part de  tota la família. He d'explicar que la pedra d'un metxer podia durar quasibé un any. Realment era un personatge còmic. La tia Andrea s'enfadava quan es reien d'ell. Però és que li passava de tot. Un dia de pluja se li va tancar el paraigua i ell es va quedar dins fins a la cintura. Era menudet i els paraigües d'aquella època molt grans. No sé si jo això ho vaig pesenciar o no però sí ho he sentit dir moltíssimes vegades. Sí recorde que un dia estava jugant a amagar-se amb el meu germà Jose i amb mi. Era a la casa de València. Es va amagar al quarto de bany però es va quedar pegat a la porta de tal manera que, quan Jose i jo anàrem a buscar-lo i espentàrem la porta, al pobre tio Jaumet li pegàrem en tota la cara.

Sa casa, a Castelló, estava a Ronda Mijares. Ara em sembla recordar que tenia un aire modernista (la tia Andrea era prou més major que la meua iaia) i elegant, com ma tia, una dona alta amb uns cabells molt ben recollits sempre en un monyo alt d'on no s'escapava ni un pèl. Tenien un vàter que ja aleshores, quan jo el vaig conèixer, era molt antic. Estava situat sobre una tarima, era de fusta i es cobria amb una tapa rectangular, també de fusta, que s'agafava gràcies a un pom de porcellana (el de la foto  és el més paregut que he trobat).

Al castell hi havia un peix

Com el peix a la peixera, guardarà bé el seu secret

el secret de les paraules, ella és muda per decret

era un peix d'aigua salada, que vivia en un castell

un castell de torres altes, dins la peixera, molt bell

un suplici era per ella, puix tenia un gran anhel

car desitjava ser lliure, i poder solcar el cel

Aquest poema es diu Peixera i el seu autor, Miquel Català. Ha estat musicat per Ona nua. Vaig tenir notícia del poema, en la seua versió musical, el mateix dia que havia estat mirant un conte sobre castells amb Lluna i Neu i elles em van demanar que el pròxim conte fora sobre un peix. Casualitats!

Posteriorment, parlant amb Bernat i Altea vam decidir que el peix havia de ser de color rosa i lila. Així que imagineu que és aquest que he trobat a internet en espera que vosaltres quatre en dibuixeu i pinteu un:

Els castells, en l'Edat Mitjana, és a dir, fa molts segles, eren ciutats on vivia qui manava (una reina o un comte o un príncep, etc.) i també les altres persones necessàries per a defensar el castell, produir aliments i fabricar materials com ara teles o ferramentes o mobles. 

Com podeu veure en el dibuix, els castells se solien construir amb un vall al voltant a fi que l'aigua impedira entrar als que la gent de dins no volia que entrara. Per a salvar l'obstacle, el castell només tenia una porta que feia de pont si s'abaixava per a deixar entrar o eixir a les persones que anaven al bosc o a les hortes. Quan ja havien entrat o eixit, la porta s'alçava amb unes cadenes grosses des de dins del castell i ja no podia passar ningú.

Com podeu comprendre, la vida dins era un poc avorrida perquè no podies eixir sempre que volies. I és justament el que li passava al petit príncep Arnau. Li agradava molt llegir i es passava hores i hores  a la biblioteca del castell però com en aquella època no hi havia llum elèctrica i costava molt llegir quan s'amagava el sol. S'havien d'encendre cresols o ciris que feien mal als ulls i, per a evitar-ho, Arnau s'entretenia somiant quan era fosc sobre el que havia llegit durant el dia.

Arnau sols coneixia les truites de riu i algun altre peix que es criava al llac que hi havia no massa lluny del castell i que portaven els pescaters. Però va llegir en un dels pergamins (encara no hi havia llibres com els que nosaltres tenim ara) que la mar estava plena de peixos de moltes formes i grandàries. Li va demanar a sa mare un peix d'aigua salada per a saber com era exactament, veure'l de prop. Ella li va dir que això era impossible perquè el castell estava molt lluny de la mar i el peix moriria en el camí.

Arnau no deixava de pegar-li voltes a l'assumpte i li ho digué al seu preceptor, que era un mestre que tenia sols per a ell, com quasi tots els prínceps. Quiró, que així es deia el preceptor, era tan sabut que li va trobar immediatament una solució. Havia de demanar permís al rei, el pare d'Arnau, per  posar en marxa el su pla.

Així que, quan passaren pel castell els primers mercaders que es dirigien a la costa, els va donar un recipient de vidre gran i redó que acabava d'inventar i que havia manat fabricar espe:cialment per al  peix que Arnau volia. Quiró, amb el permís del rei, va dir als mercaders mentre els mostrava la gran esfera de vidre:

 "Açò és una peixera. Quan arribeu a la mar heu d'omplir-la d'aigua i posar dins un peix, el més bonic que trobeu, de color rosa i lila. Haureu d'anar alimentant-lo fins que torneu al castell. El peix és per al príncep! Ha d'arribar sa i estalvi!"

Els mercaders van tenir molta cura del peix durant el viatge de tornada i aconseguiren que arribara perfectament a les mans d'Arnau.

Aquesta és la història de com va arribar la primera peixera a un castell.

L'esquirol Gono visita Bétera

 

La meua amiga Maluy Benet, que viu a Bétera, no sap que l'esquirol que ella ha dibuixat i que visita de tant en tant el seu jardí és Gono, el que veien Bernat i Altea des de la finestra de la cuina, a Zuric, i que un dia se n'anà amb la seua família a un altre bosc on poguera trobar més menjar. 

Ella ha escrit al seu web el que vos copie a continuació:

Dilluns, 15 de febrer de 2021

Al meu jardí veig de tant en tant l’esquirol roig comú (Sciurus vulgaris), és del gènere de mamífers de l’ordre dels rosegadors i formen la família Sciuridae, té uns 38-45 cm de longitud, el cap rodó, musell curt i proveït de llargues i abundants vibrisses, ulls grossos i vius, potes mitjanes amb els dits molt forts i amb ungles corbes i punxegudes que els faciliten d’enfilar-se pels arbres. La cua té una llargada igual a la del cap i el cos junts, i està coberta de pèls llarguíssims; el pelatge del cos és curt, aspre i de color variable, però sempre fosc a les parts superiors i blanquinós a les inferiors. Habita en els boscs i és essencialment diürn. La seua dieta es basa em fruites, nous, pinyons, etc.  A l’estiu arreplega menjar per a l’hivern i el guarda en els forats dels arbres i sota terra. Fa nius, on passa la nit i on neixen i romanen les cries. És un fantàstic acròbata i és capaç de saltar de la  branca d’un arbre a un altre arbre. Té una boca molt petita, però les seues galtes contenen  unes bosses que  es poden eixamplar molt, amb la finalitat d’emmagatzemar-hi aliments i portar-los al seu cau. Les dents no deixen de créixer mai, per això necessiten estar rossegant sempre. Les estacions influeixen en el seu ritme d’activitat, que és diürna i s’accentua al matí i al migdia. Per a  tenir menjar a l’hivern els esquirols enterren llavors que els serviran d’aliment quan aquest escassege. Com que moltes llavors queden oblidades al terra ‒deuen tenir mala memòria‒ algunes germinaran i en naixeran nous arbres. Així col·labora l’esquirol amb la repoblació forestal. És perseguit per animals molt diversos, i també és objecte de caça per l’home, la qual cosa ha fet que en alguns llocs s’haja hagut de protegir.

Els esquirols representen en la nostra cultura el treball i la previsió per com busquen i guarden aliment per a l’hivern. Per això han aparegut en nombrosos contes infantils i sèries de dibuixos animats. En l’antiguitat europea, en canvi, era un animal fugisser que es veia com a encarnació del dimoni (augmentat pel color roig del seu pèl).

La seua visita al meu jardí sempre és ben rebuda, venen de tant en tant, van fent la ronda pels pins que hi ha pels voltants. Es pot saber on estan per les restes de les pinyes d’on han tret els pinyons. Són alegres i prenen el pèl als meus gats que els van al darrere sense poder agafar-los mai, malgrat que a vegades els esperen, i quan són a prop, d’un bot es pugen als arbres i desapareixen botant d’arbre en arbre. Ara no en queden molts, dos o tres. Però ens alegren la vida quan ens visiten.

-------------------------------

Fa uns dies, ara, al mes d'abril de 2021, Maluy m'ha enviat aquesta foto de Gono:

Espere que vos agrade.

El tramvia 22. La tia Carmen

Eixa línia unia València, des de les Torres de Quart, amb Manises i feia parades a Mislata i Quart. Podríem dir que allí, al tramvia, quan s'hi van trobar les meues dues iaies, Lola i Joaquina, començà part de la història de la meua família, però hi ha un episodi anterior que ja vos he contat: quan ma tia Manola anà a viure a Castelló. Ara falta que vos conte què va passar amb Carmen, la germana major de Manola i de mon pare.

Madrid va ser molt bombardejada durant la guerra. Ma tia Carmen va transtornar-se a causa d'un dels atacs aeris. Estava al cinema i no superà el soroll de les bombes, les sirenes i l'enrenou de la gent corrent per a posar-se a recer. Supose que ho hauria viscut altres vegades  però sempre hi ha un punt que ja no se supera. Va emmalaltir i la ingressaren al sanatori (eufemisme de manicomi) de Sant Onofre, a Quart de Poblet. L'acompanyà sa mare, la iaia Joaquina.

De tant en tant, supose que molt de tard en tard, la mare visitava la filla. Un dia, quan tornava de Quart a València, es va trobar a la iaia Lola. Es va tirar als seus braços a saludar-la mentre li deia: "Fina, Fina, que alegría volverla a ver". Ma iaia Lola somrigué i va comprendre immediatament el que passava: l'havien tornat a confondre amb la germana bessona. 

Es van posar al  corrent de la situació de cada família i Lola li va oferir quedar-se a Quart per a estar prop de la filla. Però passaven dues coses: Joaquina treballava i la seua cunyada Angelita (la dona del tio Clemente dels quals ja he parlat en un altre tros) vivia a València perquè treballava a Correus. Així que Joaquina es quedava amb Angelita quan venia a Quart. 

D'una manera o altra, les dues famílies ja estaven en contacte.

La tia Manola. Castelló

Mon pare tenia dues germanes: Carmen i Manola. Tenien nou i set anys, respectivament, més que ell. Coincideix amb les diferències entre els meus germans i jo. Casualitats!

Manola va nàixer el 1917 i va morir quan li faltaven dies (cent, en va comptar el meu germà Jose) per a fer els cent anys. 

Ja començada la guerra Manola va obtenir per oposició una plaça a la Delegació d'Hisenda de Castelló de la Plana. Com son pare era guàrdia civil, va contactar amb un company de Castelló a fi que li trobara una família per a viure durant tot el temps que calguera mentre obtenia el trasllat a Madrid, que era on vivia. Clar, en  aquella època haguera sigut molt estrany que una joveneta de 19 anys visquera sola en una pensió o en un pis. Allà anà la meua iaia Joaquina a acompanyar la filla i veure amb els seus propis ulls la casa i la gent on viuria Manola. No soc capaç d'imaginar com es viatjava en temps de guerra de Madrid a Castelló o de qualsevol altre origen i destinació.

La família que l'acollí era la de ma tia Fina (se n'havia anat a viure a Castelló a causa del matrimoni), la bessona de la meua iaia Lola. El seu marit, mon tio Vicente, tenia una barberia  en el carrer dit Ronda Mijares. No va participar mai en la fàbrica del Barranquet.

En el moment que la tia Manola comença a estar amb ells, crec que Fina i Vicente ja tenien almenys dos fills: Vicente i Manolo. Després naixerien Finín i Quino. Quan Vicente fa jurar bandera, sa mare, la tia Fina, estava embrassada de Quino (uns 20 anys de diferència entre el major i el menut) i el soldat estava avergonyit de veure sa mare amb la panxa durant l'acte de la jura entre tota la gent. Com eren les coses relacionades amb les dones! Molts anys després vam tenir una ministra de Defensa, Carme Chacón, que passava revista a les tropes embarassada.

Ramonet el de la plaça

El meu iaio, Ramón Montesa Aliaga, va nàixer a Quart de Poblet. No he sentit mai dir que ni sa mare Consuelo ni son pare (al qual supose que li dirien Ramón perquè el meu iaio era el primogènit) ni cap altre membre anterior de la seua família foren originaris d'un altre lloc. La família (pare, mare, cinc fills i dues filles) vivien a la plaça de Valldecabres. En realitat la plaça és una mena d'eixamplament de la carretera, com es pot veure en  la foto de més avall que he agafat d'internet.

Era conegut com Ramonet el de la plaça. Justetament la casa a què em referisc queda fora, a l'esquerra de la fotografia, però no n'he pogut trobar una altra imatge. Jo la vaig conéixer quan ja no els pertanyia i s'hi vivia la família de Trini l'espardenyera, una amiga de ma mare a qui vistàrem en alguna ocasió. Al meu iaio els altres germans i germanes li deien major, ja he dit que era el primogènit. Li seguia la tia Consuelito. El menor era el tio Enrique, que tots els anys venia a València a posar-nos el betlem, un muntatge preciós amb aigua i tot. Recorde perfectament al tio Jesús i a la tia Hermínia però als dos que falten, Julio i Nofret (diminutiu d'Onofre, patró de Quart) no els vaig conéixer mai. D'un es deia que l'havien mort en guerra i, de l'altre, que havia desaparegut en guerra. Jo no sé molt bé què hi ha de cert, perquè en aquella època, quan jo era menuda, de tot això no se'n parlava i menys en una família que tenia en el meu iaio un ferm defensor de Franco atés que havia combatut a les seues ordres al Marroc durant el seu servei militar, que durà tres anys. Deia que  Franco, capità en aquell moment, era molt valent i que sempre anava a cavall el primer, davant de tots. En fi! Jo sospite que els seus germans o al menys el que deien que havia desaparegut, serien republicans. Se m'acut ara que si alguna vegada torne a Quart, aniré al cementeri i miraré les làpides de la família a veure qui és el que està soterrat, si Julio o Nofret. 

La part de Madrid

En el text que he titulat El Barranquet he parlat de una de les línies familiars, la de la meua iaia Lola (Dolores Vidal Tárrega), mare de mare. Ara parlaré de la família de mon pare, Joaquín Jimeno Gil. 

La iaia Joaquina (els cognoms: Gil Oliván) va nàixer el 22 d'agost de 1892 a Judes, un poble de Soria. Eixe mateix any Paul Gauguin pintava el Mata Mua, que vol dir "això diu que era", una forma clàssica de començar els contes. No em digueu que no és una casualitat. 

Joaquina, era la major de cinc germans i una germana. Jo només en recorde dos, la tia Enriqueta, que era la menuda, i el tio Clemente. Els altres no els vaig conèixer, no dic que potser alguna vegada en vera algun, però no en soc conscient. Recorde que un d'ells es deia Samuel, però no sé si era el mateix que tenia una botiga de queviures a Madrid on anava mon pare de ben menut a ajudar-li. Mon pare contava que una de les feines que li encomanva era menejar les pomes, girar-les en el basquet, a fi que no es féren malbé. Berenava unes ametles que li solia donar son tio i, amb els dinerets que guanyava, es pagava el cine.

Quan Joaquina tenia 17 anys, els seus pares la van enviar  a Madrid a servir (1) en una casa on ja treballava la tia Gaspara, una dona del seu mateix poble que l'havia precedida en el, diguem-ne, intent de tanta gent de trobar feina i, per tant, poder menjar. Una cosa molt curiosa és que Gaspara va ensenyar a llegir i escriure a la iaia i totes dues tenien la mateixa lletra. Van morir els pares, els que havien d'haver sigut els meus besavis, i Joaquina agafà tots els germans i se'ls emportà a Madrid. No sé com s'ho apanyarien. Sé que la tia Enriqueta entrà a un col·legi de senyoritas en una plaça de pobre. El tio Clemente acabà sent funcionari de la Casa de la Moneda, que era la forma breu de referir-se a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. La seua muller, Angelita, era funcionària de Correus i eixirà més endavant en algun d'estos textos.

El iaio que no vaig conéixer, Manuel  Gimeno (2), era del Racó d'Ademús, crec que de Torrebaja. Com era guàrdia civil, supose que el destinarien a Madrid, on va conéixer a la iaia Joaquina. És a dir, que la part madrilenya té un orígen castellà i un altre valencià.

---------------------------------------

(1) Servir vol dir que entrava a viure amb una família per a fer les tasques que li encomanaren. Si la família no era molt rica, la xica feia totes les feines de la casa, però si la família tenia molts diners (o possibles, com es deia aleshores) els treballs estaven classificats per categories. Ho diré tot en castellà perquè és com m'ho contava la iaia. Hi havia lacayos, cuineres, ayas, nodrizas, cuerpo de casa, ama de llaves, mayordomo, pinches...

(2) O Jimeno, això no ho he sabut mai. Mon pare era Jimeno i les seues germanes, Gimeno. Jo soc Jimeno i els meus germans, Gimeno.