Ella ha escrit al seu web el que vos copie a continuació:
Dilluns, 15 de febrer de 2021
Al meu jardí veig de tant en tant l’esquirol roig comú (Sciurus vulgaris), és del gènere de mamífers de l’ordre dels rosegadors i formen la família Sciuridae, té uns 38-45 cm de longitud, el cap rodó, musell curt i proveït de llargues i abundants vibrisses, ulls grossos i vius, potes mitjanes amb els dits molt forts i amb ungles corbes i punxegudes que els faciliten d’enfilar-se pels arbres. La cua té una llargada igual a la del cap i el cos junts, i està coberta de pèls llarguíssims; el pelatge del cos és curt, aspre i de color variable, però sempre fosc a les parts superiors i blanquinós a les inferiors. Habita en els boscs i és essencialment diürn. La seua dieta es basa em fruites, nous, pinyons, etc. A l’estiu arreplega menjar per a l’hivern i el guarda en els forats dels arbres i sota terra. Fa nius, on passa la nit i on neixen i romanen les cries. És un fantàstic acròbata i és capaç de saltar de la branca d’un arbre a un altre arbre. Té una boca molt petita, però les seues galtes contenen unes bosses que es poden eixamplar molt, amb la finalitat d’emmagatzemar-hi aliments i portar-los al seu cau. Les dents no deixen de créixer mai, per això necessiten estar rossegant sempre. Les estacions influeixen en el seu ritme d’activitat, que és diürna i s’accentua al matí i al migdia. Per a tenir menjar a l’hivern els esquirols enterren llavors que els serviran d’aliment quan aquest escassege. Com que moltes llavors queden oblidades al terra ‒deuen tenir mala memòria‒ algunes germinaran i en naixeran nous arbres. Així col·labora l’esquirol amb la repoblació forestal. És perseguit per animals molt diversos, i també és objecte de caça per l’home, la qual cosa ha fet que en alguns llocs s’haja hagut de protegir.
Els esquirols representen en la nostra cultura el treball i la previsió per com busquen i guarden aliment per a l’hivern. Per això han aparegut en nombrosos contes infantils i sèries de dibuixos animats. En l’antiguitat europea, en canvi, era un animal fugisser que es veia com a encarnació del dimoni (augmentat pel color roig del seu pèl).
La seua visita al meu jardí sempre és ben rebuda, venen de tant en tant, van fent la ronda pels pins que hi ha pels voltants. Es pot saber on estan per les restes de les pinyes d’on han tret els pinyons. Són alegres i prenen el pèl als meus gats que els van al darrere sense poder agafar-los mai, malgrat que a vegades els esperen, i quan són a prop, d’un bot es pugen als arbres i desapareixen botant d’arbre en arbre. Ara no en queden molts, dos o tres. Però ens alegren la vida quan ens visiten.
-------------------------------
Fa uns dies, ara, al mes d'abril de 2021, Maluy m'ha enviat aquesta foto de Gono:
Espere que vos agrade.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada