Mon pare tenia dues germanes: Carmen i Manola. Tenien nou i set anys, respectivament, més que ell. Coincideix amb les diferències entre els meus germans i jo. Casualitats!
Manola va nàixer el 1917 i va morir quan li faltaven dies (cent, en va comptar el meu germà Jose) per a fer els cent anys.
Ja començada la guerra Manola va obtenir per oposició una plaça a la Delegació d'Hisenda de Castelló de la Plana. Com son pare era guàrdia civil, va contactar amb un company de Castelló a fi que li trobara una família per a viure durant tot el temps que calguera mentre obtenia el trasllat a Madrid, que era on vivia. Clar, en aquella època haguera sigut molt estrany que una joveneta de 19 anys visquera sola en una pensió o en un pis. Allà anà la meua iaia Joaquina a acompanyar la filla i veure amb els seus propis ulls la casa i la gent on viuria Manola. No soc capaç d'imaginar com es viatjava en temps de guerra de Madrid a Castelló o de qualsevol altre origen i destinació.
La família que l'acollí era la de ma tia Fina (se n'havia anat a viure a Castelló a causa del matrimoni), la bessona de la meua iaia Lola. El seu marit, mon tio Vicente, tenia una barberia en el carrer dit Ronda Mijares. No va participar mai en la fàbrica del Barranquet.
En el moment que la tia Manola comença a estar amb ells, crec que Fina i Vicente ja tenien almenys dos fills: Vicente i Manolo. Després naixerien Finín i Quino. Quan Vicente fa jurar bandera, sa mare, la tia Fina, estava embrassada de Quino (uns 20 anys de diferència entre el major i el menut) i el soldat estava avergonyit de veure sa mare amb la panxa durant l'acte de la jura entre tota la gent. Com eren les coses relacionades amb les dones! Molts anys després vam tenir una ministra de Defensa, Carme Chacón, que passava revista a les tropes embarassada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada