Bineka del Congo

He llegit una novel·la molt distreta que es diu La bruma verde, de Gonzalo Giner. Mentre la llegia pensava que es podia convertir, en part, en un conte per a vosaltres. Un matí, parlant amb Altea, li vaig contar el que en podria ser l'embrió. Ella va escoltar-lo sencer. D'una banda, era curt i, de l'altra, la xiqueta no es trobava massa bé (eixes crescudetes que pegueu) i  estava blaneta i  aguantava millor els contes contats perquè el que a ella li agrada és passar pàgines dels contes escrits i parlar sobre les imatges. En definitiva, que he fet aquest  conte per a vosaltres quatre.

El Congo és un riu molt gran d'Àfrica. Tot el seu recorregut està envoltat d'una selva extensa que acull moltes espècies d'animals en completa llibertat. També hi ha algunes aldees on viuen unes poques famílies. En una d'eixes aldees vivia Bineka, una xiqueta a qui el seu iaio li havia ensenyat a moure's per la selva i a entendre's amb els animals,  alguns dels quals la coneixien i no només no li feien mai mal sinó que s'alegraven de veure-la quan entrava en la selva a buscar fruits per a menjar o herbes i arrels per a fer medicines.

Un dia l'aldea es va pegar foc i quasi totes les persones que hi vivien van fugir com van poder de les seues cabanes, ja que eren de palla, estaven molt juntes  i s'encenien amb molta facilitat. Només van quedar les persones més majors per a intentar salvar almenys l'hortet i les gallines.  Bineka va córrer cap on vivia una família de  ximpanzés, una zona humida molt prop del riu on ella, gràcies al que li havia ensenyat el seu iaio, sabia que no arribaria el foc. 

Quan ja estava a punt de trobar-los, va veure que pel camí venia la ximpanzé mare, la major la que manava en el grup. Havia detectat el fum i va endevinar que Bineka estaria en perill i aniria a refugiar-se amb ells. Tota la família de ximpanzés la va acollir com a una amiga. Un dels joves es va posar d'esquena a ella i li va mostrar la planta del peu dret: això volia dir que la convidava a pujar a la seua esquena per  a poder arribar en dos bots a la part més alta de l'arbre. Els ximpanzés són molt àgils per a pujar als arbres. Allà dalt se senten segurs per a dormir o per a ocultar-se d'altres animals que els puguen atacar o també d'altres famílies de ximpanzés que busquen menjar. Bineka, com totes les persones, no podia pujar amb tanta facilitat i el ximpanzé ho sabia. Es va agafar amb força al coll de l'animal i allà que van pujar els dos. 

Una vegada dalt els va trobar a tots acomodats en les branques, la van saludar i li van oferir una branca. Però ella no va seure,  va mirar  cap a la seua aldea i no la va veure: el foc l'havia fet desaparèixer. Tampoc no va veure ningú. Probablement havien fugit cap altres zones i en una selva tan gran i tan espessa seria molt difícil trobar ningú de l'aldea. S'havia quedat sola. Es va posar a plorar pel seu iaio, per sa mare, per son pare... Aleshores un a un, tots els ximpanzés es van acostar a la xiqueta per a acaronar-la i consolar-la. Entenien perfectament la pena que tenia.

Bineka va pensar que a partir d'eixe moment tenia una nova família amb qui viure. Al capdavall la selva també era d'ella.