La tia Enriqueta

Era la germana menuda de la iaia Joaquina, la que feia set. Tingué la sort de poder anar a una escola on admetien xiquetes pobres, sense pagar. La iaia Joaquina, que era la mare de mon pare, es movia molt bé en els àmbits de l'administració gràcies a la seua valentia i bona disposició i també, supose, perquè els senyors de la casa on treballava li ajudaven. Ja he dit en altre text que la tenien en molt bona consideració. Fa poc, el meu germà Jose em va dir el nom de la família: Rodrigáñez.

La tia Enriqueta va vindre a viure al Cabanyal. No sé ben bé per què però en tot cas perquè era un barri humil, de vivendes barates, o potser per un motiu relacionat amb el seu marit, el tio Severiano. Ell era d'Extremadura i havia sigut guardia de asalto, un cos policial creat durant la República. Imagine que Franco el deixaria sense feina i acabà buscant-se la vida on i com va poder. Em sembla recordar que treballava al port. Possiblement no tinguera un treball fixe. Sé, per les lectures i també per una amiga el pare de la qual havia sigut republicà, que de matí els homes que buscaven feina es posaven a la plaça del poble, on anaven a buscar-los els que necessitaven treballadors per a qualsevol feina. Si no hi havia per a tots, els que no eren afectes al règim franquista, se'n quedaven sense i havien de fer cap a casa. L'endemà ho tornaven a provar. I així sempre.

Enriqueta i Severiano vivien molt humilment, eren ben pobrets. La tia, com que havia anat a escola, s'havia aficionat a la lectura i a escoltar la ràdio. Esdevingué una persona relativament culta i també sabia cosir. Açò últim li va servir per a fer algun treballet a casa i completar els ingressos familiars. Venia papes a la platja  en ple estiu, descalça per l'arena i cremant-se els peus per a no fer malbé les sabates o les espardenyes. Recorde que, quan jo era menuda, era costum menjar papes mentre estaves en la platja. No sé si eixa moda tenia una base científica. Potser es tractava d'una martingala comercial. La sal de les papes et feien tenir set i quan passava qui venia refrescos tenia la venda assegurada.

Ella tenia un gran interés en la formació dels fills: Antonio i Mari Paz. Volia que estudiaren. Antonio no era massa llest i es va casar amb una xica molt guapa, també del Cabanyal, que era borderline. Emigraren a Alemanya. Ella no va ser capaç d'adaptar-s'hi i prompte se'n va tornar amb els dos fills que havien tingut.

Antonio i Amparín es van divorciar i ell, més tard, es va tornar a casar. La nova dona era una gallega molt decidida. Finalment, ja jubilats, van viure a San Pedro del Pinatar, un poble de la costa de Múrcia. De la primera dona no sé més. I d'Antonio i la gallega, tampoc. Crec que Amparín va morir relativament jove.

De Mari Paz, la filla de la tia Enriqueta, tampoc no sé massa. Sort que he decidit escriure estes coses ara perquè potser més tard ja no en sabré gens ni miqueta. La tia va fer grans esforços (recordeu: cosir a casa fins quedar-se quasi cega, vendre papes a la platja) per pagar els estudis a la filla. Esta va aprendre anglès i trobà feina a una companyia aèria que tenia l'oficina al carrer Barcelonina de València. També emigrà, però a Anglaterra.

Un poc abans de morir la tia, vaig fer per trobar-la i ho vaig aconseguir. Havia tornat a València. Li vaig telefonar per a dir-li que sa mare estava molt malalta, que era qüestió de dies o hores que es morira. No em va fer massa cas. No anà a visitar-la ni vingué al soterrar.

Mare i filla no s'havien entés mai. Alguna cosa passava. Crec que en relació al germà. Però, del cert, no sé res.