Robinson Crusoe

Vull continuar parlant-vos de literatura clàssica, dels llibres que m'agradaria que llegireu  més endavant, quan podreu llegir sense cansar-vos. 

Avui li toca a la novel·la de Daniel Defoe coneguda com ROBINSON CRUSOE, però que té un títol molt llarg: Vida i extraordinàries aventures de Robinson Crusoe, de York, mariner.

Robinson era un jove amb un somni: navegar. Son pare li deia que no tenia suficients coneixements ni habilitats com per a dedicar-se a eixa vida tan perillosa. Heu de tenir en compte que la novel·la, la història de Robinson, té 304 anys i que, aleshores, com ja sabeu, la mar estava plena de pirates, bucaners, filibusters i corsaris. Però ell, cabut, no li va fer cas i se'n va anar de casa en busca d'aventures.

Al principi li va bé i troba feina en un vaixell que va al Brasil. Allí veu que hi ha molt de treball i que, per contra, falta gent per a cultivar els camps. Es torna a embarcar per a buscar gent que vulga treballar però, malauradament, el vaixell naufraga, s'afona, i només queda un supervivent: Robinson. Se salva perquè el corrent de l'aigua de la mar el porta cap a terra i el diposita, desmaiat, en una platja. Quan es recupera del cansament, de la immensa fatiga, i es desperta, recorre els voltants i comença a adonar-se que es troba en una illa i que no hi ha rastre de cap ésser humà. Està sol. És una illa deserta. 

Afortunadament hi ha vegetació, fruita, i algun animal que no reconeix però que espera que siga comestible. Al menys, pensa, podrà pescar i menjar peix.

També pot aprofitar les restes del vaixell on anava perquè el mateix corrent que l'ha portat a ell a eixa illa va escopint uns quants taulons i fustes, una barqueta menuda, un fanal, un quadern miraculosament sec perquè estava dins d'una caixa i diversos objectes més o menys utilitzables.

Amb tot això i més materials que troba per l'illa, es construeix una cabana que acaba sent una casa amb moltes comoditats i ben segura. Ho fa per a protegir-se de l'oratge però també per a ocultar-se, amagar-se, ja que ha vist que de tant en tant arriben a l'illa  caníbals, uns homes que mengen carn humana. Robinson no vol ser ni primer plat, ni segon plat ni postre de ningú. 

Passa el temps i Robinson va adaptant-se a la seua nova vida. Té molta habilitat per a moure's per tota l'illa sense que cap animal el puga sentir ni olorar perquè si fa soroll o l'animal l'ensuma, s'espanta, fuig i ja no el pot caçar.

Així doncs, un dia que veu que han arribat els caníbals, s'acosta prop d'on estan. Està convençut que si no el senten els animlas tampoc no el sentiran els caníbals, que, com es pensen que estan sols, no tenen vigilants i actuen de manera confiada. Això juga a favor del nostre nàufreg, que pot rescatar un dels presoners que tenien els caníbals. El pobre home, el rescatat, no es pot creure la sort que ha tingut de trobar una persona que el salva quan estava a punt de morir a mossos. A poc a poc, i mirant que ningú els persguisca, arriben a casa, a la cabana que s'havia construït Robinson. Robinson està content perquè tindrà companyia. Divendres, et diré Divendres, li diu Robinson amb un gran somriure. És el nom que li s'acut perquè pensa que eixe és el dia de la setmana en què estan.

Passa molt de temps i  Robinson i Divendres es fan molt amics. Per sort, clar, perquè si estan sols, han de vigilar  si els ataquen, han de procurar-se menjar i han de fer tantes coses per a sobreviure no és qüestió de  passar el dia discutint. 

Al cap dels anys, Robinson està cansat i vol tornar a Anglaterra. Divendres vol trobar la seua illa. Pensa que no deu estar molt lluny. Els dos ideen la manera d'eixir. Primerament, guarden en una cova totes les coses que tenen en la casa per si han de tornar. A  continuació reforcen la canoa que havien construït, la carreguen amb les coses que suposen que poden necessitar i es fan a la mar. 

Afortunadament, tenen la sort que un vaixell anglès els veu i els arreplega... Fa 27 anys que Robinson havia eixit de York i ja pot tornar a casa.