Ahir, el dia que vam celebrar el quart aniversri de Lluna i Neu a Museros, Neu em va demanar un conte sobre una gavina. Això és ben fàcil per a mi perquè fa anys vaig publicar L'illa de l'amistat, un llibre sobre oques i gavines, llibre que ja vos llegirem quan tindreu paciència d'escoltar una història llarga. De moment, vos escric aquesta versió curta.
-------------------------------
Mariola era una gavina molt gran. Vivia sola en una illa plena d'oliveres, amb alguna sabina i uns pocs xiprers. Tenia molt d'aliment al seu abast, sobretot peixos que capturava al vol o capbussant-se en l'aigua de la mar. De vegades, si veia algun vaixell que passava per alta mar, s'allunyava de la platja per a aprofitar-se del menjar que els mariners tiraven a l'aigua, encara que foren deixalles perquè les gavines són omnívores, que vol dir que mengen de tot, i també són carronyeres, o siga, que mengen fem. I, a més, encara tenia una altra forma d'aconseguir aliment: si no en trobava de manera natural, com vos he dit, la furtava dels turistes que de tant en tant s'acostaven a passar el dia a l'illa. Quan veia que estaven agafant els entrepans de les motxilles o obrint les carmanyoles, pumba!, allà que anava Mariola volant en silenci, baixava en picat i amb el seu bec fort i llarg s'emportava o un tros de truita de creïlles, o un xorís, o unes galetes... el que li venia bé.
De manera que vivia molt a gust a les platges de l'illa, no tenia cap necessitat d'anar terra endins a buscar menjar. L'illa de les oliveres li oferia tot el que ella necessitava. Però li faltava una cosa: companyia.
Un dia Mariola va veure un grup d'oques que havien acampat al mig de l'illa. No recordava que les oques, que volen des de Suècia a Àfrica per a fugir del fred de l'hivern, hagueren parat mai a eixa illa. I es va amagar a veure què feien. El que Mariola no sabia és que a ella també l'estaven observant.
Amagada entre les rametes tendres d'unes sabines estava Anserina, una jove oca que s'havia separat un poc de la resta del grup per a conéixer l'illa. A poquet a poquet, tan Mariola com Anserina, anaven eixint de l'amagatall en què estava cada una fins que es van trobar a la platja. Al principi Anserina tenia por i Mariola, curiositat. Però es van presentar:
- Hola, em diuen Mariola. I a tu?- Anserina.- Ets una oca, veritat?
- Sí. I tu ets una gavina, no?
Així que xarrant, xarrant, es van fer la mar d'amigues. Anserina volia quedar-se a l'illa però no estava segura de poder viure sola, sense la seua família.
Quan les oques van alçar el campament per a continuar el camí cap a Àfrica, Anserina anà a despedir-se de Mariola i li va prometre que faria tot el possible perquè tots els anys la família d'oques parara a l'illa de les oliveres a descansar. Gràcies a esta promesa, Mariola no es va quedar molt trista. Solament un poquet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada