Era germana del meu iaio. Recorde: els Montesa Aliaga eren set. Cinc xics i dos xiques. El meu iaio era el major i la tia Consuelito, la segona. Per això tenien el nom del pare, Ramon, i de la mare. La tia portava la casa que compartia amb Hermínia i Enrique. Del tio Enrique tinc molts pocs records. Era un home tímid i discret. Anava a València a veure'ns de tant en tant, sobretot vespres de Nadal perquè era ell qui ens muntava el betlem. Gran, amb aigua i llumetes. Una gràcia.
En canvi, la tia Consuelito era la que ens cuidava quan ma mare necessitava ajuda, que solia ser quasi sempre. Recorde molt sovint com ens refrigerava el plat d'arròs. L'agafava, obria la finestra de la cuina, es recolzava sobre l'ampit i bufava. Darrere d'un plat, un altre. Ara, entenc que eixa cerimònia era innecessària: l'arròs no estava calent. Ho feia per a donar-nos gust i per fer-nos callar i menjar.
Vestia amb colors molt foscos, quasi de dol, com, per altra banda, era habitual. Penseu que ma tia va nàixer a principis del segle XX. Si el meu iaio era de l'any 1901, ella seria de 1903 més o menys. Quan una dona d'aquella època es posava de dol per la mort d'un familiar, pràcticament ja no se'l llevava. El pare, la mare, un germà en guerra, un fill... sempre hi havia algun traspàs. La roba negra s'encadenava anys i anys. Quan ja passava el temps socialment acceptat i segons la proximitat familiar de la persona, podien llevar-se les calces negres i el mocador, també negre, del cap. Sortosament existia una rebaixa del dol. Es deia mig dol i podia incloure el gris, alguna bruseta amb coll blanc... Així començava el camí cap al color, si és que arribava.
La tia tenia una molt mala circulació sanguínia fins el punt que se li feien llagues a la part inferior de les cames i havia de portar una bena de gasa per a protegir-se tant la ferida com dels possibles colps. Per este problema, o per alguna pega més, baixava les escales de graó en graó, sempre amb el mateix peu i ben agafadeta de la barana. Això em resultava curiós. Les criatures sempre estavem pendents de coses així. Però el que més m'agradava era mirar-li el cutis. No tenia ni una arruga! Tenia les galtes amples i llises. També ajudava que estava grosseta.
La casa on vivia amb el germà i la germana estava repartida entre la planta baixa i un pis. La planta baixa i el corral eren relativament "comprensibles" però el pis de dalt era un seguit de cubicles sense trellat i que entraven i se superposaven a les cases del costat. Eren propietats imbricades. Em sembla recordar que va haver dificutat per a la venda. Però això són figues d'un altre paner.
Dalt, tenien gallines i conills i totes les andròmines imaginables. Però el millor era la finestra on, la vesprada del 5 de gener, deixaven alfalfa per als camells i uns gotets de mistela per als Reis. Això era fantàstic!
M'agradava preparar el segó per a les gallines. En realitat era només pa dur i aigua que posaven en un poal de ferro. Així que, quan jo arribava, ja tenia la faena preparada. M'arromangava, clavava el braç al poal i, hala, a remullar i remenar el pa. Quan ja vaig ser més majoreta, ma tia em demanava que estiguera amb ella quan es dutxava perquè era conscient que no arribava a tota l'esquena. En efecte, al bell mig se li feia un rogle de ronya, clarament. Jo li passava l'esponja amb el sabó i ella ja s'acabava de dutxar. La dutxa era un rectangle gran. El pis, de cement, o similar, amb un desaigüe rudimentari. Temps després vaig veure alguna cosa pareguda als càmpings d'instal·lacions antigues.
No podia datar la mort de la tia. He preguntat al meu germà Jose i ha sigut molt precís: a mitjans de juliol de 1972. Ho recorda molt bé perquè ell estava de viatge a Itàlia i quan, en arribar a casa el dia 28, va preguntar per ella, li digueren que havia mort. Es va posar a plorar. Jose ha completat la resposta amb una informació que jo no hauria relacionat. Ell va eixir de viatge el dia 1, l'endemà d'operar-me de peritonitis. Això ho contaré en un altre text. El cas, ma tia va morir quan jo no havia fet encara els 18 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada