La part de Torrebaja

El meu avi Antonio, el pare de mon pare, al qual no vam conéixer perquè va morir molt jove, era de Torrebaja, un poble  del Racó d'Ademús. Per això el meu cognom s'escriu amb J, com mon pare. En canvi, els meus germans són Gimeno, com  les meues ties Carmen i Manola. Dos cosetes: que siga amb una inicial o una altra es deu a la persona que fa la inscripció en el Registre. Quan jo vaig nàixer anà mon pare i va tenir cura que l'empleat que l'atengué escriguera el cognom com apareixia en els docuements que li mostrava. Quan van nàixer els meus germans no sé ben bé com anà la cosa. Si em sona que han contat que enviaren a la tia Consuelito a l'alguacil (Jose va nàxer a Quart) a comunicar el naixement. També és cert que els meus germans al començament de cada curs elegien  G o J segons volgueren estar, en classe, al costat de Góm

L'altra coseta que vull explicar és que a València i l'Horta els gimenos són amb G i a Aragó, amb J. Òbviament el Racó d'Ademús és aragonés independentment de l'afiliació provincial.

La família d'aquella banda es completava amb els Gimillo. No sé la relació exacta: si cosins germans o prims, si parents més llunyans... El cas és que un d'ells, Manolo, era cirurgià a València i vam tenir prou relació amb la seua dona, la tia Alícia, que venia a visitar a ma mare. Ell, és el que em va rebre a l'Hospital que, en l'any 1957, ocupava l'espai que ara alberga la Biblioteca Pública de València Pilar Faus, al carrer de l'Hospital. 

Això ho explique. Quan la riuada, el meu germà José agafà les febres i el practicant anava a casa a punxar-li algun antibiòtic o el medicament que fos. Un dia ma mare li diu que em punxara a mi també perquè no caiguera malalta. Aquell li fa cas i em punxa. Però amb tan mala sort que es queda l'agulla dins del meu  cul.  Em portaren a l'hospital, al tio Manolo Gimillo. Però no em van operar. Encara tinc l'agulla. Curiosament, i és ben difícil perquè jo tenia 3 anys, recorde els llums del sostre del passadís de l'hospital. 

Antonio  Gimillo, el germà, era metge de capçalera. Va estar molts anys treballant en una zona de Terol d'un radi de 30 kilòmetres. Uns quants pobles. Contava que també el cridaven per a atendre parts difícils d'animals. Es va haver de comprar un cotxe adequat per a camins difícils i nevats. De vegades la neu l'obligava a passar la nit en la casa on havia anat a fer la visita. Eran molt menjador i gaudia d'allò més amb els productes de la zona. El que més apreciava eren els ous fregits. Deia que quan en menjava no es llavava les dents, que havia de mantenir el sabor. No va morir tan jove com el germà però l'obesitat que tenia no li va eixir gratis.

Passaren els anys i obtingué plaça al Verger. Un canvi radical. La dona, la tia Natàlia, hagué de comprar un parell de congeladors per a conservar tot el que li regalaven al marit. Sembla que allà on anava es feia de voler moltíssim. Van tenir dos fills (mon pare els deia los primos de la sierra) i cap dels dos no va voler estudiar. Trobaren la felicitat dalt d'un tractor ocupant-se de les terres de Torrebaja.

I ara ve una mare, la tia Pura, i el seu fill, el tio Leopoldo. Este era cosí de mon pare (tampoc no sé en quin grau) i estava en tractament psiquiàtric. Ma tia venia a visitar-nos a Forn de San Nicolau. Els meus germans i jo ens amagàvem baix del llit.  No era el cas de la tia Enriqueta i el tio Severiano. De Leopoldo recorde les ungles GROGUES de la nicotina. De la tia Pura, les frases  com en resumidas cuentas, mejorando lo presente i coses així.

Com sempre vos dic, en recordar alguna cosa més l'afegiré.