La tia Hermínia

Tenia pensada esta entrada: fa temps que vull parlar de la tia Hermínia i avui, per casualitat (com tantes i tantes coses),  en parlar amb un amic d'ací de Muro sobre les cases antigues, he recordat que la tia Hermínia vivia en una que encara tenia el pis de terra. Sí, sí, de terra. Recorde quan li van posar el paviment! El pis era de terra decorada i subjectada per unes pedretes planes que formaven sanefes al llarg i ample de la casa. Per a evitar la pols, s'arruixava, un treball de molta precisió perquè la generositat feia fang.

Com deia, tenia pensat parla de la tia a causa d'una altra casualitat. Vaig trobar a la casa de València un tros de tela amb les inicials HM (Hermínia Montesa) cosides en un cantonet. Això era cosa de ma mare. Li feia com uns tovallons o pitets per la residència de Quart, per això li feia les vores i li posava el nom. Ma mare era molt endreçada i la tia, també. No volia estar bruta, tacada.

Era germana del meu iaio Ramon, em sembla que era la menuda. Vivia amb  Consuelito i  Enrique, que no recorde on treballava (li ho acabe de preguntar al meu germà Jose i tampoc no ho sap). Hermínia ho feia en la fàbrica de taulells del meu iaio. Consuelito s'ocupava del germà i la germana.

Hermínia era de cabells rossos i ulls clars. Només mon tio Ramon, el germà de ma mare i, per tant, nebot d'Hermía, tenien eixos trets. Ningú més dels Montesa que jo he conegut. 

Portava unes ulleres amb un vidre molt gros i de color ambre que anava fent cercles concèntrics cap als ulls: pràcticament només deixava l'iris lliure. La vegada que millor li vaig veure els ulls va ser moments abans de morir. Estava ingressada en l'hospital La Fe i, clar, en el llit no portava ulleres. La solia atendre la meua cosina Fineta, filla de Jesús, un altre germà d'Hermínia. Vaig anar un dia a estar-me amb ella una estona per fer-li companyia. En deixar-la  i arribar a casa, vaig telefonar a Fineta (en aquells moments no teníem mòbils) per a dir-li que l'havia vist relaxada i que no tinguera massa pressa d'anar a València (Fineta vivia a Quart), que la tia estava bé. Però, en despenjar el telèfon em diu que l'acabaven de cridar, que havia faltat. Està clar que jo no tenia cap idea de com eren els moments previs a la mort als meus quasi trenta anys. Temps després, vaig reconéixer l'expressió d'Hermínia en la iaia Nati. Aleshores ho vaig entendre. De tota manera, Fineta sempre tingué la convicció que li havien posat al goter glucosa per equivocació: era diabètica, com a "bona" Montesa.

Era una persona molt neta. Molt. El treball en la fàbrica era de convivència contínua amb la pols, però fora d'allí mai no li veies la mínima brutícia. Igual que amb el seu cos i la seua roba feia amb la casa. Com estava tan malament de la vista netejava de memòria. Un detall que recorde cada dia, quan netege la cuina, és que ella feia la paret de darrere del foguer amb un gran ímpetu, allargant el braç tot el que podia, per a no deixar ni una gota de greix. Però, com que no s'hi veia, el cercle que ella torcava, blanc com la neu, estava envoltat de la negror que provocava el foguer. No recorde si era de petroli o de serradura o, potser, d'algun altre combustible que s'utilitzara aleshores.

Era una persona bona, però un poc aspreta. Quan vivia ja sola, perquè Enrique i Consuelo havien mort, i jo anava a veure-la sempre em recordava el temps que havia passat des l'última vegada que l'havia visitada.

Ja no puc dir res més d'ella. Si escrivint sobre els germans em ve alguna cosa al cap, ho afegiré.