Com s'organitzen els llops per a desplaçar-se

Quan vaig veure el vídeo que vos pose més avall, vaig pensar que era ben interessant i que vos agradaria molt. La sorpresa va ser que ja coneixíeu la manera com els llops es traslladen, com es desplacen. Això em va fer molt feliç: sou unes criatures cultes. De tota manera, ací va el text que tenia preparat:

 

M'heu sentit dir moltes vegades que les normes estan fetes per a entendren's i per això s'han de respectar. Si no, tot seria un caos. L'exemple més fàcil de comprendre és el color dels llums dels semàfors: roig per a parar i verd per a passar.

En les societats animals també hi ha normes. Recordeu com volen les aus quan van en grup. Doncs ara he sabut com viatgen els llops. Són animals que viuen en llibertat i moltes vegades s'han de desplaçar per buscar menjar o un millor clima. Com ho fan? Gràcies a una fotografia de Cesare Brai hem pogut conéixer l'estricta organització d'una llopada.

Ho fan en filera i, en primer lloc, van els vells i els malalts.  A continuació, van un grup dels més forts. Immediatament van les  llobes i els llobatons,  seguits d'un altre grup de llops forts. Per últim, el cap de la llopada, el denominat mascle alfa.

Amb aquesta organització protegeixen els majors perquè si deixaren al final de la filera els vells i els malalts, que caminen molt lentament, a poc a poc aquestos perdrien el contacte amb la resta i desapareixerien. 

De tot això hem d'aprende que ens hem d'ajudar els uns als altres. Si ho fan els animals, més encara ho hem de fer els humans.

-----------------------------------------------------------

ATENCIÓ

En llegir-lo Jordi, m'ha reenviat el que li ha dit el seu amic Carlos: En una llopada hi ha dos líders, la parella alfa. No hi ha llobes amb cries perquè només cria la parella alfa. D'altra banda, no tenen necessitat de defensar-se de ningú perqué els llops estan en la cúspide de la piràmide. A excepció dels humans, no tenen depredadors.

Li done credibilitat  a eixes afirmacions perquè Carlos treballa als boscos d'Astúries i sap molt d'animals en llibertat. 

Embarbussament o travallengua

En un relat de Toni Cucarella, que es diu La terra lliure, he trobat este travallengua. Segur que vos agrada i que l'aprendreu de memòria.

Una ovella serella, merella, llanuda, llanada, cap-i-coronada

tenia sis corderets serells, merells, llanuts, llanats, cap-i-coronats. 

Si l'ovella no haguera sigut serella, merella, llanuda, llanada, cap-i-coronada,

els seus corderets no haurien sigut serells, merells, llanuts, llanats, cap-i-coronats.

Altea, segona rima

Altea i la seua amiga Dorotea

tenien entrades de platea

per veure la grega Medea, 

que va eixir de l'aldea

camí d'una odissea.

Viatge de Gulliver a Lil·liput

Avui vos parlaré d'un escriptor irlandés del segle XVIII que es diu Jonathan Swift. Va crear un dels personatges més coneguts de la història de la literatura, Gulliver, a través de l'obra: Viatges a diverses nacions remotes del món, en quatre parts. Per Lemuel Gulliver, cirurgià especialista primer i, a continuació, capità de diversos vaixells. 

El nostre protagonista, Lemuel Gulliver va estudiar matemàtiques i nàutica perquè volia navegar, viatjar per tots els mars i els oceans. Després, encara va estudiar medicina perquè pensava que li vindria molt bé per a  eixos viatges tan llargs que volia fer. 

El primer viatge, que és també el més conegut, el porta per accident a l'illa de Lil·liput, situada imaginàriament a l'oceà Índic.

La travessia comença bé i va molt bé durant les primeres setmanes fins que una gran tempesta afona la nau i la fa naufragar. Afortunadament Gulliver i cinc mariners més poden agafar una barca, de les que porten als vaixells, i surar durant sols uns minuts perquè la barca al cap de poc també és engolida per la mar. 

Per sort, Gulliver pot salvar-se i arriba a una illa, l'illa del regne de Lil·liput. Quan aconsegeuix despertar-se del cansament i per tot el que ha patit, s'adona que no pot moure's. Intenta menejar cames i braços però no li responen. No pot obrir els ulls perquè li pega el sol. Gulliver nota que està tombat de panxa cap amunt. Què li passa?

Doncs que està completament lligat amb cordes agafades a estaques subjectes al terra. 

A poc a poc, va entreobrint els ulls i veu uns homenets diminuts, d'uns 15 cm d'alts, que li disparen  fletxes xicotetes. Prompte entén el que passa: ha anat a parar a un regne diferent, on tot és menut, molt menut, i on parlen una llengua que ell no entén. Es fa comprendre com pot i el primer que expressa és que té fam. Comencen a potar-li menjar però com el seu tamany és tan gran en relació als homenets i a tot el que es cultiva allí, la gent de l'illa té por per si s'acaben tots els queviures i totes les collites i acaben  passant fam.

Però Gulliver és llest i molt hàbil. Només té un pensament: fugir. De manera que es guanya la confiança del poble lil·liputenc i aconsegeuix que el deixen passejar per la vora de la platja amb l'excusa que allí no hi ha ni cultius ni cases ni res que ell amb els seus peuots, puga  xafar. 

´

A poc a poc i d'amagat ha construït una barca gràcies als materials que la mar ha tornat, com sol passar amb tots els naufragis.

Una nit, puja a la barca un poc de menjar i aigua de beure, agafa els rems i se n'entra cap la mar, camí de casa.

Formigues invasores

Vaig a contar-vos de quina manera una espècie de  formigues invasores han canviat la vida de la reserva d'Ol Pejeta, a  Kènia.

El personal que atén estos llocs de conservació de la nautura es dedica a observar el paisatge per si es produeixen canvis importants;  es compten els animals a fi de mantenir l'equilibri de les diferents poblacions; s'atenen les malalties per a evitar contagis, etc. Per això es pogueren adonar  que cada vegada hi havia més zebres, com si les lleones i els lleons, els seus depredadors naturals, ja no les caçaren.

Una de les amistats, diguem-ho així, que es mantenia a la reserva al llarg del temps, era  entre les acàcies i les formigues de la zona, les formigues autòctones. Les acàcies de la sabana africana tenen el tronc ple de punxes a fi de protegir-se dels elefants (ja sabeu que els elefants mengen uns dos-cents kilos de vegetals al dia, també escorça d'arbres). Les punxes es mantenen gràcies a la col·laboració de les formigues, que xuclen el néctar i la saba per a alimentar-se i, a canvi, mantenen el tronc net i saludable.

D'altra banda, els lleons aprofitaven els arbres i la resta de la vegetació, escassa però suficient, per a ocultar-se i poder sorprendre  les zebres quan eixien a caçar.

Tenim ja uns quants personatges d'esta mena de conte: lleons, zebres, acàcies, elefants i formigues. En falta un altre. El búfal. Els búfals d'esta reserva de Kènia sempre havien viscut molt tranquils perquè els lleons no els atacaven: amb les zebres, més menudes, en tenien prou.

Però els vigilants comencen a trobar búfals morts i al cap d'uns dies d'observació arriben a la conclusió  que és obra del felins. Què ha passat? Doncs, que els humans, sense voler, sense saber-ho, havien introduït una formiga  forastera, d'altres zones de la mateixa Àfrica, que a poc a poc va acabar amb les autòctones. Estes noves formigues, ja no eren  amigues de les acàcies, ja no cuidaven les seues punxes. Els troncs dels arbres es van anar fent llisos i els elefants van anar menjant-se'ls, així com també la vegetació baixa. Recordeu: 200 kilos de matèria vegetal al dia!

Així que els lleons no tenien on amagar-se per a caçar zebres i comenzaren a atacar els búfals, que sempre havien estat tan tranquil·lets, i estaven  desprevinguts.

La tia Consuelito

Era germana del meu iaio. Recorde: els Montesa Aliaga eren set. Cinc xics i dos xiques. El meu iaio era el major i la tia Consuelito, la segona.  Per això tenien el nom del pare, Ramon, i de la mare. La tia portava la casa que compartia amb Hermínia i Enrique. Del tio Enrique tinc molts pocs records. Era un home tímid i discret. Anava a València a veure'ns de tant en tant, sobretot vespres de Nadal perquè era ell qui ens muntava el betlem. Gran, amb aigua i llumetes. Una gràcia.

En canvi, la tia Consuelito era la que ens cuidava quan ma mare necessitava ajuda, que solia ser quasi sempre. Recorde molt sovint com ens refrigerava el plat d'arròs. L'agafava, obria la finestra de la cuina, es recolzava sobre l'ampit i bufava. Darrere d'un plat, un altre. Ara, entenc que eixa cerimònia era innecessària: l'arròs no estava calent. Ho feia per a donar-nos gust i per fer-nos callar i menjar.

Vestia amb colors molt foscos, quasi de dol, com, per altra banda, era habitual. Penseu que ma tia va nàixer a principis del segle XX. Si el meu iaio era de l'any 1901, ella seria de 1903 més o menys. Quan una dona d'aquella època es posava de dol per la mort d'un familiar, pràcticament ja no se'l llevava. El pare, la mare, un germà en guerra, un fill... sempre hi havia algun traspàs. La roba negra s'encadenava anys i anys. Quan ja passava el temps socialment acceptat i segons la proximitat familiar de la persona, podien llevar-se les calces negres i el mocador, també negre, del cap. Sortosament existia una rebaixa del dol. Es deia mig dol i podia incloure el gris, alguna bruseta amb coll blanc... Així  començava el camí cap al color, si és que arribava.

La tia tenia una molt mala circulació sanguínia fins el punt que se li feien llagues a la part inferior de les cames i havia de portar una bena de gasa per a protegir-se tant la ferida com dels possibles colps. Per este problema, o per alguna pega més, baixava les escales de graó en graó, sempre amb el mateix peu i ben agafadeta de la barana. Això em resultava curiós. Les criatures sempre estavem pendents de coses així. Però el que més m'agradava era mirar-li el cutis. No tenia ni una arruga! Tenia les galtes amples i llises. També ajudava que estava grosseta.

La casa on vivia amb el germà i la germana estava repartida entre la planta baixa i un pis. La planta baixa i el corral eren relativament "comprensibles" però el pis de dalt era un seguit de cubicles sense trellat i que entraven i se superposaven a les cases del costat. Eren propietats imbricades. Em sembla recordar que va haver dificutat per a la venda. Però això són figues d'un altre paner.

Dalt, tenien gallines i conills i totes les andròmines imaginables. Però el millor era la finestra on, la vesprada del 5 de gener, deixaven alfalfa per als camells i uns gotets de mistela per als Reis. Això era fantàstic! 

M'agradava preparar el segó per a les gallines. En realitat era només pa dur i aigua que posaven en un poal de ferro. Així que, quan jo arribava, ja tenia la faena preparada. M'arromangava, clavava el braç al poal i, hala, a remullar i remenar el pa. Quan ja vaig ser més majoreta, ma tia em demanava que estiguera amb ella quan es dutxava perquè era conscient que no arribava a tota l'esquena. En efecte, al bell mig se li feia un rogle de ronya, clarament. Jo li passava l'esponja amb el sabó i ella ja s'acabava de dutxar. La dutxa era un rectangle gran. El pis, de cement, o similar, amb un desaigüe rudimentari. Temps després  vaig veure alguna cosa  pareguda als càmpings d'instal·lacions antigues.

No podia datar la mort de la tia. He preguntat al meu germà Jose i ha sigut molt precís: a mitjans de juliol de 1972. Ho recorda molt bé perquè ell estava de viatge a Itàlia i quan, en arribar a casa el dia 28, va preguntar per ella, li digueren que havia mort. Es va posar a plorar. Jose ha completat la resposta amb una informació que jo no hauria relacionat. Ell va eixir de viatge el dia 1, l'endemà d'operar-me de peritonitis. Això ho contaré en un altre text. El cas, ma tia va morir quan jo no havia fet encara els 18 anys.

La part de Torrebaja

El meu avi Antonio, el pare de mon pare, al qual no vam conéixer perquè va morir molt jove, era de Torrebaja, un poble  del Racó d'Ademús. Per això el meu cognom s'escriu amb J, com mon pare. En canvi, els meus germans són Gimeno, com  les meues ties Carmen i Manola. Dos cosetes: que siga amb una inicial o una altra es deu a la persona que fa la inscripció en el Registre. Quan jo vaig nàixer anà mon pare i va tenir cura que l'empleat que l'atengué escriguera el cognom com apareixia en els docuements que li mostrava. Quan van nàixer els meus germans no sé ben bé com anà la cosa. Si em sona que han contat que enviaren a la tia Consuelito a l'alguacil (Jose va nàxer a Quart) a comunicar el naixement. També és cert que els meus germans al començament de cada curs elegien  G o J segons volgueren estar, en classe, al costat de Góm

L'altra coseta que vull explicar és que a València i l'Horta els gimenos són amb G i a Aragó, amb J. Òbviament el Racó d'Ademús és aragonés independentment de l'afiliació provincial.

La família d'aquella banda es completava amb els Gimillo. No sé la relació exacta: si cosins germans o prims, si parents més llunyans... El cas és que un d'ells, Manolo, era cirurgià a València i vam tenir prou relació amb la seua dona, la tia Alícia, que venia a visitar a ma mare. Ell, és el que em va rebre a l'Hospital que, en l'any 1957, ocupava l'espai que ara alberga la Biblioteca Pública de València Pilar Faus, al carrer de l'Hospital. 

Això ho explique. Quan la riuada, el meu germà José agafà les febres i el practicant anava a casa a punxar-li algun antibiòtic o el medicament que fos. Un dia ma mare li diu que em punxara a mi també perquè no caiguera malalta. Aquell li fa cas i em punxa. Però amb tan mala sort que es queda l'agulla dins del meu  cul.  Em portaren a l'hospital, al tio Manolo Gimillo. Però no em van operar. Encara tinc l'agulla. Curiosament, i és ben difícil perquè jo tenia 3 anys, recorde els llums del sostre del passadís de l'hospital. 

Antonio  Gimillo, el germà, era metge de capçalera. Va estar molts anys treballant en una zona de Terol d'un radi de 30 kilòmetres. Uns quants pobles. Contava que també el cridaven per a atendre parts difícils d'animals. Es va haver de comprar un cotxe adequat per a camins difícils i nevats. De vegades la neu l'obligava a passar la nit en la casa on havia anat a fer la visita. Eran molt menjador i gaudia d'allò més amb els productes de la zona. El que més apreciava eren els ous fregits. Deia que quan en menjava no es llavava les dents, que havia de mantenir el sabor. No va morir tan jove com el germà però l'obesitat que tenia no li va eixir gratis.

Passaren els anys i obtingué plaça al Verger. Un canvi radical. La dona, la tia Natàlia, hagué de comprar un parell de congeladors per a conservar tot el que li regalaven al marit. Sembla que allà on anava es feia de voler moltíssim. Van tenir dos fills (mon pare els deia los primos de la sierra) i cap dels dos no va voler estudiar. Trobaren la felicitat dalt d'un tractor ocupant-se de les terres de Torrebaja.

I ara ve una mare, la tia Pura, i el seu fill, el tio Leopoldo. Este era cosí de mon pare (tampoc no sé en quin grau) i estava en tractament psiquiàtric. Ma tia venia a visitar-nos a Forn de San Nicolau. Els meus germans i jo ens amagàvem baix del llit.  No era el cas de la tia Enriqueta i el tio Severiano. De Leopoldo recorde les ungles GROGUES de la nicotina. De la tia Pura, les frases  com en resumidas cuentas, mejorando lo presente i coses així.

Com sempre vos dic, en recordar alguna cosa més l'afegiré.

La casa de la tia Enriqueta

Sobre la tia Enriqueta puc escriure molt perquè vaig tindre prou relació amb ella: va  morir molt major i havia viscut  al Cabanyal des d'abans de nàixer jo. Recorde que quan era joveneta anava a visitar-la algun diumenge, l'únic dia que jo podia, perquè durant la setmana  treballava de matí i estudiava de vesprada. Jo he arribat a treballar dissabte de matí i a anar a classe a la facultat dissabte de vesprada. Una cosa que ara es veu ben estranya.  

En realitat m'agradava anar a la muntanya després d'haver estat tota la setmana tancada, però no sempre trobava companyia. Tampoc no podia anar a veure a la tia Enriqueta tots els diumenges: després de morir el meu iaio Ramón, també anava a Quart  a visitar a la iaia Lola. El cas és que Enriqueta, de broma,  solia fer que em tirava de sa casa  tot dient que una xica jove no havia de perdre els diumenges amb una vella. Era així, molt afectuosa, molt bona persona. Se'm fa difícil endevinar quin seria el conflicte amb la filla.

Per totes estes i altres visites sé que, per exemple, feia gimàstica abans d'alçar-se del llit. Això té relació amb l'escola, recordeu que va anar a una escola relativament important, de les que deien de señoritas. Tenia un greu dèficit visual, acabà cega. Com era intel·ligent, volia estar el millor possible físicament i compensar el problema dels ulls. Portava unes ulleres amb vidres molt grossos, d'eixos que deiem de cul de got, cosa que ara no té massa sentit perquè la base  dels gots ja no són d'eixa manera ni hi ha vidres tan lletjos. Una altra tia meua, Herminia, la germana menuda del meu iaio Ramón, també portava unes ulleres així i, a més, tintades. Això ho conte en un altre text, ara torne a Enriqueta.

Quan el iaio i jo i, òbviament, Jordi i Beatriu, vam viure a la Malva-rosa, anàvem els diumenges de matí, passejant, a sa casa. Aleshores ja havia mort el seu home, el tio Severiano. Ens quedàvem una estona amb ella i després anàvem a fer-nos un aperitiu a un bar que tenia fama en tot el barri de fer els millors abadegets. Crec que estava en un carrer perpendicular a l'actual Avinguda del Mediterrani, que és l'espai per on transcorria antigament la séquia d'En Gasch. Popularment se'n deia la séquia del gas. 

La casa de la tia era una planta baixa molt vella. A mà esquerra hi havia uns armaris i, al final, abans d'eixir al corral, un lavabo, una ferrada per a llavar-se el cos sencer i alguna cosa més relativa a la higiene personal. A mà dreta, una mena de  saleta i els dos dormitoris. Un poc més avant, la cuina. Tot molt menut. El corral era més gran que la casa però estava ocupat en gran part per trastos, de tota mena i tamany, del propietari. Ella no en deia res. No li feia falta l'espai. Tenia les seues plantes (a Muro encara tenim una filla de les que ella anomenava lacitos) i un vàter tancat. Em feia pena veure com este xicotet espai, sols la tassa del vàter i el paper higiènic, no estava massa net, però no perquè ella fos una persona bruta, sinó perquè no s'hi veia.

Tenia una veïna, Rita, que l'atenia molt sovint. En una ocasió li va haver de tirar el pa perquè s'havia florit i la tia no veia les taques de fongs.  Enriqueta comprava pa de motle industrial a fi de no haver de molestar cada dia a cap veïna. Li solien fer la compra. Li tocaven a la finestra i li preguntaven què volia. Ho feien de cor.

Rita la visitava pràcticament a diari. Era molt divertida sobretot per la manera de parlar. Era originalment de parla castellana, però en viure al Cabanyal s'havia ensenyat valencià. A més, emigrà a França i es va veure obligada a aprendre francés.  Resum: una intrapolíglota. La gràcia és que usava les tres llengües en la mateixa frase, per curta que fora. Solia passar moltes estones amb la tia i, si sabia que anàvem algú de la meua família, no fallava. Ens volia molt. Les filles treballaven a l'ambulatori (abans es deia així) del carrer Pare Porta i quan jo vaig traslladar-me allí, vam coincidir una temporada. No fa molts anys, encara vaig topetar-me amb una d'elles. Si estic a València em correspon eixe centre d'especialitats (ara es diu així).

Quan anàvem a casa de la tia de vesprada, preparava per a berenar una llet amb caramel fresca que estava boníssima. Ens agadava a tots. Però no sé com es fa. No li ho vaig preguntar mai o ho he oblidat. Ara, com el nugaet de rap, res. No sé com s'ho feia sense diners i sense vista per a fer eixe plat. És molt més sofisticat, i més bo,  que el rap que jo prepare. 

Sentia constantment la ràdio. El seu ídol era Iñaki Gabilondo, el nom del qual li'l vaig sentir per primera vegada a ella. Era una persona molt ben informada. Encara recorde com en les sobretaules de casa dels meus pares ens deixava amb la boca oberta mentre explicava fets d'actualitat.

Ella i el marit venien sovint a la casa del Forn de Sant Nicolau a dinar o a berenar. Quan érem menuts i sabíem que venien, els solíem esperar al balcó. Ens agradaven, els volíem.  Sempre portaven caramels de taronja i llima en forma de gallonets. Eren uns caramels molt coneguts. He intentat buscar-ne una imatge, però no l'he trobada. Ens regalaven els caramels amb la recomanació de no gitar-nos sense haver-nos llavat les dents.

Tenia dos nets, del seu fill. Un d'ells, per problemes de consum de droga arribà a estar en la presó. Allà dins el va ajudar un pastor protestant i fora, només la tia. Tenia dona, Pili, un fill i una filla. Pili i Enriqueta van congeniar molt. La jove neta política la visitava sovint i gràcies a això li va salvar la vida. Ma tia caigué un bac i es quedà en terra tota la nit. Una vella, en un pis humit i desorientada. El principi del final. La neta, que contava que havia sentit que passava alguna cosa, anà correns i es va trobar el pastís. No s'ho va pensar dues vegades: se l'emportà a sa casa i la va cuidar fins que ja, molt maleta, la van haver d'ingressar a l'Hospital de la Malva-rosa. En certa manera, tornava a sa casa. Va estar poc de temps, va morir als pocs dies. En aquella època (no puc precisar dates), sense que ningú no parlara d'eutanàsia, ja es practicava. No la van obligar a menjar, solament li donaven aigua fins que un dia tot es va acabar. Va morir amb la seua neta, justament un dia que arribà més tard de l'habitual. La xica deia, amb molt d'orgull, que la tia l'havia esperada per a acomiadar-se.

La tia Hermínia

Tenia pensada esta entrada: fa temps que vull parlar de la tia Hermínia i avui, per casualitat (com tantes i tantes coses),  en parlar amb un amic d'ací de Muro sobre les cases antigues, he recordat que la tia Hermínia vivia en una que encara tenia el pis de terra. Sí, sí, de terra. Recorde quan li van posar el paviment! El pis era de terra decorada i subjectada per unes pedretes planes que formaven sanefes al llarg i ample de la casa. Per a evitar la pols, s'arruixava, un treball de molta precisió perquè la generositat feia fang.

Com deia, tenia pensat parla de la tia a causa d'una altra casualitat. Vaig trobar a la casa de València un tros de tela amb les inicials HM (Hermínia Montesa) cosides en un cantonet. Això era cosa de ma mare. Li feia com uns tovallons o pitets per la residència de Quart, per això li feia les vores i li posava el nom. Ma mare era molt endreçada i la tia, també. No volia estar bruta, tacada.

Era germana del meu iaio Ramon, em sembla que era la menuda. Vivia amb  Consuelito i  Enrique, que no recorde on treballava (li ho acabe de preguntar al meu germà Jose i tampoc no ho sap). Hermínia ho feia en la fàbrica de taulells del meu iaio. Consuelito s'ocupava del germà i la germana.

Hermínia era de cabells rossos i ulls clars. Només mon tio Ramon, el germà de ma mare i, per tant, nebot d'Hermía, tenien eixos trets. Ningú més dels Montesa que jo he conegut. 

Portava unes ulleres amb un vidre molt gros i de color ambre que anava fent cercles concèntrics cap als ulls: pràcticament només deixava l'iris lliure. La vegada que millor li vaig veure els ulls va ser moments abans de morir. Estava ingressada en l'hospital La Fe i, clar, en el llit no portava ulleres. La solia atendre la meua cosina Fineta, filla de Jesús, un altre germà d'Hermínia. Vaig anar un dia a estar-me amb ella una estona per fer-li companyia. En deixar-la  i arribar a casa, vaig telefonar a Fineta (en aquells moments no teníem mòbils) per a dir-li que l'havia vist relaxada i que no tinguera massa pressa d'anar a València (Fineta vivia a Quart), que la tia estava bé. Però, en despenjar el telèfon em diu que l'acabaven de cridar, que havia faltat. Està clar que jo no tenia cap idea de com eren els moments previs a la mort als meus quasi trenta anys. Temps després, vaig reconéixer l'expressió d'Hermínia en la iaia Nati. Aleshores ho vaig entendre. De tota manera, Fineta sempre tingué la convicció que li havien posat al goter glucosa per equivocació: era diabètica, com a "bona" Montesa.

Era una persona molt neta. Molt. El treball en la fàbrica era de convivència contínua amb la pols, però fora d'allí mai no li veies la mínima brutícia. Igual que amb el seu cos i la seua roba feia amb la casa. Com estava tan malament de la vista netejava de memòria. Un detall que recorde cada dia, quan netege la cuina, és que ella feia la paret de darrere del foguer amb un gran ímpetu, allargant el braç tot el que podia, per a no deixar ni una gota de greix. Però, com que no s'hi veia, el cercle que ella torcava, blanc com la neu, estava envoltat de la negror que provocava el foguer. No recorde si era de petroli o de serradura o, potser, d'algun altre combustible que s'utilitzara aleshores.

Era una persona bona, però un poc aspreta. Quan vivia ja sola, perquè Enrique i Consuelo havien mort, i jo anava a veure-la sempre em recordava el temps que havia passat des l'última vegada que l'havia visitada.

Ja no puc dir res més d'ella. Si escrivint sobre els germans em ve alguna cosa al cap, ho afegiré.

La cruel guerra

 La cruel guerra brama i ell ha de partir.

jo no vull estar sola de dia i nit

No vull restar sola, això em destrossa el cor,

deixa´m venir, deixa´m.

- No, amor meu, no. Demà ja és diumenge; l´altre has de partir, el teu capitá et crida i cal obeir. El teu capitá et crida, això em destrossa el cor. deixa´m venir, deixa´m.

- No, amor meu, no. Em tallaré les trenes, d´home em vestiré, seré el teu camarada quan junts marxarem Seré el teu camarada, ningú no ho sabrà Deixa´m venir, deixa´m - No,amor meu, no Oh, estimat, escolta´m, no siguis tan cruel, jo t´estimo molt més que tot el món junt, t´estimo molt més, tant que no ho sé dir Deixa´m venir, deixa´m - Si,amor meu, si

---------------------------------

https://www.youtube.com/watch?v=qTRpfu7wJNA

La vall del riu vermell

Trobarem a faltar el teu somriure.

Diu que ens deixes, t'en vas lluny d'aqui.

Però el record de la vall on vas viure

No l'esborra la pols del camí.

El teu front duu la llum de l'albada.

Ja no et solquen dolors ni treballs.

I el vestit amarat de rossada

és vermell com el riu de la vall.

Quan arribis a dalt la carena

Mira el riu i la vall que has deixat

I aquest cor que ara guarda la pena

Tan amarga del teu comiat.

-------------------------------

La vall del riu vermell és l'adaptació al català de la cançó espiritual negra de l'original anglès Red River Valley.

-----------------------

https://www.youtube.com/watch?v=gzzg1blLO0Q

----------------------

És una cançò de comiat.

El conte de Neu

Fa uns dies, a casa de València, mentre dinàvem, Neu va contar-nos un conte a Lluna i a mi. Ella anava parlant i jo prenia notes. Li vaig prometre que, en poder, el passaria a l'ordinador i el gravaria a fi que tota la família el poguera escoltar. Així que, ací està. Ah! No té títol i la protagonista no té nom.

------------------------------

Hi havia una xiqueta que no tenia aigua. No podia beure i no es podia llavar. Tampoc no podia cuinar ni escurar. Havia d'anar a les cases dels altres xiquets i xiquetes a demanar aigua.

Un dia, van furtar l'aigua a totes les amistats de la xiqueta, o siga, que van robar l'aigua als que podien donar aigua a l'amiga. 

Aleshores, un lladre roïn, va dir als altres lladres: Per què furteu a tanta gent si només podeu furtar a una?

Arriba un lladre bo i diu: Per què furteu a la gent si podeu buscar coses en terra?

Llavors van buscar per baix, per dins de la terra, i van veure uns pots. Els van obrir i els van tirar damunt de la cara.

Per què ho fan els lladres si després les persones posen pocions enterrades perquè els lladres ho descobrisquen?

El lladre roïn va dir: Si les persones ho fan contra nosaltres, no robaré més i seré una bona persona i deixaré que les persones visquen felices i contentes sense que els roben RES. 

Per a tota la vida.

Els lladres tampoc no volen que els tiren pocions a la cara i parlen amb tota la gent perquè no posen pots.

VISCA, VISCA, no vull que em roben més.

Falzies

Les falzies són uns ocells molt pareguts a les oronetes i als avions, però estos no són  els avions de paper que feu ni els avions de passatge, els que volen amb motor. Són uns ocells que es diuen així.

Les falzies són una espècie protegida perquè els costa molt augmentar la seua població degut a dos problemes principals.

El primer problema és el de l'alimentació. Les falzies són insectívores, és a dir, que mengen mosques, mosquits, petites papallones, escarabatets i altres insectes menuts que puguen engolir-se. Però, resulta que  els insecticides que usem les persones a casa, en la indústria i sobre tot en l'agricultura estan reduint l'existència dels insectes en general i, per tant, estem llevant a les falzies part del menjar que necessiten.

L'altre problema és la calor. Estos ocells visiten les ciutats en primavera i principis d'estiu. Com que cada vegada fa més calor i ens arriba més prompte, els pollets, les cries o els bebés, com vulgueu dir, solen caure del niu en obrir massa el bec i estirar el coll en busca de frescor o d'aire. Cada falzia femella pon dos ous per any així que si, quan el pardalet ja ha trencat la closca, ja ha nascut, cau del niu,  eixa parella de pare i mare ja no tindran més cries fins la primavera següent. Per tant, cada vegada hi ha menys falzies.

Aleshores, com els podem ajudar? En primer lloc, si trobem una falzia en terra, hem d'observar si hi ha algun perill prop, com per exemple un gat. En este cas, la deixaríem al niu si sabem on és. Si veem que té algun problema greu, com una ala trencada, l'hem d'agafar amb un drap i posar-la  en una caixa per a portar-la a un centre de recuperació, si n'hi ha en la nostra ciutat. Tot plegat és difícil, en el millor dels casos en podríem salvar un.

D'altra banda, com estos animals fan els nius en els forats dels edificis vells, especialment els històrics, els de pedra, hem d'aconseguir que, quan es rehabiliten, els arquitectes deixen alguna escletxa xicoteta a fi que les falzies troben on niuar perquè elles recorden on ho van fer abans i any rere anys tornen al mateix lloc. Seria molt interessant que quan es fan edificis nous, també es tinguera en compte tot açò i l'obra ja incloguera llocs per als nius. Esta seria una ajuda molt important si volem que les falzies ens lliuren de mosques i mosquits. Si coneixeu algun arquitecte, li ho heu d'explicar.

Acabe amb una curiositat: les falzies són apodiformes, que vol dir que no tenen pates tot i que en realitat les tenen molt menudetes. Només serveixen per a subjectar-se al niu quan hi van a alimentar les cries, que és l'única vegada que deixen de volar. Estes aus sempre estan volant. També mentre dormen i ho fan amb ull tancat i l'altre obert. Sembla que el seu cervellet està preparat per a això.

Una última cosa, per si vos apareix una falzia en algun conte en altra llengua i les voleu reconèixer: en castellà es diu vencejo i, en alemany, Mauersegler.

Ah! I a les nostres terrasses també els podem posar caixetes per a nius.

La tia Enriqueta

Era la germana menuda de la iaia Joaquina, la que feia set. Tingué la sort de poder anar a una escola on admetien xiquetes pobres, sense pagar. La iaia Joaquina, que era la mare de mon pare, es movia molt bé en els àmbits de l'administració gràcies a la seua valentia i bona disposició i també, supose, perquè els senyors de la casa on treballava li ajudaven. Ja he dit en altre text que la tenien en molt bona consideració. Fa poc, el meu germà Jose em va dir el nom de la família: Rodrigáñez.

La tia Enriqueta va vindre a viure al Cabanyal. No sé ben bé per què però en tot cas perquè era un barri humil, de vivendes barates, o potser per un motiu relacionat amb el seu marit, el tio Severiano. Ell era d'Extremadura i havia sigut guardia de asalto, un cos policial creat durant la República. Imagine que Franco el deixaria sense feina i acabà buscant-se la vida on i com va poder. Em sembla recordar que treballava al port. Possiblement no tinguera un treball fixe. Sé, per les lectures i també per una amiga el pare de la qual havia sigut republicà, que de matí els homes que buscaven feina es posaven a la plaça del poble, on anaven a buscar-los els que necessitaven treballadors per a qualsevol feina. Si no hi havia per a tots, els que no eren afectes al règim franquista, se'n quedaven sense i havien de fer cap a casa. L'endemà ho tornaven a provar. I així sempre.

Enriqueta i Severiano vivien molt humilment, eren ben pobrets. La tia, com que havia anat a escola, s'havia aficionat a la lectura i a escoltar la ràdio. Esdevingué una persona relativament culta i també sabia cosir. Açò últim li va servir per a fer algun treballet a casa i completar els ingressos familiars. Venia papes a la platja  en ple estiu, descalça per l'arena i cremant-se els peus per a no fer malbé les sabates o les espardenyes. Recorde que, quan jo era menuda, era costum menjar papes mentre estaves en la platja. No sé si eixa moda tenia una base científica. Potser es tractava d'una martingala comercial. La sal de les papes et feien tenir set i quan passava qui venia refrescos tenia la venda assegurada.

Ella tenia un gran interés en la formació dels fills: Antonio i Mari Paz. Volia que estudiaren. Antonio no era massa llest i es va casar amb una xica molt guapa, també del Cabanyal, que era borderline. Emigraren a Alemanya. Ella no va ser capaç d'adaptar-s'hi i prompte se'n va tornar amb els dos fills que havien tingut.

Antonio i Amparín es van divorciar i ell, més tard, es va tornar a casar. La nova dona era una gallega molt decidida. Finalment, ja jubilats, van viure a San Pedro del Pinatar, un poble de la costa de Múrcia. De la primera dona no sé més. I d'Antonio i la gallega, tampoc. Crec que Amparín va morir relativament jove.

De Mari Paz, la filla de la tia Enriqueta, tampoc no sé massa. Sort que he decidit escriure estes coses ara perquè potser més tard ja no en sabré gens ni miqueta. La tia va fer grans esforços (recordeu: cosir a casa fins quedar-se quasi cega, vendre papes a la platja) per pagar els estudis a la filla. Esta va aprendre anglès i trobà feina a una companyia aèria que tenia l'oficina al carrer Barcelonina de València. També emigrà, però a Anglaterra.

Un poc abans de morir la tia, vaig fer per trobar-la i ho vaig aconseguir. Havia tornat a València. Li vaig telefonar per a dir-li que sa mare estava molt malalta, que era qüestió de dies o hores que es morira. No em va fer massa cas. No anà a visitar-la ni vingué al soterrar.

Mare i filla no s'havien entés mai. Alguna cosa passava. Crec que en relació al germà. Però, del cert, no sé res.

Elena, Pipa i el drac

ELENA, PIPA Y EL DRAGÓN

Vull traduir-vos i resumir-vos la novel·la ELENA, PIPA Y EL DRAGÓN, d'Isabel Barceló, a la qual coneixeu. Vos va firmar el llibre.

---------------------------------------

Elena era un xiqueta que tenia molt mal caràcter. Sempre volia tenir raó en tot i discutia amb freqüència, per no dir sempre, amb els germans, els pares i la gent de l'escola. Tenia un greu problema perquè acabava molt sovint sola, amb l'única companyia de la seua gosseta, Pipa.

Un dia, en arribar a casa, no va trobar ningú i s'enfadà tant que va tirar a terra llibres, coixins i tot el que li va venir a mà. Finalment, pegà una portada i se n'anà al bosc. Pipa la seguia amb la llengua fora.

Van arribar a dalt de la muntanya quan ja s'havia fet fosc. Elena estava cansada i tenia molta fam, però era tan cabuda que no volgué tornar a casa. Pensava que ja la buscarien.

Però no la podien buscar perquè tot el poble estava intentant apagar el foc que cremava la granja del poble i només es preocupaven de portar poals d'aigua des del riu.

Mentre, el drac que vivia en una cova pròxima, ho observava tot: el foc, el fum, la gent i una xiqueta amb una gosseta que estaven allà dalt, en plena obscuritat. Com el drac sabia que no podia ajudar a apagar el foc perquè la gent del poble li tenia por i no el volia, va decidir anar a vigilar la xiqueta i poder defensar-la si se li acostava algun animal amb males intencions. En el poble deien que el drac era un monstre però no el coneixien, no l'havien deixat mai acostar-se a les cases. Però, en realitat era molt bon animal tot i que en ser tan gran feia por. 

Elena, cansada i morta de fam, va aconseguir per fi dormir. Pipa, al seu costat, també i el drac, un poc més lluny, igual. L'endemà, quan el drac es va despertar començà a desemperesir-se i a estirar-se: ara una cama, ara una altra... però, en estirar la cua, ho va fer tant fort que caigué per la falda de la muntanya i arrosegà tots els  arbres i totes les plantes que, sense voler, anava trencant amb la immensa cua. El terrabastall va ser tan gran que Elena i Pipa es van despertar i van anar a mirar què havia passat. Allà baix estava el drac, estabornit.

La xiqueta i la gosseta pensaven que estava mort però el drac va obrir els ulls i es tranquil·litzaren. Van estar enraonant una estona fins que aparegueren la mare i el pare d'Elena buscant-la amb desesperació. Al principi s'espantaren de veure la filla amb el drac, però comprengueren que tot i ser tan gran no era perillós. De fet, la gosseta estava la mar de contenta i això també trnasmetia calma i seguretat. Elena els contà que gràcies a ell havia passat una bona nit al bosc, sense perill.

Des d'aquell dia, la gent del poble començà a voler al drac. S'havien acabat els conflictes i els malentesos. La ràbia d'Elena també desaparegué.

 

Robinson Crusoe

Vull continuar parlant-vos de literatura clàssica, dels llibres que m'agradaria que llegireu  més endavant, quan podreu llegir sense cansar-vos. 

Avui li toca a la novel·la de Daniel Defoe coneguda com ROBINSON CRUSOE, però que té un títol molt llarg: Vida i extraordinàries aventures de Robinson Crusoe, de York, mariner.

Robinson era un jove amb un somni: navegar. Son pare li deia que no tenia suficients coneixements ni habilitats com per a dedicar-se a eixa vida tan perillosa. Heu de tenir en compte que la novel·la, la història de Robinson, té 304 anys i que, aleshores, com ja sabeu, la mar estava plena de pirates, bucaners, filibusters i corsaris. Però ell, cabut, no li va fer cas i se'n va anar de casa en busca d'aventures.

Al principi li va bé i troba feina en un vaixell que va al Brasil. Allí veu que hi ha molt de treball i que, per contra, falta gent per a cultivar els camps. Es torna a embarcar per a buscar gent que vulga treballar però, malauradament, el vaixell naufraga, s'afona, i només queda un supervivent: Robinson. Se salva perquè el corrent de l'aigua de la mar el porta cap a terra i el diposita, desmaiat, en una platja. Quan es recupera del cansament, de la immensa fatiga, i es desperta, recorre els voltants i comença a adonar-se que es troba en una illa i que no hi ha rastre de cap ésser humà. Està sol. És una illa deserta. 

Afortunadament hi ha vegetació, fruita, i algun animal que no reconeix però que espera que siga comestible. Al menys, pensa, podrà pescar i menjar peix.

També pot aprofitar les restes del vaixell on anava perquè el mateix corrent que l'ha portat a ell a eixa illa va escopint uns quants taulons i fustes, una barqueta menuda, un fanal, un quadern miraculosament sec perquè estava dins d'una caixa i diversos objectes més o menys utilitzables.

Amb tot això i més materials que troba per l'illa, es construeix una cabana que acaba sent una casa amb moltes comoditats i ben segura. Ho fa per a protegir-se de l'oratge però també per a ocultar-se, amagar-se, ja que ha vist que de tant en tant arriben a l'illa  caníbals, uns homes que mengen carn humana. Robinson no vol ser ni primer plat, ni segon plat ni postre de ningú. 

Passa el temps i Robinson va adaptant-se a la seua nova vida. Té molta habilitat per a moure's per tota l'illa sense que cap animal el puga sentir ni olorar perquè si fa soroll o l'animal l'ensuma, s'espanta, fuig i ja no el pot caçar.

Així doncs, un dia que veu que han arribat els caníbals, s'acosta prop d'on estan. Està convençut que si no el senten els animlas tampoc no el sentiran els caníbals, que, com es pensen que estan sols, no tenen vigilants i actuen de manera confiada. Això juga a favor del nostre nàufreg, que pot rescatar un dels presoners que tenien els caníbals. El pobre home, el rescatat, no es pot creure la sort que ha tingut de trobar una persona que el salva quan estava a punt de morir a mossos. A poc a poc, i mirant que ningú els persguisca, arriben a casa, a la cabana que s'havia construït Robinson. Robinson està content perquè tindrà companyia. Divendres, et diré Divendres, li diu Robinson amb un gran somriure. És el nom que li s'acut perquè pensa que eixe és el dia de la setmana en què estan.

Passa molt de temps i  Robinson i Divendres es fan molt amics. Per sort, clar, perquè si estan sols, han de vigilar  si els ataquen, han de procurar-se menjar i han de fer tantes coses per a sobreviure no és qüestió de  passar el dia discutint. 

Al cap dels anys, Robinson està cansat i vol tornar a Anglaterra. Divendres vol trobar la seua illa. Pensa que no deu estar molt lluny. Els dos ideen la manera d'eixir. Primerament, guarden en una cova totes les coses que tenen en la casa per si han de tornar. A  continuació reforcen la canoa que havien construït, la carreguen amb les coses que suposen que poden necessitar i es fan a la mar. 

Afortunadament, tenen la sort que un vaixell anglès els veu i els arreplega... Fa 27 anys que Robinson havia eixit de York i ja pot tornar a casa.

Filibusters i corsaris

A pirates i bucaners hem d'afegir un altre nom: els filibusters. La diferència entre els uns i els altres és mínima. Tots provenien d'Europa, tenien unes normes de comportament només per a ells i solcaven els  SET MARS, que en realitat són els oceans. ÀRTIC, ANTÀRTIC, PACÍFIC NORD, PACÍFIC SUD, ATLÀNTIC NORD, ATLÀNTIC SUD i l'ÍNDIC.

En definitiva, tots eren uns lladres que no havien de donar explicacions a ningú.

Però com abordaven tots els vaixells que podien, alguns reis, com el d'Anglaterra, ja estaven farts de perdre tants diners. Va tenir la idea de proposar a alguns pirates que treballaren per a ell, per al rei. Així aparegueren els corsaris (de fet, Francis Drake, que jo el nomenva en un text anterior,  va passar de ser un pirata lliure a ser un CORSARI).

La funció dels corsaris era protegir les naus del regne de qui els havia contractat però, en canvi, tenien LA PATENT DE CORS, que vol dir que podien atacar tots els vaixells dels altres països. Així que el mar, els set mars, era un gran perill. Afortunadament, ara hi ha unes lleis internacionals que castiguen eixe comportament.

Pirates a l'Albufera!

Ara que ja coneixem la diferència entre bucaner i pirata, contaré una historieta de pirates a l'Albufera. La idea està treta de Pirates de la marjal, de Mariano Casas.

Com sabeu, al mercat de Muro hi ha una parada molt gran plena de llibres per a intercanviar. N'agafes un i en deixes un altre. Jo sempre pegue una miradeta per si hi ha alguna cosa que m'interesse. I, com que acabava de decidir parlar-vos de pirates, vaig agafar aquest.

Vos preguntareu què és una marjal. És una zona humida, a tocar de la mar, molt rica en fauna. Les aus migratòries, les que volen del nord d'Europa a Àfrica, i en tornen, les utilitzen com a estació de pas, per a descansar i alimentar-se, ja que les marjals estan cobertes de vegetació i això és com un restaurant per als animals.

Ací, al País Valencià en tenim tres molt importants: la marjal de Pego-Oliva, la d'Almenara i la de l'Albufera de València, dedicada a cultivar arròs.

I ara, què és una albufera? És un llac que està al costat de la mar però que té aigua dolça gràcies a l'aigua subterrània que ix a la superfície pels ullals, una mena de brolladors, i a les séquies o rius que hi desemboquen. Té comnicació amb la mar a través de les goles i un sistema de comportes que impedeix que entre aigua salada però que també permet traure'n la dolça en el cas que per les pluges el nivell de l'albufera puge molt i siga un perill per a la població.

Ara, ja, el conte PIRATES DE L'ALBUFERA.

El Pigat era un xiquet de 12 anys, orfe de mare i de pare. La mare havia mort en el part i el pare se n'havia anat quan ell era molt menut. Ningú li va explicar mai per què ni a on. Vivia en una barraca a la vora de la llacuna amb una tia seua que no el volia molt. Simplement deixava que passara la nit en la barraca i li donava de menjar quan podia, és a dir, quan es trobava una cistella plena d'aliments a la porta de casa. Sa tia no li va voler dir mai qui la deixava.

Es passava el dia fora. En aquella època la gent menuda tan pobra no anava a escola i a l'edat del Pigat ja no es preocupaven massa d'ells. Era normal. Inclús si alguna nit no anava a dormir a la barraca, sa tia pensava que estaria amb uns familiars del Saler. No manifestava mai cap inquietud pel xiquet. Així eren les coses. 

Ell anava per la devesa, per la platja, per la marjal, per la vora del llac. El Pigat no coneixia cap altre territori. Però eixe, el seu, se'l coneixia molt bé. Era lliure i ningú no es clavava mai amb ell.

Una cosa que li agradava molt era els dies que hi havia mercat en algun lloc de l'Albufera. Allí  sentia històries de pirates i  tots el coneixien. S'hi trobava a gust.

Un dia, quan ja estaven recollint el mercat, la primera barca que va eixir, sorprengué a tota la gent quan van veure que tornava immediatament i que l'home que la portava cridava: Els pirates, que venen els pirates!

En un obrir i tancar d'ulls, la gent desaparegué i abandonà tot el que fins eixe precís moment tenien entre mans: tauletes, animals que no havien venut, roba, fardells amb tota mena d'objectes... Unes persones s'amagaren on van poder i unes altres anaren cap els camps d'arròs. Una estampida. Tot desbaratat, arruïnat.

El Pigat va veure una barca menuda abandonada i es  va tombar al costat, ben amagadet. Tenia tanta por per tot el que li havien contat dels pirates i pels crits que estava sentint, que va tancar els ulls, com si així poguera desaparèixer, i no va moure ni una pestanya.

Quan ja no sentia res i pensava que tot havia passat, va voler alçar-se per a fugir cap a la devesa. Allí es podria amagar entre les dunes i els arbres i si els pirates tornaven no el trobarien. Però, un dels pirates l'havia vist:

- Què fas tu ací, nano?

El xiquet tremolava de por. Va reconèixer, pel que havia escoltat,  Barbacana, el pirata més temut, el que manava de tots. Però abans que poguera contestar, va sentir una veu salvadora:

- Deixa'l, és el meu fill.

El xiquet va poder dir mentre li tremolaven les dents:

- Ets mon pare?

Eren iguals: de cabells rojos i amb la cara plena de pigues.

Així que el Pigat menut va començar a entendre moltes coses: son pare se n'havia anat amb els pirates per alguna raó que encara no sabia però que, mentre la barca es feia a la mar, segur que li ho contaria. El que sí sabía del cert era qui deixava la cistella de menjar a la porta de la barraca de sa tia i perquè ningú el molestava mai.

Pirates i bucaners

En la premsa del cap de setmana he llegit que ha tornat la moda de la literatura sobre pirates. Així que, malgrat que ja teniu el resum de L'illa del tresor, he decidit fer un altre text, aquest d'ací baix. De manera que, si comenceu a rebre regals de llibres de pirates, tindreu informació per a aprofitar millor les lectures.

Quan diem pirata estem referint-nos a un lladre. Avui en dia, podem dir pirata informàtic (si roba informació dels ordinadors) o, per exemple, pirata aeri (si desvia el vol d'un avió). Però és cert que si diem pirata ens imaginem un vaixell amb la bandera de la calavera i una tripulación d'homes amb poques dents, un lloro al muscle, pegats de tela negra als ulls i pates de pal.

Però, a eixos lladres, en realitat, els hauríem de dir bucaners, que són els pirates que deixaren Europa i s'establiren a les Illes Antilles, al mar Carib, en la part occidental de l'oceà Atlàntic, ja prop del continent americà. Com sempre vos dic: agafeu un mapa i busqueu-ho.

I vos preguntareu per què els bucaners tenien allí la seua base. Doncs, molt senzill: a partir del segle XVI hi havia molts vaixells que transportaven mercaderies molt riques (inclús or) des de les possessions americanes del rei d'Espanya. És a dir, els vaixells reials solcaven l'oceà des de les costes atlàntiques d'Amèrica a les costes de la península Ibèrica. 

Això vol dir que quan els bucaners, que tenien el mar  vigilat i també espies en terra,  sabien que eixia un vaixell ben plenet cap a Espanya, nyas, els faltava temps per abordar-lo i fer-se amb tot el que portava, inclús els mariners i els soldats que es rendien  i que passaven a formar part de la tripulació pirata.

Més tard i, a poc a poc, els bucaners es van escampar per tots els mars on sabien que podien fer-se amb bona cosa de mercaderies i de riqueses i de tresors i tothom els deia pirates. 

Els pirates més famosos, bucaners o no, per uns mars o per uns altres, van ser Francis Drake, Barbanegra i Henry Morgan. També hi hagué dones pirates com Anna Bonny i Mary Read.

-------------------------------------------------

A principis del segle XIX un poeta extremeny, José de Espronceda, va escriure un poema molt llarg que es diu LA CANCIÓN DEL PIRATA. Quan jo era xicoteta l'apreníem a l'escola. Encara avui puc recordar uns quants versos.

Con diez cañones por banda,

viento en popa a toda vela,

no corta el mar, sino vuela

un velero bergantín;

bajel pirata que llaman,

por su bravura, el Temido,

en todo mar conocido

del uno al otro confín.

La luna en el mar riela,

en la lona gime el viento

y alza en blando movimiento

olas de plata y azul;

y ve el capitán pirata,

cantando alegre en la popa,

Asia a un lado, al otro Europa,

y allá a su frente Estambul.

«Navega velero mío,

sin temor,

que ni enemigo navío,

ni tormenta, ni bonanza,

tu rumbo a torcer alcanza,

ni a sujetar tu valor.

Veinte presas

hemos hecho

a despecho,

del inglés,

y han rendido

sus pendones

cien naciones

a mis pies.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar.

Allá muevan feroz guerra

ciegos reyes

por un palmo más de tierra,

que yo tengo aquí por mío

cuanto abarca el mar bravío,

a quien nadie impuso leyes.

Y no hay playa,

sea cualquiera,

ni bandera

de esplendor,

que no sienta

mi derecho

y dé pecho

a mi valor.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar.

A la voz de ¡barco viene!

es de ver

cómo vira y se previene

a todo trapo a escapar:

que yo soy el rey del mar,

y mi furia es de temer.

En las presas

yo divido

lo cogido

por igual:

sólo quiero

por riqueza

la belleza

sin rival.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar.

¡Sentenciado estoy a muerte!;

yo me río;

no me abandone la suerte,

y al mismo que me condena,

colgaré de alguna antena

quizá en su propio navío.

Y si caigo

¿qué es la vida?

Por perdida

ya la di,

cuando el yugo

del esclavo

como un bravo

sacudí.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar.

Son mi música mejor aquilones,

el estrépito y temblor

de los cables sacudidos,

del negro mar los bramidos

y el rugir de mis cañones.

Y del trueno

al son violento,

y del viento

al rebramar,

yo me duermo

sosegado

arrullado

por el mar.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar».