Alea jacta est

Ara, un poc d'Història. El  riu Rubicó és xicotet, ni lllarg ni cabdalós, però va ser molt important perquè feia de frontera entre la Gàlia i Roma i estava prohibit passar-lo amb soldats.

Juli Cèsar, el romà més famós, havia conquerit la Gàlia, a pesar dels maldecaps que li donaren Asterix i companyia, i va considerar que tenia dret a manar en tota Roma, no només en la Gàlia. Per a això havia de creuar la frontera, havia de passar el Rubicó.

Aleshores, en arribar a la vora del riu, estirà les regnes i va fer que Genitor, el seu cavall, es detinguera.

Juli Cèsar es va girar, mirà als seus generals i va dir: ALEA IACTA EST.

Esta frase és molt famosa perquè és una manera de dir: endavant, estic decidit, ja no puc tornar enrere, ara mana la sort.

Els romans d'aquella època eren molt aficionats a jugar als daus. Dau en llatí és diu ALEA. Per tant la frase exacta seria EL DAU HA ESTAT LLANÇAT. I així, amb aquesta decisió, Juli Cèsar va arribar a la capital de l'imperi.

Ícar: un personatge de la mitologia grega.

Hi ha un text de fa temps, en este mateix blog, que es diu ANEM A CRETA, on vos parlava del Minotaure, el monstre que estava condemnat a pegar voltes i més voltes tancat en el laberint que havia construit DÈDAL, l'arquitecte del rei de Creta. 

No se sap ben bé per què (la mitologia no ho explica tot) quan Tesseu ja ha mort el monstre, el rei Minos tanca a Dèdal i a Ícar al mateix laberint, d'on, òbviament, no podien eixir. 

Aleshores com que Dèdal, a banda d'arquitecte, era un bon artesà  li diu al seu fill que no es preocupe, que podran escapar-se volant. Perquè funcione el pla, el primer que fan és recollir totes les plomes d'ocells que troben i classificar-les per tamanys. També guarden la cera de  les abelles i fan fils esgarrant els seus propis vestits.

Quan ja tenen tot el material a punt, comencen a juntar les plomes entre si, des de les més xicotetes a les més grans, i reforcen tota l'estructura amb la cera, que fa de pegament. Així van construir quatre ales: dos per al pare i dos per al fill. Les subjectaren al seus cossos amb uns tirants de cuir, com si portaren una motxilla. A la primera nit que no hi ha lluna plena i és més difícil que els vegen, es preparen per a escapar-se del laberint. Dèdal diu:

- Ícar, fill meu, no et separes de mi. No podem volar ni molt baixos ni molt alts.

- Per què, pare?, li pregunta el fill.

- Perquè si volem baixos l'aigua de la mar ens pot banyar les ales, pesaríem  massa i cauríem. Si volem alts la calor del sol fondria la cera i igualment cauríem.

Aconsegueixen eixir del laberint, passen les muralles del palau i, sense que ningú els veja, ja comencen a sobrevolar la mar. 

A poc a poc Ícar va agafant confiança en el vol i quan es fa de dia disfruta mirant les illes, els vaixells, els dofins... tot el que es pot veure a la mar. 

Però no se n'adona que cada vegada vola més alt fins que el sol comença a desfer la cera, les ales es trenquen i cau a la mar. Son pare plora de pena i de ràbia per a haver tingut la idea d'eixe invent. En memòria del seu fill li posa el nom d'Icària a la mar on va caure Ícar.

-----------------------------------------------------------------------------

En la imatge que he tret d'internet, podeu veure el pare i el fill, Dèdal i Ícar. Per a Bernat i Altea: Daedalus und Ikarus.

El dibuix representa un moment de la construcció de les ales que  Dèdal fa per ell i per a Ícar.

Basajaun

Quasi tots els països han creat un sèrie de contes i de llegendes per a explicar els seus orígens i els seus costums. Això és la mitologia.

Algunes mitologies són molt conegudes com  la mitologia grega, la romana o la  nòrdica. Però hi ha moltes més, ja les coneixereu a mesura que llegiu llibres i més llibres.

Ara vos parlaré del personatge més conegut de la mitologia basconavarresa, comuna a les zones boscoses del Pirineu. 

Eixe personatge és el BASAJAUN, el senyor del bosc.

Hi ha qui li diu el Ieti basc perquè se'l representa amb forma d'home i és molt gran,  cobert de pèl i amb una cabellera ben llarga que li arriba als peus. 

És una criatura bondadosa que sempre està vigilant. És com un guardià, invisible, de totes les criatures del bosc: animals i plantes.

Protegeix els ramats d'ovelles de manera que quan s'acosta una tempesta o un  llop, el Basajaun xiula molt fort des de la muntanya per a avisar els pastors. Estos, a canvi, agraïts, li deixen un poc de menjar i, per la nit, sense molestar, invisible com és, el Basajaun baixa i s'emporta el sopar a la seua cova.

TROIA

Acabe de recordar que vos vaig prometre parlar d'arqueologia. L'arqueologia és una ciència que estudia la vida de les persones de fa molts i molts segles: arqueo significa antic i logia, coneixement.

L'arqueologia busca, troba, identifica i analitza restes de construccions, monedes, tombes, armes, joies, plats... tot el que se vos puga ocórrer i que el temps no haja destruït. De manera que ens podem fer una bona idea de com eren les societats antigues.

En parlar d'arqueologia ve immediatament al cap el nom de Heinrich Schliemann. Va ser un home  que, al llarg del segle XIX, mentre  es dedicava  a viatjar, s'aficionà a l'arqueologia i, com que era molt ric, va poder contractar gent perquè l'ajudaren a buscar Troia, una ciutat de la qual només se sabia alguna cosa gràcies a Homer, un escriptor de l'antiga Grècia que va escriure La Ilíada amb la finalitat de contar la guerra que hi havia hagut entre grecs i troians.

D'eixa guerra el més conegut és el cavall. El famós cavall de Troia!

Segons el que conta Homer, Troia estava magníficament fortificada, tenia unes muralles que protegien completament la ciutat. Els grecs no hi podien entrar, no podien guanyar. Aleshores el grec Ulisses va tenir una idea. Va enganyar els troians i els va dir que es retiraven, que ja no volien més guerres i que en prova de bona voluntat els regalaven l'escultura d'un cavall de fusta. Els troians acceptaren. Però quan es va fer de nit i el cavall ja estava dins de la ciutat, de la panxa començaren a eixir els soldats grecs. El cavall estava ple de guerrers!

Amb aquesta estratagema, amb aquesta trampa, els grecs guanyaren i Troia va ser destruïda. Ja no es va saber res més de Troia. Fins que Schliemann, molt cabut, va posar-se a excavar el terreny on ell pensava que havia existit la ciutat. Al cap de molts anys i molts treballs,  va començar a trobar algunes restes. Després de Schliemann excavaren equips científics i avui en dia encara hi treballen.

Per tant, gràcies a ell podem saber més coses d'aquesta ciutat antiga situada en l'actual Turquia. El iaio Ismael i jo l'hem visitada. 

Paf, el drac màgic.

Quan jo era xicoteta com vosaltres, als Estats Units d'Amèrica del Nord hi havia cantants i músics que es dedicaren a recollir pels pobles cançons populars, les enregistraven en discos i les donaven a conéixer a gent més jove de les ciutats. Es diu música folk (folk significa poble en valencià).

Prompte arribà eixa música a nosaltres i alguns cantants van traduir les cançons al valencià i les van cantar, com Serrat, que va cantar Paf, el drac màgic. 

Com que jo ni soc música ni cantant, he convertit la lletra de Paf en un conte. Ací el teniu:

Paf era  un drac màgic que vivia sol al fons de la mar. Com que s'avorria prou solia eixir a la superfície per veure si hi havia algú amb qui jugar o parlar. Un dia trobà un xiquet a la platja, es va acostar i el va saludar:

- Hola, com et diuen? Jo soc Paf.

El xiquet al principi es va espantar un poc perquè el drac era molt gran. Però en veure que l'animal tenia una cara bondadosa, li contestà:

- Jack Paper. 

- Podem jugar junts?

-Sí, clar, va contestar el xiquet.

Es van fer molt amics des del primer moment de manera que tots els dies jugaven junts. Al cap d'uns dies van decidir fer un viatge i aventurar-se per totes les mars i els oceans. 

Jack aniria agafat del coll del drac, llarg i fort, o de la seua cua, més llarga encara. Volien anar a veure món. Tots coneixien Paf: reis, nobles, pirates, mariners, pescadors, caçadors de balenes. Anaven a mars fredes i a mars tèbies. Visitaren les costes de tots els continents. Jack Paper era feliç. Però un dia, després de molt de temps de viatjar, Paf li va dir:

- Mira, els dracs màgics vivim per sempre, som eterns, i per això ens avorrim tant. Però els nens us feu majors i sou mortals, així que heu d'aprofitar molt bé la vostra vida. Heu d'estudiar, jugar amb altres nens i nenes, fer esport, llegir, dibuixar... Ja no pots continuar viatjant amb mi.

El xiquet ho va comprendre i,  ben orgullós d'haver fet companyia al drac durant molt de temps, va tornar a casa.

Muro, 5-12-21

Mentre estava ordenant la caixa on teniu els papers per a dibuixar i escriure, he trobat una fulla on posa el dia i la data (mireu el títol) i el text, escrit per mi al dictat de Lluna i Neu, que copie a continuació perquè vull que recordeu els contes que inventeu:

Hi havia una vegada un pollet dins de l'ouet. Hi havia una guineu.

Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Dolors. Neu i Lluna i tenia un cavall i ens vam banyar. Les tres tenien unes cares súper boniques.

Al final hi ha este dibuix:

Fabricació del paper

Supose que alguna vegada vos ensenyaran a fer paper a l'escola. És una activitat prou habitual. De moment vos diré unes poquetes coses sobre la fabricació del paper.

Recordeu que vos vaig parlar dels papirs i dels pergamins com els suports més coneguts durant segles i segles per a escriure. Les persones que es dedicaven a l'escriptura i sobretot a  guardar els escrits tenien  problemes d'espai i d'organització perquè els rolls, tant de papir com de pergamí, eren incòmodes i ocupaven molt.

Gràcies a l'interés de trobar un material millor i també gràcies a les casualitats que de vegades ocorren en la ciència, es va descobrir el paper. Segons conta la Història això va ser a la Xina i els àrabs el van portar cap a Europa a través de les línies comercials (de les quals també vos he parlat). En fi, que a nosaltres ens va arribar fa més de mil anys, exactament el 1056, a Xàtiva, on es fabricava a partir de draps vells i palla d'arròs. 

Continuaren aproximadament així (si no era palla d'arròs era cànem o qualsveol altra planta) durant un miler d'anys. En el segle XX, el segle passat, ja hi havia altres possibilitats de fabricació, gràcies als avanços científics i tecnològics, i es pogué fer paper com ara el coneixem. 

De tota manera, continua sent d'origen vegetal i cal molta aigua i molts arbres per a fabricar-lo. Així que, com ja sabeu, no s'ha de malgastar.

Conte del dinosaure del Menejador

 

Hola, criatures dolcíssimes. Els dies que hem estat junts estos Nadals hem aprés moltes coses sobre dinosaures, per tant, el primer que vos sorprendrà és que en esta història del dinosaure del Menejador hi ha una mentideta: les persones no van coincidir amb els dinosaures. Però també sabeu que escriure contes és imaginar i que cada persona pot inventar el conte que vulga.

Fa milers, potser milions, d'anys vivia a la muntanya del Menejador un animal colossal, un dinosaure femella. Era tan gran que es podia advertir la seua presència des de ben lluny bé perquè es veia el seu cap per damunt dels arbres o bé perquè se sentien les seues passes, que  feien tremolar la muntanya sencera. Les persones i els altres animals li tenien por i li  fugien.

Vivia en un avenc, que és una mena de cova subterrània i molt gran. De vegades els avencs són tan grans que travessen una muntanya de banda a banda.

Com dic, Dina vivia en el seu amagatall, en l'avenc, però no estava sola: tenia una criatureta que feia poc havia eixit de l'ou i que es deia Dineta. Estaven protegides dels que els volien caçar pel que he dit abans: els tenien por i la por pot fer que les persones es tornen violentes. Quan mare i filla eixien a buscar menjar (tota mena de vegetals perquè eren herbívores) procuraven anar per la part de la muntanya on sabien que era difícil que es trobaren amb les persones o amb els altres animals.

Tot i així, com que els humans no volien els dinosaures prop, durant unes quantes nits van treballar tots plegats preparant unes trampes per a caçar a la mare i a la filla. Les trampes consistien en forats molt grans a terra tapats amb branquillons i fulles.

Un dia de bon matí van sentir com tremolava tota la muntanya. No era un terratrèmol, era la mare que buscava Dineta. La criatura havia eixit durant la nit a beure aigua i havia caigut en una trampa.

Dina corria i bramava cridant la filleta. En despertar-se va veure que no estava i va eixir a buscar-la. Alguns dels homes havien agafat Dineta del forat i l'havien lligada amb cordes, com li va passar a Gulliver en un altre conte. La portaren a una cova i la tancaren. 

Però els xiquets i les xiquetes no estaven d'acord amb el que havien fet els seus majors i arreplegaren tot el menjar que van poder: móres, ceroles, arborços, fulles tendres, etc. i anaren a la cova per a donar-lo a la dinosaurieta a través dels barrots: no volien que li passara res de mal, li tenien pena, era xicoteta també.

Dineta estava relativament contenta però per les nits sentia com sa mare encara la buscava. El xiquets i les xiquetes també sentien els crits i els plors de la mare i, a la tercera nit, no aguantaren més: alliberaren la dinosaurieta i l'acompanyaren a trobar-se amb sa mare.

En eixir de la cova van arrancar a córrer cap el bosc i es posaren a jugar. Dineta permetia que es pujaren al seu llom: era com un tobogan. Tenien la cua per a jugar a l'amagatall. S'ho passaven tan bé i inventaven tants jocs que no es van adonar d'on estaven. S'havien perdut.

El pares i les mares humanes buscaven les seues criatures i Dina buscava Dineta i la va trobar jugant amb tota la xicalla. Tenia tanta alegria d'haver trobat la filleta tan contenta i tan ben acompanyada que es va posar a jugar també.

Quan arribaren els pares i les mares humanes i van veure l'escena, no s'ho podien creure. Gràcies a les criatures menudes es va iniciar una nova etapa: animals i  humans ja no es tenien por, podrien viure en harmonia.

-----------------

L'autor és Jordi Raül Verdú. El llibre en el qual m'he inspirat està editat per Marfil. 

El dionosaure del Menejador (previ)

 

Abans del conte, cal que vos done dues informacions prèvies.

1. El Menejador és un lloc elevat de la Font Roja, un paratge molt bonic on heu estat i on podem tornar quan vingueu a Muro.

2. El conte està destinat a majors de 8 anys i és prou llarg. Per tant, l'adaptaré i vos l'enviaré escrit i llegit.

I ara,  una curiositat:

La biblioteca de Muro deixa llibres en una parada gran del mercat, de manera que totes les persones que van a comprar poden agafar un llibre a canvi de deixar-ne un altre. Un dia, vaig veure este, sobre dinosaures, i el vaig agafar perquè sé que vos agraden les històries d'estos animals tan antics i tan grandots.

Llibres i biblioteques

Tant a Zuric com a Museros, tant Bernat i Altea com Lluna i Neu, aneu amb freqüència a la biblioteca a demanar llibres en préstec i, més tard, a tornar-los i substituir-los per uns altres. Això està molt bé perquè junt als que vos regalem pares, mares, família i amistats teniu una bona provisió de lectura, necessària per al saber que vos acompanyarà durant tota la vostra vida.

Les biblioteques que coneixeu, també la de Muro, no han aparegut com per art de màgia. Són molt antigues. Hi ha un llibre d'Irene Vallejo, El infinito en un junco, que conta la història dels llibres i que parla de la biblioteca més famosa de tots els temps: la d'Alexandria, a Egipte, que si no haguera patit incendis i destruccions per culpa de les guerres ara tindria més de dos mil anys.

En la imatge que vos pose, i que he tret d'internet, podeu veure que no hi ha cap llibre com els que coneixem ara: són rotllos! 

S'escrivia sobre diversos suports com els papirs i els pergamins. Per a llegir-los s'havien de desentrollar, bé de dalt cap a avall o d'esquerra a dreta, conforme els hagueren escrit.

El papir és una mena de paper fabricat a partir dels joncs, una planta que creix en l'aigua i que segurament heu vist en alguna excursió. S'agafen els joncs i es treballen amb una tècnica inventada a l'antic Egipte fa uns sis mil anys. Per a escriure sobre el papir s'usava una ploma d'au i es banyava la punta en tinta.

El pergamí prové de la ciutat de Pèrgam (per això el nom), a l'actual Turquia, que va tenir la segona biblioteca més importat del món després de la d'Alexandria. Està fabricat amb pell de corder o de cabra o de vedella. S'hi escriu de la mateixa manera que sobre el papir: ploma i tinta.

Com que el papir era pesat i incòmode i el pergamí molt car de frabricar, es va continuar investigant i finalment a la Xina es va crear el paper. 

Això vos ho contaré en un altre text.

Tres monstres coneguts

Els monstres són éssers inventats per als contes, les novel·les i el cine, per això no se'ls ha de tenir por: els monstres no existeixen. De fet, no vos pose cap foto perquè no es pot fotografiar el que no existeix. Ara bé, vosaltres podeu imaginar com serien els que dic a continuació i dibuixar-los.

.MOBBY DICK. És el protagonista d'una novel·la de Herman Melville que comença amb la frase: Digueu-me Ismael. Al iaio sempre li ha fet molta gràcia que una novel·la tinga el seu nom. Conta la història dels mariners que van en el vaixell Pequod, comandat pel capità Ahab, perseguint una gran balena blanca, Mobby Dick, que ells consideren un monstre ja que creuen que pot engolir-se una barca sencera amb tots els mariners que porta.

BIGCRIPI. Este també és un monstre marí. Apareix en la novel·la El monstre de Santa Helena, d'Albert Sánchez Piñol. És com un rap molt gran que ha d'anar a la costa per a poder pondre els ous d'on naixeran els nous bigcripis. És immensament gran, de manera que per a poder dipositar el seu cos en la terra arriba a destruir poblats sencers. Afortunadament  deixa el mar només cada vint anys. El seu nom està format per BIG, que significa gran en anglès, i CRIPI, que ve a reproduir el so que fan els animalets en eixir dels ous.

IETI. Per a acabar, un tercer monstre. Segons la llegenda, el Ieti viu a l'Himàlaia, que és la serralada que té les muntanyes més altes de tot el món. Per això quan es diu Ieti se sol afegir "l'abominable home de les neus", ja que a l'Himàlaia sempre hi ha neu. Diuen que té forma humana i que és molt pelut i molt gran, enorme.

Noms de volcans

Ja vos he dit alguna vegada que les coses s'aprenen principlament pel que conten el pare i la mare, pel que escolteu  a l'escola, pel que llegiu als llibres i per la vostra pròpia experiència. 

Arribarà un moment en què estudiareu els volcans.  Mentres, és probable que en algun conte trobeu històries sobre estes muntanyes, que dormen i dormen fins que un dia desperten i comencen a traure foc pel seu cràter, que és la gran boca que hi ha al damunt.

Ací vos done una llista dels volcans italians més coneguts i un que potser recordeu de l'any passat, el de

CUMBRE VIEJA. A l'illa de la Palma, Canàries, Espanya. 

Després de molts anys dormit, fa poc va entrar en erupcció i ho vam veure quasi en directe per la televisió. Era l'any passat, el 2021. Va ser molt estudiat per tota la comunitat científica i la lava que queia al mar va anar augmentant l'extensió de l'illa.

STROMBOLI. A l'illa del mateix nom, al nord de Sicília, Itàlia. 

En realitat l'illa és en si mateixa el volcà però està habitada. És molt famosa, tot i ser tan menudeta, per una pel·lícula de Roberto Rossellini (Stromboli, terra di Dio) i per una novel·la de Juli Verne (Viatge al centre de la terra).

ETNA. Este està en plena illa de Sicília. 

Algun dia el visitarem tots junts. El iaio Ismael, Jordi i Beatriu pujaren fins a dalt i van veure com eixia la lava per alguns foradets de la muntanya al costat de la neu, perquè l'Etna és molt alt i sol nevar. Recorde com de bona estava la melmelada que fan amb les llimes que s'hi cultiven.

SOLFATARA. No és molt conegut. Està a Pozzuoli, prop de Nàpols. En la seua falda hi ha un càmping on vam estar. Tenia una piscina amb aigua de sofre, que té moltes bones propietats per a la pell però que fa una olor malíssima. 

També hi ha un local menudet amb un SISMÒGRAF, que és la màquina que registra contínuament els moviments vibratoris de la Terra.

VESUBI. Un dels més coneguts del món. Té una silueta bellíssima que presideix el golf de Nàpols.

Un viatge que també farem serà anar a una de les illes que hi ha enfront de Nàpols i, en tornar, mirarem el volcà i el veurem com en la foto de dalt. Una erupció del Vesubi, fa dos mil anys, va destruir les ciutats de Pompeia i d'Herculà. 

Pròximament vos parlaré d'arqueologia.

Una tempesta d'arena

Estic llegint Jo, Júlia, de Santiago Posteguillo, que conta  la història de l'emperadriu Júlia Domna i el seu marit, l'emperador romà Septimi Sever. Gran part de la novel·la està dedicada als viatges que fan amb l'exèrcit per a visitar les diferents ciutats del seu imperi. L'imperi romà comprenia quasi tots els terriotoris  situats entre Gran Bretanya, Àsia occidental i el nord d'Àfrica. Excepte, és clar, l'aldea d'Asterix.

Anit vaig llegir unes pàgines on s'explica el que fan per a protegir-se de la tempesta d'arena que els sorprén a mitjan camí entre dues ciutats. Ho fan així:

Primerament, les persones que coneixen bé el desert, estudien el cel i l'olor de l'aire. A continuació miren els núvols per a endevinar per on bufarà el vent. Cada soldat cava un clot en terra suficientment gran per a poder acatxar-s'hi amb l'escut plantat a terra i orientat en contra del vent. Es posen oli en els forats del nas per a poder respirar, es tapen la cara i les orelles amb un mocador banyat amb aigua i tanquen els ulls. Ara ja no els cal més que esperar que passe la tempesta.

A mi em va agradar molt i per això vos ho he contat.

Cavalls famosos

El cavall és un animal molt antic. La gent que vivia a la Terra fa milers i milers d'anys el va domesticar per a poder-lo muntar i récorrer més ràpidament les  distàncies llargues. 

També per a treballar el camp, per a transportar mercaderies, per a tirar dels carros, etc. 

Hi ha cavalls, i per tant egues i poltres, més alts, més forts, de pates més llargues i de pelatges de colors diferents.

És un animal molt bonic i molt conegut perquè hi ha a tot el món.

Ara, simplement vos donaré  els noms d'alguns cavalls famosos.

Bucèfal, que pertanyia a Alexandre el Gran.

Incitatus, de l'emperador romà Calígula.

Babieca, segons la llegenda, era el del Cid Campeador.

Marengo, el muntava Napoleó.

Genitor, amb el que Juli César passà del riu Rubicó

El conte d'Altea

Les cinc amigues que van eixir a jugar al bosc una vesprada abans de berenar eren Altea, Nora, Matylda, Ivy i Melissa. 

Anaven ben despreocupades agafant floretes i fent carreres quan, de sobte, aparegué un monstre. Era un monstre bo però elles no ho sabien i es van espantar molt. De fet, Melissa plorava perquè no estava son pare. 

Les xiquetes van arrancar a córrer fins que es van topetar amb un os, que era amic d'elles. En veure-les tan nervioses, els va preguntar què els passava. Li ho van contar i l'os els digué que, si el monstre era de color verd, no havien de patir, que era bo i que mai de la vida seria capaç de fer-los mal. Segur que ara ja se n'havia anat a sa casa i estava allí jugant.

Les amiguetes es van tranquil·litzar, li van donar les gràcies al seu amic pelut i tornaren al parc de l'arena.

-------------------------------------

Este conte se'l va inventar Altea durant una videoconferència fa uns dies.

El conte de la cabreta

Este conte me'l contaven de menuda. No l'he trobat mai escrit. Estic segura que falta algun pas però l'important és que estimula la memòria. 

Peret li diu a sa mare:

Mare, vull pa.

No te'n donaré si no em portes llet de la cabreta.

Peret se'n va a la cabreta.

Cabreta, dona'm llet.

No te'n donaré si no em portes herba.

Peret se'n va al camp.

Camp, dona'm herba.

No te'n donaré si no em portes corbella.

Peret se'n va al ferrer.

Ferrer, dona'm corbella.

No te'n donaré si no em portes cansalada.

Peret se'n va al porc.

Porc, dona'm cansalada.

No te'n donaré si no em portes aigua.

Peret se'n va al riu.

Riu, dona'm aigua.

No te'n donaré si no em portes peixos.

Peret se'n va a la mar.

Mar, dona'm peixos.

Agafa tots els que vulgues!

Peret porta el peixos al riu.

L'aigua, al porc.

La cansalada, al ferrer.

La corbella, al camp.

L'herba, a la cabreta.

La llet, a sa mare

I sa mare li dóna el pa!

El baró rampant

Conta la història de Cosimo, un xiquet que, quan solament té dotze anys, una nit  s'enfada perquè la seua germana sempre fa caragols per a sopar i a ell no li agraden. Ja està fart de menjar caragols tots els dies.

De la ràbia que té, ix de casa i puja al primer arbre que troba. Quan ja està dalt se n'adona que tot es veu millor i que s'hi està ben a gust.

Els primers dies, sa mare, son pare i el germà menut, que té 8 anys, van a parlar amb ell, li demanen que baixe i li diuen que arribaran les pluges i que no podrà aguantar. Que per favor torne a casa. Però ell, cabut que cabut, que no, que no baixarà mai de la vida, que no tornarà a xafar la terra amb els  peus.

El germà li porta menjar i roba de tant en tant. També llibres, perquè a Cosimo li agrada molt llegir.

En fi, passaven els dies, els mesos, les estacions, el fred, la calor, la pluja i ell aguantava. 

Havia aprés a caçar i adobava les pells dels animals que li servien per a abrigar-se. També es va construir amb planxes de suro una canal que li acostava l'aigua de la muntanya. Amb el temps havia recorregut, saltant d'arbre en arbre, boscos i horts de fruiters, totes les zones per on podia viatjar sense tocar terra. Fins i tot en una ocasió arribà al port de la mar i saltava de vaixell en vaixell agafant-se dels pals de les veles.

Passaren molt anys i es mantingué ferm. Però arribà a ser molt vell i ja no podia desplaçar-se molt lluny de manera que, en sentir-se malalt, va anar apropant-se a sa casa, on encara vivia el seu germà. Li posaren un llit dalt de l'arbre, una escala a fi que el visitara el metge i li proporcionaren totes les comoditats que el germà pensava que li vindrien bé. Estava ja molt malaltet.

Finalment, un dia aprofità que passava un globus aerostàtic prop d'on estava i, amb les poques forces que li quedaven,  alçà els braços i pujà a la cistella. El globus se l'emportà i desaparegué de la vista de qui estava fent-li companyia des de terra.

Cosimo no va tocar mai terra des que tenia dotze anys, com ell va voler. 

------------------------

El baró rampant és una novel·la d'Italo Calvino, escriptor italià. Jo l'he llegida traduïda per Maria Aurèlia Capmany. És un llibre excel·lent (però no és el de la foto) que he agafat de la biblioteca que té Jordi a Muro, al pis de dalt.

Un record ben dolç

Una de les vegades que el iaio i jo estiguérem a Zuric, vam anar a la fàbrica de xocolote Lindt amb la creença que seria com la de Nestlé: molt de xocolate de moltes maneres per a menjar-ne lliurement. Però alguna cosa vam fer malament i ens vam equivocar de lloc. El que vam trobar va ser una tenda per a comprar i tot just ens van regalar un bombonet quan ja havíem pagat. 

En canvi, quan Jordi, Pili, Lluna i Neu van estar a Zuric durante les falles de 2022, sí que van anar a la fàbrica Lindt amb Beatriu, Bernat i Altea. Van tastar tot el que van voler i se'n portaren a casa una bona quantitat de xocolatines i bombons que es van repartir amistosament.

D'aquell dia són aquestes fotos:

La volta al món en 80 dies

És el títol d'una novel·la de Juli Verne que he llegit per a poder-vos-la resumir amb la intenció que la llegiu sencera quan sigueu un poc més majors. És molt interessant resseguir el viatge en un mapa i així apreneu noms de països, continents, mars i oceans, etc.

------------------------------------------

Comença quan Phileas Fogg, un home ric de Londres, diu que ell és capaç de fer la volta al món en 80 dies. Penseu que tot això passa fa més de 100 anys, quan no hi havia ni cotxes ni avions.

Phileas Fogg ix de Londres, passa el Canal de la Mànega, travessa França i, a Itàlia, s'embarca a Brindisi per a poder arribar a Àsia a través del canal de Suez. De moment tot va bé: amb cotxe de cavalls, tren o vaixell.

Arriba a Bombai i, de camí a una altra ciutat de l'Índia, Calcuta, es troba amb la via del tren tallada perquè s'han deixat, incomprensiblement, uns quants quilòmetres per construir encara. 

Per a poder continuar,  lloga un elefant que el porta a través de la selva fins al tros de via nou i torna a agafar el tren. Per fi, ja a la costa oriental (viatja d'oest a est), s'embarca a Yokohama, una ciutat del Japó. Des d'allí, amb un altre vaixell, travessa tot l'oceà Pacífic i arriba a San Francisco, en els Estats Units d'Amèrica del Nord. 

Ara li toca recórrer tot el continent per a arribar a Nova York. D'una banda ho té tot prou clar perquè hi ha moltes vies de tren en eixe país però, d'altra, troba molts perills que el fan retardar-se. Per exemple: el tren ha de parar perquè un grup de milers de bisons (sí, milers d'aquestos animals peluts tan grans) es posen a passar les vies durant hores.

Quan arriba a Nova York s'embarca cap a Liverpool i solca, per tant, tot l'oceà Atlàntic. De Liverpool a Londres ja quasi ho té, cap entrebanc i... prova aconseguida!

Una abella atrapada en ambre

Les abelles estan en el nostre món, en el planeta Terra, des de molt abans que nosaltres. Tant que se n'ha trobat un fòssil que, gràcies a les investigacions, s'ha pogut saber que té més de 100 milions d'anys. Això són molts, moltíssims anys. Ni els podem comptar ni els podem imaginar.

En canvi, sí podem imaginar com una abella, mentre anava a xuplar nèctar o tornava al seu eixam a deixar el pol·len, es va enviscar les patetes en la resina que queia del tronc d'un pi. Eixa resina, en secar-se i fer-se dura, es converteix en ambre, una mena de pedra transparent que envolta tot allò que  s'hi queda atrapat. Al cap dels anys això és un fòssil i gràcies als fòssils podem estudiar la vida de plantes i d'animals de fa molt de temps.

L'elefant blanc de Siam

Vos he fet una adaptació del conte L'elefant blanc, robat, que també és el títol del llibre que el conté junt a altres set relats més del mateix autor: Mark Twain. El llibre està editat per Empúries i l'he agafat de la biblioteca que Jordi té ací, en el pis de dalt de la casa de Muro. M'agradaria molt que llegireu, quan ho pugueu fer, les obres d'aquest escriptor estatunidenc com, per exemple, Les aventures de Tom Sawyer o Les aventures de Huckleberry Finn. 

L'ELEFANT BLANC DE SIAM

Com sabeu els elefants són de color gris obscur o marró. Per què, per tant, hi ha elefants blancs? Perquè la seua pell no produeix melanina, que és el que li dóna color. Com això és una cosa molt rara, quan algú trobava un elefant blanc li l'havia de donar al rei de Siam: només el rei podia tenir elefants blancs ja que aquest animal es considerava sagrat en aquell país.

Els elefants són herbívors i poden passar catorze hores al dia menjant: fins a 150 kilos de plantes, herba, arrels, escorces d'arbres, fulles, etc. També necessiten molta aigua no sols per a beure sinó també per a llavar-se i rebolcar-se. De vegades poden recórrer molts kilòmetres per a trobar menjar i aigua però solen tornar a l'espai que consideren sa casa.

Ara que sabeu tot això, vos contaré el que va passar fa més de cent anys. El rei de  Siam va voler regalar a la reina Victòria del Regne Unit un elefant blanc, que es deia Kai, perquè volia tindre-la com a amiga, a la reina. Era una missió molt important i la va encomanar a Alif, un home de la seua màxima confiança. 

Per a transportar l'elefant fins a Balmoral, on passava l'estiu la reina, van haver d'utilitzar un vaixell ben gran perquè no només havien de dur Kai: també havien de carregar tot el que necessitava per a menjar  durant la travessia. Quan al cap de molts dies arribaren al port de Pool, ja a Anglaterra, Alif va llogar una casa amb un jardí molt gran on l'animal poguera moure's amb relativa comoditat fins que acabaren d'adaptar un vagó de tren per a portar-lo al palau de la reina.

Quan l'endemà  l'home es va alçar i va anar al jardí a veure  l'elefant, aquest havia desaparegut. S'havia menjat tota la gespa, els rosers i les branques del roure i del castanyer. Immediatament Alif va avisar a la policia. Al segon dia de la desaparició de l'elefant van haver de cridar Scotland Yard, la policia de Londres, perquè necessitaven tota l'ajuda possible. No el trobaven enlloc. Pensaven si s'havia tornat al port, si l'havien robat per a dur-lo a un circ o a un zoològic. Ningú deia si l'havia vist. 

Alif estava fet pols. El rei de Siam havia confiat en ell i ara  perdia l'elefant. Sentia molta vergonya. De sobte, va sentir uns bramuls que va reconéixer: era Kai que tornava a casa. Què havia passat? Doncs, que al jardí no hi havia aigua i va haver d'anar fins al primer llac que va trobar a beure'n bona cosa i llavar-se. 

En estar preparat el tren, continuarien el viatge cap a Escòcia, on està Balmoral, li donarien l'elefant a la reina i la missió acabaria bé i Alif tornaria tranquil a Siam.

-------------------

Actualment Siam és Tailàndia.

--------------------

La foto és de Beatriu i està feta a la Biblioteca Municipal de Muro un dia de les vacances de nadal de 2021.

Bernardo i Potali

Aquest conte és una idea de Bernat. Durant els dies de les vacances de Nadal de 2021 que vam estar a Muro, ell em va dictar el començament d'un conte que protagonitza un dinosaure dit Bernardo. Hi he afegit el nom d'un altre dinosaure, que en una altra situació, s'inventà Altea: Potali. De Bernardo sé el que  em va dir Bernat però de Potali només el seu nom. Així que després d'un intercanvi de missatges de veu amb Bernat, el resultat és aquest:

Eren dos dinosaures que s'havien fet molt amics des d'un dia que Bernardo estava, a sa casa,  netejant el jardí i Potali, que passava per allí, es va apropar i  va dir:

- Hola!  

Bernardo el va convidar a entrar i van parlar una estona per a conéixer-se. Es van contar que Bernardo era herbívor i Potali, carnívor.

- Que bé! No discutirem mai pel menjar!, van alegrar-se els dos alhora.

Un dia Bernardo estava sol menjant tranquil·lament arròs quan arriba un tiromeno. Lluiten i guanya Bernardo. El tiromeno fuig ferit per una pedrada  en l'ull. Al cap d'un moment arriba Potali, que havia sentit els brams de la lluita i s'hi va acostar per si podia ajudar. Però ja no calia, afortunadament, perquè Bernardo estava bé.

Els dos amics se'n van anar passejant cap al llac. Mentre caminaven senten que algú els diu: Grüezi! Es giren i veuen a Grizzly, l'os amic del dos. Grizzly estava trist perquè sempre l'acusen de ser molt roïn i ell es considerava un animal que només volia que els seus fills estigueren bé i que no els faltara menjar.

Així que Bernardo i Potali decideixen animar el seu amic i el conviden a anar amb ells al llac. Com ja es feia de nit, decideixen acampar en un rogle d'arbres. Passen la nit els tres junts i l'endemà, en fer-se de dia, s'acosten a la platja del llac i es posen a fer un castell. Quan els arriba la fam, Grizzly entra a l'aigua a pescar, Bernardo busca arrels i fongos i Potali es dedica a caçar animalets per a fer-se un bon desdejuni. 

Neu

Neu s'havia fet mal al peu

quan mirava una guineu

que hi havia al museu

 i anava a la gatameu.

Va sentir una veu

que li deia: "Hauràs d'anar  a la neu amb trineu".

"No, va dir Neu, millor  anar a l'Egeu amb vaixell!"

Lluna

 

A la vora d’una llacuna

vivia la dolça Lluna.

Tenia els ulls color de pruna.

Ella i la seua germana Neu

jugaven a pujar a la duna.

Els van posar una vacuna

amb tan bona fortuna

que els quedà una mitjalluna

al braç de cadascuna.

Bernat

 

Això era un drac

que vivia en un llac

prop de casa de Bernat,

un xiquet molt templat,

amb qui tenia amistat.

Un dia el drac

li va demanar un llaç

Per a posar-te’l al nas?,

li va preguntar Bernat.

No, per  a jugar a amagar.

El drac s’amagà

i Bernat no el trobà.

Altea

Altea no vivia a la mar Egea

ni era de Corea, ni de cap aldea.

Un dia, en plena marea,

va eixir de l'aigua bruta de brea.

Per a netejar-se va tenir una idea:

"Menjaré gelea, que és la millor panacea".

Un guepard dit Sisi

Hi havia un caçador a la sabana africana que perseguia sense descans, armat amb arc i fletxes, a Sisi, el guepard més elegant i de pell més bonica que es puga imaginar. Sisi va pensar molt com fugir d'aquest home, que l'acabava de ferir en l'esquena dorsal gràcies a la bona punteria que tenia. Per sort, pogué córrer cap a la cabana d'una bona persona que cuida els animals d'Àfrica. Esta dona el curà de moment  però li advertí que la fletxa probablement estava enverinada i que havia d'anar a casa de la bruixa Rieden, la millor curandera. 

Sisi continuà apartant-se de la zona on el podia trobar el caçador i va arribar per casualitat a una muntanya baixeta que estava foradada per unes quantes coves. Les va mirar totes, d'una en una i amb molta precaució, per si estaven ocupades o per si també s'hi havia amagat el caçador, encara que estava segur d'haver-lo deixat enrere, però mai no se sap. Per sort estaven totes buides excepte una, on va trobar un cotxe molt bonic, un Alfa Romeo Spider  pintat per un costat de color blau fosc i decorat  amb estrelles grogues. En pegar la volta al vehicle va veure que l'altra part era de color roig i amb un gran sol. De qui seria el cotxe? A Sisi no l'importava massa, el que volia era tindre'l a punt per a poder anar-se'n ben lluny i no exposar-se a córrer per la sabana amb el mal d'esquena i ser vist pel caçador. Amb el cotxe passaria desapercebut i si li fallaven les forces conduiria fins la terra de la Canyella, on vivia la bruixa més sàvia.

Però encara el va trobar el caçador mentre pujava al Spider i li va disparar una altra fletxa. El vent canvia en eixe moment de direcció, la fletxa pega la volta i es clava al cor del caçador. Sisi, ja no estava amenaçat però necessitava ser atés per Rieden. Amb el cotxe anà cap la terra de la Canyella. Allí la bruixa Rieden, Albis, Alfred, Patrip Patrap i algun animalet més el curarien amb una crema feta amb herbes que han anat a buscar i ja les té preparades a casa perquè Rieden sempre endivina el que ha de passar.

----------------------------

Este conte el va idear Bernat mentre jo prenia notes. Va ser a sa casa de Zuric, quan vam passar allí el iaio i jo una setmana d'octubre de 2021. Avui, l'he acabat de redactar.

Tano torna a Àfrica (segona part)

Recordeu que la primera part del  conte de la tornada de Tano a Àfrica va acabar amb el nostre amic guepard molt content per haver pogut passar el canal de Suez i tocar ja terra africana. També heu de recordar que Tano era un guepard ja vellet i que es va posar a córrer com un jove. Tenia ganes d'arribar a casa i contar tot el que havien acordat en la reunió de les muntanyes d'Iran. L'emoció li va fer que s'oblidara de menjar. Els primers dies no caçà res de la pressa que tenia i també perquè un guepard adult pot aguantar prou, però Tano, ja dic, era vellet, més que adult.

Així que arribà un moment que estava esgotat i no va tenir més remei que parar a descansar. Però, on estaria segur? En passar Etiòpia, va decidir que travessaria Kenya  i aniria baixant cap al sud a través dels parcs naturals,  que són llocs protegits, és a dir, que acullen els animals perquè no tinguen molts perills (podeu mirar el conte de l'os Tino,  on explique que gràcies a la creació d'un parc natural no es van extingir els ossos dels Apenins). Així faria el viatge, de parc en parc, fins arribar a Namíbia, en la part occidental d'Àfrica, en la costa atlàntica.

Durant el viatge va veure les cascades Victòria (foto d'ací dalt), uns salts d'aigua impressionants, dels més bonics del món. Va veure un grup de periodistes i reporteres que gravaven un documental sobre com s'alimentaven els animals en els parcs. Era molt curiós perquè prop dels parcs hi havia unes granges on criaven animals i cultivaven vegetals (ja sabeu que hi ha animals carnívors i  animlas herbívors) per a donar-los de menjar per les portes de seguretat que hi havia en tota la tanca que protegia el parc. D'aquesta manera es podia controlar les poblacions de diferents espècies. Heu de tenir en compte que si, per exemple, els tigres es menjaven totes les cebres, es trencava l'equilibri del parc. Per tant, la gent especialista en veterinària, biologia, etc. que se'n feia càrrec, els proporcionava part del menjar que havien de consumir.

També va presenciar com una bonoba s'enfrontà a un lleopard. Els bonobos, i les bonobes, són com uns ximpanzés xicotets. La característica principal és que són les femelles les que manen en el grup. L'escena que va veure Tano va ser aquesta: un lleopard puja a un arbre per a atacar el grup de bonobos. La bonoba que manava estava en terra tranquil·la, sense alarmar-se. Aleshores una bonoba jove va pensar que no hi hauria massa perill si pujava també a l'arbre i feia fugir el lleopard. Així ho va fer. El lleopard estava més espantat que la valenta bonoba perquè s'havia embolicat entre les rames de l'arbre i no en podia abaixar. Al cap d'una bona estona el lleopard pogué anar-se'n sense fer cap mal.

Finalment, Tano arribà a casa, és a dir, a la zona on estava la cova del seu grup. L'estaven esperant, sabien que arribaria aviat. Arribà cansat i famolenc. Li havien guardat una bona part la gasela que acabaven de caçar. Quan se la va acabar de menjar, els explicà tot el que havien parlat en aquella reunió d'Iran. Van decidir que anirien a viure a aquelles muntanyes llunyanes amb la resta de guepards, lleopards i lleopards de les neus. Si estaven en perill d'extinció, s'havien d'ajudar i era millor estar tots junts. En passar la temporada de les pluges i el descans que necessitva el vell guepard, mamprendrien el viatge cap al nord. Tano els guiaria.