Els canals de navegació (primera part)

Antigament, fa segles, les persones creien que la terra era plana i que, quan arribaves al final del mar, queies a l'abisme. Ací vos pose un mapa dibuixat amb la idea que acabe d'explicar i també amb molta fantasia perquè pensaven que hi havia dracs o altres animals fantàstics al fons de la mar. El vent està representat per un xiquet que bufa.

Però, tant en el món clàssic com en l'Edat Mitjana, sempre hi havia algú que pensava que la terra era redona, com és el cas de Cristòfol Colom, que apareix en la pintura d'ací baix. Després vos diré qui va ser.

Des del principi del món els homes han viatjat. De vegades, simplement eren nòmades, com els inuits, i es movien constantment  en busca d'aliment. Quan per fi aprenen a domesticar animals i a cultivar la terra, ja no tenen necessitat de moure's tant. Si volen menjar carn poden anar al galliner i si volen verdures, a l'horta.

Però no totes les persones tenien de tot. No a tots els poblats hi havia de tot. Per exemple, els podia faltar tela per a fer-se la roba. Aleshores apareixen els mercaders. Recordeu el conte de la peixera? Qui porta els peixos al príncep? Els mercaders. Estos són els que fan els viatges més llargs i van comprant i venent de poble en poble. Poden ser caravanes de camells o de carros. 

Si les caravanes anaven per terra, encara que hagueren de travessar rius i muntanyes, no hi havia massa problemes però, si havien d'anar pel mar, el viatge es podia fer molt llarg perquè costava molt de pegar la volta a Àfrica, per exemple, o navegar per zones de mars perilloses pels vents o per la gran quantitat d'illes i arxipèlags que dificultaven l'itinerari. 

Ara és quan tornem a parlar de Colom, un mariner que havia navegat molt, havia fet mapes i havia observat les aigües i els vents. Tot li duia al convenciment que la terra era redona. Durant tota l'Edat Mitjana (recordeu els castells) hi havia un gran comerç amb el sud d'Àsia per a comprar espècies com el pebre, la canyella, el cardamom, el safrà, el  gingebre, etc. 

Els viatges duraven molt. Aleshores Cristòfol Colom va pensar que, com que la terra era redona, podia arribar des d'Europa a l'Índia per l'oceà Atlàntic ja que segons ell seria una ruta millor i més segura. Li costà molt ajuntar els diners que calia per a fer eixe viatge però els aconseguí gràcies, entre altres, a Lluís Santàngel, un noble valencià molt ric.

Allà que se'n va Colom amb tres naus (la Pinta, la Niña i la Santa María) des de Palos camí d'Àsia. Però què va passar? 

Doncs que, després d'unes quantes setmanes de navegació Rodrigo de Triana, des del pal major de la Pinta, crida: Terra a la vista! A la imatge que he pogut posar es veu que és de dia, però realment no fou així. De sobte, una nit van descobrir una llum en mig de la mar. Això només podien ser dues coses: terra o un altre vaixell. Per precaució, tiraren les áncores i esperaren que es fera de dia. I sí, quan va eixir el sol veren que era terra. Llevaren áncores, s'acostaren a la platja i desembarcaren. Hi havia gent que els mirava. Colom, de moment, s'estranyà perquè ell havia calculat que la travessia seria més llarga però com que, efectivament, havien arribat a terra, es convenç que estaven a l'Índia.

------------------------

Bernat i jo jugavem a descobrir Amèrica. Li donava un rul·lo de paper de cuina, mirava pel forat i cridava "terra a la vista". Ell no s'enrecordarà, era molt menut.

------------------------

Els canals de navegació (segona part)

En la primera part de la història dels canals de navegació, ens vam quedar amb un error de Colom. Recordeu: veuen terra i pensen que han arribat a l'Índia. De fet, van haver de passar uns quants anys  fins que els navegants s'adonaren que tot el que tenien davant era un món nou format no solament per les illes que anaven trobant sinó també per un continent. Finalment, li donaren el nom d'Amèrica en honor d'Americo Vespuccio, un marí que va recórrer tot eixe nou món per a cartografiar-lo, és a dir, fer els mapes que facilitarien  la navegació d'altres aventurers.

Així que ja podeu comprendre que les rutes marítimes anaren ampliant-se i que cada vegada hi haguera més comerç perquè hi havia productes desconeguts fins eixe moment. De les terres acabades de descobrir vinguéren les creïlles, les carabasses, un tipus de dacsa, el xocolate, les tomates, els alvocats, la tapioca, etc. Però el que més interessava era el comerç de  l'or i de la plata. 

De manera que aquells mercaders antics que anaven en caravanes de carros o de camells,  amb el pas del temps havien esdevingut uns homes de negocis que volien fer-se molt rics comprant i venent productes diversos en qualsevol part del món. Eren propietaris de grans companyies de navegació amb molts vaixells preparats per a transportar tota mena de mercaderies. Eixos naviliers pensaren que si els viatges es pogueren acurtar, guanyarien més diners. 

Així arribem al segle XIX, quan es construeix el canal de Suez, que es diu així per la ciutat on comença este canal, que uneix el mar Roig amb el mar Mediterrani. Els 162 km de canal eviten que els vaixells hagen de pegar la volta a tota Àfrica. 

Hi ha molts canals arreu del món però jo he volgut parlar-vos d'aquest perquè fa uns dies el vaixell Ever Given es va quedar travessat entre les dues vores del canal, com es pot veure en la foto, sembla que a causa d'una tempesta d'arena del desert i els forts vents que complicaren el rumb.

Ha costat molt tornar-lo a posar en paral·lel perquè té 400 m de llargària (eslora, es diu) i el canal en té menys d'amplària. Entre remolcadors, grues i no sé quantes coses més, finalment, pogué tornar a navegar. Però, mentres, no podia passar cap altre vaixell en cap direcció. Això va fer que moltes naus, que ja estaven al canal o a punt d'entrar, hagueren d'esperar enmig de la mar. O siga, que havien de fer cua. Posteriorment, quan ja es va aclarir tot i els vaixells pogueren navegar amunt i avall, el problema de les cues es va traslladar als ports. 

Heu de tenir en compte que els vaixells van plens de contenidors i estos s'han de descarregar en el port de destinació. Mentre en desacarreguen uns no poden descarregar uns altres i, hala, a fer cua fins que autoritzen l'entrada al port.

Fins ací una història marítima que he escrit amb molt de gust. Si no vos interessa ara, potser vos interessarà d'ací uns anys.

Bon cap de setmana!

Tino, l'os dels Apenins

Itàlia és una país europeu i mediterrani que té forma de bota, amb taló i tot. També pertanyen a Itàlia algunes illes. Les més grans: Sicília i Sardenya. 

Eixa bota està recorreguda de nord a sud per la serralada dels Apenins, unes muntanyes on ja solament viuen uns setanta ossos. Per què en queden tan poquets? Vos ho explica Valentino, més conegut com l'os Tino:

Nosaltres, que som ossos bruns, és a dir, de color marró, vivíem molt a gust en estes  muntanyes fa molts i molts anys, milers d'anys, durant aquella època que es diu prehistòria.

Menjàvem mel dels ruscos silvestres, baies, arrels, algun insecte, etc. Si teníem més fam, podíem pescar peixos dels rius i, si no hi havia més més remei, arribavem a menjar carn dels animals que trobàvem. Però nosaltres, els ossos dels Apenins, sobretot som vegetarians. 

Quan els homes començaren a poblar este territori, haguérem de compartir la mel, els fruits del bosc i els vegetals. Al principi tot anave bé. Els homes eren caçadors i menjaven principalment carn, per tant no teníem molts problemes. Ells menjaven una cosa i nosaltres, una altra. Però passaren els anys i els homes van aprendre a cultivar la terra. Aleshores tot va canviar. 

Per a nosaltres, els ossos, era un luxe tenir sempre a l'abast tot el que creixia en les hortes. Pensàvem que era nostre. Nosaltres ja víviem allí i sempre ens havíem alimentat del que trobàvem. Però ara els homes ens tiraven d'allí, posaven tanques a les zones cultivades i començaren a domesticar llops i convertir-los en gossos perquè ens espantaren. No ho enteníem. Les muntanyes eren nostres! 

Però les coses, a mesura que passava el temps anaren empitjorant. Arribà el comerç, vingueren les caravanes de mercaders a comprar pells d'animals i començaren a caçar-nos a nosaltres. Covards! Només els covards maten allò que no es mengen i els homes ens mataven per a arrancar-nos la pell i vendre-la. Ens mataven per diners, no per fam. 

Nosaltres teníem por. Teníem por d'eixir de la part més amagada del bosc, de les nostres coves, dels nostres caus, i deixarem d'apropar-nos a les zones on vivíen els homes. Però ells ens trobaven. Si no ens mataven, ens atrapaven per a fer-nos ballar en els circs o en els carrers encadenats, maltractats i pitjor alimentats.

Fa uns pocs anys, el govern italià va crear el Parc Nacional dels Abruços, Laci i Molise. No sé per què ho han fet però el cas és que ens ha beneficiat perquè ara ens trobem protegits. Fins i tot estan cultivant pomes i posant-les al nostre abast perquè no ens falte el menjar i puguem ser quasi tan feliços com fa milers d'anys.

---------------------------

Recorde que el nom Bernat ve de la paraula d'origen alemany que significa OS VALENT.