Hola, criatures dolcíssimes. Els dies que hem estat junts estos Nadals hem aprés moltes coses sobre dinosaures, per tant, el primer que vos sorprendrà és que en esta història del dinosaure del Menejador hi ha una mentideta: les persones no van coincidir amb els dinosaures. Però també sabeu que escriure contes és imaginar i que cada persona pot inventar el conte que vulga.
Fa milers, potser milions, d'anys vivia a la muntanya del Menejador un animal colossal, un dinosaure femella. Era tan gran que es podia advertir la seua presència des de ben lluny bé perquè es veia el seu cap per damunt dels arbres o bé perquè se sentien les seues passes, que feien tremolar la muntanya sencera. Les persones i els altres animals li tenien por i li fugien.
Vivia en un avenc, que és una mena de cova subterrània i molt gran. De vegades els avencs són tan grans que travessen una muntanya de banda a banda.
Com dic, Dina vivia en el seu amagatall, en l'avenc, però no estava sola: tenia una criatureta que feia poc havia eixit de l'ou i que es deia Dineta. Estaven protegides dels que els volien caçar pel que he dit abans: els tenien por i la por pot fer que les persones es tornen violentes. Quan mare i filla eixien a buscar menjar (tota mena de vegetals perquè eren herbívores) procuraven anar per la part de la muntanya on sabien que era difícil que es trobaren amb les persones o amb els altres animals.
Tot i així, com que els humans no volien els dinosaures prop, durant unes quantes nits van treballar tots plegats preparant unes trampes per a caçar a la mare i a la filla. Les trampes consistien en forats molt grans a terra tapats amb branquillons i fulles.
Un dia de bon matí van sentir com tremolava tota la muntanya. No era un terratrèmol, era la mare que buscava Dineta. La criatura havia eixit durant la nit a beure aigua i havia caigut en una trampa.
Dina corria i bramava cridant la filleta. En despertar-se va veure que no estava i va eixir a buscar-la. Alguns dels homes havien agafat Dineta del forat i l'havien lligada amb cordes, com li va passar a Gulliver en un altre conte. La portaren a una cova i la tancaren.
Però els xiquets i les xiquetes no estaven d'acord amb el que havien fet els seus majors i arreplegaren tot el menjar que van poder: móres, ceroles, arborços, fulles tendres, etc. i anaren a la cova per a donar-lo a la dinosaurieta a través dels barrots: no volien que li passara res de mal, li tenien pena, era xicoteta també.
Dineta estava relativament contenta però per les nits sentia com sa mare encara la buscava. El xiquets i les xiquetes també sentien els crits i els plors de la mare i, a la tercera nit, no aguantaren més: alliberaren la dinosaurieta i l'acompanyaren a trobar-se amb sa mare.
En eixir de la cova van arrancar a córrer cap el bosc i es posaren a jugar. Dineta permetia que es pujaren al seu llom: era com un tobogan. Tenien la cua per a jugar a l'amagatall. S'ho passaven tan bé i inventaven tants jocs que no es van adonar d'on estaven. S'havien perdut.
El pares i les mares humanes buscaven les seues criatures i Dina buscava Dineta i la va trobar jugant amb tota la xicalla. Tenia tanta alegria d'haver trobat la filleta tan contenta i tan ben acompanyada que es va posar a jugar també.
Quan arribaren els pares i les mares humanes i van veure l'escena, no s'ho podien creure. Gràcies a les criatures menudes es va iniciar una nova etapa: animals i humans ja no es tenien por, podrien viure en harmonia.
-----------------
L'autor és Jordi Raül Verdú. El llibre en el qual m'he inspirat està editat per Marfil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada