Falzies

Les falzies són uns ocells molt pareguts a les oronetes i als avions, però estos no són  els avions de paper que feu ni els avions de passatge, els que volen amb motor. Són uns ocells que es diuen així.

Les falzies són una espècie protegida perquè els costa molt augmentar la seua població degut a dos problemes principals.

El primer problema és el de l'alimentació. Les falzies són insectívores, és a dir, que mengen mosques, mosquits, petites papallones, escarabatets i altres insectes menuts que puguen engolir-se. Però, resulta que  els insecticides que usem les persones a casa, en la indústria i sobre tot en l'agricultura estan reduint l'existència dels insectes en general i, per tant, estem llevant a les falzies part del menjar que necessiten.

L'altre problema és la calor. Estos ocells visiten les ciutats en primavera i principis d'estiu. Com que cada vegada fa més calor i ens arriba més prompte, els pollets, les cries o els bebés, com vulgueu dir, solen caure del niu en obrir massa el bec i estirar el coll en busca de frescor o d'aire. Cada falzia femella pon dos ous per any així que si, quan el pardalet ja ha trencat la closca, ja ha nascut, cau del niu,  eixa parella de pare i mare ja no tindran més cries fins la primavera següent. Per tant, cada vegada hi ha menys falzies.

Aleshores, com els podem ajudar? En primer lloc, si trobem una falzia en terra, hem d'observar si hi ha algun perill prop, com per exemple un gat. En este cas, la deixaríem al niu si sabem on és. Si veem que té algun problema greu, com una ala trencada, l'hem d'agafar amb un drap i posar-la  en una caixa per a portar-la a un centre de recuperació, si n'hi ha en la nostra ciutat. Tot plegat és difícil, en el millor dels casos en podríem salvar un.

D'altra banda, com estos animals fan els nius en els forats dels edificis vells, especialment els històrics, els de pedra, hem d'aconseguir que, quan es rehabiliten, els arquitectes deixen alguna escletxa xicoteta a fi que les falzies troben on niuar perquè elles recorden on ho van fer abans i any rere anys tornen al mateix lloc. Seria molt interessant que quan es fan edificis nous, també es tinguera en compte tot açò i l'obra ja incloguera llocs per als nius. Esta seria una ajuda molt important si volem que les falzies ens lliuren de mosques i mosquits. Si coneixeu algun arquitecte, li ho heu d'explicar.

Acabe amb una curiositat: les falzies són apodiformes, que vol dir que no tenen pates tot i que en realitat les tenen molt menudetes. Només serveixen per a subjectar-se al niu quan hi van a alimentar les cries, que és l'única vegada que deixen de volar. Estes aus sempre estan volant. També mentre dormen i ho fan amb ull tancat i l'altre obert. Sembla que el seu cervellet està preparat per a això.

Una última cosa, per si vos apareix una falzia en algun conte en altra llengua i les voleu reconèixer: en castellà es diu vencejo i, en alemany, Mauersegler.

Ah! I a les nostres terrasses també els podem posar caixetes per a nius.

La tia Enriqueta

Era la germana menuda de la iaia Joaquina, la que feia set. Tingué la sort de poder anar a una escola on admetien xiquetes pobres, sense pagar. La iaia Joaquina, que era la mare de mon pare, es movia molt bé en els àmbits de l'administració gràcies a la seua valentia i bona disposició i també, supose, perquè els senyors de la casa on treballava li ajudaven. Ja he dit en altre text que la tenien en molt bona consideració. Fa poc, el meu germà Jose em va dir el nom de la família: Rodrigáñez.

La tia Enriqueta va vindre a viure al Cabanyal. No sé ben bé per què però en tot cas perquè era un barri humil, de vivendes barates, o potser per un motiu relacionat amb el seu marit, el tio Severiano. Ell era d'Extremadura i havia sigut guardia de asalto, un cos policial creat durant la República. Imagine que Franco el deixaria sense feina i acabà buscant-se la vida on i com va poder. Em sembla recordar que treballava al port. Possiblement no tinguera un treball fixe. Sé, per les lectures i també per una amiga el pare de la qual havia sigut republicà, que de matí els homes que buscaven feina es posaven a la plaça del poble, on anaven a buscar-los els que necessitaven treballadors per a qualsevol feina. Si no hi havia per a tots, els que no eren afectes al règim franquista, se'n quedaven sense i havien de fer cap a casa. L'endemà ho tornaven a provar. I així sempre.

Enriqueta i Severiano vivien molt humilment, eren ben pobrets. La tia, com que havia anat a escola, s'havia aficionat a la lectura i a escoltar la ràdio. Esdevingué una persona relativament culta i també sabia cosir. Açò últim li va servir per a fer algun treballet a casa i completar els ingressos familiars. Venia papes a la platja  en ple estiu, descalça per l'arena i cremant-se els peus per a no fer malbé les sabates o les espardenyes. Recorde que, quan jo era menuda, era costum menjar papes mentre estaves en la platja. No sé si eixa moda tenia una base científica. Potser es tractava d'una martingala comercial. La sal de les papes et feien tenir set i quan passava qui venia refrescos tenia la venda assegurada.

Ella tenia un gran interés en la formació dels fills: Antonio i Mari Paz. Volia que estudiaren. Antonio no era massa llest i es va casar amb una xica molt guapa, també del Cabanyal, que era borderline. Emigraren a Alemanya. Ella no va ser capaç d'adaptar-s'hi i prompte se'n va tornar amb els dos fills que havien tingut.

Antonio i Amparín es van divorciar i ell, més tard, es va tornar a casar. La nova dona era una gallega molt decidida. Finalment, ja jubilats, van viure a San Pedro del Pinatar, un poble de la costa de Múrcia. De la primera dona no sé més. I d'Antonio i la gallega, tampoc. Crec que Amparín va morir relativament jove.

De Mari Paz, la filla de la tia Enriqueta, tampoc no sé massa. Sort que he decidit escriure estes coses ara perquè potser més tard ja no en sabré gens ni miqueta. La tia va fer grans esforços (recordeu: cosir a casa fins quedar-se quasi cega, vendre papes a la platja) per pagar els estudis a la filla. Esta va aprendre anglès i trobà feina a una companyia aèria que tenia l'oficina al carrer Barcelonina de València. També emigrà, però a Anglaterra.

Un poc abans de morir la tia, vaig fer per trobar-la i ho vaig aconseguir. Havia tornat a València. Li vaig telefonar per a dir-li que sa mare estava molt malalta, que era qüestió de dies o hores que es morira. No em va fer massa cas. No anà a visitar-la ni vingué al soterrar.

Mare i filla no s'havien entés mai. Alguna cosa passava. Crec que en relació al germà. Però, del cert, no sé res.

Elena, Pipa i el drac

ELENA, PIPA Y EL DRAGÓN

Vull traduir-vos i resumir-vos la novel·la ELENA, PIPA Y EL DRAGÓN, d'Isabel Barceló, a la qual coneixeu. Vos va firmar el llibre.

---------------------------------------

Elena era un xiqueta que tenia molt mal caràcter. Sempre volia tenir raó en tot i discutia amb freqüència, per no dir sempre, amb els germans, els pares i la gent de l'escola. Tenia un greu problema perquè acabava molt sovint sola, amb l'única companyia de la seua gosseta, Pipa.

Un dia, en arribar a casa, no va trobar ningú i s'enfadà tant que va tirar a terra llibres, coixins i tot el que li va venir a mà. Finalment, pegà una portada i se n'anà al bosc. Pipa la seguia amb la llengua fora.

Van arribar a dalt de la muntanya quan ja s'havia fet fosc. Elena estava cansada i tenia molta fam, però era tan cabuda que no volgué tornar a casa. Pensava que ja la buscarien.

Però no la podien buscar perquè tot el poble estava intentant apagar el foc que cremava la granja del poble i només es preocupaven de portar poals d'aigua des del riu.

Mentre, el drac que vivia en una cova pròxima, ho observava tot: el foc, el fum, la gent i una xiqueta amb una gosseta que estaven allà dalt, en plena obscuritat. Com el drac sabia que no podia ajudar a apagar el foc perquè la gent del poble li tenia por i no el volia, va decidir anar a vigilar la xiqueta i poder defensar-la si se li acostava algun animal amb males intencions. En el poble deien que el drac era un monstre però no el coneixien, no l'havien deixat mai acostar-se a les cases. Però, en realitat era molt bon animal tot i que en ser tan gran feia por. 

Elena, cansada i morta de fam, va aconseguir per fi dormir. Pipa, al seu costat, també i el drac, un poc més lluny, igual. L'endemà, quan el drac es va despertar començà a desemperesir-se i a estirar-se: ara una cama, ara una altra... però, en estirar la cua, ho va fer tant fort que caigué per la falda de la muntanya i arrosegà tots els  arbres i totes les plantes que, sense voler, anava trencant amb la immensa cua. El terrabastall va ser tan gran que Elena i Pipa es van despertar i van anar a mirar què havia passat. Allà baix estava el drac, estabornit.

La xiqueta i la gosseta pensaven que estava mort però el drac va obrir els ulls i es tranquil·litzaren. Van estar enraonant una estona fins que aparegueren la mare i el pare d'Elena buscant-la amb desesperació. Al principi s'espantaren de veure la filla amb el drac, però comprengueren que tot i ser tan gran no era perillós. De fet, la gosseta estava la mar de contenta i això també trnasmetia calma i seguretat. Elena els contà que gràcies a ell havia passat una bona nit al bosc, sense perill.

Des d'aquell dia, la gent del poble començà a voler al drac. S'havien acabat els conflictes i els malentesos. La ràbia d'Elena també desaparegué.

 

Robinson Crusoe

Vull continuar parlant-vos de literatura clàssica, dels llibres que m'agradaria que llegireu  més endavant, quan podreu llegir sense cansar-vos. 

Avui li toca a la novel·la de Daniel Defoe coneguda com ROBINSON CRUSOE, però que té un títol molt llarg: Vida i extraordinàries aventures de Robinson Crusoe, de York, mariner.

Robinson era un jove amb un somni: navegar. Son pare li deia que no tenia suficients coneixements ni habilitats com per a dedicar-se a eixa vida tan perillosa. Heu de tenir en compte que la novel·la, la història de Robinson, té 304 anys i que, aleshores, com ja sabeu, la mar estava plena de pirates, bucaners, filibusters i corsaris. Però ell, cabut, no li va fer cas i se'n va anar de casa en busca d'aventures.

Al principi li va bé i troba feina en un vaixell que va al Brasil. Allí veu que hi ha molt de treball i que, per contra, falta gent per a cultivar els camps. Es torna a embarcar per a buscar gent que vulga treballar però, malauradament, el vaixell naufraga, s'afona, i només queda un supervivent: Robinson. Se salva perquè el corrent de l'aigua de la mar el porta cap a terra i el diposita, desmaiat, en una platja. Quan es recupera del cansament, de la immensa fatiga, i es desperta, recorre els voltants i comença a adonar-se que es troba en una illa i que no hi ha rastre de cap ésser humà. Està sol. És una illa deserta. 

Afortunadament hi ha vegetació, fruita, i algun animal que no reconeix però que espera que siga comestible. Al menys, pensa, podrà pescar i menjar peix.

També pot aprofitar les restes del vaixell on anava perquè el mateix corrent que l'ha portat a ell a eixa illa va escopint uns quants taulons i fustes, una barqueta menuda, un fanal, un quadern miraculosament sec perquè estava dins d'una caixa i diversos objectes més o menys utilitzables.

Amb tot això i més materials que troba per l'illa, es construeix una cabana que acaba sent una casa amb moltes comoditats i ben segura. Ho fa per a protegir-se de l'oratge però també per a ocultar-se, amagar-se, ja que ha vist que de tant en tant arriben a l'illa  caníbals, uns homes que mengen carn humana. Robinson no vol ser ni primer plat, ni segon plat ni postre de ningú. 

Passa el temps i Robinson va adaptant-se a la seua nova vida. Té molta habilitat per a moure's per tota l'illa sense que cap animal el puga sentir ni olorar perquè si fa soroll o l'animal l'ensuma, s'espanta, fuig i ja no el pot caçar.

Així doncs, un dia que veu que han arribat els caníbals, s'acosta prop d'on estan. Està convençut que si no el senten els animlas tampoc no el sentiran els caníbals, que, com es pensen que estan sols, no tenen vigilants i actuen de manera confiada. Això juga a favor del nostre nàufreg, que pot rescatar un dels presoners que tenien els caníbals. El pobre home, el rescatat, no es pot creure la sort que ha tingut de trobar una persona que el salva quan estava a punt de morir a mossos. A poc a poc, i mirant que ningú els persguisca, arriben a casa, a la cabana que s'havia construït Robinson. Robinson està content perquè tindrà companyia. Divendres, et diré Divendres, li diu Robinson amb un gran somriure. És el nom que li s'acut perquè pensa que eixe és el dia de la setmana en què estan.

Passa molt de temps i  Robinson i Divendres es fan molt amics. Per sort, clar, perquè si estan sols, han de vigilar  si els ataquen, han de procurar-se menjar i han de fer tantes coses per a sobreviure no és qüestió de  passar el dia discutint. 

Al cap dels anys, Robinson està cansat i vol tornar a Anglaterra. Divendres vol trobar la seua illa. Pensa que no deu estar molt lluny. Els dos ideen la manera d'eixir. Primerament, guarden en una cova totes les coses que tenen en la casa per si han de tornar. A  continuació reforcen la canoa que havien construït, la carreguen amb les coses que suposen que poden necessitar i es fan a la mar. 

Afortunadament, tenen la sort que un vaixell anglès els veu i els arreplega... Fa 27 anys que Robinson havia eixit de York i ja pot tornar a casa.

Filibusters i corsaris

A pirates i bucaners hem d'afegir un altre nom: els filibusters. La diferència entre els uns i els altres és mínima. Tots provenien d'Europa, tenien unes normes de comportament només per a ells i solcaven els  SET MARS, que en realitat són els oceans. ÀRTIC, ANTÀRTIC, PACÍFIC NORD, PACÍFIC SUD, ATLÀNTIC NORD, ATLÀNTIC SUD i l'ÍNDIC.

En definitiva, tots eren uns lladres que no havien de donar explicacions a ningú.

Però com abordaven tots els vaixells que podien, alguns reis, com el d'Anglaterra, ja estaven farts de perdre tants diners. Va tenir la idea de proposar a alguns pirates que treballaren per a ell, per al rei. Així aparegueren els corsaris (de fet, Francis Drake, que jo el nomenva en un text anterior,  va passar de ser un pirata lliure a ser un CORSARI).

La funció dels corsaris era protegir les naus del regne de qui els havia contractat però, en canvi, tenien LA PATENT DE CORS, que vol dir que podien atacar tots els vaixells dels altres països. Així que el mar, els set mars, era un gran perill. Afortunadament, ara hi ha unes lleis internacionals que castiguen eixe comportament.

Pirates a l'Albufera!

Ara que ja coneixem la diferència entre bucaner i pirata, contaré una historieta de pirates a l'Albufera. La idea està treta de Pirates de la marjal, de Mariano Casas.

Com sabeu, al mercat de Muro hi ha una parada molt gran plena de llibres per a intercanviar. N'agafes un i en deixes un altre. Jo sempre pegue una miradeta per si hi ha alguna cosa que m'interesse. I, com que acabava de decidir parlar-vos de pirates, vaig agafar aquest.

Vos preguntareu què és una marjal. És una zona humida, a tocar de la mar, molt rica en fauna. Les aus migratòries, les que volen del nord d'Europa a Àfrica, i en tornen, les utilitzen com a estació de pas, per a descansar i alimentar-se, ja que les marjals estan cobertes de vegetació i això és com un restaurant per als animals.

Ací, al País Valencià en tenim tres molt importants: la marjal de Pego-Oliva, la d'Almenara i la de l'Albufera de València, dedicada a cultivar arròs.

I ara, què és una albufera? És un llac que està al costat de la mar però que té aigua dolça gràcies a l'aigua subterrània que ix a la superfície pels ullals, una mena de brolladors, i a les séquies o rius que hi desemboquen. Té comnicació amb la mar a través de les goles i un sistema de comportes que impedeix que entre aigua salada però que també permet traure'n la dolça en el cas que per les pluges el nivell de l'albufera puge molt i siga un perill per a la població.

Ara, ja, el conte PIRATES DE L'ALBUFERA.

El Pigat era un xiquet de 12 anys, orfe de mare i de pare. La mare havia mort en el part i el pare se n'havia anat quan ell era molt menut. Ningú li va explicar mai per què ni a on. Vivia en una barraca a la vora de la llacuna amb una tia seua que no el volia molt. Simplement deixava que passara la nit en la barraca i li donava de menjar quan podia, és a dir, quan es trobava una cistella plena d'aliments a la porta de casa. Sa tia no li va voler dir mai qui la deixava.

Es passava el dia fora. En aquella època la gent menuda tan pobra no anava a escola i a l'edat del Pigat ja no es preocupaven massa d'ells. Era normal. Inclús si alguna nit no anava a dormir a la barraca, sa tia pensava que estaria amb uns familiars del Saler. No manifestava mai cap inquietud pel xiquet. Així eren les coses. 

Ell anava per la devesa, per la platja, per la marjal, per la vora del llac. El Pigat no coneixia cap altre territori. Però eixe, el seu, se'l coneixia molt bé. Era lliure i ningú no es clavava mai amb ell.

Una cosa que li agradava molt era els dies que hi havia mercat en algun lloc de l'Albufera. Allí  sentia històries de pirates i  tots el coneixien. S'hi trobava a gust.

Un dia, quan ja estaven recollint el mercat, la primera barca que va eixir, sorprengué a tota la gent quan van veure que tornava immediatament i que l'home que la portava cridava: Els pirates, que venen els pirates!

En un obrir i tancar d'ulls, la gent desaparegué i abandonà tot el que fins eixe precís moment tenien entre mans: tauletes, animals que no havien venut, roba, fardells amb tota mena d'objectes... Unes persones s'amagaren on van poder i unes altres anaren cap els camps d'arròs. Una estampida. Tot desbaratat, arruïnat.

El Pigat va veure una barca menuda abandonada i es  va tombar al costat, ben amagadet. Tenia tanta por per tot el que li havien contat dels pirates i pels crits que estava sentint, que va tancar els ulls, com si així poguera desaparèixer, i no va moure ni una pestanya.

Quan ja no sentia res i pensava que tot havia passat, va voler alçar-se per a fugir cap a la devesa. Allí es podria amagar entre les dunes i els arbres i si els pirates tornaven no el trobarien. Però, un dels pirates l'havia vist:

- Què fas tu ací, nano?

El xiquet tremolava de por. Va reconèixer, pel que havia escoltat,  Barbacana, el pirata més temut, el que manava de tots. Però abans que poguera contestar, va sentir una veu salvadora:

- Deixa'l, és el meu fill.

El xiquet va poder dir mentre li tremolaven les dents:

- Ets mon pare?

Eren iguals: de cabells rojos i amb la cara plena de pigues.

Així que el Pigat menut va començar a entendre moltes coses: son pare se n'havia anat amb els pirates per alguna raó que encara no sabia però que, mentre la barca es feia a la mar, segur que li ho contaria. El que sí sabía del cert era qui deixava la cistella de menjar a la porta de la barraca de sa tia i perquè ningú el molestava mai.

Pirates i bucaners

En la premsa del cap de setmana he llegit que ha tornat la moda de la literatura sobre pirates. Així que, malgrat que ja teniu el resum de L'illa del tresor, he decidit fer un altre text, aquest d'ací baix. De manera que, si comenceu a rebre regals de llibres de pirates, tindreu informació per a aprofitar millor les lectures.

Quan diem pirata estem referint-nos a un lladre. Avui en dia, podem dir pirata informàtic (si roba informació dels ordinadors) o, per exemple, pirata aeri (si desvia el vol d'un avió). Però és cert que si diem pirata ens imaginem un vaixell amb la bandera de la calavera i una tripulación d'homes amb poques dents, un lloro al muscle, pegats de tela negra als ulls i pates de pal.

Però, a eixos lladres, en realitat, els hauríem de dir bucaners, que són els pirates que deixaren Europa i s'establiren a les Illes Antilles, al mar Carib, en la part occidental de l'oceà Atlàntic, ja prop del continent americà. Com sempre vos dic: agafeu un mapa i busqueu-ho.

I vos preguntareu per què els bucaners tenien allí la seua base. Doncs, molt senzill: a partir del segle XVI hi havia molts vaixells que transportaven mercaderies molt riques (inclús or) des de les possessions americanes del rei d'Espanya. És a dir, els vaixells reials solcaven l'oceà des de les costes atlàntiques d'Amèrica a les costes de la península Ibèrica. 

Això vol dir que quan els bucaners, que tenien el mar  vigilat i també espies en terra,  sabien que eixia un vaixell ben plenet cap a Espanya, nyas, els faltava temps per abordar-lo i fer-se amb tot el que portava, inclús els mariners i els soldats que es rendien  i que passaven a formar part de la tripulació pirata.

Més tard i, a poc a poc, els bucaners es van escampar per tots els mars on sabien que podien fer-se amb bona cosa de mercaderies i de riqueses i de tresors i tothom els deia pirates. 

Els pirates més famosos, bucaners o no, per uns mars o per uns altres, van ser Francis Drake, Barbanegra i Henry Morgan. També hi hagué dones pirates com Anna Bonny i Mary Read.

-------------------------------------------------

A principis del segle XIX un poeta extremeny, José de Espronceda, va escriure un poema molt llarg que es diu LA CANCIÓN DEL PIRATA. Quan jo era xicoteta l'apreníem a l'escola. Encara avui puc recordar uns quants versos.

Con diez cañones por banda,

viento en popa a toda vela,

no corta el mar, sino vuela

un velero bergantín;

bajel pirata que llaman,

por su bravura, el Temido,

en todo mar conocido

del uno al otro confín.

La luna en el mar riela,

en la lona gime el viento

y alza en blando movimiento

olas de plata y azul;

y ve el capitán pirata,

cantando alegre en la popa,

Asia a un lado, al otro Europa,

y allá a su frente Estambul.

«Navega velero mío,

sin temor,

que ni enemigo navío,

ni tormenta, ni bonanza,

tu rumbo a torcer alcanza,

ni a sujetar tu valor.

Veinte presas

hemos hecho

a despecho,

del inglés,

y han rendido

sus pendones

cien naciones

a mis pies.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar.

Allá muevan feroz guerra

ciegos reyes

por un palmo más de tierra,

que yo tengo aquí por mío

cuanto abarca el mar bravío,

a quien nadie impuso leyes.

Y no hay playa,

sea cualquiera,

ni bandera

de esplendor,

que no sienta

mi derecho

y dé pecho

a mi valor.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar.

A la voz de ¡barco viene!

es de ver

cómo vira y se previene

a todo trapo a escapar:

que yo soy el rey del mar,

y mi furia es de temer.

En las presas

yo divido

lo cogido

por igual:

sólo quiero

por riqueza

la belleza

sin rival.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar.

¡Sentenciado estoy a muerte!;

yo me río;

no me abandone la suerte,

y al mismo que me condena,

colgaré de alguna antena

quizá en su propio navío.

Y si caigo

¿qué es la vida?

Por perdida

ya la di,

cuando el yugo

del esclavo

como un bravo

sacudí.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar.

Son mi música mejor aquilones,

el estrépito y temblor

de los cables sacudidos,

del negro mar los bramidos

y el rugir de mis cañones.

Y del trueno

al son violento,

y del viento

al rebramar,

yo me duermo

sosegado

arrullado

por el mar.

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley, la fuerza y el viento,

mi única patria la mar».

Els carros romans i els trens d'ara

Quan els romans van construir carros per a transportar mercaderies amb  molt de pes o carros  molt ràpids per a participar en les batalles,  els van fer tirats per dos cavalls, un al costat de l'altre. 

Així obtenien més força i  més velocitat. Però durant la marxa  o la carrera, els culs del cavalls es podien tocar entre sí  i molestar-se, cosa que podria provocar accidents.

Què podien fer? Els enginyers romans pensaren i pensaren i decidiren que els carros tingueren de roda a roda una amplada suficient per a evitar que els culs dels cavalls es tocaren. Exactament 144 cm, és a dir, quasi un metre i mig.

Passaren els anys i el segles i aparegueren els tramvies i els trens. Qui els havia de construir? Els fabricants de carros, que tenien els models, les mides i les ferramentes. 

Per això les vies dels trens tenen la mateixa amplada que el que medien els culs de dos còmodes cavalls romans.

------------------------

Este text ve d'una conversa que he mantingut este matí amb Bernat per vídeo conferència. 

El colibrí

Sabeu què és un colibrí?

No?

També es diu picaflor.

Tampoc?

No patiu, vos ho dic: és l'au, ocell o pardal (que de les tres maneres es pot dir)  més bonic, bell  o formós (que de les tres maneres es pot dir) de tots els que hi ha. 

Este pardalet no pesa més de quatre o cinc grams, no és més llarg que un dit vostre, pot volar a 90 km per hora i el cor li batega 1.000 vegades per minut. 

Este ocellet, tan menudet, mentren xupla el pol·len de les flors no deixa de volar. És una imatge preciosa perquè les ales són tornassolades, és a dir, mentre es menegen van reflectint la llum del sol i canvien de color.

I mireu  si és valent que a l'hivern migra des d'Alaska i Canadà a Mèxic fugint, òbviament, del fred.

La llástima és que solament viu a Amèrica. 

Bernat, el gran atleta

Voldria ser atleta?

O triatleta o... decatleta

o anar amb bicicleta?

El cas és fer esport

i estar ben fort

per si ha de córrer a l'aeroport

i no troba transport.

Altea Escarlata

Quan el metro passava per Mislata

vam veure la senyoreta Escarlata

baixant l'escalinata.

Portava un collar de plata

que li havia regalat un pirata

i menjava tanta xocolata

que es va tacar la bata.

Lluna la balladora

Si juga al futbol és bona centradora

i encara millor golejadora.

Però quan fa de  BALLADORA

sóc la primera admiradora

de la seua dansa colpidora

que interpreta a tothora

com la rebesàvia de l'Alcora.

Neu Reina

Sembla que així és com vol dir-se  Neu a partir d'ara. Se m'ha acudit fer rimes al seu nou nom.

Vaja, quina feina!

És difícil rimar reina.

No he trobat cap eina 

però he recordat la virreina,

que també era regina

i no feia mai fugina

si hi havia mel de tarongina.

Alea jacta est

Ara, un poc d'Història. El  riu Rubicó és xicotet, ni lllarg ni cabdalós, però va ser molt important perquè feia de frontera entre la Gàlia i Roma i estava prohibit passar-lo amb soldats.

Juli Cèsar, el romà més famós, havia conquerit la Gàlia, a pesar dels maldecaps que li donaren Asterix i companyia, i va considerar que tenia dret a manar en tota Roma, no només en la Gàlia. Per a això havia de creuar la frontera, havia de passar el Rubicó.

Aleshores, en arribar a la vora del riu, estirà les regnes i va fer que Genitor, el seu cavall, es detinguera.

Juli Cèsar es va girar, mirà als seus generals i va dir: ALEA IACTA EST.

Esta frase és molt famosa perquè és una manera de dir: endavant, estic decidit, ja no puc tornar enrere, ara mana la sort.

Els romans d'aquella època eren molt aficionats a jugar als daus. Dau en llatí és diu ALEA. Per tant la frase exacta seria EL DAU HA ESTAT LLANÇAT. I així, amb aquesta decisió, Juli Cèsar va arribar a la capital de l'imperi.

Ícar: un personatge de la mitologia grega.

Hi ha un text de fa temps, en este mateix blog, que es diu ANEM A CRETA, on vos parlava del Minotaure, el monstre que estava condemnat a pegar voltes i més voltes tancat en el laberint que havia construit DÈDAL, l'arquitecte del rei de Creta. 

No se sap ben bé per què (la mitologia no ho explica tot) quan Tesseu ja ha mort el monstre, el rei Minos tanca a Dèdal i a Ícar al mateix laberint, d'on, òbviament, no podien eixir. 

Aleshores com que Dèdal, a banda d'arquitecte, era un bon artesà  li diu al seu fill que no es preocupe, que podran escapar-se volant. Perquè funcione el pla, el primer que fan és recollir totes les plomes d'ocells que troben i classificar-les per tamanys. També guarden la cera de  les abelles i fan fils esgarrant els seus propis vestits.

Quan ja tenen tot el material a punt, comencen a juntar les plomes entre si, des de les més xicotetes a les més grans, i reforcen tota l'estructura amb la cera, que fa de pegament. Així van construir quatre ales: dos per al pare i dos per al fill. Les subjectaren al seus cossos amb uns tirants de cuir, com si portaren una motxilla. A la primera nit que no hi ha lluna plena i és més difícil que els vegen, es preparen per a escapar-se del laberint. Dèdal diu:

- Ícar, fill meu, no et separes de mi. No podem volar ni molt baixos ni molt alts.

- Per què, pare?, li pregunta el fill.

- Perquè si volem baixos l'aigua de la mar ens pot banyar les ales, pesaríem  massa i cauríem. Si volem alts la calor del sol fondria la cera i igualment cauríem.

Aconsegueixen eixir del laberint, passen les muralles del palau i, sense que ningú els veja, ja comencen a sobrevolar la mar. 

A poc a poc Ícar va agafant confiança en el vol i quan es fa de dia disfruta mirant les illes, els vaixells, els dofins... tot el que es pot veure a la mar. 

Però no se n'adona que cada vegada vola més alt fins que el sol comença a desfer la cera, les ales es trenquen i cau a la mar. Son pare plora de pena i de ràbia per a haver tingut la idea d'eixe invent. En memòria del seu fill li posa el nom d'Icària a la mar on va caure Ícar.

-----------------------------------------------------------------------------

En la imatge que he tret d'internet, podeu veure el pare i el fill, Dèdal i Ícar. Per a Bernat i Altea: Daedalus und Ikarus.

El dibuix representa un moment de la construcció de les ales que  Dèdal fa per ell i per a Ícar.

Basajaun

Quasi tots els països han creat un sèrie de contes i de llegendes per a explicar els seus orígens i els seus costums. Això és la mitologia.

Algunes mitologies són molt conegudes com  la mitologia grega, la romana o la  nòrdica. Però hi ha moltes més, ja les coneixereu a mesura que llegiu llibres i més llibres.

Ara vos parlaré del personatge més conegut de la mitologia basconavarresa, comuna a les zones boscoses del Pirineu. 

Eixe personatge és el BASAJAUN, el senyor del bosc.

Hi ha qui li diu el Ieti basc perquè se'l representa amb forma d'home i és molt gran,  cobert de pèl i amb una cabellera ben llarga que li arriba als peus. 

És una criatura bondadosa que sempre està vigilant. És com un guardià, invisible, de totes les criatures del bosc: animals i plantes.

Protegeix els ramats d'ovelles de manera que quan s'acosta una tempesta o un  llop, el Basajaun xiula molt fort des de la muntanya per a avisar els pastors. Estos, a canvi, agraïts, li deixen un poc de menjar i, per la nit, sense molestar, invisible com és, el Basajaun baixa i s'emporta el sopar a la seua cova.

TROIA

Acabe de recordar que vos vaig prometre parlar d'arqueologia. L'arqueologia és una ciència que estudia la vida de les persones de fa molts i molts segles: arqueo significa antic i logia, coneixement.

L'arqueologia busca, troba, identifica i analitza restes de construccions, monedes, tombes, armes, joies, plats... tot el que se vos puga ocórrer i que el temps no haja destruït. De manera que ens podem fer una bona idea de com eren les societats antigues.

En parlar d'arqueologia ve immediatament al cap el nom de Heinrich Schliemann. Va ser un home  que, al llarg del segle XIX, mentre  es dedicava  a viatjar, s'aficionà a l'arqueologia i, com que era molt ric, va poder contractar gent perquè l'ajudaren a buscar Troia, una ciutat de la qual només se sabia alguna cosa gràcies a Homer, un escriptor de l'antiga Grècia que va escriure La Ilíada amb la finalitat de contar la guerra que hi havia hagut entre grecs i troians.

D'eixa guerra el més conegut és el cavall. El famós cavall de Troia!

Segons el que conta Homer, Troia estava magníficament fortificada, tenia unes muralles que protegien completament la ciutat. Els grecs no hi podien entrar, no podien guanyar. Aleshores el grec Ulisses va tenir una idea. Va enganyar els troians i els va dir que es retiraven, que ja no volien més guerres i que en prova de bona voluntat els regalaven l'escultura d'un cavall de fusta. Els troians acceptaren. Però quan es va fer de nit i el cavall ja estava dins de la ciutat, de la panxa començaren a eixir els soldats grecs. El cavall estava ple de guerrers!

Amb aquesta estratagema, amb aquesta trampa, els grecs guanyaren i Troia va ser destruïda. Ja no es va saber res més de Troia. Fins que Schliemann, molt cabut, va posar-se a excavar el terreny on ell pensava que havia existit la ciutat. Al cap de molts anys i molts treballs,  va començar a trobar algunes restes. Després de Schliemann excavaren equips científics i avui en dia encara hi treballen.

Per tant, gràcies a ell podem saber més coses d'aquesta ciutat antiga situada en l'actual Turquia. El iaio Ismael i jo l'hem visitada. 

Paf, el drac màgic.

Quan jo era xicoteta com vosaltres, als Estats Units d'Amèrica del Nord hi havia cantants i músics que es dedicaren a recollir pels pobles cançons populars, les enregistraven en discos i les donaven a conéixer a gent més jove de les ciutats. Es diu música folk (folk significa poble en valencià).

Prompte arribà eixa música a nosaltres i alguns cantants van traduir les cançons al valencià i les van cantar, com Serrat, que va cantar Paf, el drac màgic. 

Com que jo ni soc música ni cantant, he convertit la lletra de Paf en un conte. Ací el teniu:

Paf era  un drac màgic que vivia sol al fons de la mar. Com que s'avorria prou solia eixir a la superfície per veure si hi havia algú amb qui jugar o parlar. Un dia trobà un xiquet a la platja, es va acostar i el va saludar:

- Hola, com et diuen? Jo soc Paf.

El xiquet al principi es va espantar un poc perquè el drac era molt gran. Però en veure que l'animal tenia una cara bondadosa, li contestà:

- Jack Paper. 

- Podem jugar junts?

-Sí, clar, va contestar el xiquet.

Es van fer molt amics des del primer moment de manera que tots els dies jugaven junts. Al cap d'uns dies van decidir fer un viatge i aventurar-se per totes les mars i els oceans. 

Jack aniria agafat del coll del drac, llarg i fort, o de la seua cua, més llarga encara. Volien anar a veure món. Tots coneixien Paf: reis, nobles, pirates, mariners, pescadors, caçadors de balenes. Anaven a mars fredes i a mars tèbies. Visitaren les costes de tots els continents. Jack Paper era feliç. Però un dia, després de molt de temps de viatjar, Paf li va dir:

- Mira, els dracs màgics vivim per sempre, som eterns, i per això ens avorrim tant. Però els nens us feu majors i sou mortals, així que heu d'aprofitar molt bé la vostra vida. Heu d'estudiar, jugar amb altres nens i nenes, fer esport, llegir, dibuixar... Ja no pots continuar viatjant amb mi.

El xiquet ho va comprendre i,  ben orgullós d'haver fet companyia al drac durant molt de temps, va tornar a casa.

Muro, 5-12-21

Mentre estava ordenant la caixa on teniu els papers per a dibuixar i escriure, he trobat una fulla on posa el dia i la data (mireu el títol) i el text, escrit per mi al dictat de Lluna i Neu, que copie a continuació perquè vull que recordeu els contes que inventeu:

Hi havia una vegada un pollet dins de l'ouet. Hi havia una guineu.

Hi havia una vegada una xiqueta que li deien Dolors. Neu i Lluna i tenia un cavall i ens vam banyar. Les tres tenien unes cares súper boniques.

Al final hi ha este dibuix:

Fabricació del paper

Supose que alguna vegada vos ensenyaran a fer paper a l'escola. És una activitat prou habitual. De moment vos diré unes poquetes coses sobre la fabricació del paper.

Recordeu que vos vaig parlar dels papirs i dels pergamins com els suports més coneguts durant segles i segles per a escriure. Les persones que es dedicaven a l'escriptura i sobretot a  guardar els escrits tenien  problemes d'espai i d'organització perquè els rolls, tant de papir com de pergamí, eren incòmodes i ocupaven molt.

Gràcies a l'interés de trobar un material millor i també gràcies a les casualitats que de vegades ocorren en la ciència, es va descobrir el paper. Segons conta la Història això va ser a la Xina i els àrabs el van portar cap a Europa a través de les línies comercials (de les quals també vos he parlat). En fi, que a nosaltres ens va arribar fa més de mil anys, exactament el 1056, a Xàtiva, on es fabricava a partir de draps vells i palla d'arròs. 

Continuaren aproximadament així (si no era palla d'arròs era cànem o qualsveol altra planta) durant un miler d'anys. En el segle XX, el segle passat, ja hi havia altres possibilitats de fabricació, gràcies als avanços científics i tecnològics, i es pogué fer paper com ara el coneixem. 

De tota manera, continua sent d'origen vegetal i cal molta aigua i molts arbres per a fabricar-lo. Així que, com ja sabeu, no s'ha de malgastar.

Conte del dinosaure del Menejador

 

Hola, criatures dolcíssimes. Els dies que hem estat junts estos Nadals hem aprés moltes coses sobre dinosaures, per tant, el primer que vos sorprendrà és que en esta història del dinosaure del Menejador hi ha una mentideta: les persones no van coincidir amb els dinosaures. Però també sabeu que escriure contes és imaginar i que cada persona pot inventar el conte que vulga.

Fa milers, potser milions, d'anys vivia a la muntanya del Menejador un animal colossal, un dinosaure femella. Era tan gran que es podia advertir la seua presència des de ben lluny bé perquè es veia el seu cap per damunt dels arbres o bé perquè se sentien les seues passes, que  feien tremolar la muntanya sencera. Les persones i els altres animals li tenien por i li  fugien.

Vivia en un avenc, que és una mena de cova subterrània i molt gran. De vegades els avencs són tan grans que travessen una muntanya de banda a banda.

Com dic, Dina vivia en el seu amagatall, en l'avenc, però no estava sola: tenia una criatureta que feia poc havia eixit de l'ou i que es deia Dineta. Estaven protegides dels que els volien caçar pel que he dit abans: els tenien por i la por pot fer que les persones es tornen violentes. Quan mare i filla eixien a buscar menjar (tota mena de vegetals perquè eren herbívores) procuraven anar per la part de la muntanya on sabien que era difícil que es trobaren amb les persones o amb els altres animals.

Tot i així, com que els humans no volien els dinosaures prop, durant unes quantes nits van treballar tots plegats preparant unes trampes per a caçar a la mare i a la filla. Les trampes consistien en forats molt grans a terra tapats amb branquillons i fulles.

Un dia de bon matí van sentir com tremolava tota la muntanya. No era un terratrèmol, era la mare que buscava Dineta. La criatura havia eixit durant la nit a beure aigua i havia caigut en una trampa.

Dina corria i bramava cridant la filleta. En despertar-se va veure que no estava i va eixir a buscar-la. Alguns dels homes havien agafat Dineta del forat i l'havien lligada amb cordes, com li va passar a Gulliver en un altre conte. La portaren a una cova i la tancaren. 

Però els xiquets i les xiquetes no estaven d'acord amb el que havien fet els seus majors i arreplegaren tot el menjar que van poder: móres, ceroles, arborços, fulles tendres, etc. i anaren a la cova per a donar-lo a la dinosaurieta a través dels barrots: no volien que li passara res de mal, li tenien pena, era xicoteta també.

Dineta estava relativament contenta però per les nits sentia com sa mare encara la buscava. El xiquets i les xiquetes també sentien els crits i els plors de la mare i, a la tercera nit, no aguantaren més: alliberaren la dinosaurieta i l'acompanyaren a trobar-se amb sa mare.

En eixir de la cova van arrancar a córrer cap el bosc i es posaren a jugar. Dineta permetia que es pujaren al seu llom: era com un tobogan. Tenien la cua per a jugar a l'amagatall. S'ho passaven tan bé i inventaven tants jocs que no es van adonar d'on estaven. S'havien perdut.

El pares i les mares humanes buscaven les seues criatures i Dina buscava Dineta i la va trobar jugant amb tota la xicalla. Tenia tanta alegria d'haver trobat la filleta tan contenta i tan ben acompanyada que es va posar a jugar també.

Quan arribaren els pares i les mares humanes i van veure l'escena, no s'ho podien creure. Gràcies a les criatures menudes es va iniciar una nova etapa: animals i  humans ja no es tenien por, podrien viure en harmonia.

-----------------

L'autor és Jordi Raül Verdú. El llibre en el qual m'he inspirat està editat per Marfil.