Un guepard dit Sisi

Hi havia un caçador a la sabana africana que perseguia sense descans, armat amb arc i fletxes, a Sisi, el guepard més elegant i de pell més bonica que es puga imaginar. Sisi va pensar molt com fugir d'aquest home, que l'acabava de ferir en l'esquena dorsal gràcies a la bona punteria que tenia. Per sort, pogué córrer cap a la cabana d'una bona persona que cuida els animals d'Àfrica. Esta dona el curà de moment  però li advertí que la fletxa probablement estava enverinada i que havia d'anar a casa de la bruixa Rieden, la millor curandera. 

Sisi continuà apartant-se de la zona on el podia trobar el caçador i va arribar per casualitat a una muntanya baixeta que estava foradada per unes quantes coves. Les va mirar totes, d'una en una i amb molta precaució, per si estaven ocupades o per si també s'hi havia amagat el caçador, encara que estava segur d'haver-lo deixat enrere, però mai no se sap. Per sort estaven totes buides excepte una, on va trobar un cotxe molt bonic, un Alfa Romeo Spider  pintat per un costat de color blau fosc i decorat  amb estrelles grogues. En pegar la volta al vehicle va veure que l'altra part era de color roig i amb un gran sol. De qui seria el cotxe? A Sisi no l'importava massa, el que volia era tindre'l a punt per a poder anar-se'n ben lluny i no exposar-se a córrer per la sabana amb el mal d'esquena i ser vist pel caçador. Amb el cotxe passaria desapercebut i si li fallaven les forces conduiria fins la terra de la Canyella, on vivia la bruixa més sàvia.

Però encara el va trobar el caçador mentre pujava al Spider i li va disparar una altra fletxa. El vent canvia en eixe moment de direcció, la fletxa pega la volta i es clava al cor del caçador. Sisi, ja no estava amenaçat però necessitava ser atés per Rieden. Amb el cotxe anà cap la terra de la Canyella. Allí la bruixa Rieden, Albis, Alfred, Patrip Patrap i algun animalet més el curarien amb una crema feta amb herbes que han anat a buscar i ja les té preparades a casa perquè Rieden sempre endivina el que ha de passar.

----------------------------

Este conte el va idear Bernat mentre jo prenia notes. Va ser a sa casa de Zuric, quan vam passar allí el iaio i jo una setmana d'octubre de 2021. Avui, l'he acabat de redactar.

Tano torna a Àfrica (segona part)

Recordeu que la primera part del  conte de la tornada de Tano a Àfrica va acabar amb el nostre amic guepard molt content per haver pogut passar el canal de Suez i tocar ja terra africana. També heu de recordar que Tano era un guepard ja vellet i que es va posar a córrer com un jove. Tenia ganes d'arribar a casa i contar tot el que havien acordat en la reunió de les muntanyes d'Iran. L'emoció li va fer que s'oblidara de menjar. Els primers dies no caçà res de la pressa que tenia i també perquè un guepard adult pot aguantar prou, però Tano, ja dic, era vellet, més que adult.

Així que arribà un moment que estava esgotat i no va tenir més remei que parar a descansar. Però, on estaria segur? En passar Etiòpia, va decidir que travessaria Kenya  i aniria baixant cap al sud a través dels parcs naturals,  que són llocs protegits, és a dir, que acullen els animals perquè no tinguen molts perills (podeu mirar el conte de l'os Tino,  on explique que gràcies a la creació d'un parc natural no es van extingir els ossos dels Apenins). Així faria el viatge, de parc en parc, fins arribar a Namíbia, en la part occidental d'Àfrica, en la costa atlàntica.

Durant el viatge va veure les cascades Victòria (foto d'ací dalt), uns salts d'aigua impressionants, dels més bonics del món. Va veure un grup de periodistes i reporteres que gravaven un documental sobre com s'alimentaven els animals en els parcs. Era molt curiós perquè prop dels parcs hi havia unes granges on criaven animals i cultivaven vegetals (ja sabeu que hi ha animals carnívors i  animlas herbívors) per a donar-los de menjar per les portes de seguretat que hi havia en tota la tanca que protegia el parc. D'aquesta manera es podia controlar les poblacions de diferents espècies. Heu de tenir en compte que si, per exemple, els tigres es menjaven totes les cebres, es trencava l'equilibri del parc. Per tant, la gent especialista en veterinària, biologia, etc. que se'n feia càrrec, els proporcionava part del menjar que havien de consumir.

També va presenciar com una bonoba s'enfrontà a un lleopard. Els bonobos, i les bonobes, són com uns ximpanzés xicotets. La característica principal és que són les femelles les que manen en el grup. L'escena que va veure Tano va ser aquesta: un lleopard puja a un arbre per a atacar el grup de bonobos. La bonoba que manava estava en terra tranquil·la, sense alarmar-se. Aleshores una bonoba jove va pensar que no hi hauria massa perill si pujava també a l'arbre i feia fugir el lleopard. Així ho va fer. El lleopard estava més espantat que la valenta bonoba perquè s'havia embolicat entre les rames de l'arbre i no en podia abaixar. Al cap d'una bona estona el lleopard pogué anar-se'n sense fer cap mal.

Finalment, Tano arribà a casa, és a dir, a la zona on estava la cova del seu grup. L'estaven esperant, sabien que arribaria aviat. Arribà cansat i famolenc. Li havien guardat una bona part la gasela que acabaven de caçar. Quan se la va acabar de menjar, els explicà tot el que havien parlat en aquella reunió d'Iran. Van decidir que anirien a viure a aquelles muntanyes llunyanes amb la resta de guepards, lleopards i lleopards de les neus. Si estaven en perill d'extinció, s'havien d'ajudar i era millor estar tots junts. En passar la temporada de les pluges i el descans que necessitva el vell guepard, mamprendrien el viatge cap al nord. Tano els guiaria.

El carrer de San Quintín

La iaia Joaquina és per a mi tot un personatge. I, com ella, moltes altres dones d'aquella època, nascudes a cavall dels segles XIX i XX. Va ser la major de set germans, com ja he dit en un text anterior. Cinc xics i dues xiques. Ella  i Enriqueta, la menor.

Vivia a Madrid al carrer de San Quintín, cantó amb Bailén. És curiós que aquestes dues localitats donaren nom a sengles batalles. La primera, al segle XVI, la va guanyar el rei Felip II, al qual podeu veure ací al costat en un retrat de la pintora Sofonisba Anguissola. 

Com que Felip II és un rei que segurament estudiareu, vos ajudarà a recordar-lo que va manar construir El Escorial, un monestir situat molt a prop de Madrid, precisament per a celebrar la victòria de la batalla de San Quintín, que és una ciutat del nord de França.

Una alltra curiositat és la frase feta castellana se armó la de San Quintín, que s'utilitza per a indicar que una situació o un debat és difícil de solucionar perquè la gent que hi està involucrada es comporta amb molta vehemència. Això és una manera de recordar que la batalla va ser molt violenta.

Pel que fa a la batalla de Bailén, actualment poble de la província de Jaén, va ser una victòria del rei Carles IV contra la invasió de Napoleó.

Torne  a la meua iaia. Va treballar sempre de cuinera en una casa de família rica, en el carrer de San Quintín. Quan començava a fer calor a Madrid, de vegades molt abans del que considerem estiu, es traslladaven tots (la família i el servici) a Chamartín de la Rosa. Era aleshores un lloc d'estiueig. Ara, però, és simplement un barri de la capital al qual li han llevat el "de la Rosa". Mon pare va nàixer allí, en la casa de camp o xalet, el dia 1 de juny de 1924. El iaio Manuel, l'home de Joaquina, treballava també en aquella casa com a guardés. Es feia càrrec del jardí i de tota la part exterior de la casa. Va morir relativament jove. Mon pare tenia tres o quatre anyets. Lògicament ni jo ni els meus germans el vam conèixer. Contaven que era famosa la llimera que havia aconseguit adaptar a aquell clima. En fi, poca cosa més sé  d'ell.

La importància d'haver-lo nomenat és per la iaia: de nou una gran lluita per davant. Dues filles i un fill per a criar sola i treballant en una època en què no existia la protecció social com l'entenem ara. Però la família per a la qual treballava  la tenia en gran consideració. Era especialista en rebosteria. Quan el rei Alfons XIII feia una gran recepció al palau d'Orient, tot just a l'altra banda del carrer Bailén, la iaia Joaquina sempre anava com a rebostera. Heu de ternir en compte que el rei no es gastava els diners mentre podia aprofitar-se de la gent al servei de les cases nobles i riques. 

Estes famílies tenien al seu servei moltes persones. Recorde alguns noms que deia la iaia: cuerpo de casa (neteja, principalment), lacayos, doncellas, ayas, etc. La cuinera tenia molta importància, darrere del majordom. Per aquella casa passava gent important a dinar o sopar. En una ocasió, jo estava fent un treball sobre Echegaray, el primer premi Nobel de Literatura espanyol, i ella em va dir que l'havia conegut perquè es va engolir una ostra sencera i es va ennuegar. Va haver prou de rebombori a la casa. Devia ser ja un home molt vellet en aquell moment perquè va morir el 1916.

El piset del carrer de San Quintín era molt menut. Estava a la part més alta de l'edifici, en el lloc que havien ocupat les carboneres. A Madrid les calefaccions funcionaven amb carbó. La iaia, mon pare i les meues ties Carmen i Manola vivien en eixe pis que tenia dos dormitoris. Un era per a les tres dones i l'altre, més menut, per a mon pare. Un menjador molt menut on la iaia s'havia fet un lloguet, al costat de l'única finestra, per a seure a llegir l'ABC descansant les cames sobre una cadira. És així com jo la recorde sovint. També hi havia una cuina mínima i un espai amb vàter i lavabo. Res de dutxa. Planxaven a la cuina amb planxa de ferro que anaven escalfant sobre la cuina econòmica. Encara no entenc com s'ho feien per a no embrutar la roba o cremar-la. No tenien armaris de roba. Tenien unes barres protegides per una tela. M'encisava la paraula cuchitril, un racó (no es podia dir ni  habitació menuda) tapat amb una cortina on guardaven tota mena d'andròmines. 

Jo no sé com ens ho apanyavem quan, posteriorment,  anàvem mon pare, ma mare, jo i els meus germans per a dormir allí. Igual la tia Manola ja estava casada i vivia a Meléndez Valdés. No ho sé. Sí recorde que a Ximo li feien una mena de llitet amb quatre cadires. 

En aquella última planta de l'edifici també hi havia dos habitatges més: el de la família de Librada i una altra dels membres de la qual no recorde cap nom. I l'eixida a la azotea, el terrat. La barana era alta i d'obra. Tenia uns òculs que ens permetien mirar cap al palau i els jardins de Sabatini i sobretot veure el lliurament de credencials, si en coincidia algun durant la nostra visita, dels embaixadors estrangers a Franco. Anaven amb carrosses de conte i molt de boato. Com una cavalgada luxosa. Al terrat se situaven un parell de policies per a vigilar l'esdeveniment. No deixaven aguaitar el cap  però la iaia els convencia perquè nosaltres, la gent menuda, mirarem pels òculs.

La iaia Joaquina contava que durant la guerra un dia es va presentar la policia a sa casa a detenir-la perquè havien interpretat que quan estava espolsant unes catifes o unes mantes el que en realitat pretenia era fer senyals a l'exèrcit enemic, que tenia el front situat a la Casa de Campo, més enllà del jardins de Sabatini, que aleshores estaven construint-se.

Vos he posat dues fotos on podeu veure la iaia, la més velleta, de negre i amb els cabells blancs. Són fotos de 1960 a Siete Aguas,on anàvem a estiuejar. A la iaia li agradava molt vindre a València. Molt. De fet venia el mes de juny, per exemple, i baixava del tren amb l'abric d'hivern al braç. La intenció era ben clara.

Ella em va dictar moltes receptes de cuina, de dolços. Jo era massa menuda encara i no m'havia acostat mai al forn, amb la qual cosa la majoria de les receptes no estaven ben transcrites perquè jo no dominava ni de bon tros la rebosteria i, també, perquè algunes tenen mides estranyes, que no són del sistema decimal, segurament angleses.

La recorde amb afecte i admiració. Ella baixava al carrer a passejar perquè tenia problemes de circulació (tota la vida dreta junt al foc) i també tenia artrosi als genolls de manera que jo l'he vista caminar plorant de dolor pels Jardines de Oriente (justet a l'altre costat de San Quintín). Los señores, la deixaven pujar a sa casa amb l'ascensor i, quan no estaven, el porter la deixava també baixar. Són detalls de l'època.

En esta foto la iaia està baix de ma mare (amb ulleres de sol) i al costat de ma tia Carmen, la seua filla major. Casualment he dut fa poc a Muro un àlbum  i he pogut aprofitar les dues fotografies.

 

LA TORTUGA CAMINERA

 Un poema de Marc Granell:

La tortuga caminera

no para de caminar,

xino-xano, sense pressa,

com si sabera on anar.

Potser ho sàpia i també

per què vol caminar tant.

El que no sap del tot cert

és quin any hi arribarà.

Pito Pito Pinotxo, un gos diferent.

Doncs, sí. El gos de les tres pes era diferent perquè era un mentider. Per això li van posar eixe nom tan llarg. Pito, per un iaio, i Pito, per l'altre iaio. Quina casualitat tenir dos iaios que es diuen igual! A mesura que Pito Pito anava fent-se major,  son pare i sa mare es van adonar que deia moltes mentides i li posaren també Pinotxo.

Sabeu qui era Pinotxo? Per si no el coneixeu, vos el presente. Era un xiquet que no volia mai anar a escola. En lloc d'entrar a classe, passava de llarg, s'entretenia jugant i es posava en molts problemes: una vegada el van convertir en un ase i  una altra vegada, per exemple, li furtaren els diners. Quan tornava a casa, s'inventava mentides i no deia a son pare que no havia anat a escola, que havia perdut el temps bambant pel carrer sol, perquè els altres xiquets i xiquetes sí estaven en classe.

Però, Gepeto, que així es deia son pare, el va descobrir perquè cada volta que no deia la veritat li creixia el nas. Arribà un moment que el tenia tan i tan llarg que no ho podia dissimular, de manera que tots sabien que Pinotxo deia mentides.

Aleshores, què li passava a Pito Pito Pinotxo quan deia una mentida? Doncs que li creixia la cua. Els seus pares al principi pensaven que la cua creixia perquè el gosset es feia major però quan es van adonar que la cua creixia més del que corresponia a l'edat i al tamany de Pito Pito, es van començar a alarmar. 

Quines mentides deia? Molt senzill. De vegades feia com si s'haguera acabat tot el menjar però en realitat l'abocava al poal del fem. Els pares, Pito i Pita, li preguntaven:

- Ja t'ho has acabat tot?

- Sí, sí.

Si tenia fam, anava a furtar menjar a una alta casa. 

-D'on véns, Pito Pito?

- De pegar una volta pel solet.

Arribà un moment que els pares ja no es creien res. Estaven realment alarmats. Per fortuna, van caure en el compte que la llargària de la cua tenia relació amb les mentides. 

- Pito Pito, el pare i la mare no volem que digues cap mentida.

- Jo no dic mentides!, contestà el gosset fent que estava enfadat.

Això ja va ser massa. Va dir dues mentides juntes: una, que no en deia i l'altra, fent-se l'ofés. Quan Pito Pito va voler fugir de la conversa amb els seus pares, no va poder posar-se dret: la cua li havia crescut tant i tant que li tapava les pates i no les podia moure.

Pito i Pita van pensar que ara tenien un grandíssim problema. Ja no solament que Pito Pito Pinotxo era un mentider sinó que a més no es podia moure. 

Els pares van buscar consell d'altres famílies de gossos. Els van dir que, a la terra de la Canyella, la bruixa Rieden era capaç de curar tots els animalets. Quan ja estaven a punt d'iniciar el viatge, es presentà a casa de la família dels Pitos una dona que els va dir que ella coneixia Peti Peti, un gos molt bo que cuidava un galliner prop d'allí i que podia fer-se càrrec de Pito Pito fins que deixara completament de dir mentides. Estava segura que Peti Peti ho aconseguiria.

Amb l'esperança que Pito Pito Pinotxo deixara de dir mentides i que la cua li tornara a la llargària normal, el portaren al galliner.

Quan passeu per allí, mireu com va la cosa.

----------------------------------------

Este conte va ser idea de Lluna. Em va dir que volia un conte "sobre un gos que es diguera Pito Pito Pinotxo". 

La gavina Mariola

Ahir, el dia que vam celebrar el quart aniversri de Lluna i Neu a Museros, Neu em va demanar un conte sobre una gavina. Això és ben fàcil per a mi perquè fa anys vaig publicar L'illa de l'amistat, un llibre sobre oques i gavines, llibre que ja vos llegirem quan tindreu paciència d'escoltar una història llarga. De moment, vos escric aquesta versió curta.

-------------------------------

Mariola era una gavina molt gran. Vivia sola en una illa plena d'oliveres, amb alguna sabina i uns pocs xiprers. Tenia molt d'aliment al seu abast, sobretot peixos que capturava al vol o capbussant-se en l'aigua de la mar. De vegades, si veia algun vaixell que passava per alta mar, s'allunyava de la platja  per a aprofitar-se del menjar que els mariners tiraven a l'aigua, encara que foren deixalles perquè les gavines són omnívores, que vol dir que mengen de tot, i també són carronyeres, o siga, que mengen fem. I, a més, encara tenia una altra forma d'aconseguir aliment: si no en trobava de manera natural, com vos he dit, la furtava dels turistes que de tant en tant s'acostaven a passar el dia a l'illa. Quan veia que estaven agafant els entrepans de les motxilles o obrint les carmanyoles, pumba!, allà que anava Mariola volant en silenci, baixava en picat i amb el seu bec fort i llarg s'emportava o un tros de truita de creïlles, o un xorís, o unes galetes... el que  li venia bé.

De manera que vivia molt a gust a les platges de l'illa, no tenia  cap necessitat d'anar terra endins a buscar menjar. L'illa de les oliveres li oferia tot el que ella necessitava. Però li faltava una cosa: companyia.

Un dia Mariola va veure un grup d'oques que havien acampat al mig de l'illa. No recordava que les oques, que volen des de Suècia a Àfrica per a fugir del fred de l'hivern, hagueren parat mai a eixa illa. I es va amagar a veure què feien. El que Mariola no sabia és que a ella també l'estaven observant.

Amagada entre les rametes tendres d'unes sabines estava Anserina, una jove oca que s'havia separat un poc de la resta del grup per a conéixer l'illa. A poquet a poquet, tan Mariola com Anserina, anaven eixint de l'amagatall en què estava cada una fins que es van trobar a la platja. Al principi Anserina tenia por i Mariola, curiositat. Però es van presentar:

- Hola, em diuen Mariola. I a tu?

- Anserina.

- Ets una oca, veritat?

- Sí. I tu ets una gavina, no?

Així que xarrant, xarrant, es van fer la mar d'amigues. Anserina volia quedar-se a l'illa però no estava segura de poder viure sola, sense la seua família. 

Quan les oques van alçar el campament per a continuar el camí cap a Àfrica, Anserina anà a despedir-se de Mariola i li va prometre que faria tot el possible perquè tots els anys la família d'oques parara a l'illa de les oliveres a descansar. Gràcies a esta promesa, Mariola no es va quedar molt trista. Solament un poquet.

Tino, l'os dels Apenins

Itàlia és una país europeu i mediterrani que té forma de bota, amb taló i tot. També pertanyen a Itàlia algunes illes. Les més grans: Sicília i Sardenya. 

Eixa bota està recorreguda de nord a sud per la serralada dels Apenins, unes muntanyes on ja solament viuen uns setanta ossos. Per què en queden tan poquets? Vos ho explica Valentino, més conegut com l'os Tino:

Nosaltres, que som ossos bruns, és a dir, de color marró, vivíem molt a gust en estes  muntanyes fa molts i molts anys, milers d'anys, durant aquella època que es diu prehistòria.

Menjàvem mel dels ruscos silvestres, baies, arrels, algun insecte, etc. Si teníem més fam, podíem pescar peixos dels rius i, si no hi havia més més remei, arribavem a menjar carn dels animals que trobàvem. Però nosaltres, els ossos dels Apenins, sobretot som vegetarians. 

Quan els homes començaren a poblar este territori, haguérem de compartir la mel, els fruits del bosc i els vegetals. Al principi tot anave bé. Els homes eren caçadors i menjaven principalment carn, per tant no teníem molts problemes. Ells menjaven una cosa i nosaltres, una altra. Però passaren els anys i els homes van aprendre a cultivar la terra. Aleshores tot va canviar. 

Per a nosaltres, els ossos, era un luxe tenir sempre a l'abast tot el que creixia en les hortes. Pensàvem que era nostre. Nosaltres ja víviem allí i sempre ens havíem alimentat del que trobàvem. Però ara els homes ens tiraven d'allí, posaven tanques a les zones cultivades i començaren a domesticar llops i convertir-los en gossos perquè ens espantaren. No ho enteníem. Les muntanyes eren nostres! 

Però les coses, a mesura que passava el temps anaren empitjorant. Arribà el comerç, vingueren les caravanes de mercaders a comprar pells d'animals i començaren a caçar-nos a nosaltres. Covards! Només els covards maten allò que no es mengen i els homes ens mataven per a arrancar-nos la pell i vendre-la. Ens mataven per diners, no per fam. 

Nosaltres teníem por. Teníem por d'eixir de la part més amagada del bosc, de les nostres coves, dels nostres caus, i deixarem d'apropar-nos a les zones on vivíen els homes. Però ells ens trobaven. Si no ens mataven, ens atrapaven per a fer-nos ballar en els circs o en els carrers encadenats, maltractats i pitjor alimentats.

Fa uns pocs anys, el govern italià va crear el Parc Nacional dels Abruços, Laci i Molise. No sé per què ho han fet però el cas és que ens ha beneficiat perquè ara ens trobem protegits. Fins i tot estan cultivant pomes i posant-les al nostre abast perquè no ens falte el menjar i puguem ser quasi tan feliços com fa milers d'anys.

---------------------------

Recorde que el nom Bernat ve de la paraula d'origen alemany que significa OS VALENT.

Tano torna a Àfrica (primera part)

Quan ja va acabar la reunió de guerpards i lleopards a les muntanyes d'Iran, Tano va iniciar el viatge de retorn a casa a fi de contar tot el que havien acordat i emportar-se cap a Àsia la seua família i tots els altres grups de guepards que s'hi volgueren afegir. Tano era major, pràcticament un vellet, ja tenia 18 anys però, encara que els guepards són els animals terrestres més ràpids del món, ell difícilment arribava als 90 kilòmetres per hora.  

Per tant, sabia que el viatge,  igual que el d'anada, duraria uns quants dies. Era vell però era savi i l'experiència el compensava de les forces que començaven a fallar-li. Havia de travessar el desert d'Aràbia, passar a Àfrica i anar cap al sud fins a Namíbia. Si agafeu un mapa ho comprendreu millor. També podeu preguntar a Jordi i Pili: van estar allí!

Els primers dies de tornada la cosa anava bé i podia caçar amb certa facilitat però a la mar tot es complicava. Pensà fer el mateix que se li va ocórrer quan anà a Iran: amagar-se en un petrolier. Tindria sort en aquesta ocasió? 

Una vegada en la costa del mar Roig, va veure que hi havia moltíssimes naus parades, o siga,  que havien tirat àncores, que vol dir que es subjecten al fons de la mar per a estabilitzar-se quan han d'estar parats molt de temps. Centenars de vaixells estaven a l'espera de continuar navegant. Havia hagut un problema al canal de Suez perquè un vaixell molt gran s'havia travessat de vora a vora i no deixava passar cap altra embarcació. Així durant dies i dies.

Tano ho va tenir clar des del primer moment: saltaria de vaixell en vaixell fins arribar a l'altra part del mar i tocar ja terra africana. Perfecte! Li va eixir perfecte. Tenia tanta alegria d'haver superat eixe problema que es posà a córrer com un guepard jove. Fins i tot es va oblidar de menjar!

Tano sabia per on havia de viatjar, quin itinerari havia de fer,  per poder-se alimentar i per a evitar els caçadors humans: si l'agafaven acabaria en un zoo de qualsevol part del mon o algú es faria un abric amb la seua pell. Ell tenia una missió i havia d'arribar sà i estalvi a casa.

Afortunadament, així va ser.

(continuarà...)

Exploradora i aviadora

Com haureu vist, vos he contat històries d'inuits, de navegants, de mercaders, de la selva... Conéixer eixos mons  no haguera sigut possible sense els exploradors i les exploradores, gent que viatjava per curiositat i per a contar-nos coses llunyanes i diferents de les nostres terres. Curiosament, per celebrar les Carnestoltes, a l'escola on van lluna i Neu va ser eixe el tema de les disfresses. Neu anà d'aviadora i Lluna d'exploradora. Ací les teniu:

La disfressa de Neu em recordà a l'aviadora Amelia Mary Earhart, nascuda a Kansas, als Estats Units d'Amèrica del Nord, a finals del segle XIX... ja podeu imaginar com eren aquells avionets! 

A la foto teniu Amelia, la seua instructora de vol i l'avioneta amb què va aprendre a pilotar. Va ser la primera dona a travessar l'oceà Atlàntic, des d'Amèrica fins a Europa. Ho va fer en 20 hores i 40 minuts. Quasi  un dia sencer! Continuà volant tota la seua vida.

Lluna portava un vestit d'exploradora africana o com nosaltres ens imaginem que anaven vestides. Gorra per a protegir-se del sol, allargavistes i jupetí amb moltes butxaques. Vos pose una foto de  Bertha Cabra, la primera dona blanca  que va travessar Àfrica. A cavall, a muscles, en hamaca... tot valia.

Era l'any 1905, és a dir, fa 116 anys! Va començar per l'est, prop d'on vivia Bineka del Congo. Es va dedicar a fer mapes de tot el continent. 

Si lliguem amb les entrades anteriors, vos adonareu de la importància dels mapes per a poder viatjar. D'això, i de la importància de les disfresses a les escoles, en tornarem a parlar. 

Que passeu un bon dia de Pasqua.

Els canals de navegació (segona part)

En la primera part de la història dels canals de navegació, ens vam quedar amb un error de Colom. Recordeu: veuen terra i pensen que han arribat a l'Índia. De fet, van haver de passar uns quants anys  fins que els navegants s'adonaren que tot el que tenien davant era un món nou format no solament per les illes que anaven trobant sinó també per un continent. Finalment, li donaren el nom d'Amèrica en honor d'Americo Vespuccio, un marí que va recórrer tot eixe nou món per a cartografiar-lo, és a dir, fer els mapes que facilitarien  la navegació d'altres aventurers.

Així que ja podeu comprendre que les rutes marítimes anaren ampliant-se i que cada vegada hi haguera més comerç perquè hi havia productes desconeguts fins eixe moment. De les terres acabades de descobrir vinguéren les creïlles, les carabasses, un tipus de dacsa, el xocolate, les tomates, els alvocats, la tapioca, etc. Però el que més interessava era el comerç de  l'or i de la plata. 

De manera que aquells mercaders antics que anaven en caravanes de carros o de camells,  amb el pas del temps havien esdevingut uns homes de negocis que volien fer-se molt rics comprant i venent productes diversos en qualsevol part del món. Eren propietaris de grans companyies de navegació amb molts vaixells preparats per a transportar tota mena de mercaderies. Eixos naviliers pensaren que si els viatges es pogueren acurtar, guanyarien més diners. 

Així arribem al segle XIX, quan es construeix el canal de Suez, que es diu així per la ciutat on comença este canal, que uneix el mar Roig amb el mar Mediterrani. Els 162 km de canal eviten que els vaixells hagen de pegar la volta a tota Àfrica. 

Hi ha molts canals arreu del món però jo he volgut parlar-vos d'aquest perquè fa uns dies el vaixell Ever Given es va quedar travessat entre les dues vores del canal, com es pot veure en la foto, sembla que a causa d'una tempesta d'arena del desert i els forts vents que complicaren el rumb.

Ha costat molt tornar-lo a posar en paral·lel perquè té 400 m de llargària (eslora, es diu) i el canal en té menys d'amplària. Entre remolcadors, grues i no sé quantes coses més, finalment, pogué tornar a navegar. Però, mentres, no podia passar cap altre vaixell en cap direcció. Això va fer que moltes naus, que ja estaven al canal o a punt d'entrar, hagueren d'esperar enmig de la mar. O siga, que havien de fer cua. Posteriorment, quan ja es va aclarir tot i els vaixells pogueren navegar amunt i avall, el problema de les cues es va traslladar als ports. 

Heu de tenir en compte que els vaixells van plens de contenidors i estos s'han de descarregar en el port de destinació. Mentre en desacarreguen uns no poden descarregar uns altres i, hala, a fer cua fins que autoritzen l'entrada al port.

Fins ací una història marítima que he escrit amb molt de gust. Si no vos interessa ara, potser vos interessarà d'ací uns anys.

Bon cap de setmana!

Els canals de navegació (primera part)

Antigament, fa segles, les persones creien que la terra era plana i que, quan arribaves al final del mar, queies a l'abisme. Ací vos pose un mapa dibuixat amb la idea que acabe d'explicar i també amb molta fantasia perquè pensaven que hi havia dracs o altres animals fantàstics al fons de la mar. El vent està representat per un xiquet que bufa.

Però, tant en el món clàssic com en l'Edat Mitjana, sempre hi havia algú que pensava que la terra era redona, com és el cas de Cristòfol Colom, que apareix en la pintura d'ací baix. Després vos diré qui va ser.

Des del principi del món els homes han viatjat. De vegades, simplement eren nòmades, com els inuits, i es movien constantment  en busca d'aliment. Quan per fi aprenen a domesticar animals i a cultivar la terra, ja no tenen necessitat de moure's tant. Si volen menjar carn poden anar al galliner i si volen verdures, a l'horta.

Però no totes les persones tenien de tot. No a tots els poblats hi havia de tot. Per exemple, els podia faltar tela per a fer-se la roba. Aleshores apareixen els mercaders. Recordeu el conte de la peixera? Qui porta els peixos al príncep? Els mercaders. Estos són els que fan els viatges més llargs i van comprant i venent de poble en poble. Poden ser caravanes de camells o de carros. 

Si les caravanes anaven per terra, encara que hagueren de travessar rius i muntanyes, no hi havia massa problemes però, si havien d'anar pel mar, el viatge es podia fer molt llarg perquè costava molt de pegar la volta a Àfrica, per exemple, o navegar per zones de mars perilloses pels vents o per la gran quantitat d'illes i arxipèlags que dificultaven l'itinerari. 

Ara és quan tornem a parlar de Colom, un mariner que havia navegat molt, havia fet mapes i havia observat les aigües i els vents. Tot li duia al convenciment que la terra era redona. Durant tota l'Edat Mitjana (recordeu els castells) hi havia un gran comerç amb el sud d'Àsia per a comprar espècies com el pebre, la canyella, el cardamom, el safrà, el  gingebre, etc. 

Els viatges duraven molt. Aleshores Cristòfol Colom va pensar que, com que la terra era redona, podia arribar des d'Europa a l'Índia per l'oceà Atlàntic ja que segons ell seria una ruta millor i més segura. Li costà molt ajuntar els diners que calia per a fer eixe viatge però els aconseguí gràcies, entre altres, a Lluís Santàngel, un noble valencià molt ric.

Allà que se'n va Colom amb tres naus (la Pinta, la Niña i la Santa María) des de Palos camí d'Àsia. Però què va passar? 

Doncs que, després d'unes quantes setmanes de navegació Rodrigo de Triana, des del pal major de la Pinta, crida: Terra a la vista! A la imatge que he pogut posar es veu que és de dia, però realment no fou així. De sobte, una nit van descobrir una llum en mig de la mar. Això només podien ser dues coses: terra o un altre vaixell. Per precaució, tiraren les áncores i esperaren que es fera de dia. I sí, quan va eixir el sol veren que era terra. Llevaren áncores, s'acostaren a la platja i desembarcaren. Hi havia gent que els mirava. Colom, de moment, s'estranyà perquè ell havia calculat que la travessia seria més llarga però com que, efectivament, havien arribat a terra, es convenç que estaven a l'Índia.

------------------------

Bernat i jo jugavem a descobrir Amèrica. Li donava un rul·lo de paper de cuina, mirava pel forat i cridava "terra a la vista". Ell no s'enrecordarà, era molt menut.

------------------------

Les granotes combatives

Recorde que una de les vegades que el iaio i jo vam viatjar als Pirineus, amb Jordi i Beatriu menuts, vam plantar la tenda en la part alta del càmping de Zuriza. De sobte, en fer-se fosc, començaren a entrar granotes a la tenda. Estàvem en una zona humida i, a més, havia plogut. Com vam poder les vam traure fora i vam intentar dormir sense massa inquietud tot i que la invasió dels animalets afectava tot el càmping. Estos animalets són amfibis, que vol dir que tenen dos vides, és a dir, una vida dins de l'aigua i una altra fora.

Un altre record que tinc sobre cullerots, els bebés de les granotes, té a veure amb Jordi. Estàvem passant el mes d'agost a Muro i Jordi rodava molt per tot el poble amb els amics. Un dia anà al riu amb José Carlos i tornaren amb un poal ple de cullerots i algun insecte aquàtic més. Jo no vaig voler que entrara el poal a l'habitació i el vam deixar a la terrassa. L'endemà no en quedava cap. Els gats s'havien menjat totes les criaturetes!

-------------------------------------------------------------

Una notícia molt trista arribà al toll. La granota Herit, la més sàvia, informà a totes les que hi vivien que en els restaurants més cars de les ciutats servien cuixes de granotes. Totes es van espantar moltíssim i esperaven que Herit diguera què se n'havia de fer. Cap ni una volia acabar fregideta en un plat. Unes tenien por de ser caçades, altres volien canviar de lloc. Però, on podien anar? En realitat sols necessitaven un toll o un llac menudet d'aigua dolça per a viure, però temien que les trobaren i que acabaren en la cassola o en la paella d'algun restaurant. 

Encara faltava molt de temps per a l'hivern, que és quan les granotes passen uns mesos davall de l'aigua hibernant, que és com dormir molt, fins a la primavera. És a dir, de moment no podien amagar-se molt, necessitaven estar en l'aigua i eixir-ne de tant en tant a terra  a menjar aranyes, mosques, caragolets, cucs i tots els insectes que poden atrapar. És la seua alimentació. És la seua subsistència.

Herit els va dir que probablement fins al seu toll no arribaria ningú per a capturar-les però que hi havia un problema molt greu. Els propietaris dels restaurants havien creat granges de granotes! Eren unes piscines molt grans on les criaven fins que estaven llestes per a formar part del menú d'alguna persona capritxosa que les demanava per a dinar o sopar. 

Criar-les era més fàcil per als cuiners que haver d'anar a buscar-les allà on hi haguera una colònia de granotes en un hàbitat natural. Però, qui se les menjava no sabia que en eixes granges-piscines les granotes estaven mal alimentades i que suposaven un perill per a les persones.

Finalment, Herit va dir que el que calia era alliberar totes les germanes granotes d'eixes presons, de les granges, i tornar-les a la llibertat. Van elaborar un pla.

Primerament aniria Filax, la granota més valenta del grup, tota sola a explorar la granja i veure la manera de traure-les d'allà. Si calia, més tard anirien totes. Allà se n'anà Filax, jove i forta, caminant, botant, corrent o nadant, quan coincidia el camí amb el riu.

Quan ja estava a punt d'arribar a la granja més pròxima, segons les indicacions que li havia donat Herit, va cavar un clotet en la terra humida per a poder amagar-s'hi en el cas que algun vigilant la poguera descobrir.

En arribar la nit, es va aproximar a la instal·lació per observar-la de prop i estudiar com funcionava. Quan ja ho tingué clar, tornà al seu toll i pel camí anà avisant els altres grups de granotes que es trobava.

- Veniu totes les joves i fortes amb mi, que hem d'escoltar Herit.

De camí, Filax, els va explicar tot el que passava.

Quan ja van estar totes juntes al toll, i escoltaren tot el que els havia de dir Filax,  Herit digué:

- El pla és el següent. Hem d'anar totes, totes, totes les granotes adultes a la granja. Quan estiguem prop de la piscina començarem a raucar el més fort possible:

-Rauc, rauc, rauc... fins que ens quedem afòniques.

- Així passaran dues coses, continuà Herit. 

- D'una banda les nostres germanes presoneres entendran que alguna cosa passa i estaran alerta. D'altra, els vigilants se sentiran molt incòmodes, pensaran que son les granotes de la granja i les soltaran per a no tornar-se bojos amb els raucs.

Així va passar, quan les presoneres sentiren raucar les germanes de fora, s'uniren a la cridòria i els tres vigilants, tapant-se les orelles, obriren les piscines. Preferien que s'escaparen les granotes que quedar-se sords de tant de rauc, rauc, rauc... com feien centenars de granotes.

Quan ja van estar prou lluny del perill, pararen a descansar entre els joncs d'un estany i decidiren com es repartirien les granotes acabades d'alliberar entre els altres grups.

- O potser voleu trobar un llac per a vosaltres soles?, digué Filax.

- Ja ho pensarem demà, contestaren les altres.

Al cim del món

Amb la intenció de parlar-vos sobre literatura, sobre llibres, sobre novel·les, sobre contes... sobre LLEGIR, vos aniré comentant algunes obres. Igual vos faig un conte, com el de BINEKA DEL CONGO, basat en una novel·la, o un resum, com he fet de L'ILLA DEL TRESOR i ara faré d'un llibre que es diu El país de las sombras largas, de Hans Ruesch, un autor suís.

Jo ja l'havia llegida fa molt anys i també vaig veure la pel·lícula Los dientes del diablo, de Nicholas Ray, basada en la novel·la.

És una novel·la molt entretinguda, molt curiosa i molt instructiva, com totes les històries que parlen d'altres mons, de llocs llunyans i poc coneguts. 

Conta la vida d'una família inuit. 

Els inuits és un poble que viu en les terres àrtiques, les que estan permanentment gelades. Tenen una vida molt dura. Recorde que vaig llegir en un altre llibre que, a causa d'un accident de trineu, hospitalitzen un home inuit en una clínica atesa majoritàriament per personal blanc i els metges es queden espantants de veure un gran bult en la part esquerra del pit. Una infermera inuit els diu que no passa res, que això era normal. Sabeu què era? El cor! S'esforcen tant físicament per a anar, de vegades dies i dies, darrere d'un os per a caçar-lo, que tot el seu cos s'adapta a les condicions tan extremes i principalmet el cor, que per sobreviure es fa gran i gran.

L'alimentació està formada per carn i peix. No els cuinen cosa per la qual  abans es coneixia el poble inuit com a esquimals, que vol dir "menjadors de carn crua". No  cuinen per dues raons: 

1. Falta de combustible. Heu de tenir en compte que viuen sobre el gel i la neu, on no poden créixer arbres ni arbustos. Per tant no tenen llenya.

2.  Com que tampoc tenen ni verdures ni fruites,  han d'obtenir les vitamines de les vísceres (fetge, cor, etc.) dels animals acabats de caçar.

La carn és d'os polar 

o de guineu àrtica. 

De peix, foques sobre tot. Sabeu com pesquen les foques? Amb molta paciència. Les foques, per poder respirar, solen fer forats redonets des de l'aigua per on naden fins l'exterior destruint el gel a poc a poc, de baix cap a amunt. 

Aleshores l'home inuit quan troba un d'eixos forats,  es tomba al costat i espera, de vegades moltes hores, perquè sap que en algun moment una foca inocent aguaitarà. Llavors, amb un arpó la mata i, au, cap a casa, o siga, cap a l'iglú. 

Les famílies estan formades per la mare, el pare i un parell de fills o un fill i una filla. No en poden ser més perquè haurien de caçar i pescar més per poder-se alimentar ells i els gossos, animals imprescindibles per a arrosegar els trineus amb què traslladar-se. Els inuits estan sempre movent-se per poder trobar caça. Només paren per protegir-se dels vents i durant la part més freda de l'hivern i això si han tingut sort de poder enmagatzemar bona cosa d'aliments per a poder mantenir-se dins de l'iglú.

En definitiva, una vida molt dura. 

A causa del canvi climàtic cada vegada els queda menys espai perquè el gel a poc a poc desapareix i amb el gel desapareixen els animals de què s'alimenten els inuits i dels quals obtenen pells per a vestir-se, greix per a encendre un xicotet cresol que el dona un poc de llum dins de l'iglú, ossos per a fabricar utensilis, etc.

Els dibuixos i l'escriptura

Tota la xicalla, Bernat, Lluna, Neu i Altea, teniu una gran afició a dibuixar o pintar. Bernat ha anat a un curset organitzat per un museu de Zuric; Lluna i Neu han pogut tindre l'atenció de la iaia Pilar; Beatriu els posa aquarel·les des de fa temps a Bernat i Altea; Altea coloreja amb deler dibuixos i més dibuixos. Vos en pose uns poquets de luna, Neu i Altea. No he sabut fer-ho millor: estan girats. Ho sent. En tinc molts més dels quatre en una carpeta. Ja vos els mostraré. 

Tota eixa expressió, eixa creativitat, porta, al meu parer a la curiositat per l'escriptura, al capdavall ja teniu la mà acostumada a fer servir llapis, pinzells, pintures, bolígrafs, etc. Comenceu preguntant què posa en un cartell, per exemple, i acabeu imitant, copiant, les lletres. També em resulta molt curiós com identifiqueu les lletres gràcies a les inicials dels xiquets i les xiquetes de les vostres classes o dels noms dels familiars.

Ací teniu dos textos de Neu fets a sa casa. 

Li agrada que li pose paraules per a copiar-les i em crida molt l'atenció com acompanya algunes lletres amb un so gutural que imita la pronúncia. Evidentment és cosa de l'escola. 

Recorde que quan Jordi i Beatriu eren menuts, vaig saber que no és bo avançar recursos i coneixements a casa perquè si estan en una classe no molt homogènia pot passar que quan la mestra estiga ensenyant alguna cosa, la criatura que ja ho porta aprés de casa s'avorrisca i acabe per no atendre correctament.

Actualment la tendència és que, si la personeta pregunta, se li ha de respondre però no convé  espentar-la més del que és raonable.

Doncs, per una d'eixes casualitats que tant m'agraden, ahir, quan havia començat a redactar este text, Pili va enviar un vídeo de Neu (que no he pogut incloure ací)  en què nomena totes les lletres d'una de les pàgines d'un conte. Quan arriba a la G fa el so gutural que l'imita i que deia abans. És molt graciós el següent detall: com sembla, lògicament, que no coneix la coma,  quan se la troba fa: un palet.

Espere i desitge de tot cor que els quatre tingueu una gran afició a la lectura, que vos agrade la literatura, que llegiu amb la passió que, des de ben menut, Bernat m'escoltava contar-li contes. De moment jo vos aporte uns granets d'arena inventant-me contes amb més o menys encert i també donant-vos a conéixer obres que considere importants, com és el resum que vos he fet de L'illa del tresor, de l'escocés Stevenson. Ara tinc ja començat un altre sobre la novel·la El país de las sombras largas, del  suís Hans Ruesch.

Que tingueu un bon cap de setmana.

------------------------

Després d'escriure este text, Raül envià el retrat que li havia fet Altea i Beatriu envià les sumes de Bernat.

Encara més tard, al novembre de 2021, Pili va enviar la llista de coses que desitgen per a Nadal Lluna i Neu. Lluna ho demana tot de color de rosa; patinet, pilota, conte i guitarra. Neu, de color morat i alguna cosa bicolor, amb rosa. Vestit, guitarra, puzzle i patinet.

14-2-22

Uns dibuixos que ens van enviar per Correus Lluna i Neu al iaio i a mi:

Fa poc, Beatriu envià aquesta foto: Altea comença l'escriptura.

Per últim, pose la foto d'un dibuix de Lluna a la pata coixa. Va dir que el dibuix era per a mi però que jo no isc perquè estica darrere d'ella.