Sobre la tia Enriqueta puc escriure molt perquè vaig tindre prou relació amb ella: va morir molt major i havia viscut al Cabanyal des d'abans de nàixer jo. Recorde que quan era joveneta anava a visitar-la algun diumenge, l'únic dia que jo podia, perquè durant la setmana treballava de matí i estudiava de vesprada. Jo he arribat a treballar dissabte de matí i a anar a classe a la facultat dissabte de vesprada. Una cosa que ara es veu ben estranya.
En realitat m'agradava anar a la muntanya després d'haver estat tota la setmana tancada, però no sempre trobava companyia. Tampoc no podia anar a veure a la tia Enriqueta tots els diumenges: després de morir el meu iaio Ramón, també anava a Quart a visitar a la iaia Lola. El cas és que Enriqueta, de broma, solia fer que em tirava de sa casa tot dient que una xica jove no havia de perdre els diumenges amb una vella. Era així, molt afectuosa, molt bona persona. Se'm fa difícil endevinar quin seria el conflicte amb la filla.
Per totes estes i altres visites sé que, per exemple, feia gimàstica abans d'alçar-se del llit. Això té relació amb l'escola, recordeu que va anar a una escola relativament important, de les que deien de señoritas. Tenia un greu dèficit visual, acabà cega. Com era intel·ligent, volia estar el millor possible físicament i compensar el problema dels ulls. Portava unes ulleres amb vidres molt grossos, d'eixos que deiem de cul de got, cosa que ara no té massa sentit perquè la base dels gots ja no són d'eixa manera ni hi ha vidres tan lletjos. Una altra tia meua, Herminia, la germana menuda del meu iaio Ramón, també portava unes ulleres així i, a més, tintades. Això ho conte en un altre text, ara torne a Enriqueta.
Quan el iaio i jo i, òbviament, Jordi i Beatriu, vam viure a la Malva-rosa, anàvem els diumenges de matí, passejant, a sa casa. Aleshores ja havia mort el seu home, el tio Severiano. Ens quedàvem una estona amb ella i després anàvem a fer-nos un aperitiu a un bar que tenia fama en tot el barri de fer els millors abadegets. Crec que estava en un carrer perpendicular a l'actual Avinguda del Mediterrani, que és l'espai per on transcorria antigament la séquia d'En Gasch. Popularment se'n deia la séquia del gas.
La casa de la tia era una planta baixa molt vella. A mà esquerra hi havia uns armaris i, al final, abans d'eixir al corral, un lavabo, una ferrada per a llavar-se el cos sencer i alguna cosa més relativa a la higiene personal. A mà dreta, una mena de saleta i els dos dormitoris. Un poc més avant, la cuina. Tot molt menut. El corral era més gran que la casa però estava ocupat en gran part per trastos, de tota mena i tamany, del propietari. Ella no en deia res. No li feia falta l'espai. Tenia les seues plantes (a Muro encara tenim una filla de les que ella anomenava lacitos) i un vàter tancat. Em feia pena veure com este xicotet espai, sols la tassa del vàter i el paper higiènic, no estava massa net, però no perquè ella fos una persona bruta, sinó perquè no s'hi veia.
Tenia una veïna, Rita, que l'atenia molt sovint. En una ocasió li va haver de tirar el pa perquè s'havia florit i la tia no veia les taques de fongs. Enriqueta comprava pa de motle industrial a fi de no haver de molestar cada dia a cap veïna. Li solien fer la compra. Li tocaven a la finestra i li preguntaven què volia. Ho feien de cor.
Rita la visitava pràcticament a diari. Era molt divertida sobretot per la manera de parlar. Era originalment de parla castellana, però en viure al Cabanyal s'havia ensenyat valencià. A més, emigrà a França i es va veure obligada a aprendre francés. Resum: una intrapolíglota. La gràcia és que usava les tres llengües en la mateixa frase, per curta que fora. Solia passar moltes estones amb la tia i, si sabia que anàvem algú de la meua família, no fallava. Ens volia molt. Les filles treballaven a l'ambulatori (abans es deia així) del carrer Pare Porta i quan jo vaig traslladar-me allí, vam coincidir una temporada. No fa molts anys, encara vaig topetar-me amb una d'elles. Si estic a València em correspon eixe centre d'especialitats (ara es diu així).
Quan anàvem a casa de la tia de vesprada, preparava per a berenar una llet amb caramel fresca que estava boníssima. Ens agadava a tots. Però no sé com es fa. No li ho vaig preguntar mai o ho he oblidat. Ara, com el nugaet de rap, res. No sé com s'ho feia sense diners i sense vista per a fer eixe plat. És molt més sofisticat, i més bo, que el rap que jo prepare.
Sentia constantment la ràdio. El seu ídol era Iñaki Gabilondo, el nom del qual li'l vaig sentir per primera vegada a ella. Era una persona molt ben informada. Encara recorde com en les sobretaules de casa dels meus pares ens deixava amb la boca oberta mentre explicava fets d'actualitat.
Ella i el marit venien sovint a la casa del Forn de Sant Nicolau a dinar o a berenar. Quan érem menuts i sabíem que venien, els solíem esperar al balcó. Ens agradaven, els volíem. Sempre portaven caramels de taronja i llima en forma de gallonets. Eren uns caramels molt coneguts. He intentat buscar-ne una imatge, però no l'he trobada. Ens regalaven els caramels amb la recomanació de no gitar-nos sense haver-nos llavat les dents.
Tenia dos nets, del seu fill. Un d'ells, per problemes de consum de droga arribà a estar en la presó. Allà dins el va ajudar un pastor protestant i fora, només la tia. Tenia dona, Pili, un fill i una filla. Pili i Enriqueta van congeniar molt. La jove neta política la visitava sovint i gràcies a això li va salvar la vida. Ma tia caigué un bac i es quedà en terra tota la nit. Una vella, en un pis humit i desorientada. El principi del final. La neta, que contava que havia sentit que passava alguna cosa, anà correns i es va trobar el pastís. No s'ho va pensar dues vegades: se l'emportà a sa casa i la va cuidar fins que ja, molt maleta, la van haver d'ingressar a l'Hospital de la Malva-rosa. En certa manera, tornava a sa casa. Va estar poc de temps, va morir als pocs dies. En aquella època (no puc precisar dates), sense que ningú no parlara d'eutanàsia, ja es practicava. No la van obligar a menjar, solament li donaven aigua fins que un dia tot es va acabar. Va morir amb la seua neta, justament un dia que arribà més tard de l'habitual. La xica deia, amb molt d'orgull, que la tia l'havia esperada per a acomiadar-se.
