La quarta criatura

Altea, a hores d’ara, quan he estat molt de temps sense escriure, et puc dir que ets la néta que més temps he tingut als braços. Ta mare està conveçuda que, els primers dies de vida, la personeta ha d’estar sempre en contacte amb el cos d’una altra persona. Fins el dia que el iaio i jo vam tornar a València, vas estar al meu braç exepte les estones d’alletar-te. No fa molt també t’he tingut dormideta al braç i això que ets un remolí, no pares quieta si no és que et poses a pintar o demanes a algú que et llisca un conte. Fins i tot el teu germà Bernat ja te’ls llig! Hi ha dues frases que tenen un gran efecte sobre tu. Una és la pregunta “Altea, tens fam?’”. La sents i arranques a córrer a la cuina. L’altra, l’imperatiu (dit amb tendresa) “Altea, porta un llibre”. Vas cap a la llibreria i en portes un. T’agraden molt els que es poden oir, els que porten música incorporada, com ara un sobre Mozart i un altre sobre Vivaldi. T’agrada molt la música. Ho vaig veure clar el dia que el iaio t’agafà al braç i et va posar Vivaldi. Com vas estar de quieta i atenta! I eres encara molt remenuda!

El teu naixement estava previst al voltant de les festes de Nadal de 2017. Finalment ho vas fer el 10 de gener de 2018. El iaio Ismael i jo havíem volat cap a Zuric el dia 22 de desembre. Eixe dia té lloc el sorteig de la loto de Nadal. A mi sempre m’ha agradat seguir-lo en la ràdio o en la televisió. Sempre faig una llista amb els números que jugue. Fa temps jugava molts números perquè ta mare o el tio Jordi —i abans encara el meu germà Ximo— havien de vendre paperetes dels clubs de bàsquet en què jugaven. És clar,  jo les portava sempre com a arma defensiva i si algún m’oferia loto jo la canviava. I al revés, quan jo n’oferia l’altra persona me’n donava a canvi de la seua falla o de la seua parròquia. A tot això has d’afegir les dels sindicats i els partits polítics. En resum, un dineral. Mai no ens ha tocat res més enllà d’uns trenta o quaranta euros que de cap de les maneres cobrien les despeses. Bé. El cas és que el 22 de desembre de 2017 jo pensava que em faria milionaria volant, que la grossa eixiria mentre anava amb l’avió cap a ta casa. No va ser així.

Tardares a nàixer, ja t’he dit que ho vas fer el 10 de gener. Mentre estàvem el iaio i jo a Zuric, ta ma mare agafà la grip i solament li deixaven combatre-la amb infusions de gingebre amanit amb suc de llima i mel. Ara tota la família ens fem infusions de gingebre perquè té molts beneficis per al benestar del cos.

Vas nàixer amb les mans molt grans i continues tenint-les grans. Jo te les mirava i feia esforços per recordar a qui s’assemblaven. Ho tenia davant, ben a prop, als nassos: les meues. Però, és clar, ara tan deformades per l’artrosi... He decidit que les teues mans són teues i, si de cas, direm que són com les de ta mare.

Ara ja tens més d’un any. He tornat a parar d’escriure per raons diverses, però sempre estic pensant què et diré, què et contaré. Un dels records més bonics que tinc de tu és quan et vaig portar al braç quasi tot el recorregut de la visita a l’Oceanogràfic. Va ser durant les últimes vacances de Nadal, quan tu no havies fet encara el primer any de vida. 

També va ser molt bonic el dia que férem una passejada per la ciutat i visitàrem la plaça on jo vaig nàixer. He dit ja, i segurament ho repetiré,  que m’agraden molt les casualitats. Doncs, bé, vaig aprofitar eixa visita al centre de la ciutat per a contar-vos a  tota la família les coincidències que es donen entre la plaça del Forn de Sant Nicolau i la de Sant Nicolau. En la primera vaig nàixer i, en l’altra, em batejaren, en la parròquia del mateix nom. Per les dues famílies tenim més coses a remarcar d’eixe tros de ciutat. Pilar, la iaia de les teues cosines Lluna i Neu ha sigut la directora de la restauració de les pintures murals del temple, treball que ha tingut molta repercussió en el món científic i pel qual ha rebut molts premis. Hi ha col·laborat també la tia Pilar i els seus bacteris netejadors. L’edifici ha sigut visitat —i continua així— per molta gent. Un gran èxit a tots els nivells, també turístic. El visitarem més endavant. 

A més, Altea, per arrodonir  les casualitats, ton pare formà part d’un estudi d’arquitectura que estava siti a un baix de la plaça de Sant Nicolau. Aleshores jo ja no vivia a la casa on vaig nàixer, a la plaça del Forn de Sant Nicolau, just enfront de l’actual Col·legi Major Rector Peset, de la Universitat de València, on vaig estudiar i on ha sigut professor el iaio Ismael. Sobre la plaça també vaig escriure en un text que contava més coses sobre València, la meua ciutat. Ací va:

Vaig nàixer a la ciutat de València, a casa, com era habitual, uns anys abans de la riuada del 1957 i de l’enfarinada —no se’n podria dir nevada— que a penes va emblanquinar efímerament molts carrers i places del cap i casal i pobles pròxims. Aqueix dia jo m’estava al llit passant la pallola amb la companyia del preceptiu drap roig amb què es tapava el llum del dormitori, però em van alçar perquè vera l’espectacle. Certament ho va ser: només ha passat una cosa semblant dues vegades més en quasi seixanta anys. Com que no vaig anar a estudi fins a cinc anys—la regulació escolar aleshores era laxa-, de matí m’entretenia, agafadeta a les barres de ferro del balcó de la sala de casa, mirant el tràfec d’estudiants de l’Escola Normal de Magisteri, que aleshores ocupava el palau dels Vallejo. Aquest edifici acull actualment el Col·legi Major Rector Peset. Parle de la plaça del Forn de Sant Nicolau, dins de l’àrea delimitada per la muralla islàmica, que és un poc més gran que la romana i de menor perímetre que la cristiana, que les abraça totes, com és fàcil de comprendre, si més no, gràcies a la cronologia històrica. Els autobusos de la línia urbana número 5, anomenada incomprensiblement Interior, recorren avui en dia la circumferència que va dibuixar el traçat de l’últim mur, enderrocat en el segle XIX per ordre del governador civil Ciril Amorós amb autorització de la reina Isabel II. 

A la placeta hi havia molts pocs cotxes aparcats —aleshores el parc mòbil d’un barri modest no podia ser nombrós— els propietaris dels quals es podien permetre el luxe d’anar canviant-los de lloc, segons girava el sol,a fi de mantenir-los sempre a l’ombra. Només s’omplia els dijous, quan hi havia Llotja, és a dir, quan els corredors de comerç —que solien anar amb el seu vehicle particular— acudien a la sala de columnes a acordar el preu de llegums, arròs i altres productes. M’agrada pensar que aquesta activitat es duia a terme dijous perquè és el dia de la setmana que el rei en Jaume va destinar a fer mercat fora muralla. Remarque que el Mercat Central està davant, construït en el mateix espai on des de fa segles es du a terme la mateixa activitat, no debades el carrer del Trench es diu així perquè van obrir, van trencar, la muralla islàmica perf acilitar l’eixida de la població cap a les parades de queviures i altres articles.

 Aní al col·legi de les monges del carrer de Cadirers. L’edifici està ocupat actualment pel Círculo de Bellas Artes després d’una restauració que ha deixat a la vista part de la construcció original que havien anat ocultant les successives obres d’adaptació als diferents usos. En anar-se’n les monges a Campanar, el germà jesuïta Bonet va dedicar l’espai a magatzem de donacions de mobles i andròmines vàries per a revendre-les i obtenir-ne beneficis a favor de les persones desprotegides —les conseqüències de la drogoaddicció començaven a fer estralls. Va posar de moda el gust per les antiguitats i va ser el pioner d’altres organitzacions amb objectius similars.

Atés que la majoria de les alumnes del col·legi vivíem en el mateix barri, ens agradava anar a acompanyar-nos a casa les unes a les altres i canviàvem, per evitar greuges, la ruta cada dia. Així, anàvem al carrer dels Drets, el de Campaners, el de Burguerins o el de la Puríssima. O passàvem Cavallers i, ja en el Carme, ens apropàvem cap a Na Jordana o Gil Polo.Tot això si no havíem d’anar a la Tómbola Diocesana de Caridad, creada per l’arquebisbe Marcelino Olaechea, a vendre paperetes. Ens agradava tant el carrer! També jugàvem als jardins del Palau de la Generalitat. Vam inventar que érem espies. Un dia, perseguint una dona perillosa que ens semblà una agent soviètica, arribàrem al final del carrer del Miquelet.Tot just acabaven de començar les obres d’ampliació de la plaça de la Reina i se’ns va obrir un nou front d’entreteniment: podíem jugar a Hazañas bélicas,un tebeo de xics que ens agradava d’allò més i que les que teníem germans prestàvem amb certs guanys, menors, lògicament, que el preu de llogar-los a les paradetes dels voltants de Santa Caterina. La intervenció urbanística de la plaça de la Reina va ser molt llarga i molt sentida per al veïnat. Van enderrocar una fila de cases del carrer dels Campaners i una altra del de Saragossa per deixar l’espai que avui coneixem. La intervenció ha estat molt contestada des de l’arquitectura i la història de l’art, ja que la porta barroca de la catedral va ser concebuda per a encabir la torre del Miquelet (originalment era exempta) en la seu i, fonamentalment, per a ser vista amb la perspectiva del carrer estret que hi menava. 

Durant cinqué de batxillerat, la meua destinació més habitual era la plaça de Manises. Jo feia els cursos per correspondència de Lo Rat Penat, que en aquell moment utilitzava la gramàtica de Carles Salvador. Per a estalviar-me el sobre i el segell anava en persona al palau del Marqués de la Scala i lliurava al conserge els exercicis acabats. En realitat hauria d’haver dit que m’estalviava el sobre i dos segells, ja que durant molts anys els valencians i les valencianes vam estar obligats a ajudar a sufragar les despeses de la construcció del nou llit del Túria amb un segell addicional de vint-i-cinc cèntims en cada sobre. En recorde dos models: el de la Mare de Déu dels Desemparats i el d’una barraqueta. Era habitual mantenir correspondència freqüent am les amistats i la família quan te’n separaves, ja que era l’única manera de mantenir el contacte: en alguns pobles d’estiueig de l’interior (on era costum passar fins a dos mesos de vacances) hi havia solament centraleta telefònica (ni imaginar un telèfon a cada casa) i, si les amigues no es telefonaven, no podien parlar durant tot aqueix temps, espera insuportable per a les adolescents.

Uns anys després la ciutadania del cap i casal ens vam haver d’esforçar de nou pel Túria, però ara pel llit vell, ambl’objectiu que no ens hi construïren ni aparcament ni autopista (quina mania d’arribar corrent a la mar!). No van ser segells ni cap altre impost disfressat, van ser moltes manifestacions cridant: “El llit del riu és nostre i el volem verd”. Verd el tenim ara. És l’única vegada que València s’ha assemblat als moviments ciutadans de la resta d’Europa. Arribà l’hora d’anar a la universitat. D’un pèl no vaig poder anar al carrerde la Nau, ja que, pràcticament, vaig estrenar l’edifici de Filosofia i Lletres de l’aleshores passeig de València al Mar—ara Blasco Ibáñez. Vaig traslladar tota la meua vida de relació fora de la muralla i a l’altra banda del riu.

------------------------------------------

La foto està presa per ta mare el dissabte 15 de gener de 2021i jo l'he afegida al text el dilluns següent.

Esperem la vostra arribada

Vos estem esperant des de fa molt de temps. El dia 7 d’octubre de 2016 teníem sospites que havíeu iniciat el camí. El dia 14, el dia del seu aniversari, a la tia Beatriu, en trencar un ou per a fer una coca (les fa boníssimes, ja les tastareu), li’n van eixir dos rovells. Ella ho va interpretar com un senyal inequívoc, que havíeu de ser dues criatures. Entre les humanes el més habitual és anar d’una en una però la vostra mare és ben valenta. El dia 19 d’octubre hem sabut que ja havíeu començat amb gran probabilitat el vostre viatge cap a nosaltres.

Tindreu temps de conéixer-me, de saber com sóc, però vos avance que sóc una gran amant de casualitats com aquesta: el mateix moment d’intuir la vostra existència va coincidir amb el lliurament de la medalla del Consell Valencià de Cultura a la vostra iaia Pilar. Fixeu-vos si sou benvingudes, criatures! A més, una altra cosa. L’endemà vam saber que la vostra mare adquiria un nou mèrit per a la seua carrera professional: l’acreditació com a professora ajudant doctora. D’això se’n diu nàixer amb un pa sota el braç, és a dir, portar felicitat a la família.

Finalment, el dia 31, el dia en què la vostra mare ha fet 35 anys, n’hem tingut la confirmació definitiva. Pot haver un regal millor? Ja no hi ha cap dubte: la família augmenta de sobte en dues criaturetes. Quanta alegria! Continue amb les casualitats, probables casualitats. La data del vostre naixement pot coincidir amb la de l’aniversari del casament dels vostres pares. Abans de començar el vostre viatge cap a nosaltres, ja teniu una cosina i un cosí. Maria, la major de la família de la vostra mare, i Bernat, el major de la nostra.

Pilar i Jordi, els vostres pares, han viscut en moltes cases. Ara, des de fa poc, ocupen un xalet a Bétera. Un dia d’aquests, el iaio Ismael i jo (que som els pares de Jordi) anirem a dinar allí, a conéixer la casa i conversar bona cosa sobre la vostra arribada. També parlarem del vi que està fent el vostre pare. No sé si ja es podrà tastar. El vi costa molt de fer, porta molt de treball i molta paciència.

La casa és molt solejada. Ja hi teniu una habitació preparada per a vosaltres. Al jardí hi ha rosers, un nesprer, un albercoquer, un ginjoler i moltes plantes en macetes... El més important és que la mare i el pare reformaran, amb la intervenció del iaio Ignacio, alguns escalons i desnivells per a convertir-los en rampes còmodes per al vostre carro. Així, el camí que va des de la porta del carrer a la porta de casa es podrà travessar fàcilment perquè estarà ben anivellat. Teniu piscina i també hi ha un galliner amb, de moment, dues gallines. Estic segura que quan sereu majoretes i mengeu ous, els vostres progenitors compraran més gallines.

La mare i el pare han passat unes dies a Deltebre. Es mereixien un descans i l’han aprofitat fent passejades i menjant molt bé. Imagine que han pensat el que jo dic sempre quan conec un lloc nou: ací portaré la xicalla. Pense molt en la vostra formació, en donar-vos moltes oportunitats de conéixer coses diferents. Això afavoreix que elegiu una afició que vos satisfaga i, més endavant, uns estudis adequats a les vostres inquietuds, als vostres gustos.

No sabeu com m’heu fet treballar un dubte lingüístic que vaig tenir. Tot va començar quan de sobte la iaia Pilar empra la paraula mellizas. Ho recorde perfectament: era al jardí del palau de Forcalló. Em vaig quedar pensant que en valencià no tenim dues paraules com en castellà per a designar les germanes dobles, només en tenim una: bessones. Com les coses s’han d’estudiar, mire el diccionari i trobe que els bessons univitel·lins, és a dir, els que es gesten en una mateixa bossa, són bessons idèntics, mentre que els que es formen en bosses individuals són bessons fraterns. Aleshores em vingué el dubte: com es diu en femení? Bessones idèntiques, està clar. I bessones fraternes? Pregunte a una traductora amiga, Encarna Sant-Celoni, i em diu que s’ha de dir bessones sorors. Pregunte a la gran filòloga Eulàlia Lledó Cunill i em diu que si usem l’adjectiu fraternals serviria igual per a xiques i per a xics.  En fi, potser quan pugueu llegir aquestes línies el problema ja estarà resolt i vosaltres haureu sigut l’origen de la solució. La ciència, també la filològica, avança així: dubtant, investigant i adoptant solucions. Ara bé, de moment he decidit dir bivitel·lines. Vol dir que vos heu format en dues bosses diferents. Això s’entén amb facilitat.

Continuant amb reflexions sobre el món científic, ve a tomb que vos conte que acabem de saber per la comare que probablement els bessons seran dos xiquets. D’un està segura ella mateixa i també així ho han dit a l’hospital. De l’altra criatura, pensen que també serà mascle però no ho poden assegurar al cent per cent. La curiositat és que la comare es basa en la seua experiència de dècades: en sentir el batec del cor, ja en sap el sexe. A l’hospital han arribat a la mateixa conclusió a través de l’ecografia. Un cas per a reflexionar: observació i tecnologia coincideixen. El dia tretze de febrer ja ho sabrem segur gràcies a l’ecografia de les vint setmanes tot i que fins que no nasqueu no serà segur, SEGUR, amb majúscules. De fet, la vostra mare va ser xic fins que va nàixer. Així m’ho va expressar ella mateixa, molt graciosa. Sí, li van dir a la iaia Pilar que portava el tercer xic i quan va veure la seua filleta no s’ho creia.

Diu la mare que vos menegeu molt dins del seu ventre. Això jo ho trobe fantàstic, és senyal de vida. Com que cada una de vosaltres està en una bossa d’aigua diferent (també en diuen sac amniòtic) no puc imaginar de quina manera vos comuniqueu però estic convençuda que vos feu molta companyia. Diuen que l’aigua és un element que transmet els sentiments amb molta fluïdesa així que probablement teniu unes bones converses que ens passen desapercebudes a les persones ja nascudes. Corre el temps i cada vegada esteu més propet de nàixer. Tot està ja a punt per a rebre-vos. Només és qüestió que arribe el dia. 

Eixe dia arriba: és el dia dèsset de maig de l’any 2017. Una combinació de xifres ben bonica. Alegria, alegria i alegria! Ja esteu ací, ja vos podem veure i tocar. I, sí, sou dues xiquetes: Lluna i Neu. 

----------------------------

Les fotos són de l'hivern 2020-2021. Tarongers de Museros i oliveres de Muro. Gaudiu de tot l'aire lliure que poden el vostre pare i la vostra mare oferir-vos.

Octubre i desembre

Bernat! Quantes coses han passat este mes d’octubre de 2016. Algunes d’elles t’afectaran molt en el futur. A banda que octubre és el mes de molts aniversaris en la nostra família (el dia 14, el de ta mare; el dia 15, el del meu germà Jose; el dia 28, el del meu nebot Joan; el dia 29, el meu i el dia 31 el de la tia Pilar), també hem sabut que tindràs tres cosins o cosines. La tia Clara i el tio Patrick tindran una xiqueta que naixerà a Nova York a primers de març i Pilar i Jordi seran pares de dos criatures. Poden ser dos cosines, dos cosins o un cosí i una cosina. Tres de sobte! Quan tingueu uns quants anys més ja podrem organitzar unes trobades fantàstiques. No sabem quin nom li posaran a la teua cosineta ja que el costum d’Anglaterra —el tio Patrick és de Liverpool— és no dir-ho fins el moment del naixement. Solament han dit que han de trobar un nom que es pronuncie igual en anglès que en valencià. El que sí sé és que podrà tindre tres passaports: el dels Estats Units per nàixer a Nova York, l’espanyol per sa mare i el britànic per son pare. Potser la cosa no és exactament com jo dic, però si que sé que als Estats Units regeix el ius soli, que vol dir que tota persona nascuda allí automàticament en rep la nacionalitat. A Suïisa, no. Allí la norma és  ius sanguinis: tens la nacionalitat dels teus pares.

M’agrada molt el llatí, cosa que no vol dir que en sàpia molt. Vaig estudiar llatí durant quatre cursos al batxillerat. Vaig ser afortunada amb la professora de tercer perquè com que ella no en sabia molt, ens feia aprendre de memòria les declinacions i les conjugacions. Jo era molt aplicada i encara ara les podria repetir. No era una bona professora al meu entendre però jo vaig aprendre llatí i literatura. Recorde el treball que li vaig fer sobre La verdad sospechosa, obra de teatre de Juan Ruiz de Alarcón. És important que et diga estes coses perquè la literatura és importantíssima i no està ben atesa en els darrers sistemes educactius. De fet, haurien de dir-ne “instrucció” i no “educació” als anys d’escolarització. 

Et copie l’inici del text que li vaig dedicar recentment a aquesta professora. Li deien Pepa i per aquells anys del meu Batxillertat era molt famós un grup musical, Los Pekenikes, que era pràcticament instrumental, és a dir, que no posaven lletra a les seues cançons. Així que, com la mencionada professora era Pepa de nom, no és difícil imaginar que nosaltres sí que li la vam posar. “Lady Pepa. Una dona molt lletja, que parla molt bé...”.  Vols que t’ho escriga tot sencer?. Au, va.

Lady Pepa

Una dona molt lletja, que parla molt bé... així deia un dels versos de la cançó que nosaltres, les alumnes d’un modest col·legi de monges, cantàvem, d’amagat, a la nostra professora de literatura. El batxillerat ens va coincidir amb els anys de més fama del grup instrumental Los Pekenikes. Ho teníem ben fàcil: si a la nostra professora li deien Pepa i els Pekenikes no feien lletres, nosaltres no podíem desprofitar l’oportunitat d’inventar la de Lady Pepa. 

La professora, que no era lletja i no parlava tan bé, no ens va transmetre amor per la literatura ni per la llengua ni pel llatí, les assignatures que impartia. Solament ens bombardejava amb bona cosa de noms la majoria dels quals no podíem retenir. Encara recorde com un malson Gutierre de Cetina. Vaig tardar molt de temps a saber que eixe era el nom correcte i no un error de Lady Pepa en pronunciar-lo. Però, no patiu, d’aquelles aules van eixir unes quantes xiquetes, ara dones cultes i combatives, gràcies a la influència d’uns altres professors i professores.

Per això, per aquesta experiència escolar meua, entenc perfectament, i lloe, que la crida del Col·lectiu Pere Quart al professorat actual s’estenga més enllà de l’assignatura de literatura ja que mai no se sap per on, o des d’on, poden arribar les bones influències. Encara recorde alguns detalls que excedien el contingut de la classe però que m’han acompanyat sempre.

El professor de matemàtiques ens va ensenyar a pronunciar correctament el cognom del científic suís Euler de manera que totes les seues alumnes sabem que el grup eu, en alemany, es pronuncia oi. Cada vegada que llisc algun mot que conté eu em recorde de don José Manuel. Del teorema, ja és una altra cosa. Sense pretendre-ho, aquest home va dirigir el focus dels meus interessos cap a les llengües estrangeres.

El professor de filosofia ens recomanava llegir cada dia mitja horeta, però cada dia. I ell cada dia ens ho repetia. Jo cada dia em recorde de don Leopoldo, encara ara, sempre que obric un llibre. A més, dins de la seua assignatura solia comentar l’actualitat i ens feia portar retalls de premsa. Això em va encomanar l’afecció per llegir la premsa... cada dia.

El professor de grec ens parlava habitualment d’Honoré de Balzac. Deia que en l’obra d’aquest escriptor es trobava la vida sencera. Si ens contava alguna anècdota de la seua família i feia referència, per exemple, a la relació amb la seua nora, sabia citar la novel·la de Balzac on apareixia eixe aspecte en l’argument. Per sort, nosaltres coneixíem l’autor atès que no només era don José María qui ens parlava d’ell: teníem la señorita Monique.

La professora de Francés era de Lyon. Va vindre a València per casar-se amb el seu promès i va trobar treball en el nostre col·legi. Això la feia admirable als nostres ulls adolescents: vindre a casar-se a un altre país i posar-se a treballar. Era tan diferent! Era molt bona professora. No només vam aprendre llengua, també va insistir molt en la literatura. Actualment, a França han desparegut del temari escolar autors que aquesta dona ens donà a conèixer. La recorde quan venia els dilluns amb el tocadiscos —d’aquells que semblaven una maleteta— cap a la classe de vesprada i jo l’esperava al carrer per veure-la entrar tota carregada i ben animosa. Aleshores Georges Moustaki ens feia el dictat. Quant que vam aprendre!

En acabar quart de batxillerat, quan encara no havia fet filosofia, ni grec ni havia arribat la señorita Monique al col·legi, la señorita Marita, la d’història, em va recomanar dues lectures per a l’estiu: El Dios de la lluvia llora sobre México i Sinhué el egipcio. Aquest va ser l’inici del no parar.

T’ha agradat? De tot això has d’extraure una lliçó: la importància de la literatura i un propòsit: llegir tot el que pugues.

Reprenc el que et contava del llatí. Després de quart de Batxiller vaig tindre un professor que en sabia molt i ens va completar el llibre i el diccionari fent-nos anotar tot el que ell afegia durant les classes. Quant que he plorat la pèrdua del meu diccionari de llatí! El que més em dol és que no va ser exactament una pèrdua. Com que jo tenia fama de bona estudianta, una de les monges del col·legi on anava me’l va demanar per al seu ús i no el vaig tornar a vuere mai més. Recorde que li deien sor Teresa encara que nosaltres li deiem Tomateta perquè tenia sempre les dos galtes ben roges. 

Encara més coses: has tastat el pa per primera vegada. Ta mare t’ha comprat pa d’espelta sense sucre ni sal, especial per a personetes com tu. Ella està molt pendent de l’alimentació. El període de lactància va acabant-se a mesura que s’introdueixen els altres aliments. Ta mare vol que tot siga ecològic. Això està molt bé perquè és millor per a la teua salut i per al medi ambient. A més el tio Jordi va fer el seu projecte de fi de carrera sobre la conversió d’un camp de conreu tradicional a un d’ecològic i, de tot això, se n’ha parlat molt a la família. D’altra banda, viure a Zuric facilita les coses perquè hi ha una gran oferta de productes ecològics tant suïssos en general com de la mateixa ciutat. És allò que se’n diu productes de proximitat, que no s’han de traslladar de molt lluny amb tot el que comporta eixe viatge de contaminació i, per què no dir-ho, de deteriorament de l’aliment. Com he de comprar jo un llucet de Xile? No ha vingut nadant! 

El dia 6 de desembre, el dia de Sant Nicolau, heu tingut festeta a la guarderia. És costum regalar mandarines. Tu n'has pres per primera vegada el suc d’una. A casa coneixem molt bé eixa tradició perquè és molt semblant a l’alemanya. Com que ta mare i el tio Jordi han anat al col·legi alemany de València, tots els anys teniem repartiment de mandarines i anous. No recorde a Zuric què acompanya les mandarines.

S’acosta Nadal, de fet Nicolau és qui l’anuncia, i ja heu vingut a València de nou. La distribució temporal que ton pare i ta mare feu entre les dues famílies ha fet que el dia d’Any Nou estigues a ma casa. T’he fet veure el concert de Viena i t’he dut les manetes per a tocar palmes i acompanyar La marxa Radetzky. L’1 de gener de 2017 l’orquestra ha sigut dirigida per Gustavo Dudamel. El que jo no podia imaginar és que uns dies més tard moriria José Luis Pérez de Artega, el locutor de Radio Nacional que ha comentat tradicionalment el concert. En sabia molt aquest home, era un goig escoltar-lo. No sé la causa de la seua mort però sí sé que estava molt gros i això no és bo. Encara vull dir-te una cosa més. La marxa Radetzky no només és una camposició musical de Johann Strauss, també és una novel·la preciosa de Joseph Roth que et recomane llegir abans de viatjar pels territoris de l’antic imperi austrohongarés, és a dir, per Europa central.

Les cases s'adapten

El tio Jordi, que és el meu fill, i la tia Pilar, que és la meua nora (també se’n diu filla política), es casaren el dia 21 de juny, el primer dia de l’estiu. Fou un dia important també des del punt de vista astronòmic, ja que el solstici de l’estiu va coincidir amb la lluna plena, esdeveniment extraordinari que no passava des de feia quasi setanta anys. Tu vas assistir al casament, formes part de la família. Vingueres amb ton pare i ta mare. Va ser el teu primer viatge amb avió. Vam gaudir de la teua presència durant alguns dies. Primerament vas estar a Benifaió i després a València. A casa, jo vaig preparar totes les coses que considerava que et podrien fer falta: un bressol, un balancí, una banyera i tots els estris complementaris. Com que el bressol que t’esperava no resultava còmode per als costums de ta mare per a donar-te de mamar, ton pare te’n va comprar un de nou. Així que la casa de València està completament preparada per a quan tu tornes i per a tota la xicalla que vaja arribant a la família: germanes, germans, cosines i cosins teus que poden venir.

La teua pròxima visita serà per les vacances de Nadal i probablement ja no cabràs a la banyera! Ja ho aniré parlant amb ton pare i ta mare i trobarem una solució. De tota manera sembla que no t’agrada massa l’aigua, de moment, i com que els costums, o les modes, són diferents en cada país i en cada època, tenim la tranquil·litat que el pediatra suís no recomana, com ací, el bany diari.

Des que vas nàixer fins al juny, vam seguir la teua vida a diari ja que gràcies al telèfon mòbil i l’ordinador podíem veure fotos i vídeos de les teues activitats: mamar, dormir, somriure, canviar-te els bolquers, banyar-te, passejar. Com ta mare ha estudiat cinematografia, no li fa nosa agafar la càmera a cada moment. En fi, que no és el mateix que tindre’t al braç, però anem observant-te. Pense molt en les persones migrants de fa anys que s’havien d’escriure cartes postals i, si podien, enviar un foto de tant en tant. D’acò en saben molt a la família del iaio Ismael perquè el seu iaio patern, el d’Alcosser, emigrà, amb la iaia, als Estats Units a treballar amb l’objectiu de guanyar els diners suficients per a tornar i comprar terres. Així va ser, pràcticament es van convertir en els riquets del poble. I encara més, com que la teua rebesàvia no es quedava embarassada, anà al metge i allí, a Nova York, la van operar. Jo no sé exactament en què va consistir la intervenció, a la família sempre han dit que li van girar la matriu. El cas és que va tindre tres fills i dues filles. Quan tornà a Alcosser estava ja prenyada del primer, el teu besavi.

Totes estes coses te les conte amb l’esperança de poder-ne parlar quan sigues major i tingues capacitat per a entendre-les. La vida és molt complexa i t'hi has d’anar avesant a poc a poc. No tots els naixements són tan fàcils com el teu: ta mare es va quedar embarassada quan va voler, va passar el temps d’espera treballant, va tindre un part amable i tu vas nàixer sà. Moltes vegades algun d’eixos passos són dificils o inexistents.

Després del casament de Jordi i Pilar, el iaio Ismael i jo vam eixir de viatge cap a Còrsega i vosaltres, la família de tres membres Yago-Vallès, cap a Zuric. Ara t’explicaré l’ordre dels teus cognoms: portes de primer el de ton pare i de segon el de ta mare. És la manera tradicional i, a més, legalment única fins fa poc de temps. Tot i així, com que ara la llei ja permet elegir l’ordre dels cognoms, ta mare i ton pare s’ho van sortejar. El resultat és el que ja saps, el que t’acabe de dir.

Com et deia adés, seguim la teua vida a través de les imatges i del que conten ta mare i ton pare. Ja has començat a jugar perquè ja tens millor percepció i coordinació. Et mous molt, de vegades et pegues la volta quan estàs gitat, ja rius com a resposta als somriures i a les paraules de qui et parla.

El iaio Ismael ja té els bitllets per a volar a veure’t. Anirem, quan ja haurem tornat de l’illa francesa, del 22 al 28 de setembre i ens estarem a ta casa. Durant eixa setmana faràs cinc mesos. Quantes ganes de poder-te fer pastissos d’aniversari! Però encara falta per a això.

Pense molt en tu, en qualsevol situació. Si vaig a la mar em dic: Com li agradaria a Bernat banyar-se en la platja! Si estic amb les meues plantetes del jardí de Muro: Com li agradaria a Bernat agafar floretes del gesminer! Que què és Muro? Doncs el poble d’una de les teues besàvies, la mare del iaio Ismael. Allí tenim una casa construïda per ton pare. D’ací a uns mesos començarem a ampliar-la. Ací tens un nou efecte del teu naixement, pensar en cases més grans perquè la família s’hi estiga a gust, família que anirà creixent.

Alegria! Ja hem arribat a Zurich i t’hem pogut abraçar, tenir-te al braç, besar-te. El teu iaio i jo havíem previst anar a visitar uns museus durant els dies de Zuric, però ací estem: mirant-te i fent-te festes durant tot el dia sense cap altre interés. Vos hem acompanyat, a ta mare i a tu, al centre d’atenció pediàtrica on et pesen i amiden. No ets un xiquet gros afortunadament. Vas creixent molt bé. Com se sol dir “et cries molt bé”. Durant eixos dies s’ha començat a afegir verdura a les teues farinetes de cereals. M’ha agradat molt poder bullir una carlota ecològica per a tu. A poc a poc aniràs menjant més verdures. En l’alimentació també hi ha diferència de costums. El que més em va sorprendre és l’afició que tenen al fenoll i l’absència de carabassa en qualsevol dels menús que donen com a orientació.

Ens hem hagut d’acomiadar. Jo havia de tornar a treballar i no podíem allargar més l’estada. El iaio està jubilat, és a dir, ja no treballa, ha acabat la seua vida laboral. Però jo encara no he fet els 65 anys i continue anant a fer faena.

La imatge és de febrer de 2021, un dels dibuixos d'una carta que ens va escriure Bernat al iaio i a mi.

Dues visites seguides

He anat a visitar-vos a Zuric. Ja falta poc per al teu naixement i tenia ganes d’estar amb ta mare, amb la meua filla, i parlar de les coses relatives a la maternitat. Tenir un fill o una filla és una cosa molt bonica que mou moltes emocions, la majoria desconegudes fins eixe moment.

Hem anat a la guarderia que t’acollirà a partir del mes d’octubre. Està molt propet d’on viuràs i es diu Schmetterling, papallona. Al costat tens un zoològic menudet on la xicalla s’ho passa la mar de bé mirant els animalets.

Ton pare ha creat un grup de guasap (potser d’ací a uns anys t’haurem d’explicar què era aquest sistema de comunicació, com si fos una peça arqueològica) amb la família estricta per a manternir-nos informats de tot allò relatiu al teu naixement. Hem seguit les visites a la ginecòloga, però quan arribe el moment del part tot es precipitarà, voldrem que nasques bé i que ta mare patisca el menys possible, voldrem acaronar-te immediatament… i haurem d’anar a l’aeroport. Ton pare ens avisarà quan aneu cap a l’hospital i nosaltres quatre, els iaios i les iaies, agafarem el primer vol cap a Zuric. Sort que des de València n’hi ha tres al dia!

Ets una criatura privilegiada, tindràs dues àvies i dos avis. No sé com em diràs. Si em diràs àvia o iaia. Si t’ensenyaran a dir-me el nom o si elegiràs Oma. Al capdavall els xiquets i les xiquetes que tu coneixeràs tindran Oma i Opa i potser tu ho preferiràs a iaia i iaio. En fi, coses meues, tu no faces massa cas.

Ja estàs a punt de nàixer d’acord amb les previsions mèdiques. No sabem quan amb exactitud, però serà aviat. Els noms possibles per a tu s’han reduït a Marina i Pere o Bernat. Si ets xica, ja està decidit. Si ets xic, els teus pares esperaran a veure’t la cara abans de decidir. Això diuen ara però ja veurem com queda la cosa perquè en un moment tan emocionant no se sap mai què pot passar, fins i tot canviar d’opinió.

La família, i també les amistats de ton pare i de ta mare, hem fet una llista amb les nostres intuïcions o desitjos: data del naixement i sexe. La tinc guardada per si alguna vegada la vols consultar. Algunes de les persones també han volgut expressar la preferència pel nom. Jo no et dic res del contingut. Quan sigues major, i si ho parlem, ja diràs si vols saber-ne els detalls o no.

El 23 i el 25 d’abril (dates entranyables per a nosaltres, la gent de València) ta mare ha estat neguitosa, molesta. Això anuncia la immediatesa del teu naixement. El dilluns 25, de vesprada, estem de cara a l’ordinador esperant que ens avise ton pare per comprar el bitllet de l’avió. En la mà tenim el telèfon mòbil mirant amb ansietat la pantalleta on ton pare anunciarà el naixement. Finalment es produeix. Et veiem per primera vegada en la bàscula, en una fotografia on llegim 4.005 g. És la una i vint-i-quatre minuts del dimarts 26 d’abril de 2016. Et diran Bernat, ja et diem Bernat.

Ací també tenim traducció al francés. 

 Je suis allée vous visiter à Zurich. Il ne reste pas grand temps avant ta naissance et j’avais envie d’être avec ta mère, avec ma fille, pour parler de toutes les choses relatives à la maternité. Avoir un enfant est quelque chose de très beau qui remue beaucoup d’émotions, la plupart inconnues avant ce moment. Nous sommes allés à la garderie qui t’accueillera à partir du mois d’octobre. Elle est très proche d’où tu vivras et elle s’appelle Schmetterling, papillon. À côté il y a un petit jardin zoologique où les enfants s’amusent beaucoup en regardant les animaux. Ton père a créé un groupe de WhatsApp (peut-être que d’ici quelques années on devra t’expliquer ce qu’était ce système de communication, comme si c’était un artefact archéologique) avec la famille immédiate pour nous tenir informés de tout ce qui a rapport à ta naissance. Nous avons suivi les visites chez la gynécologue, mais quand arrivera le moment de l’accouchement tout va se précipiter, nous voudrons que tu naisses en santé et que ta mère souffre le moins possible, nous voudrons te caresser immédiatement… et nous devrons aller à l’aéroport. Ton père nous informera quand vous vous rendrez à l’hôpital et nous quatre, les grands-parents, nous prendrons le premier vol vers Zurich. Heureusement qu’à partir de Valence il y en a trois par jour! Tu es un être privilégié, tu auras deux grands-mères et deux grands-pères. Je ne sais pas comment tu m’appelleras. Si tu m’appelleras Grand-maman ou Mamie. S’ils t’enseigneront comment m’appeler ou si tu choisiras Oma. Après tout, les enfants que tu connaîtras auront Oma et Opa et tu aimeras peut-être mieux ça que Grand-maman ou Grand-papa. Enfin, je m’éloigne du sujet, ça n’a pas d’importance. Avril 2016 Tu es maintenant sur le point de naître, selon les prévisions des médecins. Nous ne savons pas exactement quand, mais ce sera bientôt. Les noms possibles pour toi se sont réduits à Marine ou Pierre ou Bernard. Si tu es une fille, c’est déjà décidé. Si tu es un garçon, tes parents attendront de voir ton visage avant de décider. C’est ce qu’ils disent maintenant mais on verra ce qui va se passer parce qu’à un moment aussi émouvant on ne sait jamais ce qui peut se passer, même changer d’opinion. La famille, et aussi les amis de ton père et de ta mère, nous avons fait une liste avec nos intuitions ou nos désirs : la date de naissance et le sexe. Je la conserve au cas où un jour tu voudrais la consulter. Certaines des personnes ont aussi voulu exprimer leur préférence pour le nom. Je ne te dis rien du contenu. Quand tu seras plus grand, si on en parle, tu nous diras si tu veux en savoir les détails ou non. Le 23 et le 25 avril (des dates très chères pour nous) ta mère a été nerveuse, incommodée. Ça annonce ta naissance immédiate. Le lundi 25 au soir, nous sommes devant l’ordinateur en attendant qu’ils nous informent pour acheter le billet d’avion. Nous avons dans la main le cellulaire en regardant anxieusement le petit écran où ton père annoncera ta naissance. Ça se produit enfin. Nous te voyons pour la première fois sur la balance, sur une photographie où on peut lire 4 005 g. Il est une heure et vingt-quatre le mardi 26 avril 2016. Ils t’appelleront Bernard. Nous t’appelons déjà Bernard.

-------------------------------------

Segurament hi trobaràs alguna diferència entre el català i el francès. És perquè jo li vaig enviar el text inicial sobre el qual, posteriorment, vaig fer alguna modificació i a més hi havia un error en els noms que estaven destinats a la teua personeta. No té importància. Vius a un país amb quatre llengües oficials que conviuen de meravella. Tu acabaràs parlant francès i podràs gaudir de la traducció d’Hélène.

-------------------

La imatge és de febrer de 2021, un dels dibuixos d'una carta que ens va escriure Bernat al iaio i a mi.

Desembre de 2015

 

PAM! PAM!

Pam! Pam!, molt suau. Només això, dos colpets tímids. Ha sigut la primera comunicación que tu i jo hem tingut. Ta mare m’ha agafat la mà, se l’ha posada sobre la panxa i m’ha dit:

• Toca ara, que es meneja.

Sembla que t’estaves estirant o pegant la volta o recol·locant-te i una maneta o un peuet o un genoll colpejaven a través del sac d’aigua on ara vius a l’interior del ventre de ta mare.

No sé quina edat tindràs quan lliges açò. Tampoc no sé si voldràs que t’ho llija jo abans que tu t’ensenyes a fer-ho, però tinc tantes ganes de poder parlar amb tu que, escrivint-te, és com si ho férem.

No has nascut encara, no sé si ets xic o xica. No sé el nom que tindràs. Els teus pares han pensat que podràs dir-te Marina o Sança. O Bernat, Pere, Lluch o Adrià. Volen un nom curt. Jo els he dit que miren la sonoritat amb els cognoms, però ells això no ho troben important. També els he suggerit que pensen si el nom és fácil de pronunciar per a qui parla alemany ja que naixeràs i viuràs a Zuric. Sí, efectivament, encara no has nascut, però jo ja et conec. Mare! És clar que et conec!

Zuric és una ciutat de Suïssa, un país on es parlen quatre llengües amb total normalitat. Bé, això ho sabràs tu molt més millor d’ací a uns anys. Ton pare i ta mare viuen a la zona on es parla tant alemany com suís-alemany, una altra llengua. Jo no les distingisc però ta mare, que coneix moltes llengües, diu que no tenen res a veure. L’haurem de creure! Quan tu les parles, ja em donaràs la teua opinió, ja em diràs què en penses. Doncs, quan vaig dir a ta mare que tinguera en compte la pronúncia em va contestar que ella anirà a la guarderia i des del primer dia avisarà com es diu correctament el teu nom. És un goig tenir una mare i un pare que pensen tant en les teues coses. Ja veuràs com seràs molt feliç.

----------------------------------------------------------

Posteriorment Hélène Beaulieu, del projecte Versions múltiples, ho va traduir al francés: 

Toc! Toc!

Toc! Toc!, tout doucement. Juste ça, deux petits coups timides. Ça a été la première communication que nous avons eue, toi et moi. Ta mère m’a pris la main, se l’est posée sur le ventre et m’a dit:

• Touche maintenant, il bouge.

Tu semblais t’étirer ou te retourner pour changer de position et une petite main ou un petit pied ou un genou donnaient un coup à travers le sac d’eau dans lequel tu vis maintenant à l’intérieur du ventre de ta mère.

Je ne sais pas quel âge tu auras quand tu liras ceci. Je ne sais pas non plus si tu voudras que je te le lise avant que tu apprennes à lire, mais j’ai tellement envie de pouvoir parler avec toi qu’en t’écrivant c’est comme si nous le faisions.

Tu n’es pas encore né, je ne sais pas si tu es un garçon ou une fille. Je ne sais pas comment tu t’appelleras. Tes parents ont pensé que tu pourrais t’appeler Marine ou Sarah. Ou Bernard, Pierre, Luc ou Marc. Ils veulent un nom court. Je leur ai dit de considérer la sonorité avec les noms de famille, mais eux ne trouvent pas ça important. Je leur ai aussi suggéré de penser si le nom est facile à prononcer pour quelqu’un qui parle allemand parce que tu vas naître et demeurer à Zurich. Oui, en effet, tu n’es pas encore né, mais je te connais déjà. Et comment! Tu parles, si je te connais!

Zurich est une ville de Suisse, un pays où on parle quatre langues tout naturellement. Eh bien, ça, tu vas le savoir beaucoup mieux d’ici quelques années. Ton père et ta mère vivent dans la région où on parle à la fois l’allemand et le suisse-allemand, une autre langue. Moi, je ne les distingue pas mais ta mère, qui connaît plusieurs langues, dit qu’elles n’ont rien en commun. Il faut la croire! Quand tu les parleras, tu me donneras ton opinion, tu me diras ce que tu en penses. Eh bien, quand j’ai dit à ta mère qu’elle tienne compte de la prononciation elle m’a répondu qu’elle ira à la garderie et que dès le premier jour elle les informera de comment on prononce correctement ton nom. C’est agréable de penser que tu as une mère et un père qui pensent autant à toi. Tu verras comme tu seras heureux.

----------------------------------------

La foto de Beatriu és de finals de 2020.

Scripta manent

Estic més de quatre anys intentant escriure sobre les meues criatures, prole de la meua prole. Comencí per Bernat: és qui primer va nàixer, després vaig continuar amb Lluna i Neu i, posteriorment, amb Altea. Al final, he  trobat una solució que m'agrada i que em resultarà còmoda: un blog. Puc accedir-hi des de qualsevol ordinador, independentment del tractament de textos que tinga instal·lat, i no  necessite fer carpetes ni arxius pelegrins, com diria  Gabriel García Márquez. 

Vaig arribar a redactar unes quantes pàgines que, a partir d'ara, aniré traslladant a aquest espai. Alhora escriuré tot allò que recorde de la meua família, la de mon pare i la de mare, perquè en aquest moment sóc la de més edat i menys memòria i si les coses que passen, tinguen la importància o l'interés que tinguen, no s'escriuen, es perden. Per això també vos posaré els contes que he inventat.

No publicitaré el blog, com faig amb el DE VIATGE, serà familiar però podreu, vosaltres cinc, els adults, mostrar-lo a qui vulgueu del vostre entorn, de les vostres altres famílies que també són família de les meues quatre criatures dolcíssimes. O potser alguna amistat meua que es dedique a la literatura o em tire una maneta en la correcció lingüística. 

Segur que ja heu identificat el nom del blog. Efectivament, un poema de Joan Fuster que va musicar i cantar Lluís Llach.

En definitiva, el meu testament. Vos deixe els meus records familiars anteriors, els meus sentiments presents i les meues il·lusions futures.

A través dels comentaris podeu dir la vostra i completar el que vos vinga de gust.