Octubre i desembre

Bernat! Quantes coses han passat este mes d’octubre de 2016. Algunes d’elles t’afectaran molt en el futur. A banda que octubre és el mes de molts aniversaris en la nostra família (el dia 14, el de ta mare; el dia 15, el del meu germà Jose; el dia 28, el del meu nebot Joan; el dia 29, el meu i el dia 31 el de la tia Pilar), també hem sabut que tindràs tres cosins o cosines. La tia Clara i el tio Patrick tindran una xiqueta que naixerà a Nova York a primers de març i Pilar i Jordi seran pares de dos criatures. Poden ser dos cosines, dos cosins o un cosí i una cosina. Tres de sobte! Quan tingueu uns quants anys més ja podrem organitzar unes trobades fantàstiques. No sabem quin nom li posaran a la teua cosineta ja que el costum d’Anglaterra —el tio Patrick és de Liverpool— és no dir-ho fins el moment del naixement. Solament han dit que han de trobar un nom que es pronuncie igual en anglès que en valencià. El que sí sé és que podrà tindre tres passaports: el dels Estats Units per nàixer a Nova York, l’espanyol per sa mare i el britànic per son pare. Potser la cosa no és exactament com jo dic, però si que sé que als Estats Units regeix el ius soli, que vol dir que tota persona nascuda allí automàticament en rep la nacionalitat. A Suïisa, no. Allí la norma és  ius sanguinis: tens la nacionalitat dels teus pares.

M’agrada molt el llatí, cosa que no vol dir que en sàpia molt. Vaig estudiar llatí durant quatre cursos al batxillerat. Vaig ser afortunada amb la professora de tercer perquè com que ella no en sabia molt, ens feia aprendre de memòria les declinacions i les conjugacions. Jo era molt aplicada i encara ara les podria repetir. No era una bona professora al meu entendre però jo vaig aprendre llatí i literatura. Recorde el treball que li vaig fer sobre La verdad sospechosa, obra de teatre de Juan Ruiz de Alarcón. És important que et diga estes coses perquè la literatura és importantíssima i no està ben atesa en els darrers sistemes educactius. De fet, haurien de dir-ne “instrucció” i no “educació” als anys d’escolarització. 

Et copie l’inici del text que li vaig dedicar recentment a aquesta professora. Li deien Pepa i per aquells anys del meu Batxillertat era molt famós un grup musical, Los Pekenikes, que era pràcticament instrumental, és a dir, que no posaven lletra a les seues cançons. Així que, com la mencionada professora era Pepa de nom, no és difícil imaginar que nosaltres sí que li la vam posar. “Lady Pepa. Una dona molt lletja, que parla molt bé...”.  Vols que t’ho escriga tot sencer?. Au, va.

Lady Pepa

Una dona molt lletja, que parla molt bé... així deia un dels versos de la cançó que nosaltres, les alumnes d’un modest col·legi de monges, cantàvem, d’amagat, a la nostra professora de literatura. El batxillerat ens va coincidir amb els anys de més fama del grup instrumental Los Pekenikes. Ho teníem ben fàcil: si a la nostra professora li deien Pepa i els Pekenikes no feien lletres, nosaltres no podíem desprofitar l’oportunitat d’inventar la de Lady Pepa. 

La professora, que no era lletja i no parlava tan bé, no ens va transmetre amor per la literatura ni per la llengua ni pel llatí, les assignatures que impartia. Solament ens bombardejava amb bona cosa de noms la majoria dels quals no podíem retenir. Encara recorde com un malson Gutierre de Cetina. Vaig tardar molt de temps a saber que eixe era el nom correcte i no un error de Lady Pepa en pronunciar-lo. Però, no patiu, d’aquelles aules van eixir unes quantes xiquetes, ara dones cultes i combatives, gràcies a la influència d’uns altres professors i professores.

Per això, per aquesta experiència escolar meua, entenc perfectament, i lloe, que la crida del Col·lectiu Pere Quart al professorat actual s’estenga més enllà de l’assignatura de literatura ja que mai no se sap per on, o des d’on, poden arribar les bones influències. Encara recorde alguns detalls que excedien el contingut de la classe però que m’han acompanyat sempre.

El professor de matemàtiques ens va ensenyar a pronunciar correctament el cognom del científic suís Euler de manera que totes les seues alumnes sabem que el grup eu, en alemany, es pronuncia oi. Cada vegada que llisc algun mot que conté eu em recorde de don José Manuel. Del teorema, ja és una altra cosa. Sense pretendre-ho, aquest home va dirigir el focus dels meus interessos cap a les llengües estrangeres.

El professor de filosofia ens recomanava llegir cada dia mitja horeta, però cada dia. I ell cada dia ens ho repetia. Jo cada dia em recorde de don Leopoldo, encara ara, sempre que obric un llibre. A més, dins de la seua assignatura solia comentar l’actualitat i ens feia portar retalls de premsa. Això em va encomanar l’afecció per llegir la premsa... cada dia.

El professor de grec ens parlava habitualment d’Honoré de Balzac. Deia que en l’obra d’aquest escriptor es trobava la vida sencera. Si ens contava alguna anècdota de la seua família i feia referència, per exemple, a la relació amb la seua nora, sabia citar la novel·la de Balzac on apareixia eixe aspecte en l’argument. Per sort, nosaltres coneixíem l’autor atès que no només era don José María qui ens parlava d’ell: teníem la señorita Monique.

La professora de Francés era de Lyon. Va vindre a València per casar-se amb el seu promès i va trobar treball en el nostre col·legi. Això la feia admirable als nostres ulls adolescents: vindre a casar-se a un altre país i posar-se a treballar. Era tan diferent! Era molt bona professora. No només vam aprendre llengua, també va insistir molt en la literatura. Actualment, a França han desparegut del temari escolar autors que aquesta dona ens donà a conèixer. La recorde quan venia els dilluns amb el tocadiscos —d’aquells que semblaven una maleteta— cap a la classe de vesprada i jo l’esperava al carrer per veure-la entrar tota carregada i ben animosa. Aleshores Georges Moustaki ens feia el dictat. Quant que vam aprendre!

En acabar quart de batxillerat, quan encara no havia fet filosofia, ni grec ni havia arribat la señorita Monique al col·legi, la señorita Marita, la d’història, em va recomanar dues lectures per a l’estiu: El Dios de la lluvia llora sobre México i Sinhué el egipcio. Aquest va ser l’inici del no parar.

T’ha agradat? De tot això has d’extraure una lliçó: la importància de la literatura i un propòsit: llegir tot el que pugues.

Reprenc el que et contava del llatí. Després de quart de Batxiller vaig tindre un professor que en sabia molt i ens va completar el llibre i el diccionari fent-nos anotar tot el que ell afegia durant les classes. Quant que he plorat la pèrdua del meu diccionari de llatí! El que més em dol és que no va ser exactament una pèrdua. Com que jo tenia fama de bona estudianta, una de les monges del col·legi on anava me’l va demanar per al seu ús i no el vaig tornar a vuere mai més. Recorde que li deien sor Teresa encara que nosaltres li deiem Tomateta perquè tenia sempre les dos galtes ben roges. 

Encara més coses: has tastat el pa per primera vegada. Ta mare t’ha comprat pa d’espelta sense sucre ni sal, especial per a personetes com tu. Ella està molt pendent de l’alimentació. El període de lactància va acabant-se a mesura que s’introdueixen els altres aliments. Ta mare vol que tot siga ecològic. Això està molt bé perquè és millor per a la teua salut i per al medi ambient. A més el tio Jordi va fer el seu projecte de fi de carrera sobre la conversió d’un camp de conreu tradicional a un d’ecològic i, de tot això, se n’ha parlat molt a la família. D’altra banda, viure a Zuric facilita les coses perquè hi ha una gran oferta de productes ecològics tant suïssos en general com de la mateixa ciutat. És allò que se’n diu productes de proximitat, que no s’han de traslladar de molt lluny amb tot el que comporta eixe viatge de contaminació i, per què no dir-ho, de deteriorament de l’aliment. Com he de comprar jo un llucet de Xile? No ha vingut nadant! 

El dia 6 de desembre, el dia de Sant Nicolau, heu tingut festeta a la guarderia. És costum regalar mandarines. Tu n'has pres per primera vegada el suc d’una. A casa coneixem molt bé eixa tradició perquè és molt semblant a l’alemanya. Com que ta mare i el tio Jordi han anat al col·legi alemany de València, tots els anys teniem repartiment de mandarines i anous. No recorde a Zuric què acompanya les mandarines.

S’acosta Nadal, de fet Nicolau és qui l’anuncia, i ja heu vingut a València de nou. La distribució temporal que ton pare i ta mare feu entre les dues famílies ha fet que el dia d’Any Nou estigues a ma casa. T’he fet veure el concert de Viena i t’he dut les manetes per a tocar palmes i acompanyar La marxa Radetzky. L’1 de gener de 2017 l’orquestra ha sigut dirigida per Gustavo Dudamel. El que jo no podia imaginar és que uns dies més tard moriria José Luis Pérez de Artega, el locutor de Radio Nacional que ha comentat tradicionalment el concert. En sabia molt aquest home, era un goig escoltar-lo. No sé la causa de la seua mort però sí sé que estava molt gros i això no és bo. Encara vull dir-te una cosa més. La marxa Radetzky no només és una camposició musical de Johann Strauss, també és una novel·la preciosa de Joseph Roth que et recomane llegir abans de viatjar pels territoris de l’antic imperi austrohongarés, és a dir, per Europa central.