Altea, a hores d’ara, quan he estat molt de temps sense escriure, et puc dir que ets la néta que més temps he tingut als braços. Ta mare està conveçuda que, els primers dies de vida, la personeta ha d’estar sempre en contacte amb el cos d’una altra persona. Fins el dia que el iaio i jo vam tornar a València, vas estar al meu braç exepte les estones d’alletar-te. No fa molt també t’he tingut dormideta al braç i això que ets un remolí, no pares quieta si no és que et poses a pintar o demanes a algú que et llisca un conte. Fins i tot el teu germà Bernat ja te’ls llig! Hi ha dues frases que tenen un gran efecte sobre tu. Una és la pregunta “Altea, tens fam?’”. La sents i arranques a córrer a la cuina. L’altra, l’imperatiu (dit amb tendresa) “Altea, porta un llibre”. Vas cap a la llibreria i en portes un. T’agraden molt els que es poden oir, els que porten música incorporada, com ara un sobre Mozart i un altre sobre Vivaldi. T’agrada molt la música. Ho vaig veure clar el dia que el iaio t’agafà al braç i et va posar Vivaldi. Com vas estar de quieta i atenta! I eres encara molt remenuda!
El teu naixement estava previst al voltant de les festes de Nadal de 2017. Finalment ho vas fer el 10 de gener de 2018. El iaio Ismael i jo havíem volat cap a Zuric el dia 22 de desembre. Eixe dia té lloc el sorteig de la loto de Nadal. A mi sempre m’ha agradat seguir-lo en la ràdio o en la televisió. Sempre faig una llista amb els números que jugue. Fa temps jugava molts números perquè ta mare o el tio Jordi —i abans encara el meu germà Ximo— havien de vendre paperetes dels clubs de bàsquet en què jugaven. És clar, jo les portava sempre com a arma defensiva i si algún m’oferia loto jo la canviava. I al revés, quan jo n’oferia l’altra persona me’n donava a canvi de la seua falla o de la seua parròquia. A tot això has d’afegir les dels sindicats i els partits polítics. En resum, un dineral. Mai no ens ha tocat res més enllà d’uns trenta o quaranta euros que de cap de les maneres cobrien les despeses. Bé. El cas és que el 22 de desembre de 2017 jo pensava que em faria milionaria volant, que la grossa eixiria mentre anava amb l’avió cap a ta casa. No va ser així.
Tardares a nàixer, ja t’he dit que ho vas fer el 10 de gener. Mentre estàvem el iaio i jo a Zuric, ta ma mare agafà la grip i solament li deixaven combatre-la amb infusions de gingebre amanit amb suc de llima i mel. Ara tota la família ens fem infusions de gingebre perquè té molts beneficis per al benestar del cos.
Vas nàixer amb les mans molt grans i continues tenint-les grans. Jo te les mirava i feia esforços per recordar a qui s’assemblaven. Ho tenia davant, ben a prop, als nassos: les meues. Però, és clar, ara tan deformades per l’artrosi... He decidit que les teues mans són teues i, si de cas, direm que són com les de ta mare.
Ara ja tens més d’un any. He tornat a parar d’escriure per raons diverses, però sempre estic pensant què et diré, què et contaré. Un dels records més bonics que tinc de tu és quan et vaig portar al braç quasi tot el recorregut de la visita a l’Oceanogràfic. Va ser durant les últimes vacances de Nadal, quan tu no havies fet encara el primer any de vida.
També va ser molt bonic el dia que férem una passejada per la ciutat i visitàrem la plaça on jo vaig nàixer. He dit ja, i segurament ho repetiré, que m’agraden molt les casualitats. Doncs, bé, vaig aprofitar eixa visita al centre de la ciutat per a contar-vos a tota la família les coincidències que es donen entre la plaça del Forn de Sant Nicolau i la de Sant Nicolau. En la primera vaig nàixer i, en l’altra, em batejaren, en la parròquia del mateix nom. Per les dues famílies tenim més coses a remarcar d’eixe tros de ciutat. Pilar, la iaia de les teues cosines Lluna i Neu ha sigut la directora de la restauració de les pintures murals del temple, treball que ha tingut molta repercussió en el món científic i pel qual ha rebut molts premis. Hi ha col·laborat també la tia Pilar i els seus bacteris netejadors. L’edifici ha sigut visitat —i continua així— per molta gent. Un gran èxit a tots els nivells, també turístic. El visitarem més endavant.
A més, Altea, per arrodonir les casualitats, ton pare formà part d’un estudi d’arquitectura que estava siti a un baix de la plaça de Sant Nicolau. Aleshores jo ja no vivia a la casa on vaig nàixer, a la plaça del Forn de Sant Nicolau, just enfront de l’actual Col·legi Major Rector Peset, de la Universitat de València, on vaig estudiar i on ha sigut professor el iaio Ismael. Sobre la plaça també vaig escriure en un text que contava més coses sobre València, la meua ciutat. Ací va:
Vaig nàixer a la ciutat de València, a casa, com era habitual, uns anys abans de la riuada del 1957 i de l’enfarinada —no se’n podria dir nevada— que a penes va emblanquinar efímerament molts carrers i places del cap i casal i pobles pròxims. Aqueix dia jo m’estava al llit passant la pallola amb la companyia del preceptiu drap roig amb què es tapava el llum del dormitori, però em van alçar perquè vera l’espectacle. Certament ho va ser: només ha passat una cosa semblant dues vegades més en quasi seixanta anys. Com que no vaig anar a estudi fins a cinc anys—la regulació escolar aleshores era laxa-, de matí m’entretenia, agafadeta a les barres de ferro del balcó de la sala de casa, mirant el tràfec d’estudiants de l’Escola Normal de Magisteri, que aleshores ocupava el palau dels Vallejo. Aquest edifici acull actualment el Col·legi Major Rector Peset. Parle de la plaça del Forn de Sant Nicolau, dins de l’àrea delimitada per la muralla islàmica, que és un poc més gran que la romana i de menor perímetre que la cristiana, que les abraça totes, com és fàcil de comprendre, si més no, gràcies a la cronologia històrica. Els autobusos de la línia urbana número 5, anomenada incomprensiblement Interior, recorren avui en dia la circumferència que va dibuixar el traçat de l’últim mur, enderrocat en el segle XIX per ordre del governador civil Ciril Amorós amb autorització de la reina Isabel II.
A la placeta hi havia molts pocs cotxes aparcats —aleshores el parc mòbil d’un barri modest no podia ser nombrós— els propietaris dels quals es podien permetre el luxe d’anar canviant-los de lloc, segons girava el sol,a fi de mantenir-los sempre a l’ombra. Només s’omplia els dijous, quan hi havia Llotja, és a dir, quan els corredors de comerç —que solien anar amb el seu vehicle particular— acudien a la sala de columnes a acordar el preu de llegums, arròs i altres productes. M’agrada pensar que aquesta activitat es duia a terme dijous perquè és el dia de la setmana que el rei en Jaume va destinar a fer mercat fora muralla. Remarque que el Mercat Central està davant, construït en el mateix espai on des de fa segles es du a terme la mateixa activitat, no debades el carrer del Trench es diu així perquè van obrir, van trencar, la muralla islàmica perf acilitar l’eixida de la població cap a les parades de queviures i altres articles.
Aní al col·legi de les monges del carrer de Cadirers. L’edifici està ocupat actualment pel Círculo de Bellas Artes després d’una restauració que ha deixat a la vista part de la construcció original que havien anat ocultant les successives obres d’adaptació als diferents usos. En anar-se’n les monges a Campanar, el germà jesuïta Bonet va dedicar l’espai a magatzem de donacions de mobles i andròmines vàries per a revendre-les i obtenir-ne beneficis a favor de les persones desprotegides —les conseqüències de la drogoaddicció començaven a fer estralls. Va posar de moda el gust per les antiguitats i va ser el pioner d’altres organitzacions amb objectius similars.
Atés que la majoria de les alumnes del col·legi vivíem en el mateix barri, ens agradava anar a acompanyar-nos a casa les unes a les altres i canviàvem, per evitar greuges, la ruta cada dia. Així, anàvem al carrer dels Drets, el de Campaners, el de Burguerins o el de la Puríssima. O passàvem Cavallers i, ja en el Carme, ens apropàvem cap a Na Jordana o Gil Polo.Tot això si no havíem d’anar a la Tómbola Diocesana de Caridad, creada per l’arquebisbe Marcelino Olaechea, a vendre paperetes. Ens agradava tant el carrer! També jugàvem als jardins del Palau de la Generalitat. Vam inventar que érem espies. Un dia, perseguint una dona perillosa que ens semblà una agent soviètica, arribàrem al final del carrer del Miquelet.Tot just acabaven de començar les obres d’ampliació de la plaça de la Reina i se’ns va obrir un nou front d’entreteniment: podíem jugar a Hazañas bélicas,un tebeo de xics que ens agradava d’allò més i que les que teníem germans prestàvem amb certs guanys, menors, lògicament, que el preu de llogar-los a les paradetes dels voltants de Santa Caterina. La intervenció urbanística de la plaça de la Reina va ser molt llarga i molt sentida per al veïnat. Van enderrocar una fila de cases del carrer dels Campaners i una altra del de Saragossa per deixar l’espai que avui coneixem. La intervenció ha estat molt contestada des de l’arquitectura i la història de l’art, ja que la porta barroca de la catedral va ser concebuda per a encabir la torre del Miquelet (originalment era exempta) en la seu i, fonamentalment, per a ser vista amb la perspectiva del carrer estret que hi menava.
Durant cinqué de batxillerat, la meua destinació més habitual era la plaça de Manises. Jo feia els cursos per correspondència de Lo Rat Penat, que en aquell moment utilitzava la gramàtica de Carles Salvador. Per a estalviar-me el sobre i el segell anava en persona al palau del Marqués de la Scala i lliurava al conserge els exercicis acabats. En realitat hauria d’haver dit que m’estalviava el sobre i dos segells, ja que durant molts anys els valencians i les valencianes vam estar obligats a ajudar a sufragar les despeses de la construcció del nou llit del Túria amb un segell addicional de vint-i-cinc cèntims en cada sobre. En recorde dos models: el de la Mare de Déu dels Desemparats i el d’una barraqueta. Era habitual mantenir correspondència freqüent am les amistats i la família quan te’n separaves, ja que era l’única manera de mantenir el contacte: en alguns pobles d’estiueig de l’interior (on era costum passar fins a dos mesos de vacances) hi havia solament centraleta telefònica (ni imaginar un telèfon a cada casa) i, si les amigues no es telefonaven, no podien parlar durant tot aqueix temps, espera insuportable per a les adolescents.
Uns anys després la ciutadania del cap i casal ens vam haver d’esforçar de nou pel Túria, però ara pel llit vell, ambl’objectiu que no ens hi construïren ni aparcament ni autopista (quina mania d’arribar corrent a la mar!). No van ser segells ni cap altre impost disfressat, van ser moltes manifestacions cridant: “El llit del riu és nostre i el volem verd”. Verd el tenim ara. És l’única vegada que València s’ha assemblat als moviments ciutadans de la resta d’Europa. Arribà l’hora d’anar a la universitat. D’un pèl no vaig poder anar al carrerde la Nau, ja que, pràcticament, vaig estrenar l’edifici de Filosofia i Lletres de l’aleshores passeig de València al Mar—ara Blasco Ibáñez. Vaig traslladar tota la meua vida de relació fora de la muralla i a l’altra banda del riu.
------------------------------------------
La foto està presa per ta mare el dissabte 15 de gener de 2021i jo l'he afegida al text el dilluns següent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada