Tano torna a Àfrica (primera part)

Quan ja va acabar la reunió de guerpards i lleopards a les muntanyes d'Iran, Tano va iniciar el viatge de retorn a casa a fi de contar tot el que havien acordat i emportar-se cap a Àsia la seua família i tots els altres grups de guepards que s'hi volgueren afegir. Tano era major, pràcticament un vellet, ja tenia 18 anys però, encara que els guepards són els animals terrestres més ràpids del món, ell difícilment arribava als 90 kilòmetres per hora.  

Per tant, sabia que el viatge,  igual que el d'anada, duraria uns quants dies. Era vell però era savi i l'experiència el compensava de les forces que començaven a fallar-li. Havia de travessar el desert d'Aràbia, passar a Àfrica i anar cap al sud fins a Namíbia. Si agafeu un mapa ho comprendreu millor. També podeu preguntar a Jordi i Pili: van estar allí!

Els primers dies de tornada la cosa anava bé i podia caçar amb certa facilitat però a la mar tot es complicava. Pensà fer el mateix que se li va ocórrer quan anà a Iran: amagar-se en un petrolier. Tindria sort en aquesta ocasió? 

Una vegada en la costa del mar Roig, va veure que hi havia moltíssimes naus parades, o siga,  que havien tirat àncores, que vol dir que es subjecten al fons de la mar per a estabilitzar-se quan han d'estar parats molt de temps. Centenars de vaixells estaven a l'espera de continuar navegant. Havia hagut un problema al canal de Suez perquè un vaixell molt gran s'havia travessat de vora a vora i no deixava passar cap altra embarcació. Així durant dies i dies.

Tano ho va tenir clar des del primer moment: saltaria de vaixell en vaixell fins arribar a l'altra part del mar i tocar ja terra africana. Perfecte! Li va eixir perfecte. Tenia tanta alegria d'haver superat eixe problema que es posà a córrer com un guepard jove. Fins i tot es va oblidar de menjar!

Tano sabia per on havia de viatjar, quin itinerari havia de fer,  per poder-se alimentar i per a evitar els caçadors humans: si l'agafaven acabaria en un zoo de qualsevol part del mon o algú es faria un abric amb la seua pell. Ell tenia una missió i havia d'arribar sà i estalvi a casa.

Afortunadament, així va ser.

(continuarà...)

Exploradora i aviadora

Com haureu vist, vos he contat històries d'inuits, de navegants, de mercaders, de la selva... Conéixer eixos mons  no haguera sigut possible sense els exploradors i les exploradores, gent que viatjava per curiositat i per a contar-nos coses llunyanes i diferents de les nostres terres. Curiosament, per celebrar les Carnestoltes, a l'escola on van lluna i Neu va ser eixe el tema de les disfresses. Neu anà d'aviadora i Lluna d'exploradora. Ací les teniu:

La disfressa de Neu em recordà a l'aviadora Amelia Mary Earhart, nascuda a Kansas, als Estats Units d'Amèrica del Nord, a finals del segle XIX... ja podeu imaginar com eren aquells avionets! 

A la foto teniu Amelia, la seua instructora de vol i l'avioneta amb què va aprendre a pilotar. Va ser la primera dona a travessar l'oceà Atlàntic, des d'Amèrica fins a Europa. Ho va fer en 20 hores i 40 minuts. Quasi  un dia sencer! Continuà volant tota la seua vida.

Lluna portava un vestit d'exploradora africana o com nosaltres ens imaginem que anaven vestides. Gorra per a protegir-se del sol, allargavistes i jupetí amb moltes butxaques. Vos pose una foto de  Bertha Cabra, la primera dona blanca  que va travessar Àfrica. A cavall, a muscles, en hamaca... tot valia.

Era l'any 1905, és a dir, fa 116 anys! Va començar per l'est, prop d'on vivia Bineka del Congo. Es va dedicar a fer mapes de tot el continent. 

Si lliguem amb les entrades anteriors, vos adonareu de la importància dels mapes per a poder viatjar. D'això, i de la importància de les disfresses a les escoles, en tornarem a parlar. 

Que passeu un bon dia de Pasqua.

Els canals de navegació (segona part)

En la primera part de la història dels canals de navegació, ens vam quedar amb un error de Colom. Recordeu: veuen terra i pensen que han arribat a l'Índia. De fet, van haver de passar uns quants anys  fins que els navegants s'adonaren que tot el que tenien davant era un món nou format no solament per les illes que anaven trobant sinó també per un continent. Finalment, li donaren el nom d'Amèrica en honor d'Americo Vespuccio, un marí que va recórrer tot eixe nou món per a cartografiar-lo, és a dir, fer els mapes que facilitarien  la navegació d'altres aventurers.

Així que ja podeu comprendre que les rutes marítimes anaren ampliant-se i que cada vegada hi haguera més comerç perquè hi havia productes desconeguts fins eixe moment. De les terres acabades de descobrir vinguéren les creïlles, les carabasses, un tipus de dacsa, el xocolate, les tomates, els alvocats, la tapioca, etc. Però el que més interessava era el comerç de  l'or i de la plata. 

De manera que aquells mercaders antics que anaven en caravanes de carros o de camells,  amb el pas del temps havien esdevingut uns homes de negocis que volien fer-se molt rics comprant i venent productes diversos en qualsevol part del món. Eren propietaris de grans companyies de navegació amb molts vaixells preparats per a transportar tota mena de mercaderies. Eixos naviliers pensaren que si els viatges es pogueren acurtar, guanyarien més diners. 

Així arribem al segle XIX, quan es construeix el canal de Suez, que es diu així per la ciutat on comença este canal, que uneix el mar Roig amb el mar Mediterrani. Els 162 km de canal eviten que els vaixells hagen de pegar la volta a tota Àfrica. 

Hi ha molts canals arreu del món però jo he volgut parlar-vos d'aquest perquè fa uns dies el vaixell Ever Given es va quedar travessat entre les dues vores del canal, com es pot veure en la foto, sembla que a causa d'una tempesta d'arena del desert i els forts vents que complicaren el rumb.

Ha costat molt tornar-lo a posar en paral·lel perquè té 400 m de llargària (eslora, es diu) i el canal en té menys d'amplària. Entre remolcadors, grues i no sé quantes coses més, finalment, pogué tornar a navegar. Però, mentres, no podia passar cap altre vaixell en cap direcció. Això va fer que moltes naus, que ja estaven al canal o a punt d'entrar, hagueren d'esperar enmig de la mar. O siga, que havien de fer cua. Posteriorment, quan ja es va aclarir tot i els vaixells pogueren navegar amunt i avall, el problema de les cues es va traslladar als ports. 

Heu de tenir en compte que els vaixells van plens de contenidors i estos s'han de descarregar en el port de destinació. Mentre en desacarreguen uns no poden descarregar uns altres i, hala, a fer cua fins que autoritzen l'entrada al port.

Fins ací una història marítima que he escrit amb molt de gust. Si no vos interessa ara, potser vos interessarà d'ací uns anys.

Bon cap de setmana!

Els canals de navegació (primera part)

Antigament, fa segles, les persones creien que la terra era plana i que, quan arribaves al final del mar, queies a l'abisme. Ací vos pose un mapa dibuixat amb la idea que acabe d'explicar i també amb molta fantasia perquè pensaven que hi havia dracs o altres animals fantàstics al fons de la mar. El vent està representat per un xiquet que bufa.

Però, tant en el món clàssic com en l'Edat Mitjana, sempre hi havia algú que pensava que la terra era redona, com és el cas de Cristòfol Colom, que apareix en la pintura d'ací baix. Després vos diré qui va ser.

Des del principi del món els homes han viatjat. De vegades, simplement eren nòmades, com els inuits, i es movien constantment  en busca d'aliment. Quan per fi aprenen a domesticar animals i a cultivar la terra, ja no tenen necessitat de moure's tant. Si volen menjar carn poden anar al galliner i si volen verdures, a l'horta.

Però no totes les persones tenien de tot. No a tots els poblats hi havia de tot. Per exemple, els podia faltar tela per a fer-se la roba. Aleshores apareixen els mercaders. Recordeu el conte de la peixera? Qui porta els peixos al príncep? Els mercaders. Estos són els que fan els viatges més llargs i van comprant i venent de poble en poble. Poden ser caravanes de camells o de carros. 

Si les caravanes anaven per terra, encara que hagueren de travessar rius i muntanyes, no hi havia massa problemes però, si havien d'anar pel mar, el viatge es podia fer molt llarg perquè costava molt de pegar la volta a Àfrica, per exemple, o navegar per zones de mars perilloses pels vents o per la gran quantitat d'illes i arxipèlags que dificultaven l'itinerari. 

Ara és quan tornem a parlar de Colom, un mariner que havia navegat molt, havia fet mapes i havia observat les aigües i els vents. Tot li duia al convenciment que la terra era redona. Durant tota l'Edat Mitjana (recordeu els castells) hi havia un gran comerç amb el sud d'Àsia per a comprar espècies com el pebre, la canyella, el cardamom, el safrà, el  gingebre, etc. 

Els viatges duraven molt. Aleshores Cristòfol Colom va pensar que, com que la terra era redona, podia arribar des d'Europa a l'Índia per l'oceà Atlàntic ja que segons ell seria una ruta millor i més segura. Li costà molt ajuntar els diners que calia per a fer eixe viatge però els aconseguí gràcies, entre altres, a Lluís Santàngel, un noble valencià molt ric.

Allà que se'n va Colom amb tres naus (la Pinta, la Niña i la Santa María) des de Palos camí d'Àsia. Però què va passar? 

Doncs que, després d'unes quantes setmanes de navegació Rodrigo de Triana, des del pal major de la Pinta, crida: Terra a la vista! A la imatge que he pogut posar es veu que és de dia, però realment no fou així. De sobte, una nit van descobrir una llum en mig de la mar. Això només podien ser dues coses: terra o un altre vaixell. Per precaució, tiraren les áncores i esperaren que es fera de dia. I sí, quan va eixir el sol veren que era terra. Llevaren áncores, s'acostaren a la platja i desembarcaren. Hi havia gent que els mirava. Colom, de moment, s'estranyà perquè ell havia calculat que la travessia seria més llarga però com que, efectivament, havien arribat a terra, es convenç que estaven a l'Índia.

------------------------

Bernat i jo jugavem a descobrir Amèrica. Li donava un rul·lo de paper de cuina, mirava pel forat i cridava "terra a la vista". Ell no s'enrecordarà, era molt menut.

------------------------

Les granotes combatives

Recorde que una de les vegades que el iaio i jo vam viatjar als Pirineus, amb Jordi i Beatriu menuts, vam plantar la tenda en la part alta del càmping de Zuriza. De sobte, en fer-se fosc, començaren a entrar granotes a la tenda. Estàvem en una zona humida i, a més, havia plogut. Com vam poder les vam traure fora i vam intentar dormir sense massa inquietud tot i que la invasió dels animalets afectava tot el càmping. Estos animalets són amfibis, que vol dir que tenen dos vides, és a dir, una vida dins de l'aigua i una altra fora.

Un altre record que tinc sobre cullerots, els bebés de les granotes, té a veure amb Jordi. Estàvem passant el mes d'agost a Muro i Jordi rodava molt per tot el poble amb els amics. Un dia anà al riu amb José Carlos i tornaren amb un poal ple de cullerots i algun insecte aquàtic més. Jo no vaig voler que entrara el poal a l'habitació i el vam deixar a la terrassa. L'endemà no en quedava cap. Els gats s'havien menjat totes les criaturetes!

-------------------------------------------------------------

Una notícia molt trista arribà al toll. La granota Herit, la més sàvia, informà a totes les que hi vivien que en els restaurants més cars de les ciutats servien cuixes de granotes. Totes es van espantar moltíssim i esperaven que Herit diguera què se n'havia de fer. Cap ni una volia acabar fregideta en un plat. Unes tenien por de ser caçades, altres volien canviar de lloc. Però, on podien anar? En realitat sols necessitaven un toll o un llac menudet d'aigua dolça per a viure, però temien que les trobaren i que acabaren en la cassola o en la paella d'algun restaurant. 

Encara faltava molt de temps per a l'hivern, que és quan les granotes passen uns mesos davall de l'aigua hibernant, que és com dormir molt, fins a la primavera. És a dir, de moment no podien amagar-se molt, necessitaven estar en l'aigua i eixir-ne de tant en tant a terra  a menjar aranyes, mosques, caragolets, cucs i tots els insectes que poden atrapar. És la seua alimentació. És la seua subsistència.

Herit els va dir que probablement fins al seu toll no arribaria ningú per a capturar-les però que hi havia un problema molt greu. Els propietaris dels restaurants havien creat granges de granotes! Eren unes piscines molt grans on les criaven fins que estaven llestes per a formar part del menú d'alguna persona capritxosa que les demanava per a dinar o sopar. 

Criar-les era més fàcil per als cuiners que haver d'anar a buscar-les allà on hi haguera una colònia de granotes en un hàbitat natural. Però, qui se les menjava no sabia que en eixes granges-piscines les granotes estaven mal alimentades i que suposaven un perill per a les persones.

Finalment, Herit va dir que el que calia era alliberar totes les germanes granotes d'eixes presons, de les granges, i tornar-les a la llibertat. Van elaborar un pla.

Primerament aniria Filax, la granota més valenta del grup, tota sola a explorar la granja i veure la manera de traure-les d'allà. Si calia, més tard anirien totes. Allà se n'anà Filax, jove i forta, caminant, botant, corrent o nadant, quan coincidia el camí amb el riu.

Quan ja estava a punt d'arribar a la granja més pròxima, segons les indicacions que li havia donat Herit, va cavar un clotet en la terra humida per a poder amagar-s'hi en el cas que algun vigilant la poguera descobrir.

En arribar la nit, es va aproximar a la instal·lació per observar-la de prop i estudiar com funcionava. Quan ja ho tingué clar, tornà al seu toll i pel camí anà avisant els altres grups de granotes que es trobava.

- Veniu totes les joves i fortes amb mi, que hem d'escoltar Herit.

De camí, Filax, els va explicar tot el que passava.

Quan ja van estar totes juntes al toll, i escoltaren tot el que els havia de dir Filax,  Herit digué:

- El pla és el següent. Hem d'anar totes, totes, totes les granotes adultes a la granja. Quan estiguem prop de la piscina començarem a raucar el més fort possible:

-Rauc, rauc, rauc... fins que ens quedem afòniques.

- Així passaran dues coses, continuà Herit. 

- D'una banda les nostres germanes presoneres entendran que alguna cosa passa i estaran alerta. D'altra, els vigilants se sentiran molt incòmodes, pensaran que son les granotes de la granja i les soltaran per a no tornar-se bojos amb els raucs.

Així va passar, quan les presoneres sentiren raucar les germanes de fora, s'uniren a la cridòria i els tres vigilants, tapant-se les orelles, obriren les piscines. Preferien que s'escaparen les granotes que quedar-se sords de tant de rauc, rauc, rauc... com feien centenars de granotes.

Quan ja van estar prou lluny del perill, pararen a descansar entre els joncs d'un estany i decidiren com es repartirien les granotes acabades d'alliberar entre els altres grups.

- O potser voleu trobar un llac per a vosaltres soles?, digué Filax.

- Ja ho pensarem demà, contestaren les altres.

Al cim del món

Amb la intenció de parlar-vos sobre literatura, sobre llibres, sobre novel·les, sobre contes... sobre LLEGIR, vos aniré comentant algunes obres. Igual vos faig un conte, com el de BINEKA DEL CONGO, basat en una novel·la, o un resum, com he fet de L'ILLA DEL TRESOR i ara faré d'un llibre que es diu El país de las sombras largas, de Hans Ruesch, un autor suís.

Jo ja l'havia llegida fa molt anys i també vaig veure la pel·lícula Los dientes del diablo, de Nicholas Ray, basada en la novel·la.

És una novel·la molt entretinguda, molt curiosa i molt instructiva, com totes les històries que parlen d'altres mons, de llocs llunyans i poc coneguts. 

Conta la vida d'una família inuit. 

Els inuits és un poble que viu en les terres àrtiques, les que estan permanentment gelades. Tenen una vida molt dura. Recorde que vaig llegir en un altre llibre que, a causa d'un accident de trineu, hospitalitzen un home inuit en una clínica atesa majoritàriament per personal blanc i els metges es queden espantants de veure un gran bult en la part esquerra del pit. Una infermera inuit els diu que no passa res, que això era normal. Sabeu què era? El cor! S'esforcen tant físicament per a anar, de vegades dies i dies, darrere d'un os per a caçar-lo, que tot el seu cos s'adapta a les condicions tan extremes i principalmet el cor, que per sobreviure es fa gran i gran.

L'alimentació està formada per carn i peix. No els cuinen cosa per la qual  abans es coneixia el poble inuit com a esquimals, que vol dir "menjadors de carn crua". No  cuinen per dues raons: 

1. Falta de combustible. Heu de tenir en compte que viuen sobre el gel i la neu, on no poden créixer arbres ni arbustos. Per tant no tenen llenya.

2.  Com que tampoc tenen ni verdures ni fruites,  han d'obtenir les vitamines de les vísceres (fetge, cor, etc.) dels animals acabats de caçar.

La carn és d'os polar 

o de guineu àrtica. 

De peix, foques sobre tot. Sabeu com pesquen les foques? Amb molta paciència. Les foques, per poder respirar, solen fer forats redonets des de l'aigua per on naden fins l'exterior destruint el gel a poc a poc, de baix cap a amunt. 

Aleshores l'home inuit quan troba un d'eixos forats,  es tomba al costat i espera, de vegades moltes hores, perquè sap que en algun moment una foca inocent aguaitarà. Llavors, amb un arpó la mata i, au, cap a casa, o siga, cap a l'iglú. 

Les famílies estan formades per la mare, el pare i un parell de fills o un fill i una filla. No en poden ser més perquè haurien de caçar i pescar més per poder-se alimentar ells i els gossos, animals imprescindibles per a arrosegar els trineus amb què traslladar-se. Els inuits estan sempre movent-se per poder trobar caça. Només paren per protegir-se dels vents i durant la part més freda de l'hivern i això si han tingut sort de poder enmagatzemar bona cosa d'aliments per a poder mantenir-se dins de l'iglú.

En definitiva, una vida molt dura. 

A causa del canvi climàtic cada vegada els queda menys espai perquè el gel a poc a poc desapareix i amb el gel desapareixen els animals de què s'alimenten els inuits i dels quals obtenen pells per a vestir-se, greix per a encendre un xicotet cresol que el dona un poc de llum dins de l'iglú, ossos per a fabricar utensilis, etc.

Els dibuixos i l'escriptura

Tota la xicalla, Bernat, Lluna, Neu i Altea, teniu una gran afició a dibuixar o pintar. Bernat ha anat a un curset organitzat per un museu de Zuric; Lluna i Neu han pogut tindre l'atenció de la iaia Pilar; Beatriu els posa aquarel·les des de fa temps a Bernat i Altea; Altea coloreja amb deler dibuixos i més dibuixos. Vos en pose uns poquets de luna, Neu i Altea. No he sabut fer-ho millor: estan girats. Ho sent. En tinc molts més dels quatre en una carpeta. Ja vos els mostraré. 

Tota eixa expressió, eixa creativitat, porta, al meu parer a la curiositat per l'escriptura, al capdavall ja teniu la mà acostumada a fer servir llapis, pinzells, pintures, bolígrafs, etc. Comenceu preguntant què posa en un cartell, per exemple, i acabeu imitant, copiant, les lletres. També em resulta molt curiós com identifiqueu les lletres gràcies a les inicials dels xiquets i les xiquetes de les vostres classes o dels noms dels familiars.

Ací teniu dos textos de Neu fets a sa casa. 

Li agrada que li pose paraules per a copiar-les i em crida molt l'atenció com acompanya algunes lletres amb un so gutural que imita la pronúncia. Evidentment és cosa de l'escola. 

Recorde que quan Jordi i Beatriu eren menuts, vaig saber que no és bo avançar recursos i coneixements a casa perquè si estan en una classe no molt homogènia pot passar que quan la mestra estiga ensenyant alguna cosa, la criatura que ja ho porta aprés de casa s'avorrisca i acabe per no atendre correctament.

Actualment la tendència és que, si la personeta pregunta, se li ha de respondre però no convé  espentar-la més del que és raonable.

Doncs, per una d'eixes casualitats que tant m'agraden, ahir, quan havia començat a redactar este text, Pili va enviar un vídeo de Neu (que no he pogut incloure ací)  en què nomena totes les lletres d'una de les pàgines d'un conte. Quan arriba a la G fa el so gutural que l'imita i que deia abans. És molt graciós el següent detall: com sembla, lògicament, que no coneix la coma,  quan se la troba fa: un palet.

Espere i desitge de tot cor que els quatre tingueu una gran afició a la lectura, que vos agrade la literatura, que llegiu amb la passió que, des de ben menut, Bernat m'escoltava contar-li contes. De moment jo vos aporte uns granets d'arena inventant-me contes amb més o menys encert i també donant-vos a conéixer obres que considere importants, com és el resum que vos he fet de L'illa del tresor, de l'escocés Stevenson. Ara tinc ja començat un altre sobre la novel·la El país de las sombras largas, del  suís Hans Ruesch.

Que tingueu un bon cap de setmana.

------------------------

Després d'escriure este text, Raül envià el retrat que li havia fet Altea i Beatriu envià les sumes de Bernat.

Encara més tard, al novembre de 2021, Pili va enviar la llista de coses que desitgen per a Nadal Lluna i Neu. Lluna ho demana tot de color de rosa; patinet, pilota, conte i guitarra. Neu, de color morat i alguna cosa bicolor, amb rosa. Vestit, guitarra, puzzle i patinet.

14-2-22

Uns dibuixos que ens van enviar per Correus Lluna i Neu al iaio i a mi:

Fa poc, Beatriu envià aquesta foto: Altea comença l'escriptura.

Per últim, pose la foto d'un dibuix de Lluna a la pata coixa. Va dir que el dibuix era per a mi però que jo no isc perquè estica darrere d'ella.

L'illa del tresor

L'illa del tresor és el títol d'una novel·la que va escriure fa més de cent anys Robert Louis Stevenson. Normalment  ens referim a aquest autor escocés simplement com  Stevenson. Recordeu el nom i llegiu els seus llibres quan sereu un poc més majors.

El que ara faré serà un resum de la història. És molt bonica. Veureu.

Jim és un xiquet que ajuda sa mare a portar la fonda de la família, que es deia Almirall Benbow. Una fonda o posada,  és un lloc on pots menjar i beure, a la planta baixa, i dormir en les habitacions de dalt. Com un hotel, però menut.

Un dia arriba el capità Flint, un vell pirata que porta un cofre molt gran. 

El pobre home es mor de sobte al cap d'uns dies i Jim puja a l'habitació a mirar el que hi ha dins del cofre, més que res per veure si té diners i cobrar-se el que li deu per tot el temps que ha estat dormint, menjant i bevent. Hi troba unes monedes i el mapa d'un tresor i, com que no sap molt bé com interpretar-lo, busca l'ajut del metge del poble i d'un amic de son pare, el senyor Trelawney. Entre els tres decideixen que tot això és molt interessant, que han de trobar l'illa on diu el mapa que està el tresor i acaben  comprant la goleta HISPANIOLA.

Una goleta és un vaixell de tres pals, ràpid i lleuger. Com aquesta aproximadament:

Per a poder navegar cap a l'illa on està soterrat el tresor, necessiten mariners que els ajuden. Van al moll i contracten uns quants homes. Però el que no sospiten és que entre eixa gent hi ha alguns pirates que els han estat observant des que el capità Flint arribà a la fonda. 

Entre els que formaran part de la tripulació està John Silver,  que va perdre una cama en un abordatge a un vaixell pirata, i que des d'aleshores camina amb una crossa de fusta que es posa a l'aixella. Però, ni això ni el lloro que porta sempre al muscle, li impedeix fer de cuiner del vaixell.  

L'home que farà de capità serà Smolett. Té una tasca ben difícil perquè ha de manar homes molt diversos i als quals no coneix. Però és hàbil i intel·ligent i ho fa molt bé.

Finalment arriben a l'illa. Aleshores, els homes que anaven en el vaixell però que en realitat eren pirates que volien el tresor només per a ells, volen furtar el mapa que ningú sap on està. No saben si el porta Jim o el metge o el capità o si està amagat en algun lloc del vaixell. 

Quan arriben a terra formen dos grups. Els pirates, que no han trobat el mapa, i els altres: Jim, senyor Trelawney, el metge i el capità. Els pirates es llancen a la babalà per tota l'illa, però els nostres amics s'ho prenen amb paciència i organitzen un pla. Jim ix a explorar els voltants i es troba amb Ben Gunn, un home al qual abandonaren a l'illa i d'on no ha pogut eixir encara perquè no té vaixell. Jim parla amb ell i li diu que s'amague perquè els pirates estan per allí i li poden fer mal. Ben se'n va a la seua cova i li diu a Jim que si volen alguna cosa, els ajudarà.

Així que, sense que ho sàpien els pirates i amb l'ajut de Ben, els nostres amics  traslladen el tresor al vaixell i se'n van. Ben els acompanya. 

Com troben el tresor? No el troben. L'havia trobat Ben i el tenia amagat en la seua cova.

Xiru, Tano i Tuni

Prop de les muntanyes del nord de l'Iran, una zona del continent que es diu Àsia, hi hagué un dia una reunió molt important. 

S'havien ajuntat lleopards, lleopards de les neus i guepards. Alguns van haver de caminar molts dies i molts kilòmetres per a arribar-hi, ja que vivien lluny, però era la millor zona on podien viure els tres grups d'animals perquè podien caçar protegits per les herbes altes, hi havia arbres i era una zona prou freda perquè els lleopards de les neus se sentiren confortables.

La reunió havia sigut convocada per Xiru, el lleopard de les neus. Estos animals havien viscut a les muntanyes de l'Himalaia però a poc a poc van anar canviant de lloc per culpa dels caçadors, que volien les seus pell blanques amb taques precioses, molt claretes. Ja sabeu que els animals, per a protegir-se, han de tenir un aspecte que els permeta passar desapercebuts.

Xiru volia demanar ajuda als seus parents més pròxims, lleopards i guepards, perquè, a causa de l'escalfament de la terra, els lleopards de les neus  estaven quedant-se sense lloc on viure de la manera com sempre havien fet i necessitaven trobar un nou territori. Xiru els deia als altres animals: 

- Si hem de caçar tots junts, tindrem menys menjar i cal que ens organitzem per a no discutir entre nosaltres. 

Una cosa que preocupava a Xiru era que els lleopards de les neus són els únics dels que estaven allí que no rugeixen, un gran problema per a adaptar-se a un lloc nou ja que si es trobaven en perill no podrien demanar ajuda.

Tano, el guepard, va agafar la paraula i va dir que els guepards tenien un problema paregut: estaven en perill d'extinció i també necessitaven companyia per a sobreviure. 

Aleshores, Tuni, el lleopard, digué que ells  també estaven amenaçats pels caçadors que volen matar-los per a fer abrics i catifes amb la seua pell. Va dir que ho havien de parlar bé i arribar a un acord que els permetera viure, als tres grups, lleopards, lleopards de les neus i guepards junts per a ajudar-se. 

El problema principal era el menjar. Allí on estaven reunits hi hauria molt o poc? Tots eren carnívors, caçarien el mateix. Xiru els va tornar a tranquil·litzar:

- No patiu, hi ha prou caça per a tots si ens organitzem.

D'altra banda, tots s'assemblaven molt, tenien pells molt paregudes, i els homes que volgueren capturar-los per als circs o els zoos atacarien a tots per igual. Què farien?

Tano deia que ell era el que millor vista tenia gràcies a les taques negres que li baixaven dels ulls i que li feien d'ulleres de sol.

- A més, sóc el més ràpid de tots, afegí.

- Sí, però solament en distàncies curtes i durant un minut, li replicà Tuni. 

- Xics, no discutiu, s'imposà Xiru.

Xiru, que era el major de tots, proposà que uns eixirien a caçar de matí i altres abans de fer-se fosc. El grup  que no estiguera caçant faria guàrdies de vigilància per a avisar dels perills. Tot el menjar s'hauria de guardar en els arbres, a la màxima altura possible, per a  poder tenir reserves si algun dia la caça era fluixa.

Tano parlà en nom de tots els guepards i digué que estava d'acord. 

Tuni, que era el que millor coneixia la zona perquè havia viscut alli anteriorment, digué  que no els faltaria aliment, que en eixa zona hi havia conills, raboses, cérvols, teixons, senglars i alguns animals més. Una cosa és caçar per a alimentar-se i una altra caçar per a vendre.

A continuació, es van acomiadar i cada grup familiar anà a buscar un lloc segur per a dormir. L'endemà començarien a posar en pràctica tot el que havien acordat: ajudar-se a sobreviure en un entorn nou per a tots. 

Castelló, la Barassota i el tio Jaumet i la tia Andrea

Sempre he sentit parlar a la família de Quart molt de Castelló, de la ciutat, on la iaia Lola tenia família i ma mare, de joveneta, passava alguns dies tots els anys. Recorde que deia que li agradava molt anar a la Pérgola, un espai dins del parc Ribalta on feien ball a l'aire lliure per a  la juventut. 

També es parlava molt de la Barrassota,  una  zona prop del Grau de Castelló on un dels familiars tenia una alqueria. Jo  vaig  arribar a anar-hi almenys una vegada. Recorde botar per les séquies i agafar codonys dels arbres amb mon tio Quino, el menut de ma tia Fina, la bessona de la iaia Lola. També recorde la siesta comunitària amb  vinga de matalaps al terra junt a una gran quantitat de melons que havia collit l'amo de la casa. Posteriorment, vaig saber, encara que era menuda i no ho entenia molt bé, que tot eixe paratge, eixa terra tan fèrtil, va ser coberta pel cement (o el formigó, tant se val) perquè la va adquirir l'ESSO, una multinacional petroquímica americana. Es van quedar, com tanta altra gent, sense la propietat per quatre xavos i ja no poguérem, lògicament, tornar. 

Una de les familiars, potser la que portava el nom de la patrona, María Lidón, era molt xarradora i no parava de parlar de l'ESSO. Jo no ho entenia, no sabia a què es referia però com a Castelló parlaven  diferent (per exemple deien detrás en lloc de darrere) jo pensava que era el demostratiu castellà. Les cosines de Castelló venien alguna vegada a Quart però no vaig saber mai el parentesc exacte.

Qui si venia moltes vegades i passaven temporades llarguetes eren la tia Andrea i el tio Jaumet. Ella era modista i repetia la frase "la moda és un sac que, quan està ple, se li pega la volta". Es quedaven a Quart tota l'estada però venien a València a passar el dia moltes vegades. La tia Andrea cosia i cosia. Tant per a la iaia com per a ma mare. El tio Jaumet eixia a pegar alguna volta per València. Li agradava anar a la Plaça Redona. Un dia va comprar 500 pedres per a l'encenedor perquè li van semblar barates. Va ser objecte de tota mena de burles per part de  tota la família. He d'explicar que la pedra d'un metxer podia durar quasibé un any. Realment era un personatge còmic. La tia Andrea s'enfadava quan es reien d'ell. Però és que li passava de tot. Un dia de pluja se li va tancar el paraigua i ell es va quedar dins fins a la cintura. Era menudet i els paraigües d'aquella època molt grans. No sé si jo això ho vaig pesenciar o no però sí ho he sentit dir moltíssimes vegades. Sí recorde que un dia estava jugant a amagar-se amb el meu germà Jose i amb mi. Era a la casa de València. Es va amagar al quarto de bany però es va quedar pegat a la porta de tal manera que, quan Jose i jo anàrem a buscar-lo i espentàrem la porta, al pobre tio Jaumet li pegàrem en tota la cara.

Sa casa, a Castelló, estava a Ronda Mijares. Ara em sembla recordar que tenia un aire modernista (la tia Andrea era prou més major que la meua iaia) i elegant, com ma tia, una dona alta amb uns cabells molt ben recollits sempre en un monyo alt d'on no s'escapava ni un pèl. Tenien un vàter que ja aleshores, quan jo el vaig conèixer, era molt antic. Estava situat sobre una tarima, era de fusta i es cobria amb una tapa rectangular, també de fusta, que s'agafava gràcies a un pom de porcellana (el de la foto  és el més paregut que he trobat).

Al castell hi havia un peix

Com el peix a la peixera, guardarà bé el seu secret

el secret de les paraules, ella és muda per decret

era un peix d'aigua salada, que vivia en un castell

un castell de torres altes, dins la peixera, molt bell

un suplici era per ella, puix tenia un gran anhel

car desitjava ser lliure, i poder solcar el cel

Aquest poema es diu Peixera i el seu autor, Miquel Català. Ha estat musicat per Ona nua. Vaig tenir notícia del poema, en la seua versió musical, el mateix dia que havia estat mirant un conte sobre castells amb Lluna i Neu i elles em van demanar que el pròxim conte fora sobre un peix. Casualitats!

Posteriorment, parlant amb Bernat i Altea vam decidir que el peix havia de ser de color rosa i lila. Així que imagineu que és aquest que he trobat a internet en espera que vosaltres quatre en dibuixeu i pinteu un:

Els castells, en l'Edat Mitjana, és a dir, fa molts segles, eren ciutats on vivia qui manava (una reina o un comte o un príncep, etc.) i també les altres persones necessàries per a defensar el castell, produir aliments i fabricar materials com ara teles o ferramentes o mobles. 

Com podeu veure en el dibuix, els castells se solien construir amb un vall al voltant a fi que l'aigua impedira entrar als que la gent de dins no volia que entrara. Per a salvar l'obstacle, el castell només tenia una porta que feia de pont si s'abaixava per a deixar entrar o eixir a les persones que anaven al bosc o a les hortes. Quan ja havien entrat o eixit, la porta s'alçava amb unes cadenes grosses des de dins del castell i ja no podia passar ningú.

Com podeu comprendre, la vida dins era un poc avorrida perquè no podies eixir sempre que volies. I és justament el que li passava al petit príncep Arnau. Li agradava molt llegir i es passava hores i hores  a la biblioteca del castell però com en aquella època no hi havia llum elèctrica i costava molt llegir quan s'amagava el sol. S'havien d'encendre cresols o ciris que feien mal als ulls i, per a evitar-ho, Arnau s'entretenia somiant quan era fosc sobre el que havia llegit durant el dia.

Arnau sols coneixia les truites de riu i algun altre peix que es criava al llac que hi havia no massa lluny del castell i que portaven els pescaters. Però va llegir en un dels pergamins (encara no hi havia llibres com els que nosaltres tenim ara) que la mar estava plena de peixos de moltes formes i grandàries. Li va demanar a sa mare un peix d'aigua salada per a saber com era exactament, veure'l de prop. Ella li va dir que això era impossible perquè el castell estava molt lluny de la mar i el peix moriria en el camí.

Arnau no deixava de pegar-li voltes a l'assumpte i li ho digué al seu preceptor, que era un mestre que tenia sols per a ell, com quasi tots els prínceps. Quiró, que així es deia el preceptor, era tan sabut que li va trobar immediatament una solució. Havia de demanar permís al rei, el pare d'Arnau, per  posar en marxa el su pla.

Així que, quan passaren pel castell els primers mercaders que es dirigien a la costa, els va donar un recipient de vidre gran i redó que acabava d'inventar i que havia manat fabricar espe:cialment per al  peix que Arnau volia. Quiró, amb el permís del rei, va dir als mercaders mentre els mostrava la gran esfera de vidre:

 "Açò és una peixera. Quan arribeu a la mar heu d'omplir-la d'aigua i posar dins un peix, el més bonic que trobeu, de color rosa i lila. Haureu d'anar alimentant-lo fins que torneu al castell. El peix és per al príncep! Ha d'arribar sa i estalvi!"

Els mercaders van tenir molta cura del peix durant el viatge de tornada i aconseguiren que arribara perfectament a les mans d'Arnau.

Aquesta és la història de com va arribar la primera peixera a un castell.