Al castell hi havia un peix

Com el peix a la peixera, guardarà bé el seu secret

el secret de les paraules, ella és muda per decret

era un peix d'aigua salada, que vivia en un castell

un castell de torres altes, dins la peixera, molt bell

un suplici era per ella, puix tenia un gran anhel

car desitjava ser lliure, i poder solcar el cel

Aquest poema es diu Peixera i el seu autor, Miquel Català. Ha estat musicat per Ona nua. Vaig tenir notícia del poema, en la seua versió musical, el mateix dia que havia estat mirant un conte sobre castells amb Lluna i Neu i elles em van demanar que el pròxim conte fora sobre un peix. Casualitats!

Posteriorment, parlant amb Bernat i Altea vam decidir que el peix havia de ser de color rosa i lila. Així que imagineu que és aquest que he trobat a internet en espera que vosaltres quatre en dibuixeu i pinteu un:

Els castells, en l'Edat Mitjana, és a dir, fa molts segles, eren ciutats on vivia qui manava (una reina o un comte o un príncep, etc.) i també les altres persones necessàries per a defensar el castell, produir aliments i fabricar materials com ara teles o ferramentes o mobles. 

Com podeu veure en el dibuix, els castells se solien construir amb un vall al voltant a fi que l'aigua impedira entrar als que la gent de dins no volia que entrara. Per a salvar l'obstacle, el castell només tenia una porta que feia de pont si s'abaixava per a deixar entrar o eixir a les persones que anaven al bosc o a les hortes. Quan ja havien entrat o eixit, la porta s'alçava amb unes cadenes grosses des de dins del castell i ja no podia passar ningú.

Com podeu comprendre, la vida dins era un poc avorrida perquè no podies eixir sempre que volies. I és justament el que li passava al petit príncep Arnau. Li agradava molt llegir i es passava hores i hores  a la biblioteca del castell però com en aquella època no hi havia llum elèctrica i costava molt llegir quan s'amagava el sol. S'havien d'encendre cresols o ciris que feien mal als ulls i, per a evitar-ho, Arnau s'entretenia somiant quan era fosc sobre el que havia llegit durant el dia.

Arnau sols coneixia les truites de riu i algun altre peix que es criava al llac que hi havia no massa lluny del castell i que portaven els pescaters. Però va llegir en un dels pergamins (encara no hi havia llibres com els que nosaltres tenim ara) que la mar estava plena de peixos de moltes formes i grandàries. Li va demanar a sa mare un peix d'aigua salada per a saber com era exactament, veure'l de prop. Ella li va dir que això era impossible perquè el castell estava molt lluny de la mar i el peix moriria en el camí.

Arnau no deixava de pegar-li voltes a l'assumpte i li ho digué al seu preceptor, que era un mestre que tenia sols per a ell, com quasi tots els prínceps. Quiró, que així es deia el preceptor, era tan sabut que li va trobar immediatament una solució. Havia de demanar permís al rei, el pare d'Arnau, per  posar en marxa el su pla.

Així que, quan passaren pel castell els primers mercaders que es dirigien a la costa, els va donar un recipient de vidre gran i redó que acabava d'inventar i que havia manat fabricar espe:cialment per al  peix que Arnau volia. Quiró, amb el permís del rei, va dir als mercaders mentre els mostrava la gran esfera de vidre:

 "Açò és una peixera. Quan arribeu a la mar heu d'omplir-la d'aigua i posar dins un peix, el més bonic que trobeu, de color rosa i lila. Haureu d'anar alimentant-lo fins que torneu al castell. El peix és per al príncep! Ha d'arribar sa i estalvi!"

Els mercaders van tenir molta cura del peix durant el viatge de tornada i aconseguiren que arribara perfectament a les mans d'Arnau.

Aquesta és la història de com va arribar la primera peixera a un castell.